La cosa

Un relat curt sobre com vam arribar, sense adonar-nos-en, a un món de sensors i connexió permanent.

Fotograma de «Creature from the Black Lagoon»

Fotograma de «Creature from the Black Lagoon», ca 1953. Fotonegatiu en blanc i negre, 4 x 5 polzades | State Archives of Florida, Florida Memory

Vam començar a dir La Cosa a La Cosa molt abans que realment fos La Cosa. Vull dir que «La Internet de les coses» era molt llarg i que «La Cosa» n’era la forma abreujada i natural. Quan ja ens havíem acostumat a dividir el món entre la realitat física i la pixelada, els sensors es van multiplicar. Al principi era fàcil, perquè estaven fora de nosaltres: al mòbil, a les ulleres, al rellotge, a la polsera, a la roba. Te’n podies desconnectar. No n’estaves impregnat. Però llavors van arribar les lents de contacte i els implants i, sobretot, la membrana. Durant quatre o cinc anys va ser com una funda elàstica: així, els sensors realment podien recollir informació directa de tots els teus porus, de tots els teus vasos sanguinis, de tots i cadascun dels teus òrgans. Però la veritat és que donava calor a l’estiu i que les versions més barates eren una mica incòmodes, de manera que a un geni se li va acudir el format esprai i, apa, a la dutxa mateix, després d’eixugar-te, et repasses amb la membrana i durant 24 hores estàs literalment cobert. Empastifat. Emetent. Llavors sí que va ser la Cosa, però ja feia molt de temps que en dèiem així a la nostra connexió permanent, a la pantalla indiscernible de la pell. En algun moment una vinyeta de La Cosa del Pantà es va fer viral i ens va ajudar a entendre el que havia passat. L’expressió va guanyar capes de greixum i de significat. El dibuix és un primer pla del cap molsós, els ulls molt vermells, el verd rajant, que diu: «No sé on acabo jo i on comença el pantà». En efecte. No sabies si era un heroi o un monstre. No sabies fins a quin punt era la persona que va ser, el monstre que ara era o, sobretot, aquell pantà que ho penetrava fins al moll de l’os. I el constituïa. No sabies res. Segles pensant en robots i en ciborgs, però no en bestioles viscoses i això era en el que ens havíem convertit. La veritat és que ben aviat va deixar d’importar-nos.

L’autor d’aquest article se’n reserva tots els drets

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari