Exonovel.la, un concepte a desenvolupar

Definició d’exoesquelet, (de Google):

“L’exosquelet és l’esquelet extern continu que recobreix tota la superfície d’animals artròpodes, on compleix una funció protectora, o de respiració o mecànica, proporcionant el suport necessari per a l’eficàcia de l’aparell muscular. També es diu exosquelet a l’excrement, sovint mineralitzat, que secreten els coralls.”


Valent-nos d’aquest concepte arrel, podem intentar definir, en primera aproximació, què seria l’Exonovel.la:

“Allò que sosté una novel.la, que li dóna solidesa interna i la protegeix, i sense el qual aquesta no és possible.”

La Xarxa és un lloc força interessant per utilitzar-lo com exemple contemporani d’ exonovela. Suposem una novel.la, en paper, en la qual es donessin les adreces necessàries d’Internet per trobar altres components, rellevants, de la novel.la, parts d’aquesta que necessitessin d’altre suport i altres llenguatges. Això ja es fa, crec que molts ja ho fem o ho hem fet als nostres llibres.

És com una ampliació del concepte “nota a peu de pàgina”, però remès a un site de la Xarxa en comptes de tal o qual text o enciclopèdia, que, a més de tenir l’avantatge de ser accessible de manera immediata, és interessant perquè podem fer que aquesta mena de nota deslocalitzada no sigui només una simple nota, sinó un component de l’argument. D’aquesta manera, la novel.la utilitza no només altres suports sinó, el que és l’important, altres llenguatges en aquesta exonovel.la separada del cos de la novel.la.

Aquesta exonovel.la pot estar composada per diversos materials, com poden ser blocs confeccionats per l’autor específicament per a la novel.la, o poden ser blocs amb existència prèvia i independent a la novel.la. Aquest cas que constituiria un acte d’apropiacionisme tal com es ve entenent aquesta paraula a les arts visuals.

Però també es poden crear webs que sostinguin la novel.la a través de diversos materials, vídeos a YouTube expressament filmats, amb materials inèdits o redifonent el que ja hi ha a la pròpia Xarxa, o es poden creen perfils a Facebook que siguin personatges de la novel.la, o fins i tot enllaçar amb Facebooks reals, que passarien a formar part automàticament de la ficció, serien nous personatges.

Les possibilitats són moltes. A més, està l’afegit que la novel.la podria evolucionar si l’autor permet que aquests blocs, i facebooks i vídeos siguin oberts perquè el lector pugui deixar comentaris, afegir matisos o fins i tot trames paral.leles a la novel.la. Aquí ja entraríem en una pràctica que s’ha anomenat fanfiction.

És un tipus d’exonovel.la que augmenta doncs, la complexitat amb els materials que es van afegint.

El model que segueix aquest tipus d’exonovel.la és el d’una cuirassa i suport que està fora del cos del llibre, deslocalitzat, i conceptualment guarda un símil amb l’exoesquelet de certs corals, que és les seves pròpies excrescències i que està gairebé separat del propi coral, està a part. D’altra banda, es tracta d’un llibre en paper, en el qual ens limitem a consignar els links als quals cal anar a l’ordinador. Queda ben clar que el llibre és el centre de referència absolut de la novel.la, i només a través de la informació que proporciona el llibre es pot accedir a l’exonovel.la, dipositada a la Xarxa. El llibre en paper és el “centre absolut de referència” de l’obra.

Si el llibre és digital evolucionat, tipus “tableta” (una mena d’e-book que permetés links directes a Internet en temps real, així com la inserció de vídeos i so a la pròpia pantalla), el text matriu deixa d’existir, no seria ja la referència absoluta de l’obra, perquè en aquest cas estem a la configuració de típica d’Internet, que no té centre, o el centre és en cada moment el lloc en el qual en navegant està situat. Els fluxos van en dos sentits.

Aquest model és el que he escollit per ampliar la meva El Hacedor (de Borges) Remake, (Alfaguara 2011, disponible per a iPad)

Un símil:

Típicament, el lector té una única perspectiva respecte al llibre, és com l’espectador de teatre, que seu en un punt fix i veu passar per un escenari rectangular tota la història. No només el teatre, sinó el cinema, en els seus orígens també era així. El geni del cinematògraf, el francès Méliès, cèlebre per introduir a la fi del segle 19 (sic) la idea de cinema com a espectacle i no només com a document, així com l’inventor dels primers efectes especials, i recordat sobretot per la seva coneguda peça Viatge a la Lluna, rodava i muntava així totes les seves pel lícules, de front i sota una única perspectiva, com si fossin teatre. La càmera era l’equivalent a l’ull de l’espectador que seu a una butaca. No se li va ocórrer, estava fora de les seves cosmovisió i perspectiva, moure la càmera amb la que estava filmant. Només es movien els personatges a la pel.lícula, de manera que, com hem dit, la càmera era el mateix que un espectador, la càmera era el propi espectador.

Fotograma d'una película de Melies, la perspectiva de l'espectador es la d'una representació teatral.

Fotograma d’una película de Melies, la perspectiva de l’espectador es la d’una representació teatral.

Però a principis del segle 20 (sic), a algú se li va ocórrer que la càmera podia filmar avançant amb els actors, girant per darrere d’ells, fent pla i contra pla, és com si es digués: anem a abastar tots els punts de vista perquè el espectador es mogui amb la càmera, que sigui un espectador ubic, mòbil, anem a aixecar l’espectador de la seva butaca de teatre per ficar-lo a l’escenari perquè vegi el que hi ha darrere. Això em sembla un símil acceptable del que podria ser la novel.la expandida a la Xarxa a través de la seva corresponent Exonovel.la, no conformar-se amb que el lector sigui només una persona en una butaca, sinó que es desplaci per altres sistemes i suports que li proporciona internet. És aquesta una idea molt ambiciosa si es vol portar fins al final, estem a la seva prehistòria, a les seves coves d’Altamira. Al meu entendre, quan es trobi prou desenvolupada, vindrà a substituir el que avui és el cinema i el que en el seu dia va ser l’arquitectura: un suport artístic capaç d’albergar i transformar les altres pràctiques artístiques. És una idea que ve del Barroc, l’ambició d’omplir-ho tot, ocupar tot l’espai disponible, esgotar totes les possibilitats tècniques, la idea no només de moviment sinó de moviment accelerat. I aquest límit, lògicament, també pot portar al fracàs.

D’un assaig en preparació, Agustín Fernández Mallo, 2011.

Vegeu comentaris5

  • Marco K | 15 abril 2011

  • Óscar R. Cardeñosa | 15 abril 2011

  • Carlos Vera Da Souza | 03 juny 2011

  • Benjamín Escalonilla | 31 octubre 2013

  • Gorki | 23 setembre 2018

Deixa un comentari

Exonovel.la, un concepte a desenvolupar