Ni el videojoc, ni el còmic, ni les telesèries, ni Google. L’autèntica revolució narrativa, en termes de generalització d’una nova forma de lectura, va ser prèvia a l’expansió d’Internet. La va dur a terme Windows. És a dir, el sistema de tradució que coneixem com a interfície gràfica. L’entorn gràfic tradueix, actua com a intermediari, entre el codi i l’ús. L’usuari no ha de saber donar ordres en el seu idioma a l’ordinador, perquè aquestes han estat traduïdes en icones i imatges. Als anys 80, Apple, IBM i Microsoft desenvolupen diverses interfícies gràfiques. Tot i que la primera en tenir acceptació va ser WordPerfect, desenvolupada per Corel Corporation el 1982, la que va tenir més èxit va ser Windows, de Microsoft, creada el 1985. El canvi de segle ha estat totalment determinat per aquesta nova manera de llegir. Fins ara, malgrat els molts sistemes de lectura que existien des d’antuvi, a Occident predominava la lectura textual, de dalt a baix, d’esquerra a dreta. Convivia, entre altres formes de lectura espai-temporals, amb les gràfiques (quadres, fotografies, mapes, plànols, vinyetes) i amb el zàping (el comandament a distància va aparèixer el 1956, però fins els anys 90 no es van extendre els “programes zàping”, és a dir, els meta-programes de televisió, basats en la unió de fragments d’altres programes).
Però Windows i els seus equivalents van canviar la nostra manera de llegir de diverses formes: les finestres ens obliguen a la simultanietat, a la velocitat, a la traducció entre llenguatges, a l’obertura i el tancament, a l’enllaç. El que més se li assemblava en l’àmbit de l’art abans dels 80 eren els collages post-cubistes i les làmines d’Aby Warburg qui –com Borges o Godard—ens va ensenyar a llegir el futur, gràcies al que Georges Didi-Huberman ha anomenat “una màquina de lectura” que tracta de desentranyar el complex sistema de relacions en les quals l’home s’hi troba compromès (Atlas. ¿Cómo llevar el mundo a cuestas?, 2011). Però les diferències són evidents. Sobretot tenen a veure amb el dinamisme i l’estatisme. Windows, i la seva evolució en els exploradors, és un sistema de lectura terriblement dinàmic. I físicament interactiu. Lectoescriptura que recorre, incessant, el circuit que uneix els ulls, el cervell i les mans.
Com ha escrit Reinaldo Laddaga a Espectáculos de realidad (2007), avui en dia “la lletra escrita no està mai aïllada totalment de la imatge (imatge en moviment) i del so, sinó sempre ja insertada en cadenes que s’extenen al llarg de diversos canals”. L’assatgista argentí insisteix en què el lector contemporani ja no és capaç de discernir les fronteres que separen –teòricament—els textos. És a dir: On acaba el text que estic ara mateix escrivint? En el cursor que fa pampallugues? En els grans espais en blanc que he deixat i que més endavant ompliré? En els marges tabulats? En el marc del document o en el marc de la pantalla? La barra d’eines forma part d’aquest text? La lògica diu que no, però constantment el ratolí m’obliga a anar d’aquestes línies a les opcions de format, de recerca, de revisió. La màquina d’escriure imposava una successió espacial: línia per línia. I una concentració mecànica: la força dels dits, la constatació que la lletra s’havia imprès, de que no faltava tinta. L’ordinador, en canvi, permet l’escriptura a intervals, la reconstrucció, la correcció automàtica, el copiar i enganxar, i –sobretot—la connexió perpètua amb vasos comunicants, que ja no poden ser interpretats únicament com a fonts de documentació, perquè es caracteritzen per la interacció, per una escriptura gairebé sobreposada a la lectura. En el seu assaig Escrituras past (2011), Juan José Mendoza proposa desde el mateix títol una fòrmula per apropar-se a aquestes noves hibridacions: la barreja de “pastitxe” i del copy&paste. A continuació proposa diverses etiquetes per a les escriptures literàries de la nostra època: spam, loop, scanner, sampler. I el cert és que, malgrat que l’esforç teòric de classificació és sens dubte necessari, el nostre cervell combina constantment aquestes quatre opcions. De manera que la lectoescriptura constant a què ens obliga la connexió suposa una successió, sempre barrejada, de contaminacions, errors, encerts, versions, retorns en cercle, escanejats, rutes de recerca, modificacions: samplejos.
Amb 25 anys de vida i al menys 15 de presència total i global, la penetració en altres plataformes de comunicació d’aquest sistema de lectura en finestres ha estat massiva. Penso en els informatius, on apareixen simultàniament el presentador i el corresponsal; o el periodista i la imatge satèl·lit. Penso en la importància dels mapes (sovint manllevats de Google) o de les infografies de la premsa contemporània. Penso en aquesta vinyeta a doble pàgina de Neonomicon, d’Alan Moore; o en com els còmics han absorbit els formats i les finestres de la televisió i l’ordinador.
