Helen Hester: «La biologia no determina el destí, es pot modificar tecnològicament»

Conversem amb la filòsofa Helen Hester sobre el xenofeminisme, una proposta de gènere tecnomaterialista que pretén oferir eines per a la construcció col·lectiva d’un nou món postcapitalista.

Helen Hester

Helen Hester | Il·lustració de José Antonio Soria | CC-BY

L’any 2015, un manifest signat de manera anònima per Laboria Cuboniks va aparèixer als debats actuals sobre gènere i sexualitat amb una proposta adaptada als nostres temps d’acceleració tecnològica i enorme complexitat. Es titulava Xenofeminisme: una política per a l’alienació, i acabava amb una afirmació rotunda: «Si la natura és injusta, canviem la natura!». Darrere d’aquest text hi havia un col·lectiu format per arqueòlegues, artistes, programadores, filòsofes… Un dels membres d’aquest grup és Helen Hester, que recentment ha publicat un llibre titulat Xenofeminismo (Caja Negra Editora, 2018), on exposa els fruits d’algunes de les seves línies d’investigació, com les tecnologies digitals, la reproducció social i les polítiques del post treball.

El Manifest Xenofeminista es va publicar fa més de tres anys i ara publiques un llibre que defineixes com «la teva pròpia versió del xenofeminisme». A quins àmbits volies dirigir la proposta? En el cas de la reproducció, per exemple, no és una qüestió que es tracti explícitament al manifest, però en canvi és el fil conductor del teu assaig.

El manifest és el resultat d’una síntesi de molts temes d’investigació, que va sorgir de sis persones diferents en sis entorns disciplinaris o àmbits d’interès diversos. Com a conseqüència d’això, es tenia la intenció de tractar determinats conceptes, però no es van abordar amb rigor. En part, aquesta intencionalitat ve donada (o, si més no, és apropiada) pel format de manifest. Gran part del que plantejo a Xenofeminismo s’hi troba d’una manera latent, abreujada i embrionària. La primera menció que es fa de l’embaràs i la criança apareix de seguida, per exemple, a 0x01, però només de passada. Aquest és un dels motius pels quals pot semblar un text dens, perquè està plagat de monografies sota l’aparença d’eslògans. Les altres cinc membres de Laboria Cuboniks podrien fàcilment escriure tot un llibre amb les seves pròpies opinions i posicionaments. I tant de bo que ho facin!

A la introducció dius que el xenofeminisme és un «projecte polisèmic», el resultat de «la feina col·laborativa basada en la diferència», i et refereixes al procés de negociació entre les vostres diferents visions com «un dels elements més satisfactoris i reveladors». A banda de la diversitat de disciplines i interessos de les integrants del projecte, quines han estat les principals discrepàncies?

Sí, part del procés de síntesi que he explicat abans va significar haver de negociar molt. Vam començar amb un cribatge o anàlisi dels nostres punts de vista per tal de trobar espais comuns, per saber com podíem crear una cosa conjunta que totes poguéssim subscriure. També ens va fer qüestionar quins eren els punts clau per a cadascú i revisar el nostre compromís amb amplitud de mires per poder establir fins on estàvem disposades a cedir per tal d’escriure plegades sota un mateix pseudònim.

Des del meu punt de vista, hi ha dues figures que han influït en el xenofeminisme que podrien considerar-se icòniques i cabdals en el projecte: d’una banda, Shulamith Firestone, i de l’altra, Sadie Plant. Són personatges un pèl conflictius. La primera aposta per l’hegemonia, l’altra, per la insurgència; una es concentra en la sobirania del subjecte i l’altra en la del col·lectiu, etc. Organització versus espontaneïtat, construcció versus destrucció generativa, control versus evasió. Aquests són alguns dels conflictes que sorgeixen quan parlem de xenofeminisme. Ambdues tendències són necessàries, tot i que sembla que es contradiguin, i representen una font de confrontació de perspectives dins del manifest. Aquest és un dels motius pels quals la dimensió mesopolítica és essencial en la meva pròpia elaboració del discurs xenofeminista. És una manera d’intervenir entre la inversió col·lectiva en contrahegemonia firestoniana i la insurrecció descentralitzada i disseminada de Plant. Seria útil donar importància al trànsit polític —a la transició entre nivells diversos de pensament i d’acció—, tot i que això no necessàriament alleujaria totes les tensions. Fins a cert punt, hauríem d’acceptar que el pensament col·laboratiu és inevitablement obert de mires, i no deixa de tenir cert grau de confusió i conflicte.

Laboria Cuboniks es va crear en una escola d’estiu on havies de respondre la pregunta: «Com seria el feminisme acceleracionista?». Teniu uns quants punts en comú com ara l’orientació de cara al futur o la reivindicació de la universalitat, però la teva visió és força crítica. Quins aspectes de l’acceleracionisme trobes que són útils i quins són problemàtics o hostils per a les dones?

Al principi, el que em va sobtar dels debats al voltant de l’acceleracionisme d’esquerres és que tinguessin com a referents un grup molt particular de pensadors, cosa que creava una genealogia una mica esbiaixada. Aquesta genealogia influïa notablement a l’hora de definir la manera d’acollir i estructurar les idees. Les teories feministes de ciència i tecnologia es veien massa sovint aparcades o eliminades del debat, encara que el punt de partida fos un conjunt de compromisos i propòsits compartits. Tot i el seu aparent tarannà cosmopolita, el marc de referència d’aquest acceleracionisme era, en el fons, de capelleta.

No volia rebutjar l’acceleracionisme ja d’entrada, perquè em semblava —i encara m’ho sembla— que és interessant i admirable el seu intent de creure que qualsevol futur millor s’ha de crear necessàriament a partir de l’estructura social podrida i tòxica que ja habitem. De totes maneres, semblava important fer visible la miríada de punts d’intersecció on els polítics acceleracionistes es troben amb les pensadores feministes, a qui tant deuen, per tal de reintroduir un conjunt de noves veus al discurs que girava al voltant d’aquell moment polític concret.

A banda de l’acceleracionisme, el xenofeminisme està vinculat a d’altres moviments filosòfics relacionats amb l’anomenat gir especulatiu (realisme especulatiu, ontologia orientada a l’objecte…), que respon a l’augment de discursos realistes i materialistes després d’haver ocupat un espai marginal dins de la filosofia. Quins motius hi ha darrere de l’aparició d’aquests mètodes d’anàlisi materialistes? Potser altres enfocaments, com el constructivisme, que havia tingut l’hegemonia en la teoria de gènere, ja no són vàlids?

Penso que hem d’anar amb molta cura de no posar en el mateix sac de filosofies contemporànies el realisme especulatiu, l’OOO, el nou materialisme, l’acceleracionisme, entre d’altres. Potser aquests moviments comparteixen alguns pensadors —per exemple a gent com Ray Brassier i Nick Srnicek se’ls associa tant amb el realisme especulatiu com amb l’acceleracionisme, o a Graham Harman amb el realisme especulatiu i l’OOO, etc.,— però no deixa d’haver-hi tensions i conflictes entre aquestes postures. La gent converteix massa sovint aquestes tendències en un objecte de crítica fantasmagòric; les definicions vagues els donen peu a construir-se els seus propis enemics. Penso que això no és prou rigorós ni ajuda gaire a l’hora d’anticipar-se als debats.

Un cop dit això, en el sentit més ampli sí que hi ha un cert espai comú entre el realisme especulatiu i el xenofeminisme (l’èmfasi en el coneixement abastable com a base per a l’acció, per exemple, i també el rebuig al correlacionisme «ment equival a món»). En el xenofeminisme, això es tradueix concretament en un interès pel materialisme biològic: una perspectiva atenta a l’estrat biològic de la realitat encarnada, que reconeix que cada cos pot tenir les seves pròpies capacitats i vulnerabilitats. Però el nostre materialisme biològic està emparat per l’afirmació anti-naturalista que diu que només perquè un objecte sigui real no vol dir que sigui automàticament fix o immutable; el cos físic en si mateix es pot tornar subjecte a un cert grau de manipulació. Això no és per rebutjar o menystenir les teories que pretenen desxifrar aspectes de la identitat discursius i textuals; reconeixem que les idees socials tenen un paper destacat a l’hora d’entendre la materialització. El xenofeminisme més aviat posa èmfasi en el fet que la biologia també és mutable i un espai potencial d’intervencions polítiques d’emancipació de gènere. Tal com explico al llibre, biologia no és destí, perquè la biologia es pot transformar tecnològicament i això és el que s’hauria de fer per tal d’aconseguir una justícia reproductiva i la transformació progressiva del gènere. Però, un cop més, qualsevol entrecreuament que trobem és al nivell més general, tant que podria representar un punt de comparació inútil.

