Laura F. Tenenbaum: «S’ha de trobar una forma de connectar amb la natura cada dia»

Laura Faye Tenenbaum | Il·lustració de José Antonio Soria | CC-BY

«Hola! Bona tarda a tothom!». Segura de si mateixa, amb un gran sentit de l’humor i fotografies espectaculars que va prendre a Groenlàndia ara fa uns mesos, Laura F. Tenenbaum, una innovadora en Comunicació Científica a la NASA, va deixar bocabadat el públic del CCCB el dia que es va anunciar el Premi Internacional a la Innovació Cultural. Des del començament de la seva xerrada. I com és freqüent que passi quan participa en conferències públiques a escoles, universitats, museus o fins i tot xerrades TED. I, en particular, als seus escrits.

Hi ha dos tipus de persones. D’una banda, les que viuen egoistament en la ignorància absoluta, pensant: «La, la, la, el món gira al meu voltant». I després hi ha el grup dels aterrits, dels que estan en un pànic total. No crec que cap de les dues formes de vida siguin útils, ni la ignorant ni l’aterrida. Hem de mantenir la calma i ser positius.  Efectivament, tots contribuïm al canvi climàtic. Realment és així?

Si tingués una necessitat mèdica, decidiria anar a l’hospital, i allà tenen plàstic d’un sol ús. Els hospitals són molt poc ecològics, però hi aniria igualment, faria servir la medicina moderna. Ara mateix, mentre fem aquesta entrevista, estem bevent aigua en ampolles de plàstic. Estar viu vol dir fer servir alguna cosa. L’altruisme absolut és impossible. La gent pot esforçar-s’hi, però en definitiva la societat ha de fer grans canvis. Com a grup, hem de tirar endavant amb millors lleis i millors polítiques, entre altres coses, per aconseguir aquests canvis. Les energies renovables, per exemple, tenen molt més sentit econòmicament, per tant ja estem avançant.

No és el cas d’Espanya, on l’energia renovable ha de pagar més impostos que els combustibles fòssils.

La vella guàrdia, sigui qui sigui, sempre lluitarà per resistir, esclar. Però ja hi ha molts canvis: les grans companyies dels Estats Units —Google, Facebook, els gegants corporatius— només fan servir energia renovable. Els estats s’hi comprometran; ho estan promovent. I també altres països. Tard o d’hora, passarà.

Si tots ens passem a les energies renovables, podem aturar els efectes del canvi climàtic?

Una de les coses que passa a Califòrnia, i suposo que potser aquí també perquè el clima és molt similar, són les grans sequeres. A la gent li agrada dir que són conseqüència del canvi climàtic, però no és tan senzill. La sequera —i digues-me si aquí passa el mateix— també és el resultat del malbaratament d’aigua que fem els humans. Molta gent es muda a Califòrnia, molta gent fa servir més aigua; hi ha grans camps de golf, camps de gespa enormes. Per tant no és rigorós científicament dir que la sequera és conseqüència única del canvi climàtic. Ara bé, si ens fixem en altres fenòmens com el desglaçament de Groenlàndia, això sí que es deu al canvi climàtic. I quan el gel es desfà, provoca una pujada del nivell del mar, i per això Venècia s’enfonsa, i Florida als Estats Units s’enfonsa, i Bangla Desh també. Algunes zones corren greu perill. Fins i tot Lower Manhattan, un barri caríssim.

Així i tot, si deixéssim de cremar combustibles fòssils avui mateix i ni una sola persona ho fes mai més, tampoc no podríem evitar una pujada del nivell del mar, per diversos motius. L’aigua emmagatzema la calor i ja hem escalfat els oceans. Aquesta calor es conservarà i les coses calentes s’expandeixen. Per tant la pujada del nivell del mar passarà sí o sí.

En el millor dels casos, malgrat tot, potser perdrem Tuvalu, les Maldives i Bangla Desh, d’on ja emigren refugiats climàtics. A Florida ja hi ha inundacions. Les prediccions científiques indiquen que viurem majors tempestes i desastres meteorològics. Vols saber quina és l’explicació científica de tot això?

Si us plau.

La Terra és increïble. Una de les millors coses de la Terra és l’aigua, que dóna estabilitat. Gràcies a això, la Terra té un clima molt estable. Temps enrere, va canviar. Per exemple, una de les causes d’una fluctuació climàtica enorme al passat va ser que Nord-amèrica i Sud-amèrica no estaven unides. Un istme les va connectar fa uns seixanta milions d’anys i això va canviar dràsticament els corrents oceànics. Per tant hi havia fluctuació i després es va estabilitzar.

Ara vivim fluctuacions com els fenòmens meteorològics extrems: majors tempestes, inundacions i sequeres. Així és com la Terra intenta trobar un nou equilibri mentre travessa aquesta fluctuació. Al final, d’aquí a centenars o milers d’anys, trobarà un nou punt estable. Aquesta fase l’haurem de viure durant milers d’anys, perquè l’oceà és lent.

