L’arca de Noè digital

Sistema Bibliogràfic Universal del Mundaneum, Mons (Valònia).

Les tecnologies digitals han facilitat la creació de continguts, i l’aparició d’Internet ha suposat un creixement exponencial en la seva producció i difusió. La xarxa trenca les fronteres geogràfiques i ens permet accedir a qualsevol document des de qualsevol punt. Així doncs, la còpia perd sentit en favor de l’hipertext. No necessitem duplicar la informació quan podem referenciar directament l’original. Tot és al núvol, i la metàfora funciona a la perfecció, el gran magatzem digital sembla no tenir forma ni lloc definit. Però, com els núvols, també és canviant i efímer.

Internet és un work in progress, un beta permanent. Evoluciona ràpidament i té molt poca memòria, tot i la seva joventut. I els usuaris ens hem adaptat perfectament a aquesta voràgine de canvis. Tan fàcilment com trobem i adaptem un nou servei ens oblidem de velles aplicacions, que en períodes de temps ínfims passen a ser records del que sembla un passat llunyà. Sense traumes ni remordiments, allò nou enterra allò vell diàriament. Poques iniciatives perduren, i les que ho fan evolucionen i es reinventen contínuament. Aquesta dinàmica afecta els nostres models de producció d’informació, i ens ha acostumat a un usar i llençar constant. Però, quin és el rastre que deixarem al futur? Com salvar-nos del diluvi de dades?

Internet és un gran contenidor, però s’allunya bastant dels ideals d’ordre i preservació que guien els arxius. Per aquest motiu, ja des dels inicis del web, diverses iniciatives han apostat per conservar el contingut de la xarxa, que d’altra manera sembla estar condemnat a acabar en el gran forat negre digital. Però arxivar Internet no és una tasca senzilla i presenta nous dilemes sense una resposta única i clara.

Tècnics

A l’hora d’arxivar continguts, les tecnologies digitals ens ofereixen un gran avantatge, la facilitat amb què podem duplicar continguts. En relació amb altres formats, la còpia de documents digitals és molt més ràpida i amb una nul·la pèrdua de qualitat. Malgrat això, el problema que ens presenta la xarxa és com accedir als originals i com conservar-los.

Els protocols d’accés a la xarxa només ens permeten llegir una part del codi original dels arxius en el nostre ordinador, els llenguatges del costat del client. La resta de codi s’executa als servidors remots i arriba a nosaltres ja en la seva versió final. Així doncs, per tenir una còpia exacta d’un web, en la majoria dels casos es fa imprescindible comptar amb la col·laboració del seu propietari per poder accedir als arxius. Si no és així, no ens queda altre remei que capturar els webs mitjançant programes que cerquin les diferents URL d’un lloc web i en guardin les pàgines. No obstant això, aquest sistema pot presentar greus dificultats per desar tot el contingut d’un web, ja que sovint no és capaç de trobar-ne totes les pàgines. A més, acostuma a provocar pèrdues d’arxius i en molts casos fa necessària una revisió del codi per tal de corregir errors.

Però, un cop disposem dels arxius, la gran varietat de llenguatges i tipologies de documents amb què ens enfrontem fa que la conservació d’aquests també sigui complexa. El món digital pateix una evolució tecnològica constant, que, a la llarga, condueix a la impossibilitat de les noves màquines per llegir arxius antics. A això cal sumar-hi la breu longevitat dels suports digitals (s’estima que la vida mitjana d’un disc dur és d’uns cinc anys). Així doncs, es fa necessari actualitzar constantment arxius i suports. Però, tot i aquestes tasques de manteniment, en ocasions és imprescindible desar maquinari i programari antic per tal de poder accedir a documents obsolets.

Servidors d’Internet Archive.

Legals

Si bé les característiques tècniques de la xarxa ens poden complicar l’accés i la conservació dels continguts, a l’hora de desar-los també ens trobem amb problemes legals. Els termes de dipòsit legal dels documents i les publicacions analògiques no són aplicables al web. Per tant, arxius i biblioteques han de lidiar amb els drets d’autor dels continguts de cada web per fer-ne una còpia. A més, cal tenir present que les legislacions referents a aquest tema són nacionals, així que el marc legal a aplicar varia segons el web. Sembla una tasca gairebé impossible poder gestionar aquests drets a escala internacional, ja que fer-ho suposaria descobrir i contactar amb tots els autors dels continguts de la xarxa.

