Fora de línia

Nen en un gronxador. Caldwell, Idaho, 1941 | Russell Lee, Library of Congress | Domini públic

1. Morts vivents, d’Anna Pacheco
2. Estar connectat o desconnectar, d’Efraín Foglia
3. Brevíssima guia per a una dieta digital saludable, de Felipe G. Gil
4. Ocell, déu, núvol, d’Irene Solà
5. Reconnectar, de Jorge Carrión
6. B-I, de Libby Heaney
7. Des…, de Liliana Arroyo
8. El pes fals, de Maria Cabrera Callís
9. El Mal Alumne, de Estampa

Morts vivents

Anna Pacheco

Què passa quan algú que està mort abandona un grup de WhatsApp? Quin mecanisme s’activa? Quin tipus de tristesa (una de nova, segur) acompanya necessàriament la idea que algú que no hi és se’n vagi activament d’un lloc que només existeix virtualment? La lògica ens porta a pensar que un mort abandona un grup quan un viu el dona de baixa de la línia telefònica. I poden passar mesos, fins que els vius es refan de l’ensurt i de la por per l’absència de l’ésser estimat. En el meu cas van passar quatre mesos i, quan va ocórrer, l’impacte va ser gravíssim. Ens n’assabentem per aquest text estandarditzat que apareix per informar-te que tal persona ha abandonat tal grup. La majoria no vam saber respondre-hi ni reaccionar, ni amb paraules ni amb símbols. Només una persona s’hi va animar i va contestar amb l’emoticona d’una llagrimeta + el cor trencat. El gest era comprensible, però el conjunt resultava força vulgar. Ningú no va dir res més ni tampoc va poder millorar-ho. El moment es va escombrar al cap de vint minuts amb un tema més o menys casual. Algú va dir «no trobo les claus de la moto» o una cosa semblant. Un altre algú va compartir, després, l’enllaç d’una notícia i la imatge d’un plat de menjar. Em va generar un nou dolor. Un altre impuls més o menys natural és desplaçar-te a tots els espais virtuals on el mort continua viu, a la seva manera. 450 fotos a Instagram, 150 piulades, l’historial de conversa de Facebook en què la persona t’explicava coses. A aquests espais virtuals i ara funeraris, hi torno cada vegada que penso en el mort, que és més o menys cada dia. Hi torno amb una fe renovada i la profunda tristesa de saber que sempre hi trobaré alguna cosa nova, alguna cosa que m’havia perdut, alguna cosa que no sabia; tinc la necessitat de recollir tota la informació d’algú que ja no en generarà més. Les seves dades públiques són valuoses perquè són, per a mi, una connexió immediata amb el que és viu.

Estar connectat o desconnectar

Efraín Foglia

El capitalisme es perfecciona perquè cada connexió a la Xarxa produeix actius. Cada clic genera valor. Internet es converteix en un organisme tecnobiològic extractivista de la vida. La Xarxa ens mostra la seva foscor i la seva perversió. L’odi es multiplica a les xarxes i els atacs de racisme i supremacisme hi creixen. Tot convida a desconnectar-se’n. La desconnexió d’Internet ha de ser un dret fonamental.

No es pot oblidar que la xarxa no era d’ells, dels infames. Desconnectar-se per por és com perdre un carrer de la ciutat pel qual ja no vols caminar perquè s’ha tornat violent. És un tros perdut de la ciutat pel qual no hem lluitat. Hi ha persones que han lluitat perquè no siguem expulsats de la Xarxa i perquè sigui un lloc més just. Ara l’injust poder els desconnecta de la vida. Toca decidir: continuar connectats en resistència o desconnectar-nos-en. «El que personalment estimo és la connexió, i això és en el que crec més: en la connexió humana i en les tecnologies amb les quals s’aconsegueix.» Edward Snowden (2019). #PermanentRecord #FreeAssange

Brevíssima guia per a una dieta digital saludable

Felipe G. Gil

Es parla molt sobre la toxicitat de les xarxes socials i Internet quan pensem en l’ús que fem de la tecnologia. Hi ha dues metàfores molt mundanes que a mi em serveixen per articular una relació sana amb Internet. La primera és la del ganivet.

