La cuina de la casa d’un miner. Kentucky, 1946 | Russell Lee, U.S. National Archives and Records Administration | Domini públic
Una consideració sobre la creació de Canto jo i la muntanya balla i sobre el procés d’elaboració des de la perspectiva de la novel·la un cop escrita i acabada. Sobre la convivència, en el procés d’escriptura, de l’autor omniscient i del fet inescrutable. A partir de la metàfora «cuinar novel·les», ens endinsem en l’art de crear històries. La cuina com a espai i com a alquímia. Parlem de ferments i de llevats. De temps i de pòsits. De donar forma.
He vingut a parlar de cuina. De cuinar novel·les. De cuinar una novel·la en concret, que es diu Canto jo i la muntanya balla. D’ingredients i quantitats i temperatures, maneres de tallar, remenar i esperar, de quants tomàquets i quants grapats «així»[1] d’ametlles. Però m’adono que del que vull parlar no és de plats deliciosos elaborats seguint una llista de consells i guies més o menys precises en cuines i fogons nets i assolellats de xalets feliços o platons de televisió, sinó de l’elaboració –difícil d’escrutar, misteriosa, autònoma i imprecisa– de pocions, metzines, ferments i formatges, en cuines rònegues i en coves humides. Perquè els seus processos d’elaboració són tan emancipats, tan ambigus, tan abstractes, i alhora tan científics i precisos, que resulten màgics. Tan màgics com que del quall i la llet se’n pugui fer formatge.[2]
Fa temps vaig dur a terme un projecte que es deia Notes on a novel (that I am not going to write), or the swimming pool, or the hair, the herb and the bread or the tomato plant, que començava amb una història real i una recepta que una vegada m’havia explicat un noi islandès.
El noi es deia Bjarki, i feia uns quants anys havia estat enamorat d’una noia a qui direm G, i li havia fet un pa, perquè ella també l’estimés. Per fer el pa, havia robat un cabell del cap de la G i havia recollit una herba de les muntanyes el nom de la qual no em va voler dir perquè no l’imités. Aleshores en Bjarki va coure el pa amb l’herba i el cabell dins i en va donar a la G, i la G en va menjar i es va enamorar d’ell. I haurien viscut feliços per sempre si ell no li hagués explicat mai res sobre el truc del pa. Quan ella ho va saber, es va enfadar i se’n va anar, i en Bjarki no la va tornar a veure mai més. A l’explicació del projecte jo vaig afegir: «Com quan als Pirineus dius a una dona d’aigua que és una dona d’aigua i llavors marxa i no la tornes a veure mai més.» En aquell moment, jo ja estava investigant sobre dones d’aigua per escriure el que seria Canto jo i la muntanya balla.
Una cuina islandesa. Silfrastaðir, ca. 1900 | Cornell University Library | Domini públic
El projecte de Notes on a novel… era un projecte de no-novel·la. Un projecte sobre llavors que no creixen o sobre plantar una pomera i veure créixer una tomaquera. En un document de Google Drive públic jo em preparava per escriure una novel·la (que no tenia la intenció d’escriure), i treballava amb tot un seguit de fragments, diàlegs, construccions primerenques de personatges, apunts, notes, llistes d’idees, transcripcions de converses, anècdotes, històries i llegendes que m’havien de permetre reflexionar sobre els interessos, els estímuls, la investigació, els robatoris i les provatures que es duen a terme en el procés de construcció d’una novel·la.
Però no allarguem més l’explicació d’un projecte que ja està fet i tancat. (Ni fem que el pobre Bjarki s’exclami de pensar que, sis anys després, encara tibo el fil d’una anècdota que em va explicar un dia rúfol.) Deixeu, només, que m’adoni que el que intento fer avui aquí és el contrari del que feia aquella vegada. Notes on a novel… es mirava el fet creatiu des de l’abans, des del present, des del procés. Aquest article es mira Canto jo i la muntanya balla des de l’altra banda. Amb la novel·la escrita i acabada. Buscant la porta d’entrada a una cuina fosca i bruta i ara també buida, de cova, de cabanya, de casa rònega i desendreçada que cau a trossos, abandonada i coberta de bardissa.
Per tal retrobar la porta d’entrada a aquesta cova humida on podrem potinejar els estímuls, les proves i errors, les engrunes, els estris i les sobralles de Canto jo…, a manca de molles de pa i de pedretes blanques, he començat obrint el document on vaig prendre les primeres notes de la recerca. Data del 8 d’abril del 2017. El primer tema que hi figura, en majúscules, són LES ENCANTADES (dones d’aigua). El segon tema de recerca són les BRUIXES. I, no sense alegria, penso que aquests dos interessos, aquests dos estímuls, són els embrions, les llavors, la clau pesada i rovellada, els fongs bons del projecte. La porta. Bingo! L’entrada és fresca. El document de recerca continua per camins com els accidents de caça, la reacció dels animals abans i després d’una tempesta i les pluges d’animals.
