Henry Giroux: «Defensar que l’educació ha de ser neutral és dir que ningú n’ha de retre comptes»

Una entrevista al fundador de la pedagogia crítica Henry Giroux sobre el sentit de l’educació, la sospita davant la neutralitat, la ideologia neoliberal i el fet que la incertesa actual pot ser un motor per repensar i generar noves possibilitats.

L’educació sempre representa un rol central –de forma visible o de forma velada– en qualsevol projecte ideològic. Per qui aposta per transformar el món en un lloc més just, solidari i democràtic, l’educació és clau; però qui creu que per al bon funcionament social són fonamentals les lògiques del mercat també té el seu propi projecte educatiu. Tot això, a més a més, no passa només a l’aula, sinó que amara tota la societat. Aprofitant la seva participació en el cicle «Imaginar el món», parlem d’això amb un dels fundadors de la pedagogia crítica, Henry Giroux (Providence, EUA, 1943), que ha dedicat la vida a investigar aquestes qüestions.

De vegades sembla que només puguem parlar d’educació en positiu, però Henry Giroux posa nom també a allò que vol deixar enrere, i per això parla de «pedagogies de la repressió». «L’educació no procura només apoderar les persones, la pràctica de la llibertat; en certes formes també pot procurar matar la imaginació», assegura Giroux. «Veiem pedagogies que ensenyen a respondre exàmens, basades en estàndards objectius, que estan dissenyades per limitar la possibilitat de pensament crític de l’alumnat.»

Al pedagog el preocupa que avui en dia molts dels debats sobre educació siguin sobretot metodològics. Ho considera una «estupidesa pedagògica», ja que centrar-se exclusivament en els mètodes deixa de banda el sentit de l’educació.

El sentit de l’educació és realment la producció d’agència, és establir quines narratives produirem que permetin a l’estudiant ampliar les perspectives sobre el món i sobre la relació amb altres i amb si mateix. Partir dels mètodes és ignorar completament les qüestions més fonamentals de l’educació: ideologia, cultura, poder, autoritat… Com es constitueixen aquests elements? De quina manera parlen a un futur determinat? Perquè tota educació és, d’alguna manera, una introducció al futur, és una lluita per establir quin tipus de futur volem per al jovent. Els mètodes contenen una mena de silenci sobre les pitjors formes de repressió, perquè neguen la mateixa idea que els estudiants estan vius.

La pedagogia crítica posa sobre la taula que no hi ha una educació que es pugui considerar ideològicament neutral, sinó que la noció de neutralitat amaga el que realment implica l’educació.

Aquesta defensa d’una neutralitat sempre m’ha semblat la base per a una mena de política feixista, perquè amaga el rol ideològic de l’educació, el rol que té a l’hora de produir formes particulars de coneixement, de poder, de valors socials, d’agència, de narratives sobre el món… És impossible que l’educació sigui neutral, i qui defensa que ha de ser neutral el que està dient és que ningú ha de retre’n comptes, que les persones que produeixen aquesta forma d’educació es fan invisibles quan diuen que és neutral. Per tant, no pots identificar els processos ideològics, polítics, de poder. Això és precisament el que volen, perquè, en les pitjors formes, el poder es fa invisible, i la noció que l’educació és neutral és una manera de fer que les persones que tenen el poder es facin invisibles i que no puguem identificar la propaganda.

Un concepte que permet entendre la importància d’allò invisible és el que s’anomena «currículum ocult»: tot allò que s’ensenya a les aules i no s’explicita en els currículums. «Hi ha coses que s’ensenyen però de les quals no es parla mai, i el missatge real és invisible», ens diu Giroux.

Quan poses els infants en files i els dius que no poden parlar i t’han d’escoltar a tu com a professor, el currículum ocult que es transmet és que no tenen dret a parlar, no tenen dret a ser part de la forma d’educar. Quan un docent s’aixeca i diu que té l’autoritat a la classe i no la pot qüestionar ningú, el que no es diu és que els està ensenyant a ser passius i a no demanar responsabilitats al poder; no ho diu, però el currículum ocult és molt clar. Si examines el que realment s’ensenya allà, veus que l’educació és una forma de silenciament.

