Feministes aixafaguitarres

Quan la consciència feminista s’associa a una forma de dissort, podem pensar la felicitat de la dona al marge dels ideals socials dominants?

CC BY-NC Bea Lozano, 2018

CC BY-NC Bea Lozano, 2018

Les obres de Sara Ahmed ajuden a teixir llaços entre la teoria feminista i la vida feminista. Ahmed qüestiona posar al centre la disputa per la felicitat construïda a partir d’un determinat ideal social. Aquest enfocament hauria facilitat la construcció de dues figures: d’una banda, la de la mestressa de casa infeliç, que construiria, al seu torn, una nova fantasia a l’entorn de l’emancipació de la llar sense tenir en compte qui hi té dret; de l’altra, la de la feminista aixafaguitarres, que hauria servit perquè algunes autores elaboressin un discurs reaccionari enfront del feminisme, entès com allò que no permet que les dones siguin felices. Què és el que ens mena a pensar la mateixa consciència feminista com una forma d’infelicitat? Publiquem, per cortesia de Caja Negra Editora, un avançament del nou llibre de l’autora, La promesa de la felicitat, en el qual aprofundeix en aquesta perspectiva.

El 1960, el malestar que no té nom va rebentar com un furóncol i va destrossar la imatge de la feliç mestressa de casa estatunidenca. Als anuncis de la televisió, les felices mestresses de casa continuaven somrient […]. Però de cop es va començar a parlar de la infelicitat real de la mestressa de casa […], si bé quasi tot el món que al·ludia a aquell tema trobava alguna raó superficial per treure-hi ferro.

Betty Friedan, La mística de la feminidad

A La mística de la felicitat, Betty Friedan identifica un problema que no té nom i exposa allò que s’oculta, latent, rere la imatge de la feliç mestressa de casa estatunidenca.[1] El que s’amagava sota aquest ideal explota, com un furóncol, i deixa al descobert la infecció que el seu somriure radiant encobria. D’aquesta manera, Friedan exposa els límits d’aquesta fantasia pública de felicitat. La mestressa de casa feliç és una figura de fantasia que emmascara els senyals laborals amb el senyal de la felicitat. L’afirmació que les dones són felices i que aquesta felicitat radica en les tasques que fan permet de justificar una divisió de la feina en funció del gènere; no pas com un producte de la naturalesa, la llei o el deure, sinó més aviat com l’expressió d’un anhel i un desig col·lectiu. Com es podria justificar més bé la distribució desigual de la feina, sinó afirmant que fa feliç les persones que la fan? Com es podria assegurar més bé que determinades persones acceptaran d’exercir una feina gratuïta o mal remunerada, sinó descrivint aquest consentiment com l’origen d’un sentiment positiu?

I, així i tot, a qui o què hi veiem, en aquesta imatge de la mestressa de casa feliç? Com bé assenyala Friedan, es tracta d’una fantasia. Això no obstant, fins i tot com a fantasia s’adapta molt més bé a la situació concreta d’unes dones que a la d’unes altres. Al capdavall, en aquella època n’hi havia moltes que no eren mestresses de casa. Per a algunes treballar a casa probablement fos una aspiració, més que no pas una realitat. A l’article «Dones negres. Donar forma a la teoria feminista», bell hooks subratlla aquest caràcter exclusiu de la mestressa de casa feliç, fins i tot si s’entén com una fantasia:[2]

Quan Friedan va escriure La mística de la feminitat, més d’una tercera part de les dones formaven part de la força de treball. Tot i que n’hi havia moltes que volien ser mestresses de casa, només les que gaudien de temps lliure i diners podien formar-se la identitat a partir del model de la mística femenina.

CC BY-NC Bea Lozano, 2018

CC BY-NC Bea Lozano, 2018

De fet, la solució de Friedan per a la infelicitat de les mestresses de casa –emancipar-se de les tasques de la llar– va tenir conseqüències directes per a aquelles dones que no podien donar forma a les seves identitats a partir del model de la mística femenina. Com assenyala hooks, «al seu llibre no deixava clar qui s’hauria d’ocupar, aleshores, de la cura dels fills i del manteniment de la llar, si cada cop més dones, com ella, s’alliberaven de les tasques domèstiques i accedien a les professions com ho feien els homes blancs». Si bé la fantasia de la mestressa de casa feliç oculta els senyals de la feina domèstica rere el senyal de la felicitat, la fantasia de la mestressa de casa que conquereix la felicitat alliberant-se de la llar també oculta la feina d’altres dones, que probablement es veuran obligades a fer-se càrrec de les cassoles.

