Jugant amb la realitat

La realitat virtual i el vídeo en 360 graus ens proporcionen experiències immersives especialment apropiades per al documental i el reportatge.

Casc i guants a l'estació de treball, els inicis d'un entorn immersiu de realitat virtual

Casc i guants a l’estació de treball, els inicis d’un entorn immersiu de realitat virtual, 1989 | NASA’s Ames Research Center | Domini públic

La realitat virtual permet a l’espectador tenir un rol més actiu davant la narració. El canvi de punt de vista, juntament amb les capacitats immersives, ofereixen enormes possibilitats en el desenvolupament de narratives documentals. No obstant això, encara són pocs els projectes que han explorat aquestes eines.

L’any passat ha estat el de la consolidació de la realitat virtual i el 360. Entre les novetats, hi ha un canvi en el punt de vista, ja que l’espectador pot triar cap a on vol dirigir la mirada: amunt, avall, esquerra o dreta. Es tracta d’una innovació significativa, que augmenta de manera notable la interacció i la sensació d’estar en el lloc de l’acció. L’espectador passa a adoptar un paper actiu en la narració i es converteix en usuari. Tot i que, tal com sosté Josep M. Català, director acadèmic del màster en Documental creatiu de la UAB i expert en documental expandit, «El terme usuari no és el més adequat, el problema és que encara no n’hem trobat un altre. Ens trobem davant d’un postespectador, que ja no està passiu davant les imatges, sinó que hi col·labora. De manera que els processos mentals s’expressen ara a través del cos, dels seus gestos. No són només una qüestió específicament mental, tal com enteníem la ment, sinó que són corporals sense deixar de ser mentals. Per tant, el postespectador no és algú que fa servir un dispositiu, sinó que hi col·labora, que pensa i actua amb ell. Vistos des d’aquesta perspectiva, absolutament necessària, els nous mitjans promocionen noves maneres de pensar. Una altra cosa és que s’utilitzin realment d’aquesta manera, però la possibilitat existeix».

En el màster de l’Autònoma s’ha dut a terme un dels primers documentals en realitat virtual fets a Espanya. Es tracta de La vampira del Raval, una peça de 12 minuts sobre la fosca història d’Enriqueta Martí, realitzada per cinc alumnes i coordinada pel professor i expert Jorge Caballero, que destaca del 360: «La concepció circular de la representació de la realitat i la teatralitat. En 360 tot funciona més com una coreografia que com una pel·lícula. Per això, tot adopta un to de radionovel·la i els objectes es disposen d’una manera molt teatral. L’espai adquireix molta importància dins de la història». La sensació és semblant a la que proporcionaven les primeres projeccions d’Edison o els germans Lumière, en què un objecte avança cap a la càmera i genera la il·lusió de traspassar la pantalla. Per a Català, «amb el format en 360º podem combinar els dos mitjans, el teatre i el cinema, de manera més incisiva del que ja ho fa el mateix cinema. Però l’equiparació es pot establir més directament amb el format de les instal·lacions. Diguem que l’eix del documental es desplaça, amb la RV i el webdoc, des del cinematògraf fins a l’àmbit de la instal·lació i el Big Data, però tot això sense perdre el component dramàtic, emocional».

Fighting to stay in NYC's Chinatown | Clàudia Prat | Fusion

«L’expansió del camp visual afecta més l’espectacle que no pas la narrativa, que es basa en una trama de causalitats», conclou l’historiador i pensador Román Gubern, que està enllestint un nou llibre en el qual dedica un capítol a realitat virtual i 360. El cas és que aquesta nova tècnica obliga a utilitzar un llenguatge nou, a inventar noves formes de posada en escena, de planificació i de treball amb els personatges. Generalment, cal deixar la càmera gravant i amagar-se… O esborrar posteriorment l’operador. Clàudia Prat, periodista i realitzadora establerta a Nueva York que col·labora amb mitjans com AP, The New York Times o Univisión, és pionera en vídeos en 360 graus i explica que «de vegades l’entrevistat està tot sol parlant davant de la càmera. L’equip està amagat… De vegades deixo la càmera en llocs en què crec que pot passar alguna cosa i després busco entre les imatges a veure què s’ha gravat». Des del punt de vista periodístic, ofereix noves i interessants possibilitats. «Dono a l’espectador l’oportunitat que explori la imatge per si mateix… Em sembla més transparent, més sincer», reconeix la Clàudia. Tot i que també té els seus perills. «És una arma de doble tall. Pot ser una eina periodística molt potent o pot banalitzar la narrativa de la realitat i que les històries i els personatges es converteixin en part d’una mena de videojoc», avisa Raúl Gallego, periodista i realitzador que col·labora amb Channel 4 News o Associated Press i que també està començant a produir els seus primers treballs en 360 i VR.

«Volem acostar a la nostra societat la realitat de les persones que sobreviuen a la guerra, dels que queden atrapats sota les bombes i dels que aconsegueixen fugir, només per tornar a arriscar les seves vides en rutes perilloses o per malviure com a refugiats», explica Amaia Esparza, directora de Comunicació de Metges Sense Fronteres. Recentment, han presentat dos treballs en 360 sobre l’èxode dels refugiats sirians i sobre la crisi humanitària al Sudan del sud. «La realitat immersiva permet entrar en el món de les emocions i sentiments, que és el que ens fa humans», suggereix l’Amaia, des d’una organització que fa temps que intenta explicar i apropar els difícils contextos en què treballen.

Les possibilitats de la RV i el 360 són immenses i encara poc explorades. «Estem en l’edat de pedra de la RV. Les tecnologies necessiten un temps d’adaptació», reflexiona Bernat Aragonés, d’Antaviana Films i expert en postproducció, el qual veu clares limitacions a una tecnologia que, de vegades, encara no ofereix una bona qualitat de reproducció ni una experiència sensorial prou satisfactòria. En Bernat veu molt més clara i immediata la seva consolidació en terrenys com el videojoc. «Encara no hi ha un model de negoci clar, no hi ha un retorn… Des de fa molts anys, s’innova més en el sector domèstic que en el professional». Sembla que el mercat va estirant el carro, es venen i es dissenyen noves ulleres, càmeres i dispositius diversos per poder captar i reproduir en 360 i RV. No obstant això, sembla que «la indústria no està donant una resposta equilibrada a la cultura i l’interès per la realitat virtual i el 360», assegura Arnau Gifreu, responsable d’InterDocs Barcelona i expert en la matèria. «Falta finançament per als projectes… Ara comencen a sortir els primers resultats fruit de la coproducció entre TV3 i TVE per a webdocs, però encara queda molt camí per recórrer». Aquí, tant televisions com mitjans digitals estan clarament per darrere de les innovacions i de les possibilitats de produir nous continguts audiovisuals. The New York Times, per exemple, ja fa mesos que ofereix cada dia un vídeo en 360.

The Sound of the Rangers Gets a Tuneup | The New York Times

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Jugant amb la realitat