Cal afegir-hi, també, els problemes legals relacionats amb continguts amb difamació, il·legals o considerats obscens. En aquests casos és necessari revisar i dictaminar si aquests materials es poden conservar i/o oferir en consulta. Finalment, cal tenir present la presència de dades personals a la xarxa, i aplicar-hi les lleis de protecció de dades pertinents.

Una solució que es plantegen diverses institucions per facilitar aquesta gestió legal és la creació d’arxius opacs. Limitant-ne l’accés i la consulta se’n redueixen els riscos legals (com ara els drets econòmics dels treballs o els problemes per difamació i contingut il·lícit). No obstant això, un arxiu de la xarxa sense accés públic a mitjà termini veu força reduïts els seus avantatges i beneficis.

Ètics

Tot i els límits legals de què hem parlat, la xarxa es troba encara en un estat molt primitiu i, en molts casos, enmig de grans buits jurídics. Internet és un mitjà jove i encara no podem imaginar quines repercussions tindran en el futur les nostres accions. El fet, a més, de ser un mitjà massiu augmenta exponencialment aquests riscos.

La gran pregunta és si realment Internet és un mitjà de publicació, i si els seus usuaris l’entenen com a tal. La xarxa és un mitjà efímer, amb diversitat d’usos. Una plataforma polièdrica que abasta des de l’esfera pública fins a la privada, i ho fa sense fronteres clarament delimitades. Així doncs, no sabem fins on podem arxivar continguts que els seus autors no han publicat amb la finalitat de ser conservats, o què voldran eliminar en un futur.

Aquests dilemes s’accentuen encara més quan parlem d’arxivar les xarxes socials, segurament la cara més personal de la xarxa. Si bé la informació que hi trobem no acostuma a tenir una gran rellevància de manera individual (a causa del seu caràcter sobretot personal), posada en conjunt podria tenir molt d’interès per entendre esdeveniments globals, com poden ser el 15-M o les revolucions àrabs. Ja són en marxa alguns projectes que pretenen arxivar algunes d’aquestes plataformes. Com a exemple, la Library of Congress dels Estats Units ha començat a arxivar Twitter a Twitter record i es planteja els termes legals i ètics d’aquest arxiu.

Curatorials

Sens cap mena de dubte, el principal problema d’arxivar Internet és l’abast d’aquest arxiu. L’enorme quantitat de continguts i el seu vertiginós creixement fan que aquesta tasca sigui quimèrica. Així doncs, no ens queda altre remei que seleccionar i prioritzar per arxivar allò que és considerat més valuós per a una recerca posterior.

Una de les principals preguntes amb què ens enfrontem a l’hora de pensar en un arxiu d’Internet és com definim què és una publicació en línia. L’amalgama de formats que trobem a la xarxa i la contínua incorporació de nous no ens fan senzilla aquesta tasca, que, d’altra banda, es postula primordial per crear un arxiu amb significat que ens sigui realment útil.

Pel que fa a l’abast territorial, i partint que Internet és una xarxa global interconnectada, és difícil delimitar-ne fronteres geogràfiques i gairebé impossible entendre-la només a escala nacional. Però, com hem apuntat anteriorment, un projecte d’arxiu internacional comportaria tractar amb la política i legalitat de cada país, cosa que afegiria complexitat al projecte. Una possible solució podria passar per una xarxa d’arxius web nacionals que permetés una interconnexió per tal de possibilitar una consulta global.

Arxivar la Xarxa

Com diu ByYuk Hui a l’article Archivist Manifesto, els arxius són embassaments de discursos que fan possible una arqueologia del coneixement. Així doncs, un arxiu d’Internet no sols ha d’emmagatzemar la informació que conté la xarxa, sinó que també ens ha de permetre accedir-hi de manera senzilla i categoritzada. Cal desar, però sense ordre no tindrem més que un mar de bits on perdre’ns cada cop que intentem navegar-hi. D’altra banda, un dels sentits d’arxivar és preservar una informació que generacions futures podran estudiar amb prou distància per entendre millor la nostra història com a societat, i, per tant, aquesta selecció de continguts s’ha de pensar també en el mitjà i llarg termini.

Així doncs, sembla ser que, per les característiques de la xarxa, estem obligats a escollir allò que volem desar. En canvi, en tractar-se d’informació relativa al present no tenim la perspectiva necessària per dur a terme aquesta elecció amb garanties suficients. Davant d’aquest dilema es presenten dos models d’arxiu: un de més sever i delimitat, que estableixi marges i contorns però que desi tot el possible dins d’aquests per proporcionar-nos una informació de profunditat, i un de més fotogràfic, que abasti territoris amplis i ens proporcioni instantànies més superficials però que ens permeti crear relacions globals.