Elogi de la brevetat

Una exploració de les micronarratives audiovisuals utilitzades en l’àmbit cultural que no superen els tres minuts de durada.

Un nen observa una pel·lícula a través d'un mutoscopi en els salons recreatius de la fira del comtat d'Imperial Valley. El Centro, California, 1942

Un nen observa una pel·lícula a través d’un mutoscopi en els salons recreatius de la fira del comtat d’Imperial Valley. El Centro, California, 1942 | Russell Lee, Library of Congress | Domini públic

Iniciem una sèrie d’articles que es proposen explorar el panorama de les narratives audiovisuals, per intentar entendre com funcionen els formats més atractius i accessibles per als nous públics virtuals. Aquesta primera entrega s’ocupa de peces audiovisuals que no superen els tres minuts de durada.

Els formats audiovisuals destinats a la web comparteixen iconografia amb els mitjans tradicionals i evolucionen sobre les característiques intrínseques dels suports digitals. Hi podem trobar des d’una fotografia, un pin, un GIF, un mem, fins a una infografia o una animació, passant també per formats més televisius o cinematogràfics com el tràiler, la capçalera o la preview. Hi ha també reminiscències del gènere periodístic com l’entrevista, el diàleg, l’avançament o la crònica.

Si comencem la nostra anàlisi des dels bits d’informació, prenem les imatges com a element fonamental. La peça audiovisual més senzilla ens permet transmetre missatges curts, il·lustrar idees complexes i acompanyar el text escrit. Des del CCCB Lab fa temps que s’utilitzen fotografies vintage en Creative Commons, amb la doble funció d’introduir visualment els posts, i apostar per una pràctica de cultura oberta i distribuïda.

Traslladant la mirada a la seqüència d’imatges, observem els GIF i l’efecte que estan tenint a les xarxes. La seva estètica desenfadada, el sentit de l’humor i el seu hipnòtic flux immersiu el converteixen en un recurs de potent atractiu visual, de fàcil accés i de gran circulació. La TATE Modern en demostra un brillant ús realitzant muntatges de la seva col·lecció amb un ampli grau de recepció i viralitat. L’objectiu d’aquesta iniciativa va ser augmentar la participació d’una audiència jove, digitalment compromesa, que no estigués familiaritzada amb el museu. La proposta respon a un concepte definit per Marie Laure-Rya que critica la concepció elitista de cultura, i que porta les narratives digitals des dels pols fins a les zones temperades, és a dir, adreçant-se a un públic objectiu més ampli i heterogeni.

Els GIF es poden considerar també una eina de confluència entre la institució i els públics. Es poden utilitzar per descobrir l’espai del museu, animar obres com la Venus de Milo, o fins i tot recórrer diferents paisatges en un loop d’obra pròpia. El seu ús està tan estès que cada dia apareixen animacions generades pels prosumers sobre la quotidianitat de les visites a les exposicions.

Un altre recurs encara per explorar són els mems. Poques institucions s’han atrevit a fer-los servir, tot i que Lucy Redoglia, encarregada de social media a Los Angeles County Museum of Art (LACMA) no dubta a llançar aquesta mena de publicacions des del compte Snapchat del museu. L’objectiu és novament portar l’art clàssic a un públic jove, utilitzant un llenguatge que connecti amb els adolescents. La combinació de pintures renaixentistes amb frases de total actualitat com «Bad Hair Day» o «I’m sexy and I know it» es tradueix en «m’agrades» garantits, de tal manera que algunes de les seves publicacions han arribat a les 60.000 visualitzacions en un sol dia.

«Framents», de Marcos Prior. Basat en la conferència «Mi experiencia en la comunicación cultural» d'Ernesto Castro.

«Framents», de Marcos Prior. Basat en la conferència «Mi experiencia en la comunicación cultural» d’Ernesto Castro.

Reprenent el fil temporal dels formats breus, si el que es vol és avançar informació es pot recórrer als microvídeos informatius (<1). El tràiler, per exemple, serveix com a peça introductòria que genera expectatives de cara a l’estrena d’un nou capítol. ART21 l’utilitza en la seva presentació d’artistes, combinant ritme, plans estètics, text sobreimprès i una banda sonora embolcallant. La Tate fa servir aquest mateix estil sintètic en el seu canal Instagram, on publica vídeos d’artistes internacionals.

Seguint els exemples anteriors, cal tenir en compte que centrar-se en l’estetització visual suposa els seus riscos. Els vídeos no es poden reduir a un muntatge d’imatges més o menys suggeridores, és important aportar valor i transmetre idees, evitant atabalar amb informació de fort component marquetinià. Com hem vist fins ara, els continguts a la manera de Meet the artist són un exemple atractiu per a les dues parts, agraden al públic i generen confiança en el museu en treballar de manera adequada la informació que emeten. La visita a l’estudi, la descripció del mètode de treball o alguns apunts sobre la trajectòria professional dels artistes són formes recurrents de provocar interès. Aquesta aproximació també és vàlida per a vídeos de més durada, encara que en aquest cas pot ser més complicat mantenir l’atenció de l’audiència.