Quan resseguim la figura de la mestressa de casa feliç hem de tenir en compte què fa aquesta figura, i com aconsegueix assegurar idees no només a l’entorn de la felicitat, sinó també a l’entorn de qui hi té dret. Les feministes blanques liberals com Betty Friedan ens van ensenyar que la proximitat a la fantasia de la bona vida no implicava acostar-se a la felicitat. Sheila Rowbotham descriu com «en l’escriptura dels primers anys hi ha una lluita per afirmar una identitat separada i desafiar la casa com a fantasia de felicitat».[3] Per altra banda, les feministes negres com bell hooks avui ens ensenyen que algunes dones –negres i de classe obrera– ni tan sols tenien dret a apropar-se a aquesta fantasia, cosa que no exclou que potser hagin servit d’instrument perquè n’hi hagi d’altres que sí que s’hi acostin. Podríem pensar, aleshores, no tant en la forma de distribució de la felicitat com a tal (cosa que implicaria, en part, que deixéssim al marge allò que justament era decisiu en la crítica d’aquesta infelicitat oculta rere la figura de la mestressa de casa feliç que el feminisme de la segona onada va plantejar), sinó més aviat en la manera en què es distribueix la proximitat relativa a les idees de felicitat. Fins i tot podríem plantejar-nos que el que es distribueix de manera desigual, més que no pas la felicitat pròpiament dita, és el sentiment de tenir (o no) allò que ens hauria de fer feliços (és a dir, la promesa d’una sensació, o la sensació d’una promesa).

En aquests darrers anys, pot ser que la figura de la mestressa de casa feliç s’hagi substituït per la de les mestresses de casa desesperades? Si bé hi ha una diversificació dels afectes lligats a la figura de la mestressa de casa feliç (la qual cosa li confereix una vida afectiva més complexa), això no necessàriament deixa al marge la felicitat que se suposa que resideix en «allò» que fa ella, fins i tot en descripcions de relativa infelicitat. De fet, la infelicitat pot funcionar com a símptoma de frustració, de sentiment de limitació o d’estar a l’espera de poder fer allò que ens farà felices. D’aquesta manera, les imatges d’una relativa infelicitat podrien contribuir a restaurar el poder d’aquella imatge de la bona vida, convertida en nostàlgia o en plany pel que s’ha perdut.

CC BY-NC Bea Lozano, 2018

CC BY-NC Bea Lozano, 2018

La mestressa de casa feliç conserva tota la força com a paràmetre del desitjos de les dones, i fins i tot podríem dir que en els darrers temps ha retornat triomfalment. Vegem, en relació amb això, aquest passatge del llibre Happy Housewifes [‘Mestresses de casa felices’], de Darla Shine: «Quedar-te a casa, dins d’un habitatge càlid i confortable, amb el pijama i les sabatilles de peluix posades, bevent cafè mentre les criatures juguen per terra i el maridet treballa fort per poder-ho pagar tot, no és desesperant. Madura! Para de queixar-te! Adona’t que ets molt afortunada!»[4] Als ulls de les seves lectores, Shine conjura una imatge molt específica d’allò que fa felices les mestresses de casa. I, en conjurar aquesta imatge –de l’oci, la comoditat i la tranquil·litat–, les convida a retornar a cert tipus de vida, com si aquella imatge fos la realitat a què les dones van renunciar quan van fer-se seva la causa feminista: la fantasia de la mestressa de casa feliç és una fantasia blanca i burgesa de l’ahir, la nostàlgia d’un passat que per a la majoria de les dones no va ser mai un present possible, i encara menys avui. Shine afirma que les dones van decidir «estar desesperades» i que les ha traïdes el moviment feminista, el qual «va arruïnar la situació de les dones a la llar». En oberta al·lusió a la sèrie televisiva Desperate Housewives [‘Mestresses de casa desesperades’], com a exemple d’allò que les dones no volen, Shine empeny les lectores a adoptar una nova imatge: «Vull que totes les mares diguin adeu a aquesta imatge horrible de desesperació i s’uneixin per promoure la imatge de la mestressa de casa feliç.» Aquesta nova imatge implica un compromís amb valors molt precisos: «Respecte, orgull, confiança, passió, amistat, una casa bonica i neta i, sobretot, una relació propera amb els fills.» Així com la maternitat és un element cabdal en aquest manual per a la felicitat, passa una cosa semblant amb el matrimoni, entès com a institució que es descriu en termes d’intimitat heterosexual. Shine afirma que «no seràs mai una mestressa de casa feliç si no tens intimitat amb el teu marit».