Stephen Hawking diu que hem de trobar un altre planeta urgentment, perquè aquest…

No hi estic gens d’acord! Aquest comentari és tan d’home… (ara estic sent sexista). Treballo a la NASA, on òbviament hi ha molta gent que vol marxar a un altre planeta. Sempre dic: «No!». No m’agrada la idea de deixar el lloc que t’agrada fet un desastre i buscar-ne un altre. No, no, no. De cap manera. Això d’anar a un altre planeta em sembla molt de mascle explorador.

Et dediques a la comunicació. Com podem comunicar una qüestió que ja s’ha comunicat tant d’una forma diferent, que conscienciï la gent del problema sense semblar sensacionalista?

Crec que no hi ha una fórmula que funcioni per tots els casos. Jo ho faig mitjançant les emocions. De vegades, també amb l’humor!

Laura Faye Tenenbaum | © CCCB, 2017. Autor: Miquel Taverna

Pots posar un exemple?

En la majoria dels casos el que m’inspira és un petit detall, un no res. Fa poc era a Groenlàndia i em vaig girar —tota la història va de girar-se—. Era molt al nord, a una latitud d’uns 85º al nord, i allà el sol mai no puja gaire, sempre és baix. Vaig girar-me i el sol va reflectir al gel i després als meus ulls. De cop i volta, vaig entendre l’efecte albedo d’una altra forma. L’anomenat «efecte albedo» és el que provoca que les coses blanques siguin més reflectants que no les negres. Aquesta és la raó per la qual als llocs càlids la gent acostuma a vestir de blanc, i també explica perquè no voldries caminar descalç sobre l’asfalt negre.

A Groenlàndia això és molt important, perquè el gel blanc reflecteix el sol. Quan es desglaça, l’oceà, que normalment és molt fosc, es torna més blau. Jo entenia l’explicació científica, però igualment era allà a finals d’abril, amb un dia de catorze hores, i em preguntava: «Per què no es desglaça el gel?». El sol sortia moltes hores i es posava a les nou i mitja. Vaig explicar la història del que vaig sentir en aquell instant, quan em vaig girar, el sol va reflectir-me als ulls i em vaig quedar com petrificada. Ho vaig descriure.

T’arriben les opinions del públic?

Esclar. S’ha d’escoltar el públic.  

Però com?

Bé, ho pots percebre. De vegades em sento a l’escriptori i em pregunto: quin és l’ambient? Com em sento? Als primers dos o tres paràgrafs que escric improviso sobre el que està passant, el que sento en aquest moment o com és l’energia de l’espai on sóc, perquè no sóc tan diferent de la resta. És com si hi hagués un humor col·lectiu. Començo amb aquests tres primers paràgrafs i a partir d’aquí vaig fent. Sovint, els meus textos comencen amb frases sobre la gent que m’escolta —com es poden sentir—. Miro de construir una relació amb el públic i de sentir la gent, fins i tot remotament, si alguns no  són presents a la sala.

Una cosa que he notat parlant amb els joves és que s’interessen molt pel vídeo i per l’humor. Volen una cosa que enganxi. Per tant jo miro d’aconseguir-ho. Que hi ha una forma de fer que el meu missatge sobre el canvi climàtic enganxi? També és important que la part científica sigui rigorosa. Si no, seria contraproduent.

Quin dels teus textos ha estat més llegit o comentat?

El més comentat va ser un sobre la solució. La gent sempre em pregunta quina és la solució i jo responc que es poden fer tres coses: primer, responsabilitzar-te de tant com puguis. Evidentment, una persona no pot salvar el món, però sí que pot fer-hi alguna cosa, tothom hi pot contribuir.

Pots ajuntar-te amb més gent —que ja és molt valuós—. Això inclou votar amb el teu dòlar o amb el teu euro, o votar, fer-te membre de clubs mediambientals o ecologistes d’arreu del món, perquè els nombres importen. Ho necessitem! Som molt més poderosos quan ens agrupem, perquè és impossible que una sola persona tingui totes les respostes. Jo aprendré de tu, tu de mi i tots ens comprometem a prendre decisions i podem actuar junts. Crec que això empodera la gent.

L’última cosa que pots fer és dedicar un moment cada dia a establir una relació amb la natura. Crec que, al cap i a la fi, si la gent consumeix en excés és perquè hi ha un buit, potser certa soledat. Quan connectem amb la natura omplim aquesta soledat, i també és menys probable que vulguem fer coses que perjudiquen el medi ambient. Connectar amb la natura és una activitat que s’hauria de fer cada dia.

Però això és força difícil si vius a una ciutat, no?

Hi ha herbetes que creixen a les esquerdes de les voreres!

Així doncs no fa falta anar a un parc nacional.

També pots! Jo vaig al Parc Nacional de les Muntanyes Rocalloses uns tres cops l’any, però s’ha de fer alguna cosa cada dia. S’ha de trobar una forma de connectar amb la natura cada dia.