Seguint amb les píndoles informatives, podem observar la capçalera del Festival de Cine FILMADRID, que té com a objectiu desplaçar el públic virtual de les pantalles a les sales de cinema; es tracta d’un intent de salvar la distància física a través de l’estratègia en xarxes. Com es pot aconseguir? El vídeo és un collage de colors, trames i tons, un muntatge simple que funciona utilitzant pocs recursos: el logotip en forma de vinyetes i imatges de les pel·lícules que es projecten en aquesta mateixa edició. La música torna a ser aquí un element important, marca el ritme i genera expectatives.

En un nivell de comunicació més bidireccional, el Festival Internacional de Cine de Buenos Aires (FIDBA) organitza un concurs de vídeo participatiu acompanyat del hashtag #larealidadesmás. La idea és animar els espectadors a crear breus registres documentals que són recollits pel festival en el seu canal YouTube. Aquesta proposta serveix per promocionar la nova edició, desperta les xarxes en moments de menys activitat i activa el públic de cara a la inauguració del festival; també pot ser utilitzada per posar atenció sobre altres temes.

Avançant en la durada temporal, trobem els vídeos curts (<3 minuts). Un bon exemple ens l’ofereix Playground Magazine, que fa servir un format de pantalla 1:1, muntatge picat, text sobreimprès i imatges que desplacen o ometen el so. Es tracta de vídeos que estan fets per ser consumits fent scroll al Facebook, el seu emplaçament preferit. Generen un efecte hipnòtic en reproduir-se automàticament davant d’espectadors que contemplen atents la successió d’imatges en moviment. L’estona que els espectadors inverteixen en la visualització és limitat, poques vegades volen ser interromputs en el seu zàping personal amb vídeos llargs, una cosa que cal tenir en compte a l’hora de pujar els vídeos a la xarxa social. La clau de la viralitat de Playground radica a dominar els talls, saber aprofitar la conjuntura i fer-se ressò de les notícies més comentades a les xarxes.

De manera similar, El pressentiment, el grup barceloní de pensament filosoficopolític, treballa també sobre formats curts. La seva idea és crear consciència política a través de la utilització d’un llenguatge audiovisual que sacsegi directament les idees. A més de les seves característiques imatges gràfiques, també han començat a explorar el vídeo, prenent el concepte com a element central sobre el qual construir la idea narrativa.

Fragment de la vídeo instal·lació «Ever is Over All» de Pipilotti Rist (1997) | El Pressentiment, Microvídeos
Fragment de la vídeo instal·lació «Ever is Over All» de Pipilotti Rist (1997) | El Pressentiment, Microvídeos

Tornant a l’activitat del museu, tot sovint es treballa la retransmissió en línia dels actes presencials, i en aquest cas el material gravat té diverses sortides possibles. Si es vol generar interès sobre una xerrada o una conferència, és possible que sorgeixi el dubte de si el text íntegre és realment rellevant. El primer que s’ha de decidir és si el missatge que es vol publicar serà emès a YouTube, Instagram, Facebook, Twitter o es tracta d’un arxiu per a la web, i després se’n decidirà la forma final. La sèrie TateShots, que publica vídeos a YouTube, duu a terme una sèrie de propostes de tall i confecció. Recorre a l’animació tipogràfica per subratllar les idees clau d’una xerrada amb Grayson Perry o utilitza el format vox pop, per rescatar frases d’alguns visitants del museu les impressions dels quals descriuen l’obra exposada de Man Ray i la seva relació amb Lee Miller.

Tornant a la gestió dels diferents públics del museu, el Metropolitan Museum of Art (Met) treballa la seva comunicació amb el públic infantil (7-12 anys) des del blog digital #MetKids. La idea és difondre vídeos informatius i d’entreteniment que mostrin el museu des del punt de vista dels nens com un espai interessant i divertit. Estan fets des d’una visió propera i positiva de l’art, mostren les activitats organitzades durant les visites i permeten als nens d’arreu del món descobrir la col·lecció del Met Museum. Hi ha tutorials de creació, històries animades sobre les obres exposades o diàlegs amb els experts sobre les curiositats del museu.

Si en canvi interessa donar a conèixer la inauguració d’una exposició, es pot optar per la creació d’un vídeo promocional. Recalcar la informació pràctica no impedeix treballar també connotacions de tipus curatorial. La proposta del Met amb L’ànima de Diane Arbus és clara i concisa. Davant la impossibilitat d’entrevistar l’artista, el conservador de l’arxiu fotogràfic explica el punt de vista d’Arbus i la relació amb els veïns de Nova York que deriva de la seva pràctica fotogràfica.

Si es vol treballar una línia narrativa coherent, cal determinar la funció de cada peça en la matriu interconnectada de continguts web. Cada publicació està acompanyada per altres que la precedeixen i que la segueixen en una elaboració planificada del discurs. Actualment els vídeos breus funcionen a manera de preview, circulen a les xarxes socials, desperten interès i atreuen el públic cap al repositori més ampli que suposa la mateixa web. Es tracta d’entendre la comunicació com un tot, servint-se tant del contingut font com dels recursos satèl·lit que amplifiquin aquesta mateixa informació.

Vegeu comentaris2

  • Antonio Sorní | 07 desembre 2016

  • Administrador | 09 desembre 2016

Deixa un comentari