El vertigen acceleracionista (II): Entrevista a Robin Mackay

Mackay és responsable del projecte artístic i de recerca Urbanomic, i és el coeditor juntament amb Armen Avanessian del volum #Accelerate.

F-100D provant l'enlairament de llargària zero.

F-100D provant l’enlairament de llargària zero. Font: Wikipedia.

La conversa següent amb Robin Mackay va tenir lloc per correu electrònic a l’estiu del 2014. Mackay és responsable del projecte artístic i de recerca Urbanomic. És el coeditor juntament amb Armen Avanessian del volum #Accelerate, un compendi de textos recents i clàssics que pretén oferir una visió coral de les diverses ramificacions del moviment acceleracionista. Amb Luke Pendrell i James Trafford, recentment també ha coeditat Speculative Aesthetics, un recull d’assajos que uneix les línies discursives del realisme especulatiu amb l’art contemporani i l’acceleracionisme.

(Roc Jiménez de Cisneros) Quan vaig començar a llegir coses sobre l’acceleracionisme, la meva primera reacció va ser pensar que el context era fonamental: el que fa que l’acceleracionisme soni radical podria ser, fins a un cert punt, el fet que provingui de l’esquerra. La dreta neoliberal n’ha estat gairebé sempre una defensora, potser no pas per destruir el sistema, però hi ha una despreocupació intrínseca ben arrelada en el que Tim Morton anomena agrilogística, que, ja per començar, és una part del que ens ha portat a la situació actual. Què en penses d’aquesta mena de paradoxa?

(Robin Mackay) Una de les reaccions davant del llibre ha sigut aquesta: que el fet d’adoptar una posició a favor de la manipulació tecnològica i en defensa de la transformació constant de l’ésser humà i de la societat és una traïció a l’humanisme propi de l’esquerra i, alhora, fa córrer el risc d’augmentar l’expansionisme irresponsable i l’espoli de la Terra que practica el capitalisme. Amb tot, no crec que l’acceleracionisme, o el prometeïsme, siguin necessàriament sinònims d’aquesta irresponsabilitat; si més no, no en són més còmplices del que ho és una política d’esquerres a qui ja està bé de limitar-se a criticar i protestar sense mullar-se.

Naturalment, el que resulta xocant és que la política d’esquerres hagi cedit, gairebé sense excepcions, l’impuls prometeïc a la dreta. I mentrestant en el neoliberalisme la retòrica del «canvi tecnològic revolucionari» s’ha convertit en un eslògan del màrqueting per promoure esdeveniments força anodins. On són, doncs, l’ambició i la visió de futur? Evidentment, en alguns àmbits de l’esquerra, tant de la radical com de la liberal, l’ambició i la visió de futur ja són considerades en si mateixes símptomes d’una racionalitat instrumentalitzadora i dominadora que és «part del problema». En la seva accepció més simple, l’acceleracionisme consisteix tan sols a reclamar l’ambició i la visió de futur que la teoria política havia tingut.

I és important que ens adonem que d’«acceleracionismes», n’hi ha molts. La raó principal per publicar el llibre va ser precisament mostrar-ho: Quan, al llarg dels darrers anys, l’«acceleracionisme» va començar a emergir com una constel·lació de posicions provinents de diversos àmbits (la filosofia teòrica i la política, l’art i el disseny), va recuperar diverses manifestacions anteriors, com ara els textos de Marx sobre les màquines, el cosmisme rus, l’obra de Deleuze i Guattari i la de Lyotard dels anys 70 i, més recentment, l’obra de Nick Land i la CCRU (Unitat de Recerca en Cultura Cibernètica) dels 90. L’objectiu principal del llibre és resseguir aquesta genealogia, per prendre nota de tots els possibles matisos i desacords diversos d’una posició acceleracionista en el sentit ampli i, sobretot, per veure com en cada etapa, els nous acceleracionismes tendeixen a adquirir algunes característiques dels seus predecessors i a rebutjar-ne d’altres. El segon objectiu és preguntar què podria significar avui l’acceleracionisme, si és o podria arribar a ser una posició teòrica i política coherent.

