La individuació col·lectiva: una nova base teòrica per a les xarxes socials

Malgrat la seva creixent omnipresència, no hi ha cap teoria filosòfica fonamental de les xarxes socials, i creiem que això ha restringit el desenvolupament tècnic de les xarxes socials a casos d’utilització molt limitats. Proposem desenvolupar un discurs teòric sobre la generació de xarxes i desenvolupar prototips de software alternatius. El nostre projecte se centra en la següent pregunta: què és la individuació col·lectiva i quina és la seva relació amb la intel·ligència col·lectiva?

Els actuals llocs web de les xarxes socials i la ciència de les xarxes es basen en l’individu en tant que unitat analítica bàsica, amb les relacions socials com a simples lligams entre individus. En contrast, aquest projecte pretén abordar fins i tot els éssers humans individuals com fonamentalment conformats per les seves relacions socials col·lectives, partint de la percepció de Simondon de que la individuació sempre és, simultàniament, psicològica i col·lectiva. La nostra proposta hauria de permetre nous tipus d’imaginació social i d’estructura social mitjançant la reelaboració del concepte del que és “social” en l’era Facebook.

Facebook i el problema de la indviduació

L’origen de les xarxes socials: Moreno i Saint Simon

Un dels àmbits d’investigació emergents dins la ciència de la web i l’anàlisi de les xarxes socials és l’intent d’analitzar-les en termes de teoria de la xarxa, segons es desprèn directament de la sociologia. En l’aplicació sociològica tradicional de la teoria de grafs, els individus són considerats nodes i les seves relacions socials es representen amb arestes. En la seva totalitat, una xarxa es pot considerar com una representació de determinades relacions socials. Aquesta conceptualització sembla ser el fonament d’una nova disciplina que concilia la informàtica i la sociologia i els estudis culturals. Les nostres preguntes parteixen de: d’on ve tota aquesta concepció? Què legitima la seva existència? Quina és la conseqüència d’aquesta conceptualització?

J. L. Moreno (1889-1974), psicòleg i fundador de la sociometria, va ser un dels primers sociòlegs en demostrar el valor dels plantejaments teòrics sobre les relacions socials basats en els grafs. L’exemple citat amb més freqüència és el treball de Moreno a la New York State Training School for Girls, a Hudson, on els casos de fuga eren més de 14 vegades superiors a la mitjana. Moreno ho va identificar com una conseqüència de la xarxa específica de relacions socials de les noies a l’escola mitjançant l’elaboració de qüestionaris sociològics que el van ajudar a fer un “mapa de la xarxa”, i després va utilitzar el mateix model per proposar un pla d’assignació que va reduir amb èxit el número de fugues. La creença en la representació de relacions socials mitjançant “gràfics” va impulsar Moreno a escriure que “donat que no podem veure el patró de l’univers social, el fem visible mitjançant els gràfics. Per tant, la utilitat del gràfic sociomètric serà més gran com de manera més exacte i realista representi les relacions descobertes” [1]. Però hauriem d’estar atents a l’hora de fer-ho, perquè el gràfic aleshores ja no és senzillament una representació de les relacions socials; aquests mapes de les relacions socials també s’haurien d’utilitzar per dur a terme el què Moreno va anomenar “planificació social”, que significa reorganitzar les relacions socials “orgàniques” amb l’ajuda de xarxes socials planificades i tecnològicament integrades. En aquest punt, podem identificar un aspecte del qual la investigació encara no se n’ha ocupat de manera significativa i que Moreno ja va proposar el 1941: la superposició de xarxes tècnico-socials sobre xarxes socials pre-existents “produeix una situació que agafa desprevinguda la societat i l’allunya cada vegada més del control humà” [2]. Actualment, aquesta pèrdua de control és el problema central de les xarxes tècnico-socials i, per tal d’abordar el fenomen, proposem qüestionar alguns dels supòsits que s’han amagat en el desenvolupament històric de l’anàlisi de xarxes socials.

Malgrat siguin un “mapeig” explícit de les relacions socials, en realitat l’anàlisi de les xarxes socials és una expressió extrema de l’atomisme social. Aquest plantejament s’ha d’entendre sociològica i filosòficament: el supòsit de les xarxes socials és que els individus constitueixen la xarxa i, per tant, els individus –que en la sociologia tradicional (si considerem la Teoria de l’Actor-Xarxa com una alternativa), tendeixen a ser humans—són les unitats bàsiques immutables de les xarxes socials. Si hi ha alguna col·lectivitat, s’ha de considerar per damunt de tot creada per la suma dels individus i les seves relacions socials incorporades en tant que individus connectats en el graf de la xarxa. Aquesta concepció contrasta amb el què s’ha entès de forma generalitzada en antropologia: és a dir, que existeix un sentit en tota societat, comunitat o qualsevol altre tipus de col·lectivitat que va més enllà de la simple suma dels individus i les seves relacions. Històricament, es pot veure que el desenvolupament de col·lectivitats en la seva forma originària de famílies, clans, tribus, etc., fins i tot precedeix a la noció de l’individu autònom [3].

El resorgiment de la sociometria hauria d’atribuïr-se a la proliferació de xarxes tècniques, i aquí hem de reconèixer que avui ja no són relacions humanes el que mapeja la sociometria, sino pràcticament tot el que es pugui digitalitzar o, per ser més precisos, tot allò que pugui ser representat com a dades. L’arribada de la societat en xarxa, sustentada per les infraestructures tecnològiques, reforça encara més el concepte de sociometria, i també l’esperit d’industrialització, que es remonta a Saint-Simon. El sociòleg francès Pierre Musso demostra que Saint-Simon va ser el primer filòsof que va conceptualitzar plenament la idea de xarxes gràcies a la seva comprensió de la fisiologia, que després va utilitzar per analitzar àmbits molt diferents, tot i que d’una forma més imaginativa que concreta, com posteriorment faria Moreno.[4] De fet, Saint-Simon va concebir xarxes que inclourien les comunicacions, els transports i similars, i defensava la idea de xarxa tant en la seva accepció primària com pel que fa a eina de transformació social. Saint-Simon estava convençut que a través de la industrialització, es pot crear un estat socialista mitjançant la redistribució de la riquesa i els recursos dels rics cap als pobres, dels intel·ligents als menys intel·ligents, de la mateix manera que un organisme assoleix l’equilibri intern al desbloquejar totes les vies de circulació.

Avui, gràcies a la història, sabem que la sociologia de Saint-Simon no tenia en compte la qüestió de les xarxes socials que Karl Marx analitzaria més tard en la seva obra El capital. La visió que tenia Marx de la societat sovint es veu falsejada com a planificació social, que més o menys és la codificació de col·lectiius a la manera soviètica. Moreno va criticar aquesta imatge distorsionada de Marx i va proposar que “la propera revolució social serà de tipus ‘sociomètric’. Les revolucions de tipus socialista-marxista estan obsoletes; no van arribar a respondre a la sociodimàmica de la situació mundial”. Potser avui dia Facebook demostri l’anunci de Moreno, com dirien alguns dels principals escriptors sobre tecnologia, però, de fet, el què Moreno vol dir és que s’ha de discutir més, especialment el concepte d’espontanietat. La visió industrial clarament antiquada de Saint-Simon ni es considera, doncs és obvi que el socialisme no es produeix de manera natural mitjançant la industrialització; però el que sí es nou és la idea d’una nova societat democràtica (probablement podríem anomenar-la “democràcia Facebook”), lliure de tensions gràcies a la mediació de les xarxes. El mateix succeeix amb Moreno: la revolució sociomètrica mai s’allibera de la seva pròpia ombra.

Alienació i desindividuació

La representació gràfica de les xarxes socials com a nodes i línies reforça la percepció de Moreno i Saint-Simon de què les relacions socials sempre existeixen en la forma d’una unitat atòmica que reacciona davant una altra. Aquesta imatge, amb la seva obvia tendència cap a la visió, s’ha convertit en el paradigma central per a comprendre la societat i els sistemes tecnològics. Tanmateix, tota imatge és també una mediació entre subjecte i objecte que preconfigura –o preprograma—una determinada intuïció del món [5]. Podem imaginar que la mateixa imatge d’una xarxa social en tant que simplement línies i punts limiti la innovació, doncs no és capaç d’explicar o de representar gràficament a cap col·lectivitat que no tingui l’individu en el seu centre, sinó que representa només conseqüències o productes secundaris del mapa d’àtoms interconnectats. Això és quelcom que Moreno va oblidar o que no va poder veure aleshores: la materialització de les relacions socials, no en forma de gràfics sobre paper, sinó de dades controlables emmagatzemades en un ordinador que mediatitzen les accions dels usuaris. El que Moreno va anomenar revolució sociomètrica és el postulat que a través de certa planificació sociomètrica es pot potenciar l’espontanietat de les interaccions humanes. Moreno va extreure aquest coneixement del temps que va treballar el psicodrama, que es basava en el que criticava dels psicoanalistes, especialment de Freud: que no podien “ser actors”. Però el que volem assenyalar és que, en primer lloc, veure cada individu com un àtom social ja implica una forma extrema d’individualisme que intrínsecament rebutja la postura del col·lectiu; en segon lloc, que el que està en joc és, precisament, la fe del mateix Moreno en l’espontanietat i la qüestió de la individuació.

Les xarxes socials com Facebook entren dins aquest paradigma, doncs només proporcionen representacions digitals de relacions socials preexistents en un espai social més ric, i permeten noves associacions basades en l’emergència de diferents algoritmes de descobriment. La mateixa existència de Facebook es basa en gran part en el supòsit de l’individualisme, doncs la unitat primària a Facebook sempre és el perfil de l’individu. Podríem recordar la idea original d’aquesta xarxa segons es va presentar a la pel·lícula La red social: Mark Zuckerberg va crear Facebook com una eina per expressar el seu desig sexual, és a dir, una economia libidinal intrínsecament individualista. Avui, aquesta explotació de l’economia libidinal no és res nou, en les darreres dècades ja hem vist l’explotació de l’energia libidinal en el consumisme [6]. A principis del segle xx, Edward Bernays, el pare de les relacions públiques, va adoptar el psicoanàlisi en les seves tècniques de màrqueting i va integrar l’economia dels productes de consum i l’economia libidinal. Els cínics que estan acostumats a fer burla de les lectures psicoanalítiques dels anuncis potser hauran de fer marxa enrere al descobrir que, de fet, Bernays és nebot de Sigmund Freud.

Bernays va contractar diversos psicoanalistes per què participessin en el disseny d’estratègies de màrqueting. Un dels exemples més coneguts és el de la promoció del negoci del tabac, doncs en aquella època als Estats Units no hi havia moltes dones que fumessin. Bernays va contractar artistes de cinema femenines perquè fumessin en públic; això va crear un circuit d’economia libidinal que s’ha de completar amb l’acte de fumar, que és el mateix que dir que s’havia de comprar el tabac. Avui ja no es tracta únicament de tabac, sinó de qualsevol acte de consum. Veiem que en el cos de l’ésser humà es completa un circuit: primer, per l’explotació del cos; després, pel control del desig dels treballadors d’accelerar el procés de circulació.

A Facebook sembla que els usuaris segueixin la seva pròpia voluntar a l’executar accions, però en un sistema tan tecnològic, la visió, les accions han d’adoptar les configuracions i funcions del sistema. En general, en altres llocs es desanima activament l’existència dels perfils de grup Google+ o els perfils anònims. No es pot negar que aquestes xarxes socials són capaces d’unir la gent i de constituir grups les activitats dels quals van des de les compres fins la protesta. Tanmateix, hem de ser cautelosos, doncs en termes econòmics aquests grups són externalitats positives. Aquests llocs web de les xarxes socials donen suport només a un petit número d’accions col·lectives, però en canvi, han estat optimitzades per a què els individus facin el mapa de la seva pròpia xarxa d’amics, de manera que els individus poden comentar els posts dels altres i clicar en opcions individuals bàsiques com “M’agrada” i “Vull”, de les quals cada vegada la xarxa n’està més plena.

Quan es considera els usuaris com àtoms socials als quals es pot superposar a una xarxa tecnològica, l’espontanietat i la innovació dins el col·lectiu es lliuren al control de les xarxes, que principalment es regeixen pel màrqueting intensiu i el consumisme destinats als individus [7]. És obvi que les xarxes socials s’han convertit en un instument tant per expressar com per controlar el desig dels usuaris. El subjecte és un àtom, i dins les xarxes socials, la subjectivació es converteix en un procés d’enginyeria subjecte a un control curós que ha estat pensat per teòrics com François Perroux [8], com a font d’un nou tipus d’alienació. Una alienació que no és tan diferent de la que descrivia Marx a El capital i que era el resultat de fer que els obrers s’adaptessin al ritme de les màquines, de manera que aquests perdien el control de la seva energia vital i en última instància del seu temps per a reflexionar i actuar. Quan Marx descriu les forces vitals del col·lectiu, utilitza la paraula alemanya Naturwüchsigkeit, que es pot traduir com “psiconaturalitat”; una paraula similar al que Moreno anomena “espontanietat” [9]. Si podem introduir aquí una crítica existencial, aleshores podem dir que el temps –i, per tant, l’atenció de cada àtom social—es talla en petits trossets i es dispersa per les xarxes en les actualitzacions d’estat, les interaccions, la publicitat i similars. Aquesta forma de col·lectiu, que és exactament el que Martin Heidegger anomenaria das Man, els “ells”, que esgoten el nostre temps sense donar sentit a la nostra existència. De fet, Bernard Stiegler mantendria que aquests àtoms socials construïts no són individus, sinó “desindividus”, ja que sembla que han perdut la capacitat d’actuar i relacionar-se excepte dins l’instrument d’una xarxa social atomística [10].

Enginyeria social i enginyeria tècnica

La sociometria de Moreno com a resposta tant del materialisme econòmic de Marx com al materialisme psicologic de Freud actualment es troba en el seu propi carreró sense sortida. En les seves teories, ni Moreno ni Saint-Simon van considerar les xarxes digitals i les telecomunicacions i, tanmateix, el materialisme tecnològic està avui lligat a aquesta nova xarxa digital econòmica, psicològica i tecnològica [11]. La societat està mediatitzada per les dades. Llocs com Facebook utilitzen els grafs de connexions personals per predir i, per tant, “recomanar” productes, de manera que produeixen desitjos en l’individu que mostren que aquest, en realitat, està conformat no només per les seves relacions a la xarxa, sinó per la mateixa existència de la xarxa. Mentre que Internet és una xarxa distribuïda i descentralitzada, la industrialització dóna la volta a aquest principi per tal de mantenir simplement un graf social de les dimensions socials de Facebook, doncs analitzar-ho requereix una immensa centralització. Al mateix temps, crea una realitat tècnica, amb l’enganyifa de ser un defecte no modificable. I, tanmateix, ens hem de preguntar: és Facebook una col·lectivitat social, o només la imatge falsa d’ella? Anant més enllà del graf social, hem d’entendre altres possibilitats de “xarxes socials”.

L’enginyeria social de Facebook se sustenta en les seves múltiples prestacions, que van des de compartir funcions “M’agrada” fins a configuracions de privacitat. Aquí trobem la unificació d’enginyeria social i enginyeria tècnica, que també planteja gran quantitat de reptes a la humanitat. Serà necessari examinar com aquestes realitats són creades i acceptades; per exemple, si hom intenta sortir-ne ho perd tot, incloent les relacions socials, les dades de perfil, la possibilitat de comunicar amb amics… Fins i tot quan entrem en llocs de xarxes socials, els individus i les expressions estan condicionats per les capacitats permeses segons les característiques del lloc web, que van des de la poca privacitat fins a cap ni una. No podem triar ser anònims; d’altra banda, la verificació d’identitats és quelcom cada vegada nés important per a la indústria.

Hi pot haver consideracions polítiques; per exemple, a la Xina les xarxes socials exigeixen als usuaris que demostrin la seva identitat mostrant el seu carnet d’identitat, i això podria ser en resposta al fet de que el sistema de l’anonimat s’està fent cada vegada més important per la democràcia i la transparència, com ha demostrat Wikileaks. Fins i tot hi ha una demanda d’anonimat; el canal japonès NiChanel (2ch), que funciona totalment basat en l’anonimat, s’ha convertit en un dels llocs webs per xarxes socals més populars al Japó. Òbviament, aquestes característiques serien vitals per l’Orient Mitjà, Londres, Espanya i #OccupyWallSt. Si la subjectivació dins les xarxes socials és un procés d’enginyeria, el que cal és produir un nou tipus de pensament i una nova forma de xarxes. Part d’aquest pensament es pot veure en alguns eslògans: portabilitat de dades, privacitat i possessió personal de dades. Aquests lemes son respostes naturals a la monstruosa capacitat de les xarxes per crear “espais protegits” amb les dades personals. Tot i que els eslogans són importants per lluitar contra la dictadura de Facebook, encara els manca una re-avaluació global de Facebook i una visió d’una xarxa social alternativa que no sigui simplement una resposta immediata.

Projecte, projecció i individuació col·lectiva

Simondon i la individuació col·lectiva

Proposem un replantejament des de la perspectiva del que és col·lectiu com a remei a l’enfocament individualista de les xarxes socials actuals. La sociometria exigeix un mapeig que s’està fent cada vegada més precís i que reflecteix les probabilitats de connexions, interaccions, màrquteing; és a dir, d’una individuació que condueix a “desindividus”. Podem pensar en un nou tipus d’individuació que no es pugui reduir a estadístiques i el poder de la qual només es basi en l’ambigüitat en comptes de en les precisions? El filòsof francès Gilbert Simondon va proposar en el seu llibre L’Individuation psychique et Collective un model d’individuació que pot ser terapèutic per l’actual catàstrofe tecnològica. [12]

Simondon suggereix que la individuació és sempre tant aviat psíquica com col·lectiva. El que vol dir per individuació psíquica es pot considerar com la individuació psicològica dels individus; per exemple, sota situacions d’ansietat, aflicció, enuig, etc. Simondon també posa l’èmfasi en la individuació col·lectiva. Per a ell, individus i grups no són dos oposats, en el sentit que mentre està en el grup la persona perd la seva singularitat, com es considerava en el col·lectivisme de tipus soviètic. Al contrari, l’individu i el grup constitueixen un procés constant d’individuació. Per a Simondon, la individuació psíquica és més aviat una individualització, que també es una condició de la individuació, mentre que la individuació col·lectiva és la que porta l’individu a una transformació constant. Per tant, podem entrendre que la natura, de fet, no està en oposició a l’ésser humà, sinó que més aviat és la seva fase primària; i el mitjà tècnic creat per ell constitueix la segona fase de l’ésser que, si se’ns permet dir, és la individuació tècnica proposada per Bernard Stiegler.

Per tant, Simondon va rebutjar la microsociologia i la psicologia americanes, el que inclou indirectament la sociometria de Moreno (se la considera un tipus de mirosociologia), per ser substancialisme. L’enfocament substancial dels individus i dels grups ignora fàcilment la dinàmica d’allò social i veu el que és individual i col·lectiu com interioritat i exterioritat, que han d’anar separades. Aquest enfocament és víctima del psicologisme i del sociologisme extrems. Simondon, en canvi, proposa pensar la individuació com una dinàmica necessària entre individus i grups. Distingeix entre “in-group” i “out-group”, i suggereix concebre l’ “in-group” com un intermig entre els éssers individuals i  l’“out-group”. Simondon considera la individuació com un procés de cristal·lització. Prenent en consideració una solució supersaturada en procés de cristal·lització, a l’absorbir energia, cada ió individual es transforma segons les relacions amb altres, aquest és el seu milieu. El que Simondon intenta provocar és evitar la qüestió social com una qüestió de forma, que també és una qüestió de normes, i considerar-la amb una dinàmica de la distribució de l’energia. La cristal·lització és un procés que, tot i que en última instància produeix una forma, per exemple, la identitat d’un cristall específic, al mateix temps també és un procés que depèn menys de la forma (sempre podem esbrinar les formes) i més de la distribució d’energia i matèria. A aquest respecte, es pot percebre certa similitud entre Moreno i Simondon en l’espontanietat de l’“in-group” i “out-group”; i és també per aquest motiu que creiem que la tècnica sociomètrica de Moreno, tot i que pot ser utilitzada actualment per analitzar xarxes socials com Facebook i Twitter, també comporta el gran perill de que l’enginyeria social retrocedeixi al psicologisme i al sociologisme.

Els projectes com la unitat bàsica del grup

Potser ens voldriem preguntar: el que hem vist a Facebook, no és ja una individuació psíquica i col·lectiva? És cert que per als simondonians, la filosofia pot ser una eina per analitzar les relacions socials, però hem d’anar més enllà del límit segons el qual els pensament només són eines d’anàlisi i acceptar que també són eines de transformació. Com hem vist, Facebook individua en primer lloc a individus atomistes, i nosaltres en canvi proposem començar des del col·lectiu, per tal de replantejar la relació entre l’individu i el col·lectiu. En lloc d’un àtom social, hem de descobrir com una xarxa social col·lectiva canvia i conforma l’individu i considerar que és aquest fenomen el que predomina. Aquesta serà una xarxa social que permeti la individuació col·lectiva, però també com un remei a la intoxicació industrial i l’explotació de l’energia libidinal.

Per tant, volem reflexionar sobre la qüestió de grup i volem proposar que el que distingeix un col·lectiu d’un individu és l’element de projecte comú que tenen els grups. Prenguem com exemple Ushahidi, un lloc web que va proporcionar capacitats de mapeig després del terratrèmol d’Haití de 2010 per ajudar el país a recuperar-se de la crisi. Utilitzant una plataforma basada a la web, Ushahidi va permetre els voluntaris tant locals com extrangers recollir missatges sms amb un codi especial per fer un mapa de la crisi i poder així ajudar a salvar persones que, d’una altra manera, es podrien haver perdut. Després del terratrèmol i el tsunami de Japó de 2011, enginyers japonesos van desenvolupar un mapa dels danys i de les emergències que calia atendre analitzant els tweets i altres mitjans de comunicació socials. La dinàmica d’aquests projectes va molt més enllà de simplement penjar actualitzacions d’estat, i permet a la gent treballar conjuntament de manera dinàmica en uns objectius comuns. És el moment de la formació de projectes el que permet als individus individuar-se a través del col·lectiu i el que, per tant, dóna significat a l’individu. A Facebook es pot crear un grup, una pàgina, un esdeveniment que sembli que pugui propiciar l’aportació d‘un projecte comú, però Facebook no proporciona les eines per una individuació col·lectiva basada en la col·laboració.

Passant d’un model filosòfic a la seva realització en un sistema tècnic, proposem que el lloc per les xarxes socials hauria d’existir com un conjunt d’eines que permetin la creació i la gestió col·lectives d’un projecte. La intel·ligència col·lectiva s’activa en la mesura que el grup utilitza amb èxit les seves habilitats humanes i tècniques per assolir els seus propòsits. Un usuari ha de pertànyer sempre a un projecte, sense el qual ell o ella no serà capaç d’utilitzar plenament les seves característiques; i els projectes són definits pels grups. Aquest és un primer intent d’abordar l’individualisme proposat en l’actual paradigma de les xarxes socials. Cada projecte ve definit per un objectiu i uns requisits a complir d’acord amb el que s’ha iniciat i actualitzat col·lectivament per part els membres del grup. S’assignaran tasques als usuaris, bé en la forma d’individus o subgrups, el procés de les tasques es monitoritzarà i s’indicarà. Tanmateix, el col·lectiu no hauria de ser estàtic sinó dinàmic; els grups es poden fusionar per formar projectes més amplis, i un projecte també pot ser dividit entre col·lectius més petits. Els grups es poden descobrir i comunicar-se mútuament per buscar possibilitats de col·laboració i de compartir la informació.

Estudis de casos i possible marc de treball

En el nostre projecte “Social Web”, vam examinar alguns dels models existents, inclosa la Wikipedia, algunes plataformes de codi obert i projectes alternatius de xarxes socials com Lorea, Federated General Assembly, Crabgrass i Diaspora, així com llocs web poc usuals per xarxes socials com Ni Channel i NicoNico Douga al Japó. Alguns d’aquests grups ja demostren la vàlua dels grups i els projectes, per exemple, la Wikipedia, Lorea i Crabgrass, pel que fa a crear

Xarxes socials alternatives que propicien grups i espais de treball comuns. També reconeixem que, tot i que cadascun d’ells posseeix algunes de les caraterístiques de col·laboració necessàries per un nou tipus de xarxa social, realment no incorporen el concepte d’individuació als fonaments del seus dissenys. A més de tornar a la prioritat dels grups i de posar l’èmfasi en la gestió del grup, també suggerim altres característiques tècniques per aquesta concepció de xarxa social col·lectiva:

  1. La xarxa existeix principalment com comunicació social dirigida, destinada a un projecte, i per tal que això sigui possible, se li haurien d’afegir els diferents fòrums de llenguatge naturals, com els debats i els wikis. Tanmateix, a diferència de les xarxes socials tradicionals, el propòsit del lloc web per a xarxes socials serà ajudar els usuaris a guardar i perfeccionar les dades, i aquestes es guardaran en un format obert, com RDF. Els usuaris i grups tenen autorització per gestionar dades del projecte i per a recuperar-les utilitzant el marcat i la recerca. El mapeix s’hauria d’utilitzar com un mitjà, possible i fàcil d’interpretar, per comprendre la recollida col·lectiva de dades.
  2. Per als projectes col·lectius, es podrà permetre l’anonimat sota determinades condicions (per exemple, el grup és totalment anònim, o el grup decideix obrir-se a l’anonimat). En el cas de Ni Channel, una de les raons per les quals l’inventor vol que sigui anonim és per a què no hi hagi una segregació que pugui perjudicar la formació de col·lectius.[13] Només el col·lectiu podrà accedir a les dades personals, i ni tan sols els qui administren el servidor haurien de poder-hi accedir. Pel que fa a la seguretat de les xarxes, en primer lloc les dades als servidors s’encripatarn mitjançant la implementació d’infraestructures de claus públiques, i el grup es definirà per les claus públiques compartides. Per tant, ni el servidor de dades d’internet (ISP) ni els administradors del sistema podran accedir a les dades del servidor. En segon lloc, les dades es guardaran distribuides en múltiples servidors per tal de minimitzar les conseqüències dels atacs.

Conclusions i tasques futures

L’esborrantyprecedent és una introducció al marc filosòfic d’un projecte finançat de xarxa social. Per a nosaltres, Facebook representa una industrialització de les relacions socials fins l’extrem que transforma el que és “social” en un individualisme totalment “atòmic”. La idea de Saint-Simon d’un socialisme basat en la creença del bé comú i el benestar dels individus a través de la construcció de xarxes es considera un fracàs, però la relació entre xarxa i societat adquereix una forma més agressiva en l’era de les omnipresents metadades. La tècnica sociomètrica de Moreno probablement avui tingui el seu millor aliat en Facebook i en altres instruments de les xarxes socials, però celebrar el resorgiment de la tècnica sociomètrica no és més que ignorar el perill que plantegen els supòsits de la teoria i el desenvolupament tecnològic. Nosaltres proposem que, avui, la informàtica social ha d’anar més enllà de les humanitats digitals tradicionals que proposen analitzar la transformació social tenint en compte les tecnologies; serà molt més fructífer seguir el que Stiegler anomena farmacologia, que és dir que la tecnologia és bona i dolenta al mateix temps, però que és necessari desenvolupar un enfocament terapèutic contra la toxicitat generada per ella, que en el nostre cas és Facebook.

La individuació col·lectiva proposa que una altra xarxa social és possible, i és necessari considerar una economia que sigui molt més que màrqueting, taxa de clics, número d’usuaris, etc. Per a nosaltres, un projecte també és una projecció, que és l’anticipació de futur comú del grup. Mitjançant la vinculació de grups i projectes, volem proposar que la individuació sempre és temporal i existencial, en lloc de simplement social i psicològica; i que la projecció d’una voluntat comuna per a un projecte produeix una coindivudació de grups i individus. El projecte està en desenvolupament, però esperem que el resum precedent mostri el problema de les xarxes socials i els límits de les humanitats digitals (especialment les que comprèn la sociometria) pel que fa a entendre la informàtica social, i està clar que un nou mètode per al desenvolupament de software és possible i urgent.


[1] J. L. Moreno, Who Shall Survive? Foundations of Sociometry, Group Psychotherapy and Sociodrama, Beacon House Inc. Beacon, N. Y. 1978.

[2] J. L. Moreno, ‘Foundations of Sociometry: An Introduction’, en Sociometry, American Sociological Association , Vol. 4, Nº 1 (feb. 1941), pág. 15-35.

[3] Aquesta visió de l’individualisme també ha estat adoptada en els estudis econòmics des d’Adam Smith, qui va veure la divisió del treball com un desenvolupament natural i l’intercanvi entre individus com l’origen de la vida econòmica.

[4] P. Musso, ‘Aux origines du concept moderne: corps et réseau dans la philosophie de Saint Simon’. En Quaderni. Nº 3, Hiver 87/88. pág. 11-29. doi: 10.3406/quad.1987.2037.

[5] També podem parlar de la Weltbild desenvolupada per Heidegger, den la qual va mostrar que una imatge no és només una representació del món, sinó que el món també pot ser controlat i manipulat com una imatge.

[6] Bernard Stiegler, For a New Critique of Political Economy, Polity, Londres, 2010.

[7] Després del botó “M’agrada”, Facebook va anunciar el setembre de 2011 la introducció del botó “Vull” dissenyat per a màrqueting http://www.auctionbytes.com/cab/abn/y11/m09/i23/s01

[8] L’economista francès François Perroux va agafar el tema de la indústria i la transformació social de Saint-Simon i va desenvolupar una visió de creació col·lectiva en la qual els humans i les màquines actuen els uns sobre els altres, i a través de l’estandarització dels objectes, els éssers humans poden renovar el seu estil de vida i produir un sistema de “creació autocol·lectiva”. Cal assenyalar que Perroux també va rebre la influència de Schumpeter, especialment del concepte de destrucció creativa.

[9] Por tant, hauríem de reconeixer la problemàtica de la crítica de Moreno sobre Marx, i potser podríem desenvolupar una nova relació entre els dos.

[10] B. Stiegler, États de choc : Bêtise et savoir au XXIe Siècle, Mille et une Nuit, 2012, p. 102-105, on proposa tres tipus de desindividuació: en primer lloc, la regressió a allò purament social, la forma de vida animal; en segon lloc, el procés d’eliminació de la necessitat de treball especialitzat per la introducció de les tecnologies, per exemple, quan els artesans van haver de treballar a les fàbriques i abandonar les seves propies habilitats i forma de vida; i en tercer lloc, el procés de “posar entre parèntesi” la individuació prèvia que produeix un “salt qualitatiu” i supera el llindar de la transformació psíquica. Segons Stiegler, aquests tres tipus d’individuació no es poden separar.

[11] J. L. Moreno, The Future of Man’s World, New York Beacon House, Psychodrama Monographs, 1947.

[12] Gilbert Simondon, L’individuqtion Psychique et Collective, à la lumière des notions de Forme, Information, Potentiel et Métastabilité, París, Editions Aubier, 1989 y 2007.

[13] Satoshi Hamano, Architecutre no seitaikei: Johokankyo wa ikani sekkeisaretekitaka (Ecosystem of Architecture), traducción china, Taiwan, 2011.

Vegeu comentaris4

  • tramar | 24 març 2014

  • Equip CCCB LAB | 25 març 2014

  • Jhon Velasco | 24 febrer 2016

  • Equip CCCB LAB | 25 febrer 2016

Deixa un comentari

La individuació col·lectiva: una nova base teòrica per a les xarxes socials