La caminada: laboratori del pensament

Ho sabíem des de feia segles, però ara ho ha demostrat la ciència i sembla ser encara més veritat. Caminar estimula la creativitat i el pensament.

Dos homes caminant cap a Los Angeles, 1937

Dos homes caminant cap a Los Angeles, 1937 | Dorothea Lange, Library of Congress | Sense restriccions conegudes de drets d’autor

Caminar estimula la creativitat i el pensament. Tot i que el mite del moment eureka per antonomàsia, la poma sobre el cap de Newton, sigui estàtic, el més probable és que la lenta sedimentació de reflexions i idees que condueix a la idea definitiva tingués lloc a la ment del científic, parlamentari, inventor i alquimista anglès, fill de pagesos, durant els seus trasllats. De fet, molts dels seus experiments sobre la llum i l’electricitat els va fer en moviment ‒sovint a la carrera. Si els sistemes científics de Darwin o Humboldt no s’entenen sense els seus viatges nerviosos arreu del món, tal com recorda Frédéric Gros a Andar, una filosofía (Taurus, 2014), tampoc no es poden entendre els sistemes filosòfics de Nietzsche, Kant o Rousseau sense les seves passejades diàries.

Les idees són xarxes. Ens ho han recordat en els darrers anys autors tan diferents com el divulgador tecnològic Steven Johnson (Las buenas ideas, Turner, 2011) o el pensador de la ciència Jorge Wagensberg (Teoría de la creatividad, Tusquets, 2017). Són xarxes dinàmiques. Xarxes neuronals. El moviment dels vincles, l’expansió, la retroalimentació entre els nodes o la circulació bioelèctrica tenen el seu correlat en la divagació que és inseparable del fet de vagar, la digressió que porta a l’analogia (enllaç poètic), l’alternança entre l’observació de la realitat present i els records que es van succeint al ritme de les nostres passes, que és el del nostre cor. El correlat no sols és simbòlic, sinó també de causa efecte: en caminar generem més sinapsis que quan estem quiets

Encara avui trobem exemples del caminar com a pensament màgic. Tant en la crònica com en la ficció. Tant a Caminar sobre hielo (Gallo Nero, 2015), de Werner Herzog, el diari d’una llarga caminada per conjurar la possible mort d’una amiga hospitalitzada, com a Toda una vida (Lumen, 2010), de David Grossman, la protagonista se’n va a caminar perquè no vol ser a casa el dia que arribi un soldat per dir-li que el seu fill ha mort en el front. Però, en realitat, al llarg del segle XX, la visió romàntica del passeig o de la caminada va anar cedint espai a la seva versió esportiva, racional, sociològica i política.

Francesco Careri, l’autor d’aquest volum de referència sobre caminar i pensar que és Walkscapes (Gustavo Gili, 2005), sosté en el seu nou llibre (l’antologia d’articles Pasear, detenerse, publicada per Gustavo Gili) que el passeig urbà ha de continuar investigant a les zones perifèriques i indefinides de l’urbs, portes d’accés a «una ciutat paral·lela amb unes dinàmiques i unes estructures pròpies, amb una identitat formal pròpia, inquieta i palpitant de pluralitats, dotada de xarxes de relacions, d’habitants, de llocs, de monuments, i que s’ha d’entendre abans de ser saturada o, en el millor dels casos, requalificada». Seguint la lògica del surrealisme i del situacionisme, Stalker/Osservatorio Nomade cartografia les zones vagues de les metròpolis contemporànies buscant-hi estratègies per canviar el sentit del que és públic i del que és privat, del camp i l’urbs, dels ciutadans i els refugiats.

En el centenari de Robert Walser i el bicentenari de Thoreau d’aquest any 2017, el fet de caminar no sols reivindica la seva condició gens romàntica de laboratori creatiu i intel·lectual, sinó que també ens en recorda la naturalesa ideològica. Des de les peregrinacions dels sants i santons antics fins a les protestes individuals i col·lectives de l’actualitat, en forma d’itinerari o marxa, la història política de la humanitat es pot llegir en termes de moviment. Tant Rebecca Solnit (a Wanderlust, Capitán Swing, 2016) com Matthew Beaumont (a Night Walking, Verso Books, 2015) pensen el viatge sobretot com un cos en moviment, que amb els seus passos ‒diürns o nocturns, masculins o femenins‒ es rebel·la contra un sistema.

Però la veritat és que les caminades ja no són només físiques i mentals, sinó també virtuals. El nostre telèfon mòbil porta el compte de cada un dels nostres passos. És ben simple convertir-los en un mapa digital. No només això: la nostra navegació quotidiana per internet s’assembla molt a una successió de passejades amb bifurcacions i desviacions i troballes i tantes pèrdues. En un futur podrem reconstruir tots i cadascun dels nostres moviments físics (registrats en formats GPS) i interiors (registrats pels cercadors i les xarxes socials), però serà més interessant mapar la circulació de les comunitats. Careri evoca a Pasear, detenerse una experiència col·lectiva a Bogotà, sota la guia d’Hernando Gómez, que convida a «fer l’amor amb la ciutat» a les seves rutes de nit. Diu: «La seva caminada és política, un acte públic; coneix la ciutat amb totes les seves contradiccions, sap en quin plecs nien, on es fan paleses, on esdevenen evidents». El passeig nocturn, per tant, s’assembla al procés de revelat fotogràfic. El que està en negatiu anirà sorgint lentament, i es tornarà llum. El que està prohibit, que és perillós si vas sol, que és ocult, és neutralitzat per l’acció col·lectiva: «és un acte democràtic de reapropiació de l’espai públic, en certa manera un acte revolucionari». Quan Careri compta els que caminen són 160 persones. Però els telèfons mòbils fan córrer la veu i arriben a ser més de dues-centes persones, passejant juntes, pensant juntes, una massa crítica física i virtual, en moviment.

Potser aquesta és la gran metamorfosi històrica del fet de caminar: cada vegada menys romàntic, menys individual; cada vegada més pensant junts, reformulant en grup, buscant en xarxa.

L’autor d’aquest article se’n reserva tots els drets

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

La caminada: laboratori del pensament