Tornant al tema de la irresponsabilitat, no cal dir que n’hi ha en l’era de la «cibercultura» dels anys 90, en la qual, si fem fer un pas més a les heretgies de Lyotard en el moment en què va publicar Economia libidinal (del qual ell mateix es va acabar retractant), l’ésser humà i la política humana (allò que en Land anomena el «sistema de seguretat humà») es considera que són irremissiblement repressives, un «llast» per al procés que porta la intel·ligència a autosofisticar-se, per a la mutació mundial que és el capitalisme. I el capitalisme, com que tendeix a dissoldre les formes i les restriccions socials hereditàries perquè que no és un sistema social sinó la negació de tots els sistemes socials, és, al seu torn, el motor que ens permet explorar allò desconegut. Així, doncs, «estar a favor de la intel·ligència» consisteix a abandonar tota prudència pel que fa als processos desintegradors que exerceix el capital i pel que fa a qualsevol reciclatge de l’ésser humà i del Planeta que puguin comportar.

En alguns dels textos més recents sobre l’acceleracionisme i, concretament, al Manifest acceleracionista de Williams i Srnicek, s’intenta —cosa que, certament, pot semblar força paradoxal— fusionar aquest convenciment segons el qual «l’única sortida és continuar endavant» amb un conjunt de preocupacions més tradicionals sobre la justícia política i social. Segons aquest punt de vista, el producte històric del capitalisme s’ha de poder integrar positivament en qualsevol mena de política: per exemple, prioritzar el localisme per combatre la globalització, o bé organitzar happenings en els quals es fan gestos simbòlics que apunten a «altres mons possibles» sense comprometre’s en les qüestions concretes de la manera de construir noves plataformes per al comerç, la comunicació, etc., és necessàriament ineficaç, porta simplement a una política inconnexa, esteticista i que només pretén fer-nos sentir bé. Per començar, obviar la globalització i atrinxerar-se en la producció local d’aliments orgànics, en aquest moment històric, comportaria, senzillament, que molta gent d’aquest nostre planeta superpoblat es morís… Aquest corrent, doncs, és realista en el sentit que s’adona que les polítiques d’esquerra s’han d’enfrontar als aspectes del desenvolupament capitalista que són efectivament irreversibles. Però adonar-se d’això no és abandonar-se irresponsablement al capitalisme, perquè un dels principis fonamentals del nou acceleracionisme és evitar el que en filosofia s’anomena la «fal·làcia genètica»: El fet que una cosa hagi estat produïda en el marc sociopolític del capitalisme no vol dir que hagi quedat infectada irrevocablement per sempre pels modes de producció capitalistes. Hi ha una estratègia per «reorientar i reutilitzar» que, a parer meu, es proposa com una alternativa realista al pessimisme desesperançat que provoca pensar que tot el que forma part de la vida humana està absorbit pel capitalisme i que no hi ha manera d’escapar-se’n si no és mirant enrere; o bé somiant un trencament absolut, un fet miraculós que ens permetria tornar a començar.

Speculative Aesthetics. Eds. Robin Mackay, Luke Pendrell, James Trafford.

Speculative Aesthetics. Eds. Robin Mackay, Luke Pendrell, James Trafford.

Fins a un cert punt (i demano disculpes per l’analogia una mica d’estar per casa), l’acceleracionisme em fa pensar en les toxines de les vacunes, pel fet que proposa una alternativa que permet que s’expandeixi allò que precisament es vol superar. Estic convençut que hi ha d’haver més exemples d’aquesta mena d’estratègia (no només en la biologia), però no se me n’ha acudit cap més. Hi ha cap altra analogia o comparació que no provingui de la ciència-ficció que vulguis assenyalar que podria funcionar com a metàfora (o com a motiu d’inspiració) de les idees acceleracionistes?