Xenofeminism | Diann Bauer
Xenofeminism | Diann Bauer

Formes part d’una genealogia feminista concreta —ciberfeminisme, tecnofeminisme…— amb el nom de «les filles desobedients de Haraway». A la teva obra hi ha un intent de dialogar amb generacions prèvies de feministes, cosa que fas al teu llibre quan enllaces el moviment per a la salut de la dona dels anys 70 amb el trans* activisme contemporani, i mires de posar èmfasi en alguns interessos comuns i evites la tendència a generar divisions, que és una pràctica molt generalitzada avui dia. Quina importància té per a tu l’intercanvi entre els diferents corrents i generacions de feministes?

La solidaritat intergeneracional és extremadament important per a mi. La metàfora de les onades com a mitjà per acotar o delimitar temporalment les teories feministes (com «primera onada», «segona onada», etc.) ha estat criticada, amb raó, perquè es diu que promou la reducció d’un complicat teixit d’idees a un relat simple de digerir; les perspectives o veus anòmales que no acaben d’encaixar en aquest relat se les arracona i oblida. La idea de les onades també sembla suggerir moviments successius dins del feminisme —tendències separades i diferenciades que apareixen per subsumir i substituir el que hi havia abans. La realitat és, naturalment, que cada moment històric conté una multitud de feminismes que es contagien entre si; certes aproximacions, estratègies o idees que s’implanten a través de diferents contextos i de maneres noves o diferents.

Tenint en compte el que hem dit, no deixa de ser important reconèixer les diferències que hi ha en cada època i perspectiva —els canvis són possibles!— i de fer una reflexió crítica sobre el que van fer les generacions anteriors. Així és com es comença a aprendre. I també és, al meu parer, la manera d’abordar les teories anteriors amb la major companyonia possible, perquè reconeixem que es tracta de debats i d’idees encara vitals, encara vives. Això enllaça amb una de les meves metodologies preferides: la resignificació. Al llibre, parlo de resignificació en termes de tecnologia —agafar un aparell i posar-lo en contra de la seva funció original, utilitzar-lo per donar-li una nova finalitat. Es tracta de trobar oportunitats noves o inesperades dins d’artefactes o sistemes que potser no han estat dissenyats tenint en compte les nostres necessitats exactes. Però la resignificació pot anar més enllà de les tecnologies específiques i representar una mirada reparadora més general, que busqui aspectes útils en els moviments intel·lectuals (per exemple) o en les tradicions activistes prèvies que no tenen per què coincidir amb el nostre punt de vista.

Tot i que el xenofeminisme és fonamentalment una política de gènere, té implicacions més enllà d’aquest àmbit, per exemple en els camps de l’ecologisme o de l’antiespecisme. També tracta aspectes econòmics: parles de la necessitat d’una «economia que alliberi el treball reproductiu […] amb la construcció de models de familiaritat alliberats de la monotonia del treball assalariat». Són inseparables el xenofeminisme i el postcapitalisme?

A banda d’algun indici hipersticiós ocasional, resulta impossible implantar el xenofeminisme en un sistema capitalista. El xenofeminisme i el postcapitalisme tenen molt en comú. Tots dos plantegen i són aproximacions a un futur desconegut; tots dos agafen coses que s’han assumit com a immutables i insisteixen que es poden sotmetre a canvis integrals. La tesi del postcapitalisme tampoc no suggereix necessàriament un projecte; com a concepte, fins i tot està desproveït de les idees confuses associades a comunisme, socialisme o anarquisme. Fins a cert punt, és un codi o un marcador de posició per a l’«encara-no», per a una diferència que podria estar emergint però que encara ha de fer camí abans d’arribar, i que no es pot predir amb fiabilitat ni preveure amb antelació (un xenofutur, per dir-ho així). Alguna cosa vindrà després del capitalisme, i segurament serà pitjor. Segur que serà pitjor si ens quedem de braços creuats observant el canvi climàtic i la crisi ecològica. Hem de lluitar pel tipus de sistema successor que realment volem i desenvolupar col·lectivament el contingut d’un postcapitalisme emancipador de debò. El xenofeminisme aspira a oferir eines per combatre en aquesta lluita, i també un horitzó provisional per determinar per què val la pena lluitar.

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Helen Hester: «La biologia no determina el destí, es pot modificar tecnològicament»