La geopolítica d’Internet

El desplegament dels cables que permeten que la xarxa sigui global planteja qüestions geopolítiques similars a les dels oleoductes.

Principals xarxes telegràfiques (1875).

Principals xarxes telegràfiques (1875). Font: Wikipedia.

Internet no és un ens abstracte que es mou per l’aire. El seu funcionament està basat en una infraestructura física gegantina que s’estén pel globus. El desplegament dels cables que permeten que la xarxa sigui global planteja qüestions geopolítiques similars a les dels oleoductes. Aconseguir una font de connectivitat fiable esdevé una cosa tan important com garantir el subministrament de petroli.

El 28 de març de 2011, els gairebé tres milions d’habitants d’Armènia van passar dotze hores sense connexió a Internet. La sequera digital imposada sobre els ciutadans del país caucàsic durant aquell dia no va tenir res a veure amb les accions d’un govern autoritari. Tampoc no hi van entrar en joc condicionis meteorològiques adverses. La causa d’aquesta fallada va ser una cosa molt més peregrina. En una zona rural de Geòrgia, a quinze quilòmetres de la capital, Tbilisi, una dona de 75 anys va tallar el cable que proveeix Armènia de la major part de la seva banda ampla amb una serra de mà. L’àvia va assegurar als mitjans de comunicació que buscava fusta i que va tallar aquell cable per error. «Ni tan sols sé què és Internet», va declarar a AFP després de l’accident.

La història va viatjar per mitjans de comunicació d’arreu del món i va portar a primer pla una cosa que tot sovint s’ignora. Malgrat que avancem cap a una digitalització imparable, molts continuen considerant Internet com una cosa que viatja per l’aire. Mentre que és ben sabut que un vehicle es fa en una fàbrica, hi ha qui segueix considerant la xarxa com un ens intangible sense límits. Una noció equivocada que termes com el núvol contribueixen a alimentar.

La realitat és que les entranyes d’Internet tenen un component físic importantíssim que en casos extrems pot quedar afectat pel tall d’un cable per part d’una pensionista en un país veí. Igual que el petroli viatja per enormes oleoductes i vaixells de càrrega, les dades es mouen per tubs que contenen fibra òptica que serpentegen pel món per portar un vídeo de YouTube a la pantalla del teu ordinador. Visualitzar aquest vídeo és possible gràcies a què està emmagatzemat en centres de dades plens de servidors que actuen com si fossin discos durs d’aquest contingut. La presència física d’aquests llocs és considerable.

En el cas de Google, la companyia compta amb tretze centres de magatzematge. Entre ells, Hamina Finlàndia, una antiga fàbrica de paper que la companyia va convertir en un centre de dades el 2009. Google ja ha invertit 350 milions d’euros en les instal·lacions, una inversió que rebrà una injecció de 450 milions d’euros addicionals per fer-les més grans. Per fer-se una idea de l’envergadura del projecte, aquests treballs convertiran la companyia en el primer inversor estranger al país nòrdic. Unes xifres adients amb la grandària gegantina d’aquests centres que ocupen desenes de milers de metres quadrats. No són els únics. Facebook, Microsoft i Amazon disposen d’instal·lacions similars repartides pel globus.

La visita a molts d’ells va portar el periodista Andrew Blum a concloure que «el núvol i cadascuna de les seves parts són, en realitat, un lloc específic, una realitat òbvia que resultava estranya per la instantaneïtat amb la qual ens comuniquem amb aquests llocs». L’escriptor va passar uns quants anys seguint la petjada física d’Internet, una experiència que va plasmar en el seu llibre Tubes que no deixa lloc a dubtes: «La Xarxa està tan enganxada a llocs físics com les vies de tren o el sistema telefònic».

Tampoc la creixent utilització del telèfon mòbil per accedir a Internet no hauria d’induir-nos a error. La transferència de dades que viatja per l’aire tan sols representa una ínfima part del viatge: el recorregut entre el teu dispositiu i l’antena més propera. Aquest receptor està connectat amb els cables que mouen les dades en cables pel subsòl i els fons submarins dels oceans i mars.

«Mai no tenim en compte els cables. Això és forassenyat. Les persones que fan servir Internet (o que fan trucades a llarga distància), però que no saben res sobre els cables són iguals que els milions de motoristes despreocupats que omplen el dipòsit de les motos sense tenir en consideració com ha arribat la gasolina a l’estació de servei de la cantonada», opinava Neal Stephenson, en el seu article Mother Earth, Mother Board, escrit per a Wired el 1996. L’assaig de 42.000 paraules, que s’ha convertit en una peça de culte, va portar l’escriptor a viatjar pel món traçant la ruta del cable FLAG, una xarxa de fibra òptica de 28.000 quilòmetres de llarg que va entrar en funcionament el 1999.

Durant el viatge, l’intrèpid periodista gonzo, que es feia dir «turista hacker», va entrevistar els enginyers aventurers encarregats de fer realitat aquest ambiciós projecte, un dels més importants del món.

«El sistema FLAG, la mare de tots els cables, comença a Porthcurno (Anglaterra), segueix per Estepona (Espanya); passant per l’estret de Gibraltar, arriba fins a Palerm (Sicília); continua pel Mediterrani fins a Alexandria i Port Saïd (Egipte); ja en terra, travessa aquestes dues ciutats fins a Suez (Egipte). Segueix cap avall pel golf de Suez i el mar Roig, amb una branca que es desvia a Gidda a l’Aràbia Saudita; envolta la península aràbiga fins a Dubai, el centre d’operacions de la xarxa FLAG; d’allí entra en l’oceà Índic fins a Bombai, envolta la punta de l’Índia i entra a la badia de Bengal fins a arribar a Ban Pak Bara (Tailàndia), amb una branca que baixa a Penang (Malàisia). Novament per terra, es desplaça per Tailàndia a Songhkla; d’allí puja pel mar del sud de la Xina i aterra a l’illa de Lan Tau a Hong Kong; puja per la costa xinesa, on surt una branca cap a Xangai i l’altra a la illa Koje-do a Corea. Finalment hi ha dues arribades per separat al Japó, a Ninomiya i Miura, cadascuna propietat de telefòniques rivals», detallava l’escriptor nord-americà.

Com FLAG, s’estima que hi ha centenars de cables submarins en funcionament que creuen diferents països. Una infraestructura vital per garantir el funcionament d’Internet (en el cas dels Estats Units, el 95% de les comunicacions amb l’exterior passen per cables submarins). Cal afegir-hi la gran quantitat de cables que es mouen sense creuar fronteres.

La zona més complicada per a les rutes de cable són les aigües amb menys de mil metres de profunditat. En aquestes àrees els riscos per a la seva integritat física provenen de les àncores dels vaixells, la mossegada d’un tauró o l’enredada amb una xarxa de pesca en el fons marí. En altres casos el sabotatge pot entrar en joc, com va passar al març d’aquest any quan la policia egípcia va arrestar tres bussejadors que van tallar el cable SEA ME WE 4 prop d’Alexandria. L’acció dels bussejadors va alentir la connexió al país africà i altres ciutats dependents d’aquest cable durant més de 24 hores.

Per aquesta raó s’acostuma a buscar llocs amb poc trànsit per portar cables a terra. «Gairebé mai no aterren en zones industrials perquè són àrees amb molt de trànsit i excavacions. També per factors geogràfics. La indústria s’acostuma a establir prop dels rius, que porten corrents, la qual cosa és dolenta per als cables», explica Stephenson.

En l’àmbit empresarial, no és estrany que telefòniques que competeixen entre si en diferents mercats formin part d’un consorci d’una desena d’empreses per engegar un nou cable. D’aquesta manera es fan més assumibles els costos. Amb aquestes inversions s’asseguren paquets de capacitat per poder proporcionar la connexió que exigeixen els seus clients.

La geopolítica dels cables d’Internet

Com es diu al començament d’aquest article, l’incident que va deixar Armènia sense Internet va mostrar la vulnerabilitat de la infraestructura en aquest país. Si una cosa tan senzilla com una serra de mà té la capacitat d’anul·lar la teva xarxa, tens un problema greu. En el cas de sistemes més desenvolupats com a Europa i els Estats Units, hi ha tantes maneres diferents per arribar del punt A al punt B, que davant un potencial incident les dades tenen més possibilitats de trobar rutes alternatives per arribar a la seva destinació. Quan sortim de territoris occidentals i entrem en zones més conflictives, la configuració d’infraestructura digital adopta un caire complex, però també molt interessant des del punt de vista geopolític.

«Tot el que llegeixes sobre geopolítica, esferes d’influència, té el seu vessant en Internet i en com s’estructura», va assegurar James Cowie, CTO de Renesys, en una presentació en el Berkman Centre de Harvard. A tall d’exemple, l’expert en xarxes ressalta la configuració d’Internet a l’Orient Mitjà.