Això ens torna a portar a la mateixa qüestió de la «subsumpció real», és a dir, que el conjunt de la vida humana ha estat absorbit i que ara és el gos del capitalisme. Tots ens hi podem reconèixer…, però, en el pla de la visió política, no hi ha dubte que això incita a pensar que no hi ha remei; en el millor dels casos, porta a estar sempre alerta, a sospitar de tot i, fins i tot, a odiar-se un mateix, i, a la llarga, a una mena de depressió i a la paràlisi. La tàctica de l’«acceleracionisme d’esquerres», en canvi, consistiria, en primer lloc, en el fet que podem arribar a alguns pilots libidinals apuntant més enllà dels motius individualistes, capitalistes i consumistes i servir-nos-en com a motor col·lectiu per al desenvolupament (i en aquest aspecte pot resultar atractiu al moviment per al programari de codi obert i a d’altres de semblants); i en segon lloc, en què allò que el capitalisme ha produït no té un lligam inherent amb el sistema capitalista (això diria que és més complicat del que sembla; requereix analitzar molt bé cada cas per arribar a entendre el grau d’imbricació d’una determinada tecnologia amb les relacions capitalistes, i de quina manera es podria «reorientar»). En tot cas, és ben clar que aquí hi ha la idea que, si l’estatus quo disposa de tantíssim poder —sistemes de control, macrodades, xarxes socials, anàlisi estadística en temps real, etc.— a favor seu, no hi podem pas lluitar en contra sense apoderar-nos d’alguns d’aquests mitjans.

L’altre punt de vista sosté que és el capitalisme mateix que alimenta una desregulació i una desintegració tan extremes de les normes socials, polítiques, cognitives i fins i tot biològiques, que les relacions socials que conformen el «capitalisme» tal com el coneixem no el sobreviuran.

Cap d’aquests punts de vista s’ocupa de les «contradiccions del capitalisme». Hi ha una manera equivocada d’entendre l’acceleracionisme que el relaciona amb una «acceleració marxista de les contradiccions», cosa que cap dels autors esmentats defensa (com Deleuze i Guattari van dir, «no s’ha mort mai res a causa de les contradiccions»). En lloc d’això, es tracta de veure si aquests sistemes automatitzats tan sofisticats que han format una increïble xarxa mundial d’informació es poden concebre, en última instància, en funció d’un únic sistema econòmic determinat, i hi estan estan lligats; o si, per contra, les ramificacions del que el capitalisme deixa que se li escapi van més enllà d’aquest punt de vista tan provincià. Marx era certament d’aquest darrer parer.

Però tal com assenyala Mark Fisher, aquest punt de vista pot portar, d’una banda, a la nul·litat política: la idea que, atès que aquest procés inhumà tan colossal ja està en marxa, no hi ha res a «fer», la política humana és senzillament irrellevant sub specie aeternitatis. Em sembla que, en últim terme, aquest també és el parer de Nick Land, i no crec que l’hàgim de desestimar només perquè contraria la necessitat que tenim de sentir-nos agents de la història (i, tanmateix, l’acte mateix de teoritzar sobre un tema sembla indicar que s’hi pot «fer» alguna cosa). D’altra banda, hi ha altres pensadors que sembla que adopten una posició ambivalent —i, al volum d’#Accelerate, trobareu que ja és en Marx i en Veblen— segons la qual aquesta separació «del procés» respecte de les relacions socials de producció concretes és inevitable, però que potser també es pot accelerar per mitjans polítics col·lectius. Suposo que la posició més optimista seria dir que l’esquerra contemporània té, en potència, accés als mitjans per construir altres sistemes i que només cal un canvi col·lectiu de l’esperit polític perquè es deixi d’explotar la política de la por i s’aprofiti l’ocasió.

Una de les idees que hi ha darrere d’#Accelerate és presentar una mena de rerefons històric, que inclou un cert nombre de creadors, personatges i col·lectius underground de fora de l’àmbit estrictament polític, des del ciberpunk a la ciència-ficció i la música. Ens pots descriure breument aquesta cruïlla cultural i la influència que ha tingut en el moviment acceleracionista actual?

