L’assaig serà experimental o no serà

La literatura només pot ser experiment i, tanmateix, aquí estem –un cop més– preguntant-nos per la seva naturalesa de laboratori.

«La bellesa convulsiva serà eroticovelada, explosivofixa, magicocircumstancial o no serà»

André Breton. L’amor boig

Construcció del pont de Forth, 1962.

Construcció del pont de Forth, 1962. Font: Stuart Caie.

Considerem la història de la literatura moderna com una successió de resets. Igual que en la informàtica i en la resta d’àmbits del coneixement humà, aquest reinici seria tant progressiu com acumulatiu: tradició i innovació. Dante, Cervantes, Montaigne, Sterne, Melville, Flaubert, Joyce, Borges o Celan com a enginyers de sistemes complexos, com a sintetitzadors de la literatura i cultura de la seva època, com a projectors de línies de fuga i de futur. En tots ells trobem (podria ser d’una altra manera?) poesia, narració i assaig. Com a mínim. En tots ells hi ha lectura, ruptura i remescla dels trossos trencats: experimentació (podria ser d’una altra manera?). No obstant això, la qüestió que sempre torna no és sobre el que és tradicional, sinó el que és experimental. La literatura només pot ser experiment i, tanmateix, aquí estem –un cop més– preguntant-nos per la seva naturalesa de laboratori.

Perquè els dos extrems de la prosa continuen més o menys clars: la ficció i el periodisme; però entre ells s’estén una àmplia franja, plena de nivells i matisos i espectres i desnivells, que admet moltíssims noms. Assaig cultural. Literatura híbrida. Assaig creatiu. Literatura de viatges. Crònica literària. El nostre avui ostenta el seu propi cànon, el seu propi panorama múltiple, com l’ha tingut cada avui des de, com a mínim, Baudelaire. L’espectre actual aniria des dels còctels Molotov de sociologia de les emocions, esperpent, crítica cultural i rap culterà dels llibres d’Eloy Fernández Porta fins a les enumeracions caòtiques de referents culturals que articulen artefactes com Els colors primaris, d’Alexander Theroux, o les novel·les de David Markson, amb unes lògiques que no són argumentatives sinó poètiques, passant per les cròniques sebaldianes de Philip Hoare, l’assaig gonzo i polític de Beatriz Preciado, les narracions reflexives de Sergio Chejfec o les novel·les sense ficció d’Emmanuele Carrère, per espigolar-ne –entre milers– alguns exemples. En aquests autors no trobem reportatge, autobiografia o assaig sense que aquests gèneres (d’alguna manera se’ls ha d’anomenar) no s’expandeixin o s’encongeixin, cosa que permet l’accés de molts altres a l’espai textual.

L’assaig, per descomptat, va néixer com a experiment. Un experiment molt francès –amb Montaigne, amb Rousseau, amb Diderot– sotmès a la pressió autobiogràfica i a les teories dels humors. I a l’humor de Sterne i d’altres illencs. I a l’ego de Thoreau o de Sarmiento. Però crec que va ser en el seu contacte amb les ciències socials que es va definir en la seva més fèrtil dimensió contemporània. Penso en dos llibres en què aquest contacte va ser particularment fèrtil, tots dos francesos. El primer és L’amor boig de Breton, on la poesia topa amb la psicoanàlisi, que pot ser literatura i fins i tot ciència social, però no ciència mèdica. El segon l’invoca Kapuscinski en dibuixar la seva pròpia genealogia: Tristos tròpics de Lévi-Strauss com a text fundacional d’una tradició que ens conduiria, a través dels llibres de Chatwin, Sontag, Nooteboom, Magris, Morris o Sebald, fins al nostre segle xxi. Tots aquests autors són eminentment narratius. En tots ells hi ha un diàleg, explícit o secret, amb l’etnografia postmoderna, la disciplina acadèmica que s’assembla més al periodisme, i una modulació de la geografia i de la història en termes d’apropiació personalíssima.

Dic «text» perquè aquesta és la paraula que utilitza l’autor de Banús per referir-se a les seves cròniques. Parla també de «collage». Insisteix en la barreja necessària: «No em pregunto si es tracta d’un gènere pur –en la seva definició clàssica–, tant si és reportatge, assaig o poesia», escriu, i afegeix en un dels fragments reunits a El mundo de hoy. Autorretrato de un reportero: «Els meus esforços van dirigits cap a una “assagització” del reportatge». L’únic que no admet és la ficció. En l’obra de l’escriptor polonès, com en la de Morris o Chatwin, el periodisme narratiu s’espesseix amb l’argumentació i el desenvolupament d’idees. A la de Nooteboom, Magris, Sontag o Sebald, el moviment és l’invers, però el resultat és afí. La zona de convergència és una de les més fèrtils de la literatura contemporània. No és estrany que en tots ells trobem l’espectre de Walter Benjamin, un dels ponts entre Breton i Lévi-Strauss, entre el surrealisme i el pensament contemporani, autor de textos en què l’autobiografia, la filosofia, la citació i el viatge s’entrellacen amb una potència brutal. Un últim passatge de Kapuscinski que defensa aquesta herència: «Avui dia, cap llibre que giri al voltant de la contemporaneïtat no pot ser altra cosa que un text obert (…). Ens hem d’acostumar a la idea que escrivim llibres inacabats».

I no obstant això, els prestatges de les llibreries estan plens de llibres de no ficció que neixen, creixen, es reprodueixen i –amb un capítol final de conclusions– moren. Llibres ben acabats, rotunds, encara que sense ambició literària. Els anomenen també «assaigs». El substantiu és acompanyat de qualificatius com «divulgatius» o «acadèmics». No ens enganyem: constitueixen el 99% de la producció actual. L’autèntic assaig, l’inconformista, l’experimental, el que persegueix alhora idees i formes noves, continua sent minoria, avantguarda. Són conegudes les dues primeres accepcions d’aquesta paraula (la militar i la de l’art polític), però no la tercera: «Llocs, en els marges i ribes dels rius, on arrenquen les obres de construcció d’un pont o d’una presa». No se m’acut una metàfora més bona: pont o aqüeducte en obres; intent vacil·lant, atrevit, poderós de connectar dues ribes o més que fins llavors es trobaven separades. Nova ruta entre camps semàntics, entre idees, entre llenguatges.

Leviatán o la ballena, de Hoare, comença amb aquesta frase: «Potser és perquè gairebé vaig néixer sota l’aigua». I acaba amb l’assagista nedant al costat d’una balena: «Neoprè negre i greix gris». Entre tots dos moments autobiogràfics, el llibre es va transformant en manual de biologia marina, en història de la relació entre homes i cetacis, en costumisme de la pesca, en biografia de Melville, en comentari de text, en llibre de viatges. En realitat no acaba amb línies de text, sinó amb dues fotografies en blanc i negre: la de la cua d’un cetaci i la del mateix animal enorme i submergit. Respectant els límits del llibre, el documental s’expandeix. Esdevé visual. Ens recorda que entre les seves formes contemporànies també hi ha la instal·lació artística o el projecte transmèdia. Les evoca, les contempla. Conscient que l’assaig serà avantguarda, experiment, laboratori, o no serà.

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

L’assaig serà experimental o no serà