Els nous reaccionaris

La majoria dominant tradicional comença a percebre que una hegemonia cultural juga en contra seva, tot i que les estadístiques no els donin la raó.

Homes jugant a cartes. Victoria, Austràlia, 1944 | Jim Fitzpatrick. National Library of Australia | Sense restriccions conegudes de drets d’autor

Homes jugant a cartes. Victoria, Austràlia, 1944 | Jim Fitzpatrick. National Library of Australia | Sense restriccions conegudes de drets d’autor

Des de fa unes dècades sorgeixen nous espais per a la construcció de la identitat que deixen enrere la situació de dominació total de fa un segle. Davant d’això, un ampli grup de gent que hauria de tenir-ho fàcil per ser allò que vol ser sent que s’enfronta a barreres insuperables. Són els reaccionaris, homes blancs, heterosexuals, de classe mitjana, que consideren que hi ha una hegemonia cultural i social que els roba el dret de ser com volen ser. Tot i això, els indicadors apunten que ho continuen tenint més fàcil per triomfar, triar i viure la seva vida.

La identitat és esmunyedissa.

Als països rics com el nostre, amb accés lliure a la informació, sembla força senzill construir-se una identitat a mida. Si més no a primer cop d’ull: triar entre els trets propis; ignorar, qüestionar o modificar aquells amb els quals no ens sentim còmodes; potenciar-ne d’altres; acudir a l’il·limitat menú simbòlic i cultural que la globalització posa a la nostra disposició. En definitiva: decidir.

Però aquest poder té alguna cosa de miratge. D’una banda, ningú no és un full en blanc. Per exemple, si naixem amb òrgans reproductius masculins però ens sentim i ens volem adscriure a una categoria de gènere diferent a «home», el procés pel qual hem de passar no és ni lliure ni senzill. Al contrari, es tracta d’un camí complex, que implica costos, no només beneficis. Tots dos modelaran el que serem. Un altre cas: posem per cas que creixem en un país determinat, però en un moment donat de la nostra joventut ens mudem a un altre on pretenem construir una vida, una carrera. Ara som immigrants. Aquesta categoria és part de la nostra identitat ho vulguem o no, i haurem de gestionar la nostra nova posició. De nou, apareixen costos al costat dels beneficis, però nosaltres no en decidim la quantia, ni quan o com es poden tornar inassumibles. De fet, de vegades, es converteixen en barreres insalvables. Senzillament, no tots disposem de les mateixes oportunitats per executar les nostres decisions, per triar això o deixar allò i fer de la nostra trajectòria vital un collage perfecte. Hi ha llocs i condicions als quals molts no podran arribar encara que ho desitgin i ho intentin. Amb el resultat consegüent: frustració en alguns casos, adquisició d’una posició ideològica en d’altres, indiferència fins i tot. En definitiva, encara hi ha certs camins més transitats que altres, i sortir-ne està molt lluny de ser de franc. És aquí on la identitat s’escapa de les mans de l’individualisme per trobar-se amb el que als sociòlegs els agrada anomenar «estructura».

Pocs lectors se sorprendran amb aquesta apreciació, que sonarà gairebé òbvia per a molts. Construir la pròpia identitat encara és, en molts casos, un procés ardu que de cap manera s’esdevé en un buit perfecte. Res de nou fins ara. La majoria ho sabem, o ho intuïm, i breguem amb això d’una manera o d’una altra.

El que potser sí que resulta més xocant per a aquests mateixos lectors (no sorprenent, atès que ja se’n deuen haver trobat amb alguns exemples en el seu passeig diari per les xarxes) és que un grup nodrit de gent que, en principi, ho tindria fàcil per ser allò que vol ser sent que s’enfronta a barreres insuperables, que l’estructura juga en contra seu. Diguem-ho ben clar. Es tracta de persones que normalment contenen diversos dels trets següents, si no tots, i a més s’hi volen adscriure de manera activa: homes, blancs, heterosexuals, de classe mitjana. Lògicament, no tots (ni tan sols una majoria) d’aquestes persones pensa així, però la majoria dels que pensen així comparteixen aquests trets. Per a ells hi ha una estructura dominant que no els permet ser com volen. Són els reaccionaris: el que els uneix és la reacció davant del que veuen com el nou statu quo.

Quatre homes discutint davant una pila de fusta. Victoria, Austràlia, 1944 | Jim Fitzpatrick. National Library of Australia | Sense restriccions conegudes de drets d’autor

Quatre homes discutint davant una pila de fusta. Victoria, Austràlia, 1944 | Jim Fitzpatrick. National Library of Australia | Sense restriccions conegudes de drets d’autor

Els reaccionaris consideren, per tant, que hi ha una hegemonia cultural i social que els roba el dret de ser com volen ser. Exactament igual que aquells que pertanyen a certes minories, només que l’hegemonia percebuda per cada un dels dos grups és diametralment oposada. De fet, el reaccionari que es lamenta de la situació actual (cal recordar que molts altres, potser la majoria, no ho fan) considera que aquestes minories ja han guanyat, i que en la seva victòria ell és el perdedor. Si aspira a reafirmar la millor posició dels homes sobre les dones a l’hora de desenvolupar certes feines, la diferència en algunes àrees dels blancs sobre els negres, la superioritat de la cultura occidental sobre les altres, ja no ho poden fer. Assenyalar què és natural i què no, com haurien de ser les coses, no és possible en aquesta suposada nova hegemonia. Amb això s’ofeguen. O si més no així es desprèn de les seves queixes constants, apreciables en un gens menyspreable nombre de comptes de Twitter, perfils de Facebook, vídeos de YouTube i, per descomptat, els discursos de certs partits i líders polítics a Europa i als Estats Units.

La paradoxa és òbvia. En realitat, és més que un miratge. Perquè gairebé qualsevol indicador quantitatiu de què disposem demostra que no és així: no vivim un nou regnat de les minories. Més aviat els grups sociodemogràfics als quals pertanyen els reaccionaris ho continuen tenint comparativament més fàcil per triomfar, triar i fer la seva vida.

No obstant això, aquests mateixos indicadors apunten a una millora relativa de la posició de moltes minories en les societats occidentals en les últimes dècades. Alhora, s’han detectat certes bosses d’exclusió en àmbits on fins ara no s’esperaven, o que almenys havien passat desapercebudes: antigues zones pròsperes i obreres en decadència, per exemple. Però els que engreixen les files dels exclosos en cap cas no encapçalen la reconstrucció epistèmica dels qui es pretenen reaccionaris. En el millor dels casos, els desclassats són més una arma, o una excusa, que una avantguarda al capdavant de cap lluita.

En definitiva, a poc a poc s’han anat obrint nous espais per a una construcció identitària que, si bé dista molt de ser igualitària, té cada vegada menys a veure amb la situació de dominació gairebé total de fa un segle. I així és com es produeix el miratge: sembla que han perdut, que estan sent anul·lats, però en realitat només es tracta d’una pèrdua de poder relativa.

Els qui han anat guanyant quota discrepen entre si sobre com s’ha aconseguit el canvi. Per a alguns es tracta d’una batalla contrahegemònica. A una estructura cultural imbricada en les classes dominants es contraposa una alternativa que els interpel·la directament, guanyant pas a pas espais seguint una estructura de conflicte més o menys clàssica, amb una conseqüència última que hauria de ser la substitució d’una hegemonia per una altra. Per a d’altres, però, el procés ha estat d’obertura, de manera que la dicotomia es produeix més entre uniformitat i pluralisme. La tesi vermella contra la tesi multicolor, per dir-ho d’alguna manera.

«Les guerres culturals es juguen avui més que mai, en molts fronts: el cos de les dones, les escoles i els seus llibres de text, la unió de dues persones adultes, els debats en els campus universitaris.»

Aquest debat està implícit també entre els reaccionaris. Per a ells, en algun punt dels últims deu, vint o trenta anys es va imposar una nova hegemonia que estructurava la producció identitària i a la qual calia acollir-se sí o sí, anul·lant en el procés les que abans dominaven. Però això no vol dir que acceptin que la identitat només es pot construir en conflicte. Al contrari, en el seu si es reprodueix la mateixa divisió que els seus suposats adversaris. Mentre alguns semblen acceptar sense més que la batalla és inevitable, d’altres argumenten que el pluralisme continua sent un ideal a assolir, però que ha quedat enfosquit per aquesta nova dominació, per a la qual no poques vegades fan servir l’epítet (intencionadament vague) de «correcció política». És en la «incorrecció» en què s’escuden, per tant. Semblen dir: «si estimeu l’heterodòxia, per què teniu tanta por dels discursos que no encaixen amb el vostre ideal?, per què no permeteu identitats ofensives?».

Es pot construir la identitat en absència de dialèctica, de conflicte? O la reacció que estem observant era inevitable, precisament perquè l’amenaça que perceben és real, encara que estigui lluny de ser executada? Les guerres culturals que han marcat el debat públic, primer als Estats Units en els anys noranta i després al voltant de tot l’hemisferi occidental, podrien ser un exemple a favor de la segona hipòtesi. Es van jugar, i es juguen avui més que mai, en molts fronts: el cos de les dones, les escoles i els seus llibres de text, la unió de dues persones adultes, els debats en els campus universitaris. De la seva dinàmica inicial, de conservadors contra progressistes, s’han mogut a l’esquema que aquí descrivim, en el qual els reaccionaris s’han convertit en una versió perfeccionada, d’atac directe, de les posicions més extremes entre el conservadorisme, el qual ara consideren pràcticament un traïdor, un desertor al front. Una que, a més, s’ha rearmat amb arguments d’ordre estructural.

De fet, si la construcció de la identitat no pot ser separada de les estructures socials, econòmiques i de poder existents, resulta difícil imaginar-la en absència total de conflicte, en un hipotètic futur ideal en el qual qualsevol pugui acudir a una paleta de colors i triar de manera alegre, asèptica i individual què ser i com ser-ho. Sense guerra cultural no hi hauria, per tant, identitat. La cultura seria un camp de batalla permanent.

Però, al mateix temps, es fa difícil imaginar les societats com a mers jocs de suma zero, on certs grups hagin de perdre (no de manera relativa, sinó absoluta) perquè d’altres guanyin espai i llibertat. Si tal cosa fos certa, mai no sorgirien noves identitats, nous sentiments de pertinença, que només poden venir del mestissatge. Ens agradi o no, sembla que el conflicte és, en definitiva, productiu per a la identitat.

Vegeu comentaris1

  • joe | 24 novembre 2017

Deixa un comentari