Temps molt desagradable o El vell refrany verificat: pluja de gats, gossos i forques. 1820 | George Cruikshank, National Gallery of Victoria | Domini públic
Entro a la cuina i miro els fogons negres, les parets fumades, la xemeneia apagada, els marbres plens de molsa i aranyes, i penso que Canto jo i la muntanya balla es va fer «així»: vaig abocar sobre una taula fosca tot un seguit d’interessos (les dones d’aigua, les bruixes, les pluges d’animals…). Els vaig investigar, em van dur a més descobriments engrescadors i progressivament vaig veure clares les històries que volia explicar i com ho volia fer, i em vaig arremangar.
Posats a mirar entranyes per desxifrar el que va ser en comptes del que serà, també obro el document on vaig escriure les primeres línies del text. Data del 22 de març del 2017. Previ al document de recerca. Estic descobrint coses! Comença amb una llista de cinc paraules. Diu així:
«caçador
bruixa
fantasma
animal
coïssor»
Riuria si no fos perquè m’hi reconec. Continua amb notes com: «Molta convivència al bosc de les dones d’aigua + l’Hilari + les bruixes + la mare, la Sió, com una nena + el pare amb el cap obert per un llamp + morts republicans»
O bé: «El matí que es va morir l’Hilari, el bosc i la muntanya estaven tristos, però no perquè s’hagués mort l’Hilari, sinó perquè hi ha matins tristos i prou.»
La cuina de les bruixes. 1610 | Frans II Francken, Kunsthistorisches Museum | Domini públic
Però hi ha més coses que et calen saber abans no parlem de receptes de pocions. Des del primer moment em vaig imaginar el territori, el paisatge (aquest trosset de món entre Camprodon i Prats de Molló on se situa la novel·la), com un estrat geològic. El territori cobert de capes. Capes d’històries, d’anècdotes, de llegendes, de rastres d’aquells que havien passat per aquell lloc o hi havien viscut. I vaig veure clar que m’interessaven totes aquelles capes, tots aquells rastres, els de les dones i els homes, però també els de les bèsties, dels núvols, dels bolets, dels fantasmes o de les dones d’aigua. I hi ha més coses que hauria d’explicar-te o si no aniríem coixos. Per exemple, una «almosta» de referents que o ja estaven llegits o llegia durant el procés: Tony Morrison, La mort i la primavera, els Drames rurals, Mariana Enríquez, Verdaguer, l’amic Lluís-Lluís, Eggers, les Muntanyes maleïdes de Pep Coll, Lucrecia Martel, Camille Henrot, Mark Dion…
Em miro l’única cadira que hi ha en aquesta cuina de rajoles trencades i paret ploranera, i recordo com m’hi vaig tancar, en aquesta cova que era meva i que feia olor de fum, i com vaig treballar durant mesos, i com sortia només de tant en tant, i a voltes era migdia, i a voltes la lluna era creixent i a vegades se sentia bramar els cabirols i altres vegades (majoritàriament) m’arribava el so de les sirenes de cotxes de policia londinencs, perquè bona part del text, no ens enganyem, la vaig escriure des del 45 de Gunton Road, Londres.
I no vull fer veure, o no hauria de fer veure, que no vaig tenir un control d’autor –tirànic, magistral, absolut, cruel i impassible– sobre tot el que vaig escriure. Però tampoc vull negar que en el procés, o en el fet creatiu, hi ocorren, també, esdeveniments intangibles i difícils d’escrutar que tenen a veure amb els ferments i els llevats. Amb un temps i un pòsit que no sabies que recollies. Amb fongs bons de coves teves i coves d’altri. Amb els enzims de la ceguesa i les pocions que proves per instint. Amb el joc i amb el fracàs. Amb els estupefaents de la diversió. Amb el gaudi d’una certa soledat i el plaer que de tant en tant t’expliquin històries, et deixin explicar-ne o et donin la mà.
I ara sí que, per acabar, m’agradaria transcriure algunes receptes imprecises de cabana rònega que poden ser d’allò més útils:
La llet de vaca i el quall animal, dins d’una cova fosca de fongs bons, fan formatge.
La mel, el llevat i l’aigua, sobre la calaixera del 45 de Gunton Road, fan hidromel.
La farina, l’aigua, el llevat, una herba el nom de la qual desconeixem i un cabell de dona d’aigua fan pa d’enamorar-se.
Un galàpet batut fort amb una branca fins que s’infli i mori, vilandre i arsènic fan un ungüent per untar-se les aixelles i conèixer el Boc de Biterna (a.k.a. Satanàs).
I, finalment, galàpets, serps, granotes, fetge i pulmó de nadó fan un verí que mata molt.[3]
[1] Aquest hivern vaig demanar a ma mare com es fa salsa romesco per als calçots. Ella va respondre: «És molt fàcil: una cabeça d’alls grossa i tres tomàquets escalivats, quatre nyores i un grapat “així” d’ametlles». Va dir «així» i va ajuntar les dues mans en forma d’almosta. «Almosta» és una paraula fantàstica. «Almosta: allò que cap a la conca de dues mans juntes».
[2] La llet i el formatge són una picada d’ullet a la investigació de la novel·la en la qual estic treballant ara mateix.
[3]Les dues últimes receptes s’han extret de confessions reals de persones jutjades per bruixeria a Catalunya. Es poden trobar a «La persecució senyorial de la bruixeria al Pallars: un procés contra bruixes i bruixots a la Vall Fosca (1548)» i a «Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI)», de Pau Castell Granados.
Deixa un comentari