Per mi, una de les coses interessants del sorgiment de l’acceleracionisme és que s’hagi reviscolat l’interès en l’obra de la CCRU i de Nick Land. De fet, potser s’ha d’entendre al revés: l’any 2011 vam publicar Fanged Noumena, una compilació de textos d’en Nick, i disposar d’aquests textos probablement ha tingut una certa influència en el sorgiment d’un nou acceleracionisme. Als anys 90, aquest petit grup va desenvolupar una mena de microcultura que se sostenia en l’objectiu de xuclar la teoria cap a l’estètica de la ficció ciberpunk i la música electrònica —en concret, dels últims estadis del rave, del darkside i del jungle— i, així, aconseguir que, d’alguna manera, l’escriptura esdevingébé era un àmbit en què es gestaven noves conceptualitzacions de futurs humans i inhumans. Tinc la sensació que aqs immanent a aquests espais sonors abstractes, sintètics i futuristes i als relats de l’esfera de la ciència-ficció que hi estaven relacionats: les músiques de pel·lícules d’aquest gènere, com ara Terminator, Predator, Blade Runner, que aleshores començaven a trobar-se en vídeo —una invasió de l’espai domèstic per part d’aquestes ficcions obscures i grandiloqüents que coincidia amb l’existència del col·lectiu inicialment marginal de la cultura rave i la seva transformació en un fenomen molt més generalitzat y acceptat. Sembla que l’acte d’escriure havia de formar part d’aquell complex afectiu que, alhora, tamuesta obra encara és potent i recomanable en molts sentits, però l’acceleracionisme contemporani ha hagut de reconsiderar la seva tendència estetitzant i el desengany patit en veure frustrades les esperances que havia posat en un futur ciberpunk… Crec que, al nostre llibre, aquesta qüestió de la relació entre la producció afectiva, artística o estètica, la tecnologia i la política ocupa un lloc central. La filòsofa feminista Shulamith Firestone l’aborda de ple en el capítol seu que hem inclòs a l’obra: es tracta de trobar la manera de superar el segrest de les «dues cultures», d’una banda, pel que fa a la ciència i la tecnologia, que realment construeixen nous mons, i, de l’altra, pel que fa a la producció artística, que explora, en l’esfera de la imaginació, les possibilitats que hi ha de fer nous mons.

Al vostre llibre la presència de la ciència-ficció sembla realment inevitable, ja que una bona part del gènere sempre s’ha dedicat a descriure futurs utòpics/distòpics i sistemes sociopolítics que s’esfondren. A part del que ja hi ha a #Accelerate, quines obres de ciència-ficció afins a l’acceleracionisme ens recomanaries?

Sí, és ben cert que en les primeres manifestacions de l’acceleracionisme (a banda d’altres textos que també hem inclòs al llibre, remuntant-nos fins a Erewhon, la tecnodistòpia de Samuel Butler), les qüestions teòriques que es tractaven anaven acompanyades d’una innovació estilística i formal i, d’aquesta manera, escrivien sobre el futur i, alhora, intentaven portar-lo a terme per mitjà d’una mena de moda o d’estètica de la futuritat. Una mena de «bucle temporal» en què el futur es porta a terme a si mateix infectant el present. J. G. Ballard l’encerta del tot en l’article del volum d’#Accelerate en què explica que actualment l’únic realisme possible és la ciència-ficció. No sé si cal que parli de cap ciència-ficció contemporània en concret, perquè, en una certa mesura, tot el nostre entorn cultural és ara ciència-ficció —intentar que el discurs polític iguali aquesta situació, en el sentit de promoure una manera sofisticada de pensar el futur i d’augmentar la càrrega libidinal de l’operació de ciència-ficcionalització, és una de les fites principals de l’acceleracionisme, encara que els textos més moderns sembla que han fet marxa enrere respecte del tipus concret de manierisme estilístic predominant en les obres de la «cibercultura» dels 90.

En tot cas, estic molt content d’haver pogut incloure al llibre aquests dos textos de la CCRU i els textos de Lyotard, que em sembla que, estilísticament, són dels productes més increïbles de l’era post maig del 68.

Robin Mackay.

Robin Mackay.

Fixem-nos en la crítica més aviat dura («condemna apassionada») que ha rebut l’acceleracionisme —sovint titllat d’ingenu i reaccionari—: es podria afirmar que Nick Land és una de les figures clau del moviment i també és el responsable de The Dark Enlightenment Manifesto (‘Manifest de la Il·lustració obscura’), que va servir més o menys de base del neoreaccionarisme, una ideologia política que «defensa tornar a les idees tradicionals sobre el govern i la societat, sobretot a la monarquia tradicional i a l’estat nacionalista etnicista». Suposo que hi ha persones a qui costa bastant d’acceptar que aquestes idees formin part d’una pretesa teoria/praxi d’esquerres (malgrat la coneguda trajectòria d’en Land en l’anarquisme d’esquerres). Ens en pots parlar, d’aquesta situació, i amb una mica de sort donar-li la volta?

No em sembla que en Land hagi pretès mai ser d’esquerres! És un filòsof seriós i un pensador intel·ligent, però sempre li ha agradat molt burxar l’esquerra presentant, amb gran delectació per part seva, el «pitjor» panorama possible…! La posició d’en Nick és i sempre ha sigut considerar que si ens situem «a favor de la intel·ligència», és a dir, si procurem fugir dels constrenyiments de l’herència humana, cognitiva i, certament, biològica, llavors l’únic motor possible d’aquesta transformació que tenim en marxa és el capital: el capitalisme —les inversions de futur, l’especulació financera— és senzillament sinònim de modernitat, de progrés, de fugida; i al nucli del pensament d’en Nick és innegable que hi ha un desig insensat, fins i tot romàntic, d’abolir el que hi ha, un desig d’explorar el món exterior a tot preu.

El que ha aparegut és un trencament entre aquest «acceleracionisme de dretes» i «l’acceleracionisme d’esquerres» de Srnicek i Williams. La tasca dificilíssima a què s’enfronta «l’acceleracionisme d’esquerres» consisteix a demostrar que hi pot haver un motor que no sigui el complex incentivador integrat del capitalisme consumista per regir aquesta futura acceleració: quin seria, aquest motor?, torna a ser massa optimista i ingenu, imaginar-se’l?, ha de consistir en un pacte amb el sistema de seguretat humà? Ens hem de preguntar si «l’acceleracionisme d’esquerres» sembla que sigui, en últim terme, una altra espècie d’optimisme ingenu esquerranós, cosa que el faria semblar molt fràgil en comparació amb el realisme sense manies de l’acceleracionisme de dretes!

El neoreaccionarisme és un fenomen realment interessant i no s’hauria de menystenir considerant-lo el fruit d’una colla de fanàtics minoritaris que actuen des d’internet. Potser el que és decisiu és entendre el paper polític que fan les ficcions i el que la CCRU va anomenar «hipersticions» —el neoreaccionarisme és com una ficció col·lectiva creada per persones que s’han donat permís per ultrapassar tots els estàndards d’adequació i decència en el «debat polític». Però no és pas una cosa de quatre llunàtics marginals, hi estan ficades persones poderoses. Hi trobem versions extremes d’idees que em sembla que esdevindran cada vegada més importants per a la política del segle xxi. Ignorar-les no farà pas que sigui més fàcil ocupar-se’n, formen part del nostre futur i, una vegada més, la qüestió que les esquerres s’han de plantejar és si disposen de res per enfrontar-s’hi, a banda dels aires de superioritat, el rebuig insidiós i el costum de lamentar-se de com n’és de terrible, tot plegat. The Dark Enlightenment, si ens armem de valor i, en lloc de pressuposar vés a saber què, ens el llegim, ens adonem que és tot un revulsiu. Les idees que propugna —el rebuig de l’herència il·lustrada, una avaluació dels resultats del liberalisme en termes de dissonància cognitiva, la transformació del govern en empresa, la fi de la política dels  estats-nació, la dicotomia de reivindicar o bé retirar-se, i fins i tot el «pensament d’espècie» sobre els éssers humans— ens les hem de prendre seriosament, encara que ens provoquin un fàstic visceral. És aquí que la ficció ens és útil, ens pot fer passar idees que, altrament, el nostre sistema immunitari cognitiu simplement rebutjaria. Però el neoreaccionarisme s’aprofita precisament de l’al·lèrgia que aquestes idees provoquen a les esquerres quan es presenten en la seva forma més flagrant i impenitent. Ha encetat un debat força interessant sobre «l’ecosistema cognitiu» del liberalisme d’esquerra; i tornem a veure que l’esquerra liberal, amb la franquesa i la seriositat tedioses que la caracteritzen, no compta amb cap mena d’equivalent d’aquