Intel·ligència ciutadana a la metròpoli de les dades

Com es prefiguren les ciutats intel·ligents i de quina manera s’hi veuran afectades les institucions culturals i l’exercici ciutadà?

Blade Runner (1982)

Blade Runner (1982).

La setmana passada, Barcelona va acollir la Smart City Expo, una conferència que va obrir un seguit d’interrogants sobre com es prefiguren les ciutats intel·ligents i de quina manera s’hi veuran afectades les institucions culturals i l’exercici ciutadà. Noves oportunitats i desafiaments.

De cop, una de les obres clàssiques de les arts medials es converteix en una oportuna metàfora. A La ciudad legible (Legible city, 1989), de Jeffrey Shaw, el visitant pot muntar una bicicleta estàtica i navegar pels carrers d’una ciutat de paraules, una simulació en 3D que es construeix amb els sentits. Una ciutat de dades. Vint-i-tres anys més tard, l’essència de la mencionada smart city té bastant a veure amb l’escenari de Shaw.

Per començar, a les metròpolis ciutadanes assistim a un canvi que no per obvi deixa de ser fonamental. No caldrà anar a buscar la informació en un dels seus temples passats i absorbir-la a través dels mitjans de comunicació. Les dades flueixen per entramats tancats i oberts, tant al cel com a la terra. Provenen de xarxes de sensors, connexions M2M ( machine to machine), aportades pels usuaris a través de les xarxes socials i el crowdsourcing, que baixen des del núvol per augmentar l’espai físic urbà. Malgrat que el gran desafiament segueix sent com convertir aquestes dades en informació amb sentit i útil, la realitat és que tant les dades com els dispositius que actuen de sensors i les fan circular ja existeixen i estan connectats.

Cada vegada més, les empreses de disseny d’experiències d’usuari es bolquen en el desenvolupament d’interfícies físiques o mobile apps que integren les seves dades amb la vida urbana. Urbanscale, d’ Adam Greenfield, és un bon exemple d’això, amb el seu servei UrbanFlow per augmentar les pantalles de la ciutat (a les estacions de transport, els carrers, etc.) amb informació “dissenyada i situada” per tal que els usuaris trobin el que busquen, planifiquin recorreguts i, fins i tot, participin de la vida cívica.

Sense anar més lluny, a Barcelona, l’empresa WorldSensing ha instal·lat sensors que recullen informació sobre el trànsit per tal que, a través d’una mobile app, es pugui ajudar els conductors a trobar un lloc on aparcar. En una proposta similar, el projecte europeu iCity, també liderat des de la Ciutat Comtal, busca obrir les infraestructures urbanes per a que agents interessats puguin augmentar-les amb dades obertes i oferir serveis d’interès públic que millorin la vida a la ciutat. Un parquímetre que ofereix informació sobre la qualitat de l’aire en una determinada ubicació, una aplicació que avisa si la piscina pública o el parc estan plens de gent, una màquina expenedora de tiquets de transport que, a més de vendre la T-10, et suggereix participar en una consulta popular.

Apocalíptics i integrats, utopia i distopia. Com sempre, les visions sobre el futur estan marcades per idees fortament contraposades. Hi ha gent que considera que un dels grans riscos de la smart city és l’ascens de la societat orwelliana en la qual la tecnologia està en mans de monopolis i governs autoritaris que la utilitzaran per monitorejar i observar els ciutadans. Seguretat i privacitat continuen sent una frontera complicada. D’altra banda, les visions més optimistes entenen que la tecnologia i les dades obren portes cap a la transparència, la participació ciutadana i l’emancipació de sectors de la ciutadania que fins ara estaven exclosos. També es mostren a favor d’una ciutat sostenible en la qual la mateixa comunitat és la que, tenint en compte les dades obertes (open data), redueix el consum energètic o assumeix comportaments més responsables. El projecte “The tidy street”, a Brighton, és un gran exemple d’iniciativa ciutadana per al control del consum d’electricitat.

