Estar grillat

Collita de patates de principis del s. XX | Wikipedia | CC BY-SA 3.0

Hi ha una primera vegada, un origen, una sola explicació, el perquè de tot plegat? O són només les ganes, la ignorància que despleguem, l’estrall de tot voler-ho explicar? Les preguntes exigeixen una resposta i el pont que predeterminen és massa estret: el món hi passa per sota, rabent, inescrutable i fresc i val la pena banyar-s’hi, sucar-s’hi, beure-se’l, treure grills, treure brànquies.

*

Diuen que tot va començar a l’altiplà dels Andes. Hi va haver un descobridor, unes soles mans que van escarbotar la terra, o ja les van trobar desenterrades per una torrentada? Van ser un cúmul d’experiències sumades i oblidades que van anar sedimentant al llarg dels segles? Es veu que primer va ser la dolça i que l’altra era immenjable –petita i retorçada com uns dits artrítics– i la van haver d’encreuar i encreuar fins a poder-se-la cruspir. I que també l’assecaven i en feien una pasta per conservar-la fins a deu anys. Que un gran imperi la va fer servir per desplegar el poder pel continent. Que n’hi ha havia de mil menes.

Tot se’ns escola: qui sap què va passar fa 10.000 anys?
Qui se’n recorda, de què va menjar per sopar dimecres passat?
Truita de patates?
Crema de pastanaga?
Ningú no recorda la primera vegada.
Qui sap quan va mossegar la primera patata?
Per què són taronja les pastanagues?
No és important. Oi?
Què és l’important?
Un príncep? Un nom? Un color?[1] Una guerra?

Estar Grillat | © nomdenoia, 2018

La principal informació que dona una pregunta és sobre qui la formula: què li interessa, des d’on la fa, què sap, com és. Tota pregunta prefigura la resposta o, més aviat, la limitació de la resposta. N’és una mena de motlle: les preguntes humanes donen respostes humanes, al servei del coneixement restringit de la ment humana. Al coneixement, al total, el que supera l’home, no s’hi pot accedir mitjançant les preguntes que fem –que, sobretot, el que fan és acotar-lo. La pregunta ens serveix a nosaltres com a esperó, però no pot ser un mètode, són les crosses de la curiositat quan no vola, un començament; no ha de ser mai el que determini la nostra recerca —una veritable recerca descobreix el que no sap que descobrirà, i s’ho ha de permetre: si trobes el que volies trobar, per què ho busques? Què t’aporta? Si l’objectiu és corroborar-se, malament rai. Una pregunta directa no obre res, no és cap clau: és, més aviat, simplement, el negatiu d’un pany. I no volem saber com es tanca la porta sinó què hi ha més enllà. El que se’ns escapa. En canvi, interrogar-se no és dirigir-se, a cegues, cap a una resposta, cap al pany, sinó sobrevolar el territori del nostre desconeixement, topografiar-lo, ampliar el camp de batalla. Multiplicar-lo. Fer-lo fèrtil: engendrar més preguntes, no respostes. Una xarxa atapeïda de preguntes que apamin, deixada anar sobre la immensitat del que no està estructurat per ser entès. Jugar-hi, viure-ho, embadalir-s’hi, aprendre a no imposar el significat. Interrogar-se és fer preguntes-ocell, que fan de grumet pel cel de la nostra pensa i albiren terres ignotes, cims gratanúvols i lluors esplèndides, inaudites. Incomprensibles. Inconegudes. Topalls de seny, dissolucions de raó, pensa sobrevolada, sobrepassada.

Estar Grillat | © nomdenoia, 2018

No sé com ens vam conèixer, amb l’Edu. Crec que va ser quan tocàvem amb els Sirles, una època caòtica i boirosa, segurament alguna nit d’estiu a Sant Feliu de Guíxols, d’aquelles que acabes al mar en pilotes sota els estels. Fa anys que no ens trobem. Quedem a dos de set al temple. Té dues entrades: per la plaça i pel carreró de darrere. Me’l trobo a la barra de marbre, xerrant amb en Josep, que li està explicant com un dia, amb un soci, es van tancar a la cuina per fer les patates braves perfectes. Mètode científic: diverses varietats de trumfes, mesures de la temperatura de l’oli i del temps, dobles i triples coccions, etcètera. No ens n’explica el secret i ens recomana els popets, que són una autèntica llaminadura de tendres i gustosos. Entre quintos, pregunto a l’Edu si se’n recorda del primer cop que va menjar patata. Fa una d’aquelles cares tan seves, tan expressives, amb la rialla emboscada a punt d’assaltar-te de cada racó de l’orella, els ulls o el nas. Em diu que no però que s’imagina que devia ser xafadeta, en forma de puré, com tants infants. Jo el poso al dia de la meva investigació trumfera, plena d’anècdotes al·lucinants com l’edicte de Frederic el Gran[2] o la història d’aquest cartell.[3] Ell em diu que el que li flipa de la patata és que sigui infinita. Suposo que es refereix a la capacitat de grillar i grillar, de no dependre de la llavor per continuar el cicle. De germinar i empeltar-se ara aquí, ara allà, pertot. D’escampar-se. De sortir d’ella mateixa i fer-se una altra. En un sopar, fa dies, algú va treure unes quantes bengales per celebrar la trobada i un parell de comensals es van fer alguna cremada lleu. Érem al Priorat. Un escriptor amic va dir que agafessin una patata i se la refreguessin per la cremada, que els calmaria la coïssor i els curaria. Va funcionar. Per què hem de perpetuar la segmentació dels sabers? A qui beneficia la distinció entre teoria i praxi, entre manual i assaig, entre narrativa i no-ficció? Per què no fem una literatura sense comportes, on s’hi pugui plantar patates a les notes a peu de pàgina?

*

Torí, 1889. Un senyor fustiga el seu cavall sense pietat. El filòsof Friedrich Nietzsche té un atac, s’abraça a l’animal i cau a terra plorant. Grillat, ja no recuperarà el seny. Mor al cap d’onze anys. El 2011, el genial cineasta hongarès Béla Tarr es pregunta què va passar amb aquell cavall i amb el seu amo –i la seva filla– en una granja isolada en el no-res. Aquesta interrogació es converteix en un film que no respon, que grilla apocalipsis: A torinói ló (El cavall de Torí). Jo no recordo quan vaig menjar patates per primer cop però no em podré treure mai del cap aquesta pel·lícula, el vent incessant, la foscor creixent, la supervivència diària i, al cap de sis dies, la fi del món, quan, finalment, ja no poden bullir les patates que es menjaven cada vespre amb les mans, pare i filla, cara a cara, en silenci, com en una comunió pagana.

[1] Els cítrics tenen vint milions d’anys i venen d’Àsia. L’any zero, a l’Índia la taronja és coneguda com a naranga, en sànscrit. En el viatge cap a l’oest, aquesta fruita és assimilada pels àrabs, que la introdueixen a la península Ibèrica amb el nom de nāranj, i els francesos de l’edat mitjana en diran orange a partir de l’àrab i de l’italià arancia. Des de llavors, el nom de la fruita passa a ser, també, el nom del color. Willem el Silent, noble de la família Nassau, neix a Alemanya el 1533. Als onze anys, mor el seu cosí René de Châlon, príncep d’Orange (un comtat del sud de França), i ell n’hereta els títols i passa a ser el príncep Willem van Oranje-Nassau. Acabarà capitanejant la revolta neerlandesa contra la monarquia espanyola que desencadenarà la Guerra dels Vuitanta Anys i que el 1648 culminarà amb la independència de les Províncies Unides dels Països Baixos. En aquella època, els holandesos eren grans cultivadors de pastanagues, i en honor a la casa que els havia donat la independència van començar a cultivar massivament una espècie molt rara de pastanaga que tenia una gran quantitat de betacarotè, un pigment classificat com a hidrocarbur terpenoide, del color del nom de la dinastia de Willem. És a dir, que la fruita –la taronja– va donar nom al color i els holandesos van acabar donant aquest color al tipus de pastanaga que ara és més comuna arreu. Com la que vas ratllar ahir a l’amanida.

[2] Quan els europeus descobreixen la patata a Amèrica, a començament del segle XVI, no els causa gens de sensació, més aviat tot al contrari: la part verda és verinosa, és de la perillosa família de les solanàcies, no surt mencionada a la Bíblia i tampoc no fa gaire bona pinta. Així que, quan arriba a Sevilla, se’n cultiven al pati de l’Hospital de la Sangre l’any 1570 per alimentar els pobres que s’hi estan: si moren, ningú farà escarafalls. Contra tot pronòstic, el seu alt valor nutricional (proteïnes, minerals i vitamines, fàcils de digerir) els ajuda a recuperar-se. Felip II hi veu una veta i n’envia al Papa, que té un ambaixador malalt als Països Baixos i li’n fa arribar. Allà cau a mans del botànic Carolus Clusius –l’introductor de la tulipa– i en planta a Viena, Frankfurt i Leiden. El sonat d’en Frederic el Gran serà un dels primers d’entendre que la patata pot enfortir els soldats i la població en general, perquè és un aliment nutritiu que creix a tot arreu, en condicions adverses i no depèn de les inclemències que devasten collites. Per vèncer les reticències dels pagesos, Frederic farà servir dues vies: la subtil i la categòrica. Fa plantar un camp de patates reial en un lloc de pas i hi posa guardes perquè el vigilin. Això meravella els pagesos, que s’hi comencen a interessar. Per acabar-ho d’adobar, dona instruccions als guardes perquè s’adormin de nit i no vigilin amb gaire cura. La gent no triga a apoderar-se de les patates cobejades i a plantar-les ells mateixos. La via categòrica arriba el 1756 amb el Kartoffelbefehl, l’edicte de la patata, que obliga a tothom a plantar-ne. Del rebuig van passar, ràpidament, a la devoció. Antoine-Augustine Parmentier aplicarà el mateix mètode a França –on la patata estava prohibida pel parlament des del 1748 perquè deien que causava lepra–, plantant patates al jardí del palau de les Tulleries per despertar l’interès pel tubercle maleït, però com que no pot reblar-ho amb un edicte, farà servir altres armes per posar-la de moda: convencerà Maria Antonieta perquè dugui un ram de flors de patatera i organitzarà grans tiberis, amb celebritats com Benjamin Franklin, en els quals tots els plats eren a base de patata cuinada de diverses maneres. Finalment, el 1785, any de males collites, el francesos acceptaran de grat la patata per evitar la fam. Exactament al contrari passarà l’any 1845 a Irlanda: allà faran monocultiu de la varietat «Irish Lumper», i quan arribi la plaga americana –la Phytophthora infestans, un fong que causa el míldiu de la patata i se la carrega en un tres i no res–, en quatre anys el país perdrà dos milions de persones, l’un de morts i l’altre d’exiliats.

[3]

Halt Amikäfer! 1950 | © Deutsches Historisches Museum