L’autopublicació i la literatura de la llarga cua

Pot l'autopublicació democratitzar la publicació de continguts i desafiar l’statu quo de la indústria editorial?

Sala del mimeògraf a la University of Illinois at Chicago, 1947.

Sala del mimeògraf a la University of Illinois at Chicago, 1947. CC-BY-NC-ND, University of Illinois at Chicago.

En només vint anys, la publicació ha crescut fins a convertir-se en un fenomen de masses, on qualsevol es pot publicar i fer accessible la seva obra a una audiència global. Aquest fet ha significat que, ara per ara, l’autopublicació es percebi com un desafiament a l’statu quo de la indústria editorial, amb més de cinc-cents anys d’història. Com cada nou paradigma, l’autoedició té tants detractors com defensors. Se’n diu que apodera els autors en detriment de la cultura i que és incompatible amb el sector editorial. Què és mite i què és realitat? Per poder discernir entre tots dos, cal entendre l’impacte de l’autoedició en el context actual.

Abans d’Internet, si algú volia expressar la seva opinió, difondre un estudi o compartir les seves creacions literàries més enllà de l’entorn immediat, havia de tenir el suport d’un canal per accedir al públic. Aquest canal acostumava a ser un mitjà de comunicació o una editorial.

El coll d’ampolla

Durant segles, aquestes entitats van fer d’altaveu social alhora que de filtre: els mitjans de comunicació marcaven l’agenda temàtica, les publicacions especialitzades garbellaven l’estudi per rellevància o rigor científic, i les editorials seleccionaven les obres segons els seus mèrits literaris i l’interès de els lectors. Llavors, només uns pocs arribaven a ser publicats, mentre que molts altres es quedaven amb l’esperança de ser-ho.

Aquest garbellament continua i està ben lluny de ser infal·lible. Un dels experiments més importants en el sector del llibre va ser el que va fer el Sunday Times el 2006. El rotatiu va enviar a vint editorials i agents els primers capítols d’In a Free State del premi Nobel de Literatura V. S. Naipaul, i la novel·la Holiday, de Stanley Middleton, que el 1974 va guanyar el Booker Prize. De les dues desenes de professionals, només un agent va mostrar interès per un dels manuscrits i va ser pel de Middleton. Altres autors, amb obres que avui són de culte, també van ser ignorats en el seu dia per agents i editorials, entre ells: James Joyce, Agatha Christie, George Orwell, William Golding o J. K. Rowling.

Publicació per a tothom

Fa vint anys, amb l’arribada d’Internet, tot usuari va obtenir la llibertat d’expressar les seves idees i consumir continguts, sense més barreres d’entrada o filtres que els de cercadors com Yahoo i després Google.

La blogosfera va ser la primera plataforma, eina i altaveu que va democratitzar la publicació de continguts en estar oberta a tots els públics, en igualtat de condicions. Després d’ella, va arribar la publicació, que va ajudar els escriptors a comercialitzar el seu llibre en línia i fora de línia, i a fer-lo accessible a lectors arreu del món. Mai abans un individu qualsevol, per si sol i pels seus propis mèrits, no podia arribar a un públic tan gran, tan remot o tan específic.

Però, per què tants es volen autopublicar? Hi ha diversos factors que influeixen en la presa d’aquesta decisió i, contràriament a l’opinió general, no es tracta d’un últim recurs. En funció de les necessitats i els objectius de l’autor, l’autopublicació pot ser el camí més adequat per comercialitzar el seu llibre.

Avantatges propis del model

En termes generals, totes les fórmules d’autoedició en el mercat converteixen un document Word en un llibre en menys temps que les editorials tradicionals, acostumen a oferir més regalies, permeten a l’autor personalitzar-lo al seu gust i el distribueixen en almenys un canal i un format, arreu del món.

Internet també concedeix igualtat d’oportunitats: els autors independents troben un mercat virtual on exhibir, promocionar i vendre els seus llibres. Minoristes globals com Amazon, Google Books o iBooks hi atorguen el mateix espai a un llibre autoeditat que a un altre amb suport editorial.

Nous models de negoci a la indústria editorial: abundància de continguts, formes d’accés i generació d’ingressos, Carmen Ospina. 2015

Testeig del mercat

Si un autor no es publica, no el llegiran: l’autoedició permet portar l’obra al mercat i veure com hi és acollida. No sols això, com que l’autor reté els drets de la seva obra, pot continuar enviant el manuscrit a editorials tradicionals si ho vol. Mentre espera una resposta, que pot trigar des d’uns quants mesos fins a dos anys a arribar, ja estarà recollint les primeres vendes.