«En el cas d’Israel, envoltat de països enemics, es veuen obligats a dependre de cables submarins per connectar-se amb l’exterior. Principalment passen per Xipre, Sicília i Grècia per arribar a Europa i els Estats Units».

Els territoris palestins, segons descriu Cowie, reben la seva connexió en part d’Israel i en part d’operadors europeus que entren per Jordània. La monarquia àrab, en canvi, està connectada amb la resta del món a través de cables que passen per l’Aràbia Saudita i la branca del cable submarí FLAG que entra al país pel port d’Àqaba.

El Líban, que no té relacions diplomàtiques amb Israel, fins fa poc depenia gairebé exclusivament d’un cable que provenia de Xipre. El 2011, el cable I-ME-WE inaugurat el 2009 per connectar França i l’Índia va construir una branca submarina des d’Alexandria fins a la ciutat costanera de Trípoli al Líban. «Això els va aportar un terabyte de capacitat i va alleugerir un sistema sobrecarregat», explica Cowie.

A principis de novembre es va témer que la connexió a Internet del país mediterrani tindria greus problemes després de retards en el pagament a l’empresa que opera IMEWE. El 2 de novembre, el ministeri de telecomunicacions va informar la premsa que havien pagat els 3,2 milions de dòlars que devien. El govern va assegurar que, en cas de ser desconnectats de la xarxa IMEWE, tenien un pla B, que consistia a utilitzar la connexió d’un altre cable submarí que feia poc que s’havia connectat amb el país: el cable Alexandros. Aconseguir una font fiable de connexió esdevé una cosa tan important com assegurar-se fonts d’energia de llocs diferents per diversificar el risc.

En el cas de Turquia, la seva posició entre Àsia i Europa, que tanta influència li va atorgar en l’imperi otomà, torna a ser rellevant en les telecomunicacions.

Com diu Cowie, «els cables entre Europa i el país turc segueixen camins similars a les antigues rutes de comerç». La puixança diplomàtica del país s’està veient corresposta en les inversions d’empreses telefòniques com Turk Telekom i TurkCell, que estan construint noves rutes de cable de fibra òptica cap a l’Iraq, el Caucas i l’Aràbia Saudita. «S’han adonat que potencialment poden arribar a ser un lloc clau per a l’exportació d’Internet. És una manera d’augmentar la seva influència respecte als països veïns».

Per damunt de tot, Cowie considera que preval el pragmatisme geopolític a l’hora de configurar les rutes dels cables. «La qüestió primordial és com aconseguim Internet més ràpid, barat i segur sense passar per països que no ens agraden».

Aquestes mateixes raons van portar els impulsors de FLAG a escollir rutes diverses per garantir la resiliència del cable. «Es busca la diversitat, un principi que diu que hauries de tenir múltiples rutes perquè la ruta sigui més robusta», segons Stephenson.

Els bojos del segle XIX

L’accés a comunicacions globals d’alta qualitat no seria possible sense la feina dels intrèpids emprenedors que a mitjan segle xix van construir els primers cables submarins que van donar motiu a la revolució del telegrama. «L’única cosa que ha canviat des de llavors és que el risc és menor, els processos són més burocratitzats i les personalitats són menys interessants», diu Stephenson.

En aquella època, el marge d’error era tan gran que el 1861 només funcionaven 5000 quilòmetres de xarxes del total de 17.500 quilòmetres que s’hi havien desplegat.

«El món en realitat ha estat connectat per cable amb sistemes de comunicació digital durant més d’un segle i mig. Res del que ha passat recentment no es pot comparar amb l’impacte que va tenir el primer intercanvi de missatges per telegrames entre la reina Victòria d’Anglaterra i el president Buchanan dels Estats Units el 1858», afegeix l’escriptor.

La digitalització de la societat seguirà avançant però sempre amb el suport d’una infraestructura que no sols existeix, sinó que a més té els seus orígens en els cables submarins del segle xix.

Xarxa de connexions de The Eastern Telegraph Company (1901).

Xarxa de connexions de The Eastern Telegraph Company (1901). Font: A.B.C. Telegraphic Code 5th Edition, via Atlantic-cable.

Vegeu comentaris1

  • Domenico Fiormonte | 15 maig 2016

Deixa un comentari

La geopolítica d’Internet