Penso en novel·les que semblen discs durs d’ordinador en els quals es van obrint documents, com J-Pod (2006), de Douglas Coupland, o Las teorías salvajes (2008), de Pola Oloixarac. O penso en The pillow book (1996) de Peter Greenaway, la primera pel·lícula de la història que va incorporar la narració mitjançant finestres; després d’aquesta, el recurs s’ha tornat totalment habitual, sobretot en les pel·lícules d’acció, però no únicament.
La sèrie 24 basava part del seu ritme frenètic precisament en la compartimentació de la pantalla, en l’obertura i el tancament constant de finestres. Però el cert és que el fenòmen de les sèries nordamericanes del segle XXI ignora, en línies generals, el model Windows. Amb això vull dir que les sèries són, d’alguna manera, antinaturals. Pensem en algunes de les canòniques: The Wire, Mad Men, Breaking Bad, Deadwood, Treme. No només no responen al ritme del zàping i defensen la unitat del pla, sinó que a més són lentes, fins i tot molt lentes, sobretot comparades amb la velocitat del vídeoclip, del clipmetratge, del tweet, de l’estat de Facebook, de qualsevol blog o diari, amb els seus enllaços. En aquest sentit, el seu èxit és un misteri; malgrat la durada de cada capítol sigui molt menor que un llargmetratge, el cert és que, al contrari que aquests, t’obliga a cert grau de fidelitat, de manera que resulta summament extensa. No hi ha res nou que no sigui històric (és a dir: la Història és una generadora constant de novetats i, per tant, qualsevol producte històric generarà constantment novetat): de manera que, narrativament, el que fa, sobretot, és normalitzar recursos que trobem en la literatura, en el cinema, en la publicitat, en el còmic, com el començament in media res, el flash-back, el flash-forward, el contrapunt, la tragicomèdia, la dislocació, el símbol, el monòleg o la veu en off. Tot això sotmès a la lògica i, sobretot, a l’extensió del fulletó. Una extensió que és totalment incompatible amb el segle XXI. Qui disposa de 80 o 100 hores per a dedicar-les a vuit o 10 temporades d’una sèrie? La resposta és tan paradoxal com lògica: tots nosaltres.
Potser la pregunta, per tant, no seria com es troben Windows i els seus equivalents en les sèries de televisió, sinó com ha afectat Windows i els seus equivalents als nostres cervells i perquè aquests, ara, han assumit amb normalitat la lectura de sèries de televisió. Sense saber gran cosa de neurologia, jo diria que la clau es troba en l’el·lipsi. L’obertura i el tancament de finestres, la navegació pels exploradors, han estimulat en tots nosaltres la capacitat de reconstruir buits, de construir ponts sobre grans buits d’informació existent. Al mateix temps, ens ha ensenyat a llegir de manera cada vegada més complexa, tant en el que és micro (allò simbòlic, els gestos) com en el que és macro (les línies argumentals, les al·usions al que és real). Les sèries són el·líptiques i són complexes. En podem veure diverses alhora i no sentir-nos perduts en els laberints referencials i dramàtics que planteja cadascuna. Diversos crítics televisius van coincidir a assenyalar com un defecte l’excés de línies argumentals de Boardwalk Empire. Però amb el temps hem comprovat que, simplement, trencava un límit, traçava una nova frontera. Som capaços de seguir les derives de moltíssims personatges. Perquè els que ens interessa no és una sèrie en concret, sinó el meta-fenòmen, la serialitat, i el nostre cervell és capaç de reconstruir les el·lipsis entre escenes, capítols i sèries senceres, i de seguir centenars de trames paral·leles. Mai l’ésser humà havia estat capaç d’un esforç intel·lectual semblant.
Al mateix temps, les sèries encaixen a la perfecció amb aquest gran sistema de finestres que s’obren i es tanquen, perquè les descarreguem o comprem en una pàgina, les compartim i comentem en d’altres, les analitzem o recuperem en d’altres. I totes, al mateix temps, compartimentades. Com mil·lers de tessel·les d’un gran mosaic, el que configurem com la suma dels nostres milers de lectures. Didi-Huberman insisteix en la idea que cert tipus d’atles implica “renunciar a qualsevol unitat visual i a qualsevol immobilització temporal: espais i temps heterogenis no paren de trobar-se, confrontar-se, creuar-se o amalgamar-se”. Pura heterotopia. No és això el que succeeix mentre estic escrivint aquest text? El meu ordinador no està fent còpies automàtiques de seguretat, que registraran l’hora exacta en cada cas? No és cadascuna d’aquestes còpies un extracte de la història d’aquest text? Quants correus electrònics hauran arribat a la meva safata des de l’última vegada que vaig maximitzar l’administrador? No s’esta re-actualitzant incessantment Internet, aquest univers de temps i espais trencats, mentre tinc, a sota, el meu navegador? La taula o mural de Warburg ens ajuden a pensar la pantalla compartimentada, que ha migrat de l’ordinador al televisor, al telèfon mòbil, al tablet. S’ha tornat tan familiar com l’estoreta verda del joc del solitari. Cartes pixel·lades que, segons una simbologia antiga, serien les empremtes encara no petjades que condueixen al futur.
Deixa un comentari