Les editorials veuen en l’autoedició una pedrera de talent. N’han sorgit figures apreciades com E. Hemingway, més recents com E. L. James, o noves promeses com Laura Ferrero. El 2015, Ferrero es va pagar el seu primer llibre de relats, Piscinas Vacías, i, després d’arribar al Top 100 de vendes a Amazon, ha signat un contracte amb Alfaguara en menys d’un any.

Sostenibilitat mediambiental

L’autoedició no només s’ha basat en l’auge d’Internet com a canal de distribució, sinó també en la tecnologia d’impressió sota demanda. La impressió sota demanda consisteix a imprimir exemplars d’un en un, a mesura que se sol·liciten, i el més a prop possible del comprador. Així, un autor pot publicar el seu llibre avui a Barcelona, i un lector adquirir-lo a Sydney en pocs dies. Gràcies a la digitalització d’arxius i a aquesta forma d’impressió, es produirà un exemplar a Austràlia i hi serà lliurat.

Públic o continguts específics

Llibres com els tractats científics, les memòries i les històries de superació personal tenen en comú que van adreçats a un públic molt específic –un segment o un nínxol dels lectors–, que mostren sensibilitat envers aquella matèria i poden estar geogràficament molt dispersos. L’autoedició permet portar aquell contingut a la llum i fer-lo accessible des de qualsevol racó del planeta.

En aquest marc, també hi trobem les edicions del sector públic, amb una difusió limitada al territori en què es produeixen. Tant ajuntaments que subvencionen la publicació de la seva història local com universitats que editen les obres dels seus investigadors o entitats culturals que fomentin la literatura es podrien beneficiar de fer accessibles els continguts d’una manera universal.

La qualitat i la cultura

Un dels peròs més comuns de la publicació és que aquesta abasta un conjunt d’obres molt heterogènies i de qualitat variable. És una apreciació certa; cal qüestionar-se si aquest fet empobreix la cultura i va en detriment de la societat, com tot sovint se li atribueix.

Portem-ho a l’àmbit d’Internet: Blogger i WordPress són plataformes que han apoderat tota persona que sàpiga escriure a expressar-se; però, alhora, han facilitat que tot lector pugui accedir a textos sense límit, sense filtres, sense intermediaris. Hi ha cap croada contra elles perquè allotgin tota mena de continguts?

Internet –de manera similar a l’autoedició– representa una font de recursos extensíssima per a la societat. És el lector qui decideix si aquell enllaç o aquell llibre al qual ha estat dirigit li «agrada». Com que el món digital aporta una infinitat més d’opcions que l’analògic, l’experiència de consum tendeix cap a la personalització.

Així, al costat de la nova figura d’autor que emergeix, una altra figura de lector també va tenint rellevància: el lector de la llarga cua.

Gràfic que representa la llarga cua.

Gràfic que representa la llarga cua. Domini Públic, Hay Kranen (modificat)

Chris Anderson, editor de Wired Magazine, va anticipar aquesta tendència cultural i econòmica ja el 2004. Anderson va explicar com coexisteix el model clàssic de poques referències i gran demanda (el cap del gràfic), amb un model nou de quasi infinitat de referències amb una demanda unitària menor (la llarga cua).

La publicació tradicional ha dirigit sempre els esforços a trobar aquelles obres que captin el major nombre de lectors possible. No obstant això, aquests mateixos lectors també poden sentir interès per consumir una altra sèrie de continguts –els de llarga cua– també afins als seus gustos, ja sigui una antologia poètica d’un amic, la història d’una comunitat indígena o l’experiència vital d’una malaltia. Aquest tipus d’obres són les que l’autoedició abasta i aconsegueix apropar al seu públic.

Ara com ara, ens trobem que el sector editorial ha obert l’espectre de possibilitats de publicació i lectura més enllà del públic de masses. L’autoedició aporta a la publicació tradicional tant títols de gran demanda com de llarga cua; afavoreix la lliure comunicació d’idees en eliminar barreres de publicació, i ofereix a la societat una varietat de continguts, que, d’altra manera, difícilment haguessin vist la llum ni trobat els seus lectors.

Vegeu comentaris4

  • Ramona Canela | 02 març 2016

  • Equip CCCB LAB | 03 març 2016

  • luciana Cavazzani | 13 març 2016

  • maria angélica yasenza de santana | 05 febrer 2017

Deixa un comentari

L’autopublicació i la literatura de la llarga cua