La postficció, i com hi hem arribat

Il·lustració de Gabri Molist | CC BY

La nit del 30 d’octubre del 1938, milers de novaiorquesos van fugir de casa, presos pel pànic. Al mateix temps, eixams de ciutadans s’apilotaven pels carrers de les principals ciutats nord-americanes per intentar entreveure al cel la invasió extraterrestre de la qual acabaven d’informar per la ràdio.

Una sèrie de naus marcianes estaven impactant contra la Terra, i duien extraterrestres a dins. Descrits com uns éssers tentaculars tan grossos com un os, de boca palpitant i ulls negres i brillants, els invasors estaven derrotant les forces militars utilitzant una mena de «raig de calor» i gasos verinosos. Un home va morir a causa d’una aturada cardíaca a casa seva, impressionat per les notícies. I n’hi va haver d’altres que, aterrits, van decidir tirar-se daltabaix dels edificis.

Per sort, però, realment no va passar res de tot això.

La crònica de la suposada invasió extraterrestre no era sinó la cèlebre dramatització radiofònica dirigida per Orson Welles i escrita pel guionista Howard Koch, una adaptació de La guerra dels mons, de H. G. Wells. No era la primera obra que Welles i Koch adaptaven per a la ràdio: setmanes abans ja havien firmat la dramatització de novel·les com Dràcula, L’illa del tresor o La volta al món en 80 dies per a un espai setmanal emès per la xarxa d’emissores de la CBS, però va ser l’adaptació de l’obra de ciència-ficció de Wells —amb format de noticiari fals i amb connexions en directe amb actors que interpretaven polítics i periodistes– la que els va catapultar a l’èxit.

Tampoc no era el primer cop que s’utilitzava el format de fals informatiu en una emissora de ràdio. Un precedent clar, reconegut pel mateix Welles, va ser el de l’escriptor i sacerdot catòlic Ronald Knox, que el 1926 va escriure per a la BBC una ficció en la qual una xerrada sobre literatura britànica del segle xviii era interrompuda per butlletins informatius que parlaven d’un motí a Londres, una escalada de violència que acabava amb el Big Ben destruït, l’hotel Savoy incendiat i un polític linxat. Tot i això, és en el primer gran èxit radiofònic dirigit per Orson Welles que pensem cada cop que apareix una obra que se situa a la frontera entre realitat i ficció. I, si ho fem, no és només pel mateix talent de Welles, Koch i el seu equip, sinó que també és gràcies al paper que hi van tenir els mitjans de comunicació que van alimentar el mite, perquè si aquella nit de 1938 no ens van envair els marcians, la història que va arribar impresa als quioscs era igual de fantasiosa.

Il·lustració de Gabri Molist | CC BY

Què va passar, aquella nit?

No hi ha cap registre que confirmi que carreteres i carrers nord-americans s’omplissin de multituds espantades durant la retransmissió de La guerra dels mons, o després. L’afirmació que assenyalava la mort d’un home a causa d’una aturada cardíaca no es va poder verificar mai, i després de consultar-ho pels hospitals de la ciutat de Nova York, ningú no va poder certificar que hi hagués constància de suïcidis o casos relacionats amb l’emissió del programa. Una part dels oients van creure’s tot el que van sentir, esclar, però, com assenyala A. Brad Schwartz a l’assaig Broadcast Hysteria, «dir que La guerra dels mons no va espantar ningú seria tan inexacte com dir que va aterrir un milió de persones». Això no va impedir, però, que els mitjans de comunicació obrissin les edicions de l’endemà amb titulars tan sensacionalistes com «Oients en pànic en creure que una obra teatral radiofònica era real», «La histèria s’apodera de la gent» o «Una dramatització radiofònica aterreix la nació», la qual cosa va fer que el boca a boca escampat per Welles prengués com la pólvora, i va deixar en mans de la població —tant si havien escoltat la retransmissió com si no— la distorsió i la divulgació del que havia ocorregut, tal com fan les llegendes urbanes, amb l’impacte social i cultural consegüent.

