Els diaris personals en temps d’«extimitat»

En aquests temps de xarxes socials i exhibició pública constant, quin lloc queda per als dietaris? 

Una dona escriu una carta amb ploma i tinta

Una dona escriu una carta amb ploma i tinta | Solveig Lund, Norsk Folkemuseum | Domini públic

Pot semblar una afició passada de moda, però escriure un diari personal és una rutina que encara practiquen milions de persones arreu del món, ja sigui en una llibreta privada o en un blog a la vista de tothom. Més enllà del valor literari que tinguin, és el valor històric dels dietaris el que ha motivat diferents iniciatives per conservar-los. De fet, ha emergit tota una indústria al voltant de la preservació d’històries familiars.

Des de la invenció del paper i les llibretes que hi ha hagut dietaristes. Escrivents metòdics, regulars com rellotges, que anotaven la seva vida dia a dia, quadern a quadern, obstinats a través dels segles. Cronistes que, més enllà de confessar-se i buidar el pap, immortalitzaven l’època en què vivien, i a les seves llibretes preservaven el món d’ahir per a les generacions següents. Primer eren els prohoms de la societat –sempre homes–, polítics com Samuel Pepys o aristòcrates com el Baró de Maldà, però amb l’alfabetització generalitzada qualsevol persona ha pogut explicar el món, el seu món. Avui dia hi ha milions de dietaristes anònims, i les estadístiques diuen que són majoritàriament dones. Potser n’hi ha a la vostra família i tot, perquè qui no ha escrit mai un diari o té una germana dietarista? O guarda les llibretes d’un rebesavi, o les cartes que s’enviaven els pares quan festejaven?

La rutina de l’escriptor de diaris ha estat la mateixa durant segles: comprar una llibreta, omplir-la, comprar-ne una altra. Fins que, amb la irrupció de les màquines d’escriure, alguns dietaristes van aventurar-se a mecanografiar-se la vida. I amb Internet, una part d’aquests valents va crear blogs, diaris personals a la xarxa, a la vista de tothom. Era el primer cop que els diaris s’ensenyaven al món, a l’instant i permetent els comentaris i la interacció, i molts dietaristes de la vella escola es van posar les mans al cap. D’aquesta exhibició del que fins llavors era privat se’n diu «extimitat», i és una barreja de desvergonyiment i egocentrisme, la benzina amb què funcionen les xarxes socials actuals.

I els blogs personals poden haver passat de moda, però el «ser o no ser» del dietarisme del segle XXI –publicar o no publicar els diaris, omplir llibretes amb cadenat o webs obertes al món, a la vista de tothom– continua vigent. Les papereries continuen venent agendes i llibretes per als dietaristes tradicionals, però per a aquells que ja no saben escriure sense teclat, les noves tecnologies ofereixen un ventall de plataformes important. Els que volen compartir el que escriuen, actualment ho fan en comunitats de lectors com LiveJournal, però també proliferen les apps de diaris privats, com Penzu o Diaro. I per a aquells a qui costa ser metòdic, 750 Words ofereix una plataforma gamificada que t’empeny a escriure un mínim de 750 paraules diàries.

Penzu és una app de diaris privats.

Penzu és una app de diaris privats.

Què en fem, dels diaris de l’avi?

Però escriure diaris, rai. El problema dels diaris personals sempre és conservar-los. Ja sigui perquè ens n’avergonyim, perquè en aquelles confessions adolescents no ens hi reconeixem, amb el pas de les dècades, ja sigui perquè ens destorben. Perquè és llei de vida: a mesura que van passant les generacions –i els pisos són cada cop més petits–, aquelles cartes, aquells àlbums de fotografies o aquells diaris personals del besavi que vam heretar ens fan nosa. I un dia, fent endreça, decidim abandonar-los. Els Encants en són plens, d’aquesta mena de testimonis vitals, i els contenidors blaus també solen ser el punt final de moltes vides per escrit.

Per salvar els diaris personals del compostatge –o de la foguera–, al Regne Unit dos bojos del dietarisme, Irving Finkel i Polly North, van fundar The Great Diary Project, una ONG que admet donacions de diaris. Tu els portes aquells quaderns del besavi que no saps on posar i ells s’encarreguen d’indexar-los i de conservar-los. Des del 2007 n’han rebut més de 10.000: n’hi ha d’esquemàtics, com les 87 llibretes del diarista 225, un senyor de Kent que en una agenda de 1957 consigna «heavy rain» un dimarts i que l’endemà se’l va passar «gardening all day», i també n’hi ha de més detallistes i sentimentals, com l’únic volum llegat per la dietarista 224, que comença amb la frase següent: «1 de gener de 1953 – Quin començament més meravellós: un nom nou, un marit acabat d’estrenar, una casa nova, una vida completament nova i fins i tot un any nou!».

Si en puc compartir aquests fragments és perquè la majoria dels tresors de The Great Diary Project són públics i consultables a la seva seu del Bishopsgate Institute de Londres. A la sala de lectura hi trobareu historiadors, acadèmics i també novel·listes, perquè si vols escriure una ficció sobre la postguerra a l’Anglaterra rural, què pot ser millor que els diaris d’un camperol de Lancashire per documentar-te?

A Catalunya hi ha com a mínim una iniciativa salvadiaris similar, l’Arxiu de la Memòria Popular de la Roca del Vallès. Va inaugurar-se el 1998 per iniciativa d’Ernest Lluch i l’aleshores alcalde de la Roca, l’actual ministre de Sanitat, Salvador Illa, i avui disposa de més de 3.000 documents, la majoria biografies i autobiografies, però també diaris personals i correspondències.

Però tots aquests diaris orfes també poden anar a parar a mans privades. Al món hi ha col·leccionistes que n’atresoren milers, comprats a brocanters o en fires de vell. Ebay també és una font de mercadeig de diaris important, i a les subhastes, les llibretes manuscrites antigues poden arribar a vendre’s per uns quants milers d’euros. La febre pels diaris antics fins i tot ha arribat a YouTube: la nord-americana Joanna Borns, que al seu canal comenta rareses comprades a Internet, suma milers de visites als vídeos en què comenta diaris personals de desconeguts trobats a eBay.

I Bought A Stranger's Diary From ebay | Joanna Borns
I Bought A Stranger's Diary From ebay | Joanna Borns

Les històries orals familiars, una indústria creixent

Diaris familiars: quan els tens et fan nosa, i quan no els tens, els voldries tenir. Perquè qui de nosaltres no pagaria per saber més coses dels avis? Per tenir un registre de la seva vida per escrit, unes llibretes o uns vídeos en què pogués reviure’ls, ni que fos durant uns instants. Avui en dia, la preservació dels records familiars s’ha convertit en una indústria, però el món de les històries orals a la xarxa va tenir un origen molt més altruista, que podríem situar l’any 2003, amb la creació de l’ONG StoryCorps. Des de llavors el seu equip d’entrevistadors ha gravat més de mig milió d’històries personals, desplaçant-se arreu dels Estats Units en les seves caravanes insonoritzades. Treballen amb particulars, però també al costat de museus o de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units per crear arxius orals temàtics, com el de vivències de l’11 de setembre del 2001 o la col·lecció Stonewall Outloud de testimonis de la comunitat LGBTQ. A Catalunya, Sabem.com fa una tasca similar recuperant la memòria oral des del 2004.

No són diaris, però a la xarxa hi ha nombrosos models de qüestionaris per aconseguir pouar les històries vitals dels nostres familiars, amb preguntes sobre la infantesa i joventut que poden ajudar-nos a reconstruir-los la biografia… Sempre que s’avinguin a xerrar, és clar. D’empreses que ajuden a crear aquests àlbums familiars n’hi ha una pila, amb més o menys graus de sofisticació. StoryWorth envia qüestionaris setmanals temàtics als nostres parents perquè, amb el pas de mesos, vagin explicant la totalitat de la seva vida, i al final de l’any en tinguis un llibre de record. Familiam ofereix àlbums semblants en català i castellà, i plataformes com HeyArtifact o Saga van més enllà i enregistren l’àudio de les converses, de manera que la vida dels nostres parents quedarà enregistrada en una mena de podcast familiar, en petites càpsules en què els grans de la família expliquen les seves vides a les generacions futures. La responsabilitat de preservar-los, és clar, torna a ser cosa de la nostra descendència, que en el futur haurà de decidir si conserva aquests testimonis o si també els considera una nosa.

Vegeu comentaris1

  • Carmen Grau Sanchez | 14 gener 2021

Deixa un comentari

Els diaris personals en temps d’«extimitat»