Idees per resistir

Propostes inspiradores per aixecar l’ànim en els dies de confinament que vivim en algunes parts del món.

Bombers amb màscares respiratòries. Buenos Aires, 1925

Bombers amb màscares respiratòries. Buenos Aires, 1925 | Archivo General de la Nación | Domini públic

Unes quantes setmanes abans del confinament, vam demanar a diversos col·laboradors que ens enviessin textos inspiradors, per contrarestar l’onada de males notícies sobre l’estat actual del món. Volíem publicar un article plural que inspirés esperança i optimisme, preguntes imprescindibles, idees lluminoses, solucions humils. Aquest n’és el resultat, enmig d’una pandèmia global les conseqüències i lliçons de la qual estan definint el futur més immediat.

  1. 7 de març de 2020, de Víctor Recort
  2. Què preferiries?, de Berta Gómez Santo Tomás
  3. L’Internet ple i divers, d’Albert Lloreta
  4. Fracassar braç a braç, de João França
  5. Tuits, de Joana Moll
  6. Viure de la música, de Tania Adam
  7. De baix cap a dalt, de Lucas Ramada Prieto
  8. Què és el que es col·lapsa?, de Toni Navarro
  9. Esperança i optimisme, de Míriam Hatibi

 

7 de març de 2020

Víctor Recort

«Com me’n sortiré, a l’hora d’imposar autoritat al meu guardaespatlles després de l’esdeveniment?». L’esdeveniment és el col·lapse ambiental. La pregunta, feta en petit comitè, la va formular un multimilionari anònim a l’expert en tecnologia Douglas Rushkoff. El got mig buit: tot se n’anirà en orris més aviat del que voldríem. El got mig ple: ens tenen por. La cita de John Berger: «El futur que tant els espanta arribarà. I, aleshores, el que quedarà de nosaltres serà la confiança que vam mantenir durant la foscor.» Escric tot això des de l’habitació més petita del pis, que és tant el vestidor com l’estudi. Són les nou, perquè passa el que sempre passa a les nou: des de la finestra, que dona al pati d’un col·legi, s’escola el «Bon dia» d’Els Pets. Potser sí, que fa bon dia.

 

Què preferiries?

Berta Gómez Santo Tomás

«El futur és impossible, però també és obligatori»
Kate Millet, Sita

«Què preferiries: viatjar al passat o al futur?». Érem quatre dins d’aquella furgoneta aparcada al mig d’Escòcia, i una veu va llançar la pregunta a l’aire. Vaig ser l’única que va escollir el futur: per què hauria de voler anar cap a allò ja conegut –i poc agradable, en termes generals, pensava– si podia anar cap al progrés, cap a la promesa d’allò nou, cap a les meravelles de la tecnologia.

I si el futur és la inexistència? I si s’acompleixen els pronòstics? Com sempre, allà hi havia una resposta correcta, i era viatjar al passat. Només així esquivem les preguntes apocalíptiques. Però escollir el passat també ens confirma que tenir un futur és imprescindible com a condició humana: només el passat ens assegurà un hi haurà.

El futur és la capacitat d’imaginar. Opera en clau política. Com la ciència-ficció feminista. Com la utopia i la distopia: el futur és el que volem i el que no volem ser. La frase «the future is female» que llueixo a la samarreta vol dir que the present is female però que the past wasn’t. Quan anava a la universitat m’havia fet meu el lema «ens roben el futur»; ara, però, crec que només intentaven estrènyer els marges del que és possible –comprar una casa, tenir fills, signar un contracte–, però les possibilitats de pensar(-hi) són nostres. Perquè el futur és impossible, però també és obligatori.

 

L’Internet ple i divers

Albert Lloreta

Contra l’aïllament i la soledat homogeneïtzant de les xarxes «socials» (feu cometes amb els dits a l’aire), perviu encara una característica fundacional del món digital que em fa pensar en una idea que la meva àvia ha repetit sempre i que em genera caliu i esperança: «Hi ha gent a tot arreu!». Aquesta idea de plenitud va de bracet amb una diversitat que tendeix a l’infinit: com si convisquéssim tots en un castell comunitari gegantí i laberíntic, Internet està infectat de microcomunitats, directoris i creadors amb interessos hiperespecífics, cadascú al seu racó. El món digital ens continua oferint portes per fer un viatge a les obsessions dels altres, a vides que passen en paral·lel a la nostra o a moments estel·lars o oblidats del passat digitalitzat. I a mi tot això em genera la pau de percebre la humanitat com un sol cos sense límits, complex, viu i indomesticable.

 

Fracassar braç a braç

João França

Tot sovint fracassem quan intentem transformar el món. A vegades també fracassem quan tan sols intentem viure dignament, com tanta gent que es va hipotecar i amb la crisi ho va perdre tot. Fa onze anys que la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca converteix tots aquests fracassos en un «sí que es pot». Sí que es pot convèncer d’idees revolucionàries i sí que es pot lluitar per casa teva quan ho has perdut tot, braç a braç amb altra gent. «Fracassar prou per aprendre coses dels fracassos», em critica un amic, «potser és un privilegi». Construir projectes col·lectius va justament de crear contextos on puguem, vinguem d’on vinguem, fracassar més bé.

 

Tuits

Joana Moll

Què passaria si els tuits de Trump negant l’escalfament global apareguessin capgirats a Twitter? Es consideraria un atemptat contra la llibertat d’expressió o un exercici de salut pública? A vegades, els moviments més subtils, gairebé muts, tenen una capacitat de transformació brogent, com un virus. Aquesta intervenció recull tots els tuits sobre canvi climàtic publicats per Donald Trump des del 2011 fins al 2019, i ofereix la possibilitat de capgirar-los, o no.

 

Viure de la música

Tania Adam

És important viure de la música. Practicar-la. Amb la música s’esdevé una mena de purga que ens permet sortir de nosaltres, allunyar-nos de la realitat. A l’Àfrica es viu de la música. És un patrimoni col·lectiu les qualitats espirituals del qual tothom comparteix. Un art, una manera de conrear la vida, perquè la música no és feta per complaure l’oïda ni per expressar emocions, és per viure. I la vida no és exòtica. La tradició musical europea va colonitzar l’harmonia, va venerar el ritme i va categoritzar les músiques africanes com a exòtiques, com a «músiques del món». De mundanes, però, aquestes músiques en tenen ben poc: venen de l’espai exterior, són alienígenes. D’aquí que, davant la distopia social provocada per la topada amb Europa, els africans hàgim utilitzat la música per arribar a l’«outer space» que Sun Ra ens va llegar.

 

De baix cap a dalt

Lucas Ramada Prieto

El meu raig de llum brilla, petit però intens. S’escola de baix cap a dalt, sobtat i inesperat, però amb la força de tota una vida per ser escrita. No només assenyala un camí, sinó que també el crea.

La norma adulta comença a trontollar. La idea que l’experiència viscuda i sabuda preval contra la que tot just comença a entendre’s ja no esclafa amb tanta força. Pels motius que siguin –no vull ni pensar-hi–, la mirada infantil davant del món s’està infiltrant en el saber col·lectiu, i sembla que ho fa amb una entitat i una identitat pròpies, com es mereix. I no parlo de la cultura per a les criatures, sinó del que elles mateixes diuen sobre la seva existència. De la seva cosmovisió. Sense la qual no som res. Perquè no vam ser ni tampoc seran.

Ara només ens toca escoltar.

 

Què és el que es col·lapsa?

Toni Navarro

«Col·lapse: síndrome xinès-planetari […]. Ultravirus […]. S’afanya a menjar-se’t el televisor, infectar-te el compte bancari i piratejar-te xenodades del mitocondri»,  (Meltdown, 1994). Avui dia aquestes paraules de Nick Land, a les quals retorno obsessivament des que va començar la quarantena pel COVID-19, prenen un to quasi profètic –«hipersticiós», diria ell–. Què és el que es col·lapsa? En algun lloc, «Bifo» afirma que el sistema financer no sobreviurà a la pandèmia; per a Žižek, l’única alternativa és la solidaritat i la cooperació global. Potser les facultats endevinatòries de Land van fallar en algun punt: la singularitat tecnocapitalista no conquereix la Terra sinó que està sent (o pot ser) desencadellada.

 

Esperança i optimisme

Míriam Hatibi

Pizarnik acaba un poema escrivint que «toquem els miralls fins que les paraules oblidades sonen màgicament».

D’alguna manera, fem això constantment. Busquem en els miralls dels altres. En els espais que ens són casa (debats, xerrades o tallers), coincidim amb gent amb qui tot fa clic: comentem el que hauria de ser important i sabem que hem trobat una persona a qui podem anomenar «companya».

Frank Barat pregunta a Angela Davis si es pot ser optimista pel que fa al futur, i ella assegura que «és en el col·lectiu que trobem reserves d’esperança i optimisme». Potser són aquestes, les paraules oblidades?

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari