Lab és tot?

El concepte Lab ha fet fortuna. Ha tingut la sort que se n’empari tot tipus d’actors: públics, semipúblics, privats, i qualsevol altra combinació imaginable.

Cuiners preparant estofat en les cuines de les casernes de Aldershot, novembre de 1939.

Cuiners preparant estofat en les cuines de les casernes de Aldershot, novembre de 1939. Fotògraf oficial del Ministeri de guerra. Wikipedia. Domini públic.

El concepte LAB ha fet fortuna. Però, al mateix temps, l’ús i abús del monosíl·lab exigeixen una reflexió crítica i autocrítica. Ramon Sangüesa, un referent indubtable en la cultura lab, reflexiona sobre el model californià, el prototipatge, la creació de comunitats i el paper de les institucions en la cuina de la innovació ciutadana.

Inspireu. Agafeu embranzida per al paràgraf següent.

Barcelona Lab. Barcelona Civic Lab. Citizen’s Lab. Culture Lab. Citilab. Citylab. FabLab. MakerLab. HackLab. Laboratoris Ciutadans. CCCB Lab. CoLab. Co-llaboratory. Co-laboratoris. LivingLab. MediaLab. FutureLab. MediaLab. MedLab. InnovaLab. GovLab. DIY Lab. Lab. Lab… Lab.

Expireu.

El concepte Lab ha fet fortuna, no n’hi ha cap dubte. Ha tingut la sort que se n’emparin tot tipus d’actors: públics, semipúblics, privats, i qualsevol altra combinació que us pugueu imaginar. Si vols projectar una certa imatge, t’has d’enganxar a les tres lletres en qüestió. L-A-B. Com la vella cançó/presentació de Los Toreros Muertos, cal poder dir: «Tu vols un Lab? Nosaltres tenim un Lab!»

No tots els labs són iguals, però cap no és gens semblant als vells labs de bata blanca. Estem davant ens/activitats que no produeixen molècules farmacològiques (i no em refereixo a la farmacologia de Bernard Stiegler), sinó canvis en «el que és» cultural i «el que és» ciutadà. O en la seva interacció i el seu solapament. En resum, noves maneres de crear coneixements i canvis involucrant-hi persones diferents de les habituals. Crec que a aquestes persones a Citilab les vam arribar a batejar com a «labbers». D’altres n’hi deien «usuaris» i algun, «ciutadans». Estàvem molt californians en aquella època.

I és que el món californià ha dominat força el panorama «labaire». En els últims deu anys, puc entreveure diverses onades al mar de pensament de disseny que va inundar les activitats d’aquests labs. De tal manera que hi va haver qui va confondre «lab» amb «post-it». Després, vam passar a una versió més academicocrítica i vam fer un parell de voltes al concepte de prototip. Fugint de l’explotador concepte de co-creació tipus IDEO (per donar-li un nom pioner, californià i empresarial), vam entrar en versions més conscienciades, amb una retòrica molt més propera a les de l’antropologia i la sociologia. Onada 2: prototipatge «seriós».

Els prototips. He vist prototips que no us podríeu creure. I no els he vist més enllà de les portes de Tanhäuser, sinó aquí mateix, correlacionats (que no causats, ja sabeu) amb el pensament del moment. En l’època 2.0, per exemple, de cada deu prototips que vaig veure vuit eren una xarxa ‒filferro i plastilina. Indefectiblement aquesta xarxa mostrava el procés d’articulació de la comunitat que havia de créixer al voltant del projecte. Perquè era de rigor crear comunitat a partir del lab i l’eina per excel·lència de l’època era la xarxa.

I on era la comunitat? Ningú entre els prototipants no dubtava gens ni mica que aquests «membres de la comunitat» caurien rendits davant de la proposta. I no sempre. La majoria de les vegades va fallar saber atreure i respectar la comunitat en potència, o bé va flaquejar la inversió o van escassejar els recursos humans necessaris per portar el prototip a la comunitat, la comunitat a la institució i el prototip a la producció. Crec que les subtileses i exigències del metadisseny es van perdre pel camí.

Això no vol pas dir que haguem de renunciar a la potència del lab. Al contrari, els espais intersticials amb pràctiques integradores noves tenen potencial per desenvolupar alternatives en l’àmbit cultural i en d’altres. Potser caldrà plantejar-se dins d’aquest paraigua noves pràctiques i anticipar com sostenir-les i finançar-les.

Una tarda de tardor, a Madrid, fa uns anys vaig conversar amb Antonio Lafuente i Marcos García sobre la meva implicació en projectes amb Ferran Adrià i la Universitat de Columbia. L’Antonio va fer una distinció molt aguda dels processos d’innovació en la gastronomia i en la cuina popular. Va plantejar la metàfora de la cuina enfront del laboratori. Pot ser que la cuina sigui una guia que ens serveixi per apropar l’exploració oberta a espais i actors més transversals i menys mediatitzats per les institucions, a una innovació més capil·lar, distribuïda i sense tantes celebritats. És possible.

En tot cas, seria un bon recanvi per al «lab». Esperem, això sí, que no ens segrestin també la cuina aquesta vegada i tinguem un altre xarampió de «cuines d’innovació cultural». Em temo que si les anomenem «Kitchen», ens la segrestaran i se’ns tornarà a colar la ideologia californiana sense demanar permís. Atents perquè els laboratoris Google X també s’han organitzat com a cuina. En qualsevol cas, a la família labcuina no li serà fàcil escapar-se de la tensió entre l’àmbit comunitari i el neoliberal, com ja van apuntar Austin Toombs, Shaowen Bardzell i Jeffrey Bardzell en el seu moment.

Mentre aquest estiu comença amb el ressò de diverses jornades sobre labs i les seves tecnologies, em dedicaré a rellegir velles propostes de Joan Littlewood, Cedric Price i Gordon Pask, on no necessàriament hi havia institució però sí molta activació i el reconeixement de l’agència dels nostres conciutadans. Bon estiu!

Referències

Vegeu comentaris1

  • Ricardo_AMASTE | 26 juliol 2016

Deixa un comentari