Henry Giroux ho va viure en primera persona a l’inici de la carrera, quan era professor de secundària. A l’aula feia seure els estudiants en cercle, fins que un dia un vicedirector de l’institut li va dir que deixés de fer-ho, que els fes seure en files rectes i els ensenyés què era l’autoritat. «Jo no podia donar-li una resposta teòrica sobre què estava experimentant des del punt de vista pedagògic», lamenta. Això va canviar al cap de poc temps, quan va poder llegir Pedagogia de l’oprimit, del pedagog brasiler Paulo Freire: «Em va canviar la vida, perquè em va donar un llenguatge que permetia entendre l’educació com un procés polític. És un llibre que va canviar la concepció de què vol dir treballar amb les persones a les quals normalment es considerava “sense veu”, i va permetre entendre que tenen una veu i es poden narrar a si mateixes.» Més tard l’acadèmic va poder treballar amb Freire durant quinze anys, i el recorda com «un home humil, el més humil que hagi conegut mai, perquè l’important no era ell, el que el preocupava era com fer de l’educació un recurs valuós per donar veu a les persones».

Justament el país de Paulo Freire, que el 2012 el va proclamar patró de l’educació brasilera, és un dels escenaris on és més visible actualment la disputa entre models educatius. El govern del militar ultradretà Jair Bolsonaro està obertament encaminat a posar fi al finançament de les facultats de ciències socials o humanitats. Parlant d’aquest cas, Giroux cita Hannah Arendt per dir que tots els feixistes creuen que el pensament crític és perillós.

El que vol fer la gent com Bolsonaro és fer servir el llenguatge d’emprenedoria del mercat per justificar-ho. No surten i diuen: «No vull que pensis perquè en una dictadura no es pot pensar, perquè en un estat feixista pensar és perillós.» El que diuen és: «Ens volem assegurar que tinguis una feina, que puguis treballar per a Wall Street.» Volen que siguis un subjecte passiu en aquesta societat tecnocràtica on l’únic que importa és que guanyis diners.

En aquesta línia, i anant més enllà de les aules, aquest referent de la pedagogia crítica entén el neoliberalisme no només com un model econòmic, sinó també com una «pedagogia pública» que ho impregna tot.

El neoliberalisme opera sobre l’assumpció que l’economia ha de governar no només el mercat, sinó també tota la vida en societat, i produeix una ideologia la idea més perillosa de la qual és que tots els problemes són individuals, que no hi ha problemes socials. A més, normalitza una cultura de la crueltat, perquè suggereix que la compassió, la preocupació per l’altre o la justícia són valors menyspreables perquè s’interposen en el camí del mercat. No hi ha cap noció de responsabilitat que suggereixi que has de connectar la teva experiència del mercat amb el cost social. Definitivament, és una ideologia, no és només una sèrie d’estructures econòmiques, i, a part del feudalisme, és probablement la ideologia més forta que hem vist.

Davant el triomf del neoliberalisme, Giroux defensa que «l’educació ha d’estar al centre de qualsevol discurs sobre la democràcia, i aquí és on ha fallat l’esquerra. L’esquerra ha fallat quan ha considerat que les estructures de dominació més importants són exclusivament econòmiques». Per al pedagog és fonamental prioritzar tots aquells elements que permeten canviar consciències, persuadir o generar identitats.

No obstant això, el professor es mostra esperançat, sobretot pel que fa a les noves generacions. Giroux denuncia que actualment vivim una guerra contra el jovent, d’entrada «perquè el jovent és una inversió a llarg termini, i el neoliberalisme es basa en inversions a curt termini». Parla de tres guerres: n’hi ha una basada en la criminalització del jovent; una altra de comercial, que els diu que s’haurien de definir a través de mercaderies; i una de vigilància, en què «els estan fent creure que poden perdre drets en nom de la seguretat».

En temps d’incertesa, però, Henry Giroux envia un missatge a les persones més joves:

Els moments d’incertesa poden ser de gran ansietat però també de grans oportunitats. Temps per repensar el llenguatge de la política, de la lluita, de la solidaritat. El poder no és exclusivament dominació. També és resistència. La gent jove té molt poder. Poden aturar les societats, poden bloquejar els carrers, participar en accions directes, educar els pares… Són una força política molt potent i el que han de fer és reconèixer aquesta potència. Han d’actuar, perquè un discurs de l’ansietat ha de donar pas a un discurs de la crítica, i aquest ha de donar pas a un discurs de les possibilitats. I un discurs de les possibilitats significa que pots imaginar un futur molt diferent del present.

Vegeu comentaris1

  • Bashar H. Malkawi | 05 juliol 2019

Deixa un comentari

Henry Giroux: «Defensar que l’educació ha de ser neutral és dir que ningú n’ha de retre comptes»