Per això, el meme smart city ha d’anar molt més enllà de les propostes per a l’optimització de recursos i l’eficiència hi-tech. Mentre corporacions com IBM ofereixen als ajuntaments solucions del tipus ” smart city in a box que impliquen grans inversions en tecnologia malgrat no existeixen evidències contundents de què el que funciona en una ciutat ha de funcionar igualment en una altra, les investigacions suggereixen que no hi haurà ciutat intel·ligent si no es posa al ciutadà en el centre de l’equació.

Enguany, l’ Institute for the Future i la Fundació Rockefeller van donar a conèixer l’informe ” Un planeta de laboratorios cívicos” en el qual es suggereix que per tal que les ciutats siguin realment intel·ligents, les dades han de servir per generar inclusió i desenvolupament. No és suficient que les solucions siguin top-down, de dalt a baix, proposades per les grans empreses tecnològiques. Segons l’estudi, a la ciutat actual existeix una força puixant i d’oposició conformada per empresaris, hackers, hackactivistes i ciutadans que persegueixin una visió diferent de l’urbs futura. El seu terreny de joc són les dades convertides en informació per a fomentar la concreció de ciutats més democràtiques, més inclusives i resilients.

Aquests urbanistes do-it-yourself (DIY) adopten tecnologies de codi obert i estratègies de cooperació per tal que les innovacions siguin des de i per a la ciutadania, augmentant el compromís social i assegurant que l’assoliment tecnològic estigui en línia amb els interessos cívics. En aquest sentit, projectes com Smart Citizen (un kit de sensors per a mesurar les dades ambientals o connectar-les en xarxa via Cosm), del FabLab de Barcelona, o DCDCity, incubat al MediaLab Prado, abonen la smart city des de la versió alternativa: codi obert, filosofia fes-ho tu mateix i participació ciutadana. Quin paper juguen aquí les escoles i els centres culturals? De quina manera aquests projectes s’integren en l’agenda cultural i curricular educativa? Com s’educaran els smart citizens?

És probable que, en el futur, les ciutats d’èxit hagin d’integrar ambdós models. Les solucions ideals combinen les plataformes tecnològiques a gran escala amb les grans innovacions impulsades pels ciutadans. Fins a cert punt, aquesta integració ja està en marxa, però les administracions públiques necessiten donar-li forma en el marc d’una agenda d’obertura, transparència i inclusió. Les ciutats són com organismes vius, els esperits de les quals superen àmpliament l’entramat tecnològic i la infraestructura. Són les comunitats humanes les que constitueixen i sostenen un ADN particular urbà, i són aquestes particularitats, de vegades capritxoses i fins i tot inexplicables, les que han de ser tingudes en compte en el disseny d’innovació per a la ciutat.

També cal imaginar-se quines noves infraestructures redibuixaran el paisatge de les ciutats postmodernes, connectades fins la medul·la, dirigint en temps real les informacions que l’habiten, des del trànsit als carrers fins els likes a Facebook, la contaminació de l’aire, els problemes als trens de Rodalies i els carrers tallats, informacions ofertes via FixMyStreet.

Com serà aquest nou flaneur hiperconnectat, fins i tot un cop qüestionat el seu dret a perdre’s per la ciutat o a descobrir nous racons inesperats mentre busca una farmàcia oberta? Potser sigui aquest un possible rol de les institucions culturals: pensar noves experiències urbanes que enriqueixin l’espai físic amb certa poesia, retornin una quota de serendípia al recorregut pels carrers, ens ajudin a resignificar les dades o a retrobar-nos amb un espai furtiu. Una anècdota curiosa il·lustra els aiguaforts d’aquest zeitgeist. De camí a l’aeroport, un taxista em va confessar irònic: “Els nous taxistes ja no reconeixen la ciutat. Van per on els porta el GPS. Saps com li dic jo a aquest aparell? Guia-Per(a)-Stúpids”.

Vegeu comentaris8

  • Betina | 19 novembre 2012

  • Cesar | 20 novembre 2012

  • Juan Pablo Garcia | 21 novembre 2012

  • #BogotáDigital | 21 novembre 2012

  • Mara Balestrini | 21 novembre 2012

  • Juan Pablo Garcia | 21 novembre 2012

  • Eduardo | 22 novembre 2012

  • Ande Gregson | 12 juliol 2016

Deixa un comentari

Intel·ligència ciutadana a la metròpoli de les dades