La història de la dramatització radiofònica de La guerra dels mons en realitat és la història d’un triple engany, al qual van contribuir tant la retransmissió en qüestió com els mitjans i nosaltres mateixos, que fa vuitanta anys vam decidir fer fe en una història i unes notícies massa increïbles perquè fossin certes, i les vam difondre.

No es creurà el que va passar després

Hi va haver altres obres que van agafar el relleu d’aquest episodi radiofònic anys després, a la televisió. Històries com la de la plantació d’espaguetis, una peça breu emesa per la BBC el dia dels Sants Innocents del 1957; la d’Alternative 3, emesa per primer cop al Regne Unit el 1977, com a colofó de la sèrie Science Report, en la qual, a diferència del que passava en la resta d’episodis, la imaginació volava lliure per parlar-nos de conspiracions governamentals, viatges interplanetaris i vida extraterrestre a Mart; o la de Ghostwatch, emesa per la BBC la nit de Halloween del 1992 i que, amb format de reality en fals directe, presentava una investigació que derivava en història de terror amb fantasma inclòs. A Espanya, més recentment, hi ha hagut casos com el d’«Operación Palace», un programa de Salvados dirigit per Jordi Évole i emès per La Sexta el 2014 que revelava la veritable història del cop d’estat del 23-F. Totes aquestes emissions, amb més o menys difusió i aprofundiment cultural, van provocar una divisió d’opinions idèntica a la que havia suscitat l’adaptació de La guerra dels mons: hi va haver gent que va creure que el que veia era cert, n’hi va haver d’altres que van saber-ho interpretar com una història de ficció i ho van celebrar, i també n’hi va haver que van descobrir l’engany i van protestar.

L’última evolució d’aquesta tradició la trobem a Internet. Després de casos com el de lonelygirl15 o Marble Hornets, tots dos a YouTube, és Twitter el mitjà que n’ha pres el relleu, amb els fils de ficció. Té sentit que aquesta mena d’històries canviïn de mitjà amb el pas de les dècades. Si Orson Welles hagués decidit adaptar La guerra dels mons en ple 2019, seria lògic pensar que hauria utilitzat un mitjà digital. Internet és per a nosaltres el que per als nostres pares va ser la televisió, i l’equivalent del que per als nostres avis va suposar la ràdio: el lloc a què acudim per informar-nos i desxifrar la veritat. I no hi ha res que ens plagui més i que estiguem més disposats a creure’ns que una història que ens sorprengui, ens atrapi, ens sacsegi la rutina i ens doni tema de conversa.

Il·lustració de Gabri Molist | CC BY

Els marcians de Twitter

El més interessant d’aquesta última mutació potser sigui que qui utilitza plataformes com Twitter per desenvolupar històries de ficció aconsegueix que es puguin percebre fàcilment com històries reals, explicades per gent real que creiem sense cap mena de filtre. A diferència d’altres obres d’aquest estil dutes a terme dècades enrere a la ràdio o a la televisió, la democratització que els avenços tecnològics han comportat permet que la barrera entre emissor i receptor es desdibuixi quasi per complet. Ara, per transmetre una història a través de canals oficials, ja no és necessari un equip de persones manejant instruments que no estan a l’abast de la majoria de la població; ara, senzillament amb un telèfon mòbil com el que tots tenim a la butxaca, una sola persona pot convertir-se en el narrador d’una història que, amb un potencial de centenars de milers de lectors, connecti amb la gent i es percebi horitzontalment, de tu a tu, perquè qui l’explica ho fa usant el mateix canal que tots tenim a disposició.

Això ha propiciat que —substituint els butlletins de la ràdio i el format de fals documental de la televisió per la narració fragmentada, les fotos, els vídeos breus i altres recursos propis de les xarxes— es publiquin històries com la de Modesto García, que, amb el pseudònim de Mr. Brightside, resolia un crim a partir d’una fotografia publicada a Twitter, o la de la investigació de Guillem Clua, que va revelar la preciosa història d’amor entre dos homes en l’època de la Primera Guerra Mundial. Un altre dels principals exponents utilitzats a Twitter com a plataforma per desenvolupar històries de ficció es Juanjo Ramírez Mascaró, que, a partir d’un primer fil en què descobria un bacteri que estava a punt de canviar el món tal com el coneixem, ha desenvolupat tot un univers d’històries de ficció interconnectades. A Twitter també hem pogut veure històries que comencen amb un telèfon perdut i acaben amb Nela García —la protagonista— ajudant l’organització anarquista #RedMonkey a esborrar Internet, o la història de misteri de Sara G., que començava amb les seves stories d’Instagram, després s’organitzava en forma de fil de Twitter i s’acabava resumint, ampliant i continuant al seu canal de YouTube. El relat a Twitter de les meves vacances de l’estiu del 2017 també s’emmarca en aquest corrent d’històries de ficció, per pena de qui va arribar a creure’s que tenia un doble idèntic a mi que em perseguia mentre passava uns quants dies en un hotel a prop de la platja.

Una característica d’aquesta mena d’històries és que n’hi ha moltes que es desenvolupen en directe, explicades tal com se suposa que estan passant, i és per això que podem trobar des de fils que es publiquen de cop fins a històries la narració de les quals s’allarga durant setmanes o fins i tot mesos. Un parell d’exemples d’això serien els perfils de Twitter de greg i The Sun Vanished, que, des de fa mesos, narren, respectivament, una història de misteri que comença quan el protagonista hereta la casa del seu avi, i una epopeia de supervivència en un món on, com el mateix nom indica, el sol ha desaparegut. Potser el cas estranger més conegut sigui el d’Adam Ellis i la història del fantasma Dear David, de la qual està prevista una adaptació cinematogràfica, com ja va passar amb la conversa en clau de comèdia de terror que van mantenir a Twitter els escriptors Sam Sykes i Chuck Wendig i que, poc temps després, es va traslladar al cinema a You Might Be the Killer.

Il·lustració de Gabri Molist | CC BY

Postveritat i postficció

El sensacionalisme de la premsa també ha evolucionat i mutat amb el pas de les dècades. Actualment, podem trobar la mena de titulars enganyosos que pretenien vendre més exemplars que els competidors inventant-se una nació aterrida en forma de clickbaits i notícies falses, aquestes darreres al servei d’interessos polítics. Potser, doncs, en plena era de la postveritat ara ens toqui parlar de «postficció», perquè si la postveritat distorsiona deliberadament la realitat apel·lant a les emocions, la postficció que plantegen els fils de ficció de Twitter fa una cosa molt semblant emprant eines similars. La diferència entre l’una i l’altra és que, mentre que l’objectiu de la postveritat és manipular l’opinió pública per influir sobre els resultats electorals, el de la postficció és purament lúdic: el que pretén és entretenir. Com les narracions radiofòniques de marcians invasors.

Davant del debat que sol generar la publicació dels relats de postficció més populars, en els quals hi ha gent que es planteja quin hauria de ser el límit ètic d’aquesta mena d’històries que es presenten com si fossin certes, convé mirar enrere per recodar que «el que necessitem és educació, no pas prohibicions». Ho deia una oient de la retransmissió original de La guerra dels mons en una carta enviada a la Comissió Federal de Comunicacions dels Estats Units l’any 1938, convençuda que «aquesta retransmissió es demostrarà beneficiosa i que, almenys durant cert temps, farà que les persones siguin una mica més curoses amb la font i la naturalesa de la seva informació». I així va ser.

Tot i que no sigui el seu objectiu, pot ser que una de les funcions de la postficció sigui recordar-nos que, ara que enganyar-nos sembla més senzill que mai, també tenim a l’abast més eines per comprovar la veracitat de les notícies i les històries que llegim.

Creure’ns-les o no, igual que gaudir-les, és decisió nostra.