Jeanette Winterson: «Crec en l’ésser humà, tot i que ha fet coses terribles»

Quan penses en Frankenstein, en què penses? Jo penso en una cinta en VHS amb la pel·lícula del 1931 interrompuda per anuncis publicitaris. En un estoig negre decorat amb un retall de la secció televisiva del diari. Abduït per aquella imatge de Boris Karloff magolat i amb cargols al coll, abans de veure Frankenstein, la vaig somiar. Perquè pensar en Frankenstein és pensar en una remor que neix al saló de casa dels pares quan ja ets al llit, que recorre el passadís i que deixa intuir llamps i crits per una porta entreoberta. I si algú l’envestís amb un ariet, aquesta porta? «Frankenstein és una història que estava esperant la lectura de la nostra generació –em diu ella–. Mary Shelley la va escriure pensant en nosaltres: els primers éssers humans que hauran de compartir el planeta amb formes de vida no-biològica. Frankenstein ja no és ciència-ficció: és aquí i és ara. L’única diferència entre aquesta història i el nostre present, però, és que hem substituït la profanació de tombes per la programació de codis en sistema binari de zeros i uns.»

Ella és Jeanette Winterson (Manchester, 1959), i retratar l’autora de Frankissstein emprant els escassos quaranta minuts d’intimitat que vam compartir seria injust. Sembla necessari excavar, exhumar, recosir: Jeanette Winterson és ella entrant a la sala de premsa del CCCB i palplantant-se, somrient, sense photocall rigorós ni indicació prèvia, davant dels periodistes, perquè li facin tantes fotos com vulguin; Jeanette Winterson és ella responent en directe a les preguntes de Xavier Graset amb un pin de Llibertat preses (sí, preses) polítiques; Jeanette Winterson és ella irrompent amb Bel Olid al hall de conferències del CCCB, alçant els braços i prement els punys, triomfal. La veig, i em retorna aquella frase de la seva autobiografia Why Be Happy When You Could Be Normal?: «Per a una dona de classe treballadora que aspira a ser escriptora, aspirar a ser una bona escriptora i creure que ets prou bona no és arrogància, és política.» La llegeixo, i anoto una pregunta que li faré dies després: Què diries a una noia de classe treballadora que volgués ser escriptora?

«Has d’escriure. No hi ha alternativa: només asseu-te i fes-ho. I ho fas, i continues fent-ho. És qüestió de pràctica, això d’escriure, i una de les coses bones que ens ha portat Internet és que pots trobar moltes plataformes perquè la teva veu sigui escoltada; ja no cal seguir les rutes tradicionals cap a la publicació en aquell diari o en aquella revista. Ara hi ha moltes formes de trobar un espai on escriure, i mira: Internet és ple de gent ridícula que es diuen a si mateixos influencers, influenciant no res, absoluts idiotes. Així doncs, si tens alguna cosa a dir, simplement digues-la –contesta Winterson–. I no perdis el temps fent l’idiota.» Aquest és el meu segon exabrupte favorit de Winterson. El primer el va dir en roda de premsa: «Odio Airbnb. L’odio. Que es faci fotre i es mori. L’economia col·laboradora és una merda. És ben senzill: oi que t’agrada aquella llibreria del teu barri? Doncs compra els llibres allà, no els compris a Amazon.» L’escolto, i anoto una pregunta que li faré dies després: Com a autora de La passió, què opines de la turistificació de Venècia?

«Saps que, quan vaig escriure La passió, encara no havia visitat Venècia? –reconeix d’un llibre esplèndid en el qual, l’any 1987, va fer de la ciutat del nord d’Itàlia un personatge més–. Venècia és una ciutat imaginada: no importa gaire si hi has estat o no. Des de la publicació de La passió hi he anat moltes vegades, i me l’estimo, però no crec que hi torni. Que què en penso, de la turistificació? El món sencer ha embogit, perquè tothom vol anar a tot arreu per veure coses que no són reals. A Barcelona ha passat el mateix: un lloc que era autèntic acaba esdevenint Disneyland. Moltes vegades, és millor llegir un llibre sobre una ciutat en comptes de visitar un indret que aparenta ser quelcom que no és», sentencia. L’últim viatge que ens proposa l’escriptora britànica? Fa escala a Gènova: «Volia imaginar l’etapa genovesa de Mary Shelley, els anys que la van inspirar per escriure la seva obra mestra, i conjugar-la en temps present –explica Winterson de la seva darrera novel·la–. Lord Byron, per exemple, reapareix a Frankissstein com un fabricant de robots sexuals.»

«A l’hora de revifar Mary Shelley, i tenint en compte la seva obsessió per les noves formes de vida, vaig decidir convertir-la en un personatge trans: dos cossos, dues vides, un cos autoproduït –afegeix–. Era una oportunitat per crear un personatge trans que fos positiu, de la mateixa manera que amb Oranges Are Not the Only Fruit vaig crear-ne un de gai. Allò va ser el 1985; llavors era difícil trobar protagonistes gais que no fossin un poti-poti de clixés. Com que ara tampoc no és habitual trobar bons personatges trans dins la ficció moderna, vaig dir-me: ja és hora de començar a incloure’ls. Hem de fer d’allò trans una nova normalitat.» Sobre com podia fer-ho des de l’estreta cosmovisió cisgènere, més tard invocarem Orlando: «Virginia Woolf era una dona hetero i va escriure aquesta novel·la meravellosa, emocionant, divertidíssima, protagonitzada pel primer personatge trans de la ficció. El mateix any, el 1928, l’autora homosexual Radclyffe Hall publicava el fastigós The Well of Loneliness, sobre una dona que estima una altra dona. És d’aquells llibres que et fan venir ganes de suïcidar-te.»

No en volem saber res, de llibres que ens farien venir ganes de suïcidar-nos. Digues-nos-en un, l’últim, que t’hagi fet plorar: «F de falcó, de Helen Macdonald. És un llibre preciós que gira al voltant de temes com l’aflicció, la vida, la mort i, és clar, l’ensinistrament d’ocells de rapinya. La poesia, i llegeixo poesia cada dia, em fa plorar sempre, m’arriba directa al cor. Descobrir T. S. Eliot amb setze anys em va fer comprendre que el llenguatge és molt més que simple informació o que simples dades. El llenguatge funciona al mateix nivell que la música: ens genera una resposta emotiva instantània. Em nego a pensar que els éssers humans l’inventéssim només per transmetre’ns informació. Crec que vam inventar el llenguatge per  poder parlar de coses complexes i feridores; per poder parlar del món tal com és.» O de com esdevindrà: «Els humans seran com una noblesa degradada –augura Frankissstein–. Tindrem alguns vestits bonics i molts relats. Serem una aristocràcia debilitada. Serem Blanche Dubois amb un vestit de seda arnat. Serem Maria Antonieta sense pastissos.» (Traducció de Dolors Udina de Frankissstein, publicat a Edicions del Periscopi.)

«En realitat soc optimista per naturalesa –es contradiu  Winterson–. Crec en l’ésser humà, tot i que ha fet coses terribles; sempre ens en sortim a l’últim minut. I probablement ho tornarem a fer. Però, quan miro la Història, m’adono que tot invent nostre acaba emprant-se de la pitjor forma. Què farem amb la intel·ligència artificial, per exemple? –es pregunta Winterson, a propòsit d’un dels eixos centrals de Frankissstein–. Utilitzarem aquesta IA per fer el bé o, en comptes d’això, generarem un nou problema?» Quan penses en Frankenstein, en què penses? Perquè tornem a Frankenstein: «Al llibre de Mary Shelley trobem moltes lliçons sobre el que significa crear una nova forma de vida sense fer-se’n responsable. A Víctor Frankenstein el monstre se li’n va de les mans, se li torna maliciós, salvatge; un assassí. I ho fa per una raó: perquè sent que l’han abandonat, que li és negat l’amor, que es troba aïllat de la resta de societat… Ni tan sols li donen un nom! Quina manera de tractar una pobra criatura és aquesta?! Com li poden negar l’educació?»

«L’educació era molt important per a Mary Shelley –clou Winterson–. A la seva època, les dones no rebien formació. Ella no en va rebre; llegia tothora, però no va anar mai a escola, perquè se suposava que les dones no hi anaven, a escola. La decisió narrativa que entoma a la novel·la, la d’exposar el monstre a la manca d’educació, és una al·legoria del que passa quan fas de la ignorància una imposició. O pitjor encara: quan l’educació es concep com quelcom que sempre ha d’esdevenir utilitari. Allò que, com a individu, et farà útil a la vida. Com si volgués dir: escull una carrera de ciències o una enginyeria, posa’t a treballar, produeix i, sobretot, no pensis. La visió que Mary Shelley tenia de l’educació, però, era molt més elàstica: creia que necessitàvem cultivar ments que fossin tant capaces com crítiques. És això mateix, el que no té el monstre del seu llibre. A mi també m’agradaria un món on la gent tingués dret a una educació en el sentit més ampli i intrínsec del mot. Frankenstein no deixa de ser una advertència del que passa quan deixes l’educació en mans de la dreta.»