Institucions del futur

Internet possibilita unes institucions públiques més transparents i poroses, però la transformació no ha fet més que començar.

Esquelets de Mamut al Field Columbian Museum, 1898

Esquelets de Mamut al Field Columbian Museum, 1898 | Field Columbian Museum | Sense restriccions de drets d’autor conegudes

La societat connectada en xarxa exigeix cada cop institucions més obertes i col·laboratives, capaces d’establir una relació més directa amb els ciutadans que permeti evolucionar en termes de democràcia digital. Malgrat les reticències al canvi i les dificultats que comporta, cal que els organismes públics es redefineixin si no volen ser desplaçats de les seves funcions per agents externs.

Un dels aspectes més frustrants dels debats sobre el futur de la tecnologia és que sovint acabant reduint-se a una sèrie de dicotomies (això o allò, bo o dolent) en lloc d’intentar apreciar la totalitat de matisos implicats al canvi tecnològic i la nostra relació amb la tecnologia.

Els predicadors solen caure a la trampa de creure que la nova tecnologia portarà canvis revolucionaris per la societat i fins i tot per la natura humana. Els pessimistes prediuen amb freqüència panorames desoladors on tot el que hem après o valorat s’ha esfumat per l’impacte d’una nova tecnologia.

Com explica Matt Locke al seu article, sovint som incapaços de predir el futur amb precisió perquè tendim a basar-nos en la nostra experiència fins al moment, una experiència que és massa limitada per a ajudar-nos a fer prediccions encertades sobre el que portarà el futur.

La realitat del canvi que Internet ha portat a les nostres institucions és complexa i, en molts aspectes, inesperada. Tot i així, algunes de les pautes d’aquest canvi estan començant a emergir, de manera que és un moment interessant per esbossar-les.

És una creença molt estesa que Internet canviarà les nostres institucions públiques, amb tendència a fer-les més obertes, transparents i col·laboratives.

Un estudi de l’any 2010 del Pew Research Center va concloure que:

Un grup d’enquestats altament implicats, que incloïa 895 treballadors i crítics del sector, va participar en una enquesta voluntària en línia. D’aquesta mostra d’un grup variat d’experts, el 72% estava d’acord amb la següent afirmació:

  • «L’any 2020, les noves formes de cooperació en línia faran que els governs, les empreses, les organitzacions sense ànim de lucre i altres institucions convencionals siguin significativament més eficients i receptives».

Però, fins a quin punt és certa la predicció? Com afecta la creixent interconnectivitat propiciada per Internet a les nostres institucions, les seves funcions i la seva relació amb el públic que serveixen? Algunes de les àrees on habitualment s’espera que les institucions s’adaptin a la societat connectada a la xarxa són:

  • Transparència: Comprometre’s a assumir responsabilitats i rendir comptes; publicar detalls de les decisions i els processos de presa de decisions.
  • Porositat: Acabar amb les barreres entre la institució i els usuaris. Implicar al públic i altres agents relacionats al treball de la institució.
  • Apertura: Seguir principis d’open data (dades obertes) i posar a disposició del públic més informació interna.
  • Col·laboració: Comprometre’s a treballar amb agents, clients i públic del sector d’una manera veritablement col·laborativa, creant treball i valor de manera conjunta.
  • Comunicació: Comunicació més ràpida i receptiva mitjançant el correu electrònic, les pàgines web, els serveis de missatgeria i les xarxes socials.

Tot això es deu en part a l’ètica original de molts dels serveis i comunitats sorgits a la World Wide Web, que encara inspiren a molts dels pensadors, activistes i eines més influents (entre ells W3C, Mozilla, Wikimedia Foundation, FLOSS, Linux, etc.).

I es deu també a què la nostra experiència de la xarxa com a usuaris individuals ha anat permetent cada cop més aquests intercanvis oberts, i fins i tot depenent d’ells. Mitjançant les xarxes socials, per exemple, ens hem acostumat a que les respostes es donin en temps real, ens hem acostumat a confiar en la informació i a compartir-la per finançar projectes i idees, i ens hem acostumat també a certa filosofia basada en una organització d’avall a dalt, no jeràrquica i no comercial.

Quan parlem d’institucions públiques, ens referim sovint a governs, agències estatals, ajuntaments, serveis, emissores i altres organitzacions cíviques. Però potser convindria adoptar un enfocament més ampli. En lloc d’associar la institució amb una organització en particular, podríem pensar en com la tecnologia està canviant el paper que juga una institució o l’espai que tradicionalment ha ocupat, igual que canvien les nostres expectatives sobre el que és i hauria de ser aquesta institució.

Creative Commons guiant als contribuents | Wikipedia | CC BY- SA 3.0

Creative Commons guiant als contribuents | Wikipedia | CC BY- SA 3.0

La setmana passada, per exemple, vam ser testimonis de les crítiques al govern de Trump que el director executiu de Facebook va penjar a la seva xarxa social. Hem vist grups d’oficials dissidents de diverses agències (@NotAltWorld, @ALTUS_NPS, @RogueNASA, etc.) recórrer a Twitter per oferir una veu alternativa sobre els seus serveis quan els comptes oficials d’aquestes agències han estat silenciades o censurades.

Les xarxes socials, com a empreses privades dedicades a recopilar i monetitzar agressivament la informació dels seus usuaris, no semblem les millors candidates per assumir les funcions d’oficis com el periodístic o el legislatiu. Tanmateix, no podem negar que funcionen cada cop més com un lloc de debat i mobilització polítiques. Més enllà del que pensem sobre la qualitat d’aquest debat, sobre el seu potencial d’abús i sobre la probabilitat que aquestes mobilitzacions duguin a canvis duradors, les empreses de medis socials s’estan veient obligades a considerar (malgrat que són renuents a fer-ho) el seu paper dins la societat civil.

Aquest procés generarà una sèrie de nous problemes relacionats amb el conflicte entre l’ànim de lucre i els interessos dels accionistes, d’una banda, i el paper polític que cada cop més els usuaris esperen de les xarxes socials, de l’altra. Els usuaris ja no busquen poder expressar les seves opinions, sinó que a més volen que es faci servir el poder corporatiu per promoure el canvi polític en representació seva. Els directors executius que no semblen respondre encertadament a aquestes demandes estan rebent crítiques, tot i que encara s’haurà de veure si els usuaris podrien arribar a traslladar els seus projectes (i, sobretot, les seves dades) a altres medis.

Al mateix temps, les institucions públiques tradicionals podrien tenir forts incentius per tornar-se menys transparents i menys poroses a mesura que les comunitats en línia esperen més d’elles. En una era en què els secrets i la informació filtrada s’han convertit en esdeveniments habituals, i en què la seguretat cada cop guanya més importància, moltes institucions s’esforçaran més que mai per intentar preservar la seva informació interna i el seu coneixement.

Especialment davant un panorama de retallades en despesa social i cinisme sobre el valor dels especialistes, moltes administracions públiques se sentiran amenaçades i podrien arribar a obsessionar-se amb la pèrdua del seu coneixement exclusiu, situació que les portaria a protegir-lo amb encara més recel, prevenint la col·laboració innovadora amb altres entitats i amb el públic per millorar l’eficiència dels seus serveis.

A l’era de la informació connectada i l’automatització, no s’han d’infravalorar els incentius en contra de la transformació digital i l’apertura que sorgeixen allà on l’eficiència i la productivitat poden conduir a reduir  despeses, personal i autoritat. Hi ha també altres crítiques constructives basades en la preocupació legítima sobre si el coneixement de les masses podria, al cap i a la fi, ser menys efectiu que el coneixement profund i subjectiu dels experts.

Fins i tot aquelles institucions que no volen fer els seus serveis i informació més accessibles, han de fer front a reptes pràctics considerables per adoptar la seva postura, especialment si manquen el coneixement o els recursos interns necessaris.

L’original assaig de Julian Assange que descriu els objectius de WikiLeaks va ser un intent d’esbossar una teoria cognitiva de la informació compartida entre organismes administratius. Allí es posa de manifest que les organitzacions, com a reacció davant les filtracions, podrien intentar controlar la informació de manera encara més estricta. Els potencials efectes negatius que la informació filtrada té per les agències governamentals han estat descrits clarament.

És evident que filtrar informació de manera descontrolada no és el mateix que fer-ho estructuradament amb el públic per aconseguir objectius comuns. Tot i així, la «mentalitat institucional» d’algunes organitzacions podria donar lloc a la preocupació que aquesta diferència no fos prou clara i que l’apertura suposés un risc real.

Trobades amb l'alcaldessa: Can Peguera i Turó de la Peira

Trobades amb l’alcaldessa: Can Peguera i Turó de la Peira | Ajuntament de Barcelona | CC BY-ND 2.0

Però també hi ha exemples de co-creació i col·laboració innovadora entre les institucions i els agents del sector o el públic general, molts d’ells inspirats pel creixent moviment dels commons (béns comuns) i el model de les xarxes de distribució entre pars (l’anomenat peer-to-peer). Ens referim a iniciatives com ara l’Open Ministry de Finlàndia, que fa enquestes a gran escala sobre la legislació, o el projecte Bologna Città Collaborativa, que gestiona iniciatives col·laboratives entre els residents de Bologna i les autoritats, a més d’altres projectes en desenvolupament de «democràcia digital» o «e-democracy», com Pol.is, WAGL y Your Priorities.

El govern de Regne Unit, arran la decisió de l’Oficina del Gabinet de prioritzar que l’oferta de serveis fos en digital, ha simplificat notablement i posat a disposició pública informació governamental i serveis de tota mena, des de la renovació d’un passaport fins a la comprovació d’una residència fiscal o la consulta d’estadístiques. Data.gov.uk és un repositori governamental en línia que mira de millorar la disponibilitat de la informació de domini públic entre els ciutadans.

A Barcelona, l’ajuntament d’Ada Colau ha fet visibles esforços per involucrar la ciutadania al procés de presa de decisions relatives a un ampli ventall de qüestions, des de sistemes de transport fins a la regulació de l’espai públic, tot i que encara s’ha de comprovar fins a quin punt és viable un procés diari d’administració i govern mitjançant consultes ciutadanes.

Una cosa sembla segura: si les institucions tradicionals no s’adapten per respondre a les necessitats de les seves respectives comunitats, tard o d’hora hi haurà organitzacions externes, o grups i xarxes de persones (o una combinació d’ambdues coses) que assumiran els seus papers. I, com hem vist amb les canviants contribucions dels mitjans tradicionals i les xarxes socials al procés polític, el paper de les institucions existents pot ser arravatat pels substituts més inesperats i interpretat de les maneres més impredictibles.

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Institucions del futur