El llibre de Shine no és un cas excepcional. A Internet podem observar tota una nova generació de blogueres que fan seva la identitat de la «mestressa de casa feliç» i aprofiten l’espai públic que les noves tecnologies ofereixen per fer pública la seva proclama de felicitat. Aquesta proclama insisteix a assenyalar que el feminisme ha estat un error, i que és important ensenyar les dones a ser felices: la felicitat és ser una bona mestressa de casa, i també és allò que obtenim si som bones. En general, en aquests blogs hi ha receptes, consells sobre les tasques domèstiques, reflexions sobre la maternitat i declaracions de principis en les quals la mestressa de casa feliç és reconeguda com una funció i un deure social que cal defensar, quasi com si l’acte de parla «soc una mestressa de casa feliç» representés, en si mateix, una revolta contra certa ortodòxia social. La imatge de la mestressa de casa feliç es reitera i acumula poder afectiu per mitjà de la narració de la seva figura com un subjecte minoritari que es veu obligat a reclamar quelcom que li han pres. Aquest poder afectiu no només s’oposa a les afirmacions feministes segons les quals rere la imatge de la mestressa de casa feliç s’amaga una infelicitat col·lectiva latent, sinó que a més comporta l’afirmació que la felicitat no és tant una cosa que la mestressa de casa tingui, sinó més aviat una cosa que fa: el seu deure és generar felicitat per mitjà de l’acte mateix d’adoptar aquesta imatge.

CC BY-NC Bea Lozano, 2018

CC BY-NC Bea Lozano, 2018

En aquest context polític, no resulta sorprenent que algunes investigacions en matèria de felicitat hagin «demostrat» que les mestresses de casa tradicionals són més felices que les dones que treballen, com sosté la periodista estatunidenca Megan O’Rourke en un article que duu l’encertat títol de «Desperate Feminist Wives» [‘Esposes feministes desesperades’]. Això implica que, a les dones, el feminisme els desperta desitjos que les fan infelices. Aquest capítol exposarà una manera diferent d’entendre la relació entre el feminisme i la infelicitat. Partiré d’una reflexió a l’entorn de la manera en què, al llarg de la història, la felicitat ha servit d’argument per sostenir una divisió de la feina determinada en funció del gènere; per a aquest fi, prenc com a punt de partida l’obra del filòsof Jean-Jacques Rousseau sobre l’educació. La meva anàlisi qüestiona la hipòtesi de Lesley Johnson i Justine Lloyd segons la qual la mestressa de casa feliç tan sols és un mite del mateix feminisme –el que anomenen «el mite del mite»– que va permetre al subjecte feminista de construir la mestressa de casa com la seva «altra».[5] Sostindré, en canvi, que la mestressa de casa té una genealogia molt llarga, i que, almenys en part, emergeix com a figura davant dels primers reclams feministes.

Traçar aquesta genealogia ens permetrà reflexionar sobre el paisatge polític en el qual emergeixen les figures de la mestressa de casa infeliç i la feminista aixafaguitarres. El meu plantejament és que podem rellegir la negativitat d’aquestes dues figures a partir del desafiament que volen plantejar al supòsit que la felicitat es desprèn de la relativa proximitat a un determinat ideal social. Posaré l’atenció no només en el poder afectiu d’aquestes figures, sinó també en la mateixa consciència feminista com a forma d’infelicitat, cosa que em menarà a plantejar que hi ha certs discursos feministes primerencs, com el de la «presa de consciència», i fins i tot el de la «falsa consciència», que poden resultar-nos útils per explorar els límits de la felicitat entesa com un horitzó d’experiència.

Sara Ahmed, La promesa de la felicidad (Caja Negra, 2019). Traducció d’Hugo Salas.

 

[1] Betty Friedan, La mística de la feminidad, Madrid, Cátedra, 2009, p. 58.

[2] bell hooks, «Mujeres negras. Dar forma a la teoría feminista», a: Gloria Anzaldúa et al., Otras inapropiables. Feminismos desde las fronteras, Madrid, Traficantes de Sueños, 2004, p. 34.

[3] Sheila Rowbotham, The Past Is Before Us. Feminism in Action Since the 1960s, Londres, Penguin, 1989, p. 3.

[4] Darla Shine, Happy Housewives, Nueva York, HarperCollins, 2005, p 15.

[5] Lesley Johnson i Justine Lloyd, Sentenced to Everyday Life. Feminism and the Housewife, Oxford, Berg, 2004, p. 2.

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Feministes aixafaguitarres