Un ganivet és una eina necessària en una cuina. És necessari per trossejar els aliments, per fer-los accessibles per poder ingerir-los. Però un ganivet pot tallar. Pot servir fins i tot per matar una persona. Per això crec que és important començar a diferenciar l’ús que fem d’una eina de l’eina per se. L’eina és aquí i ha vingut per quedar-s’hi. El que hem de debatre és quin ús en fem. I en aquest sentit, tots els usos que serveixin no per fer mal sinó per facilitar-nos la vida, per defensar valors que són universals com l’equitat, la diversitat, etc., són els que cal afavorir. Internet és un ganivet que hem de fer servir per tallar racisme, masclisme, xenofòbia, etc.

L’altra analogia que em serveix molt és la del reg. Sovint es pensa en termes absoluts la nostra relació amb les xarxes: estar connectats o no. Ningú rega una planta amb més aigua de la que necessita al dia perquè també pot ser nociu. Amb Internet i l’ús que fem de la tecnologia passa el mateix: un reg constant i contingut pot ser més saludable que la sequera més absoluta o l’excés d’aigua. No ha de deixar de fomentar-se la desconnexió temporal o l’ús controlat. Però crec que cal trobar un equilibri entre hiperconnectar-se i fer que la nostra identitat depengui completament de les xarxes i Internet (excés d’aigua) o desconnectar-se del tot i generar un desinterès que pot ser antinatural (sequera absoluta).

Ocell, déu, núvol

Irene Solà

Es podrien defensar aferrissadament les problemàtiques que van de bracet amb les possibilitats de ser pràcticament a tot arreu, de saber-ho gairebé tot, de respondre, instantàniament, també superficialment, a qualsevol dubte, de sadollar totes les curiositats, d’establir connexions amb una infinitat de punts. Podríem parlar de les conseqüències desastroses que això pot implicar pel que fa a la nostra capacitat de concentració, d’aprofundiment, de pensament crític, fins i tot d’empatia. Però no he entrat en aquest jardí per ficar-me sota aquestes bardisses, sinó per comentar, com qui cull mores sense esgarrinxar-se gaire, que, a escala personal i sobretot creativa, aquesta eina tot sabedora i totpoderosa, no destriada, tot lligadora i deslligadora, omnipresent, addictiva i assetjadora, amb les seves profundíssimes foscors, que és Internet, resulta clau. Clau per a alguns creadors. No tots, és clar. Per a mi sí, per exemple. Perquè res del que escric seria com és si no ho escrivís avui, en aquest segle, amb un ordinador al davant que, com un oracle, com una bola màgica, com un mirall d’aigua, m’ensenya tot el que vull veure, i em sacia la primera set amb una resposta, una imatge, un so, un vídeo, la capacitat momentània de ser ocell, déu, núvol, de, per un moment, veure, entendre, saber el que no sé, el que no he après, el que he oblidat, el que no he vist ni viscut encara. I m’adono que, si fes servir mètodes no digitals, trigaria dies, setmanes a recopilar tot el que vull saber ara, mentre escric, a anar i tornar de la biblioteca o la llibreria, a conèixer certes persones, a fer preguntes en veu alta, a veure amb els propis ulls com es fa formatge o com neixen nens (encara que, de tota manera, seria bo que les fes i veiés i preguntés, totes aquestes coses, eventualment). Però que, sense cap mena de dubte, escric com escric per les possibilitats d’accés a la informació desbordant, instantània i desmanegada que ofereix Internet.

Reconnectar

Jorge Carrión

El telèfon mòbil el pots deixar sobre un moble o carregant a casa; el rellotge, la polsera o la roba sensoritzats són menys externs, s’insereixen en la proximitat de l’individu, o fins i tot en la seva intimitat. Mentre que l’Internet de les coses es perfila com una atmosfera immersiva, embolcallant, la variant vestible està pensada com una segona pell. El sistema de la connexió va estrenyent les bombolles: és un setge en tota regla.

Només nus, volant o adormits ens desconnectem completament. A la dutxa, a la piscina, al mar, als avions i al llit. Però aquests espais també seran assimilats amb el temps, monitorats, convertits en dades. Perquè d’això es tracta: de mesurar i escanejar totes i cadascuna de les activitats humanes.

Per lluitar, ni que sigui simbòlicament, contra aquesta expansió brutal del biocontrol geolocalitzat, suposo que aviat s’aniran imposant protocols de desconnexió, per motius polítics i també per raons higièniques, de salut mental. Si més no durant un temps, mentre sigui possible. Perquè em sembla obvi que el futur és híbrid: quan els sensors siguin a l’interior dels cossos ja no hi haurà manera de deixar d’emetre dades les vint-i-quatre hores del dia i en tots els entorns, urbans o naturals. O potser sí. La història del futur és una successió de constatacions que les nostres prediccions eren equivocades.

M’adono ara que entre el 2007 i el 2012 vaig escriure sobretot de la pantalla (en novel·les com Los muertos i assaigs com Teleshakespeare), i que des del 2012 fins ara he escrit, en canvi, sobre el paper (Librerías, Barcelona. Libro de los pasajes, Contra Amazon). No crec que sigui casual que aquesta última etapa hagi coincidit amb la meva paternitat. Perquè d’això es tracta: de desconnectar-nos per reconnectar-nos. Amb els cossos, amb el que és físic, amb la primera pell.

B-I

Libby Heaney

(Totes les frases d’aquest text són coses que la gent va dir al Britbot, el meu chatbot virtual que explora la britanicitat, i totes apareixen al meu llibre B-X. Les vaig escollir perquè em sembla que tenen relació amb els temes anteriorment esmentats. L’ortografia / puntuació / gramàtica no és meva.)

Perquè forma menys part de la societat. Paios estrafolaris que opinen sobre cossos de dones, com sempre. Crear vincles afectius. Centrar-se menys en pits a l’aire i més en temes com el canvi climàtic. Puc començar de zero?

El colonialisme ha fotut malbé el planeta Caca! Cadascú s’agafa el dret penal pel seu compte sí Autolesió i ciber danys Lloc en decadència Desenvolupament de noves tecnologies que beneficiïn la nostra economia. Desconnectats. T’agraden els meus algoritmes? Vius experiències? Igualtat salarial bàsica, i igualtat de temps de connexió La gent cada cop tenia més coneixements i oportunitats Exacte tio Esgotador Fantàstic! Una pila enorme de femelles enormes No fa per a mi. Des del principi des del primer moment de la seva existència Generalment desagradable a la vista Bo com nous desacords en la vida en general però no és gaire realista Bones històries noves, fets de la vida real i crowdfunding! Bé! S’han fet més grans, més rics i més iguals en certa manera. Els que van a matar l’odien! No tenen TV. Té uns quants programes en llengües estrangeres que s’emeten per Netflix Jo ja no miro la tele. És un imbècil. Era un assetjador incansable. Quin avorriment. Jo no vaig acusar ningú. M’encanta estar a l’aire lliure i els pets que em tiro. Em fa l’efecte que no m’escoltes 😉 Penso que hi ha una varietat increïble de

Des…

Liliana Arroyo

connectar. Apagar el llum, abaixar la música, sortir de l’aparador, fugir del soroll. Allunyar-se per endollar. No em busquis, no em trobo. Ulls tancats al bombardeig. Bip, bip, bop. 1456 notificacions, i pujant. Seguir, deixar de seguir. M’agrada. M’encanta. T’aplaudeixo. Em fa enfadar. I continuo tirant cap avall, més avall. No s’acaba, jo penso. Continuo fent scroll, sense voler. És etern, jo crec. Va passar mitja hora, una hora, una tarda… Prou. Deixaré de mirar.

Pantalla apagada, nit fosca. He de pujar alguna cosa. Vinga, pensa. Una cosa que ho peti. Ja ho tinc: selfie #52 de la sessió casual. Amb filtres. Naturals, és clar. I aquesta etiqueta trendy per al meu post original. Igual que els altres dos milions. Singularitat compartida, col·lecció de genuïnitats. Pujo posts, per tant, existeixo. Uf, penjat. Ja està? Sí. Comença l’espiral.

Surto, compto fins a deu. Deixo espai… reaccions, veniu! Segons d’abisme. L’omplo amb temor. Por del silenci. Por de ser invisible. Al cap em ressona l’angoixa de l’espera. FOMO. FOMO. FOMO. Respiro, hi entro. Vull likes… Som-hi. Hi entro. Notificacions, sí! Dopamina pujant. Ja en tinc 10, 30, 50, 200. Tempesta de likes. Però… Oh, wait! On és el meu crush?

El pes fals

Maria Cabrera Callís

El pes fals
amb què infles les vendes
lluu, damunt la balança,
com una dent d’or
en una boca malalta.

El pes fals que engreixava l’engany en la compra-venda, que estafava els clients que tornaven a casa més pobres, més bruts i més reduïts per la por i la injustícia de no saber ni de números ni de lletra, el pes fals que lluïa mut i superb, encimbellat sobre la balança, avui ens el fem nosaltres mateixos, treballant abnegats per fabricar-nos el somriure cosit a la cara i el jaç de palla sobre el qual ens estirem, satisfets després de la jornada, lassos, mansuets i activament ignorants, perquè ens esclafi amb el seu ventre de ferro.

Tot el que no hi és
o que un dia es va perdre
s’infla i creix i s’infla i creix
com un peix mort
surant a l’aigua
fins a fer-se
l’única veritat possible.

La dada falsa que ens creix endins, tenaç i subcutània, orba i tossuda com un talp, furga fins a fer-se l’única vena transitable, l’únic teixit, l’únic llenguatge. El cel deu anar ple d’estrelles, sí, però vola baix com mai, boterut de ventre, arran de terra, a l’abast de qualsevol xarxa. La veritat és un bitcoin que ja no ens dringa a les butxaques.

El Mal Alumne

Estampa

El Mal Alumne és una xarxa neuronal d’aprenentatge profund d’Estampa, a qui vam entrenar amb tots els textos del blog en català, més tots els textos que els anteriors autors van escriure a propòsit d’aquesta sèrie. Aquest en va ser el resultat.

Cal desconnectar-nos de les xarxes socials i desconnectar-nos del dia amb aire condicionat. Les dades es publiquen en una atmosfera immersiva, instantània i perfiladora. Cada clic es trosseja de la connexió. Els clics es desborden els uns als altres i els adults es comencen a dissoldre en l’electricitat. Però poden trigar mesos, resistir.

Internet té, com un mirall negre, la nostra capacitat de concentració i proximitat. La xarxa és un centre de dades, un lloc de dades, un lloc o un tobogan, on la relació personal i col·lectiva es genera en poc temps i el sistema es col·loca sota la taula. Internet és un muntatge d’un mateix: una infinitat de quilòmetres i més metres de mi. I no he baixat del tot.

El silenci és un tema clau i no és gaire realista. El silenci és un instant i després una consciència. Una mena de silenci. Un silenci que va de quatre persones a dues-centes. Un silenci, silenci. Però silenci.

Un dia sense Internet és l’anonimat. És necessari per desconnectar-se’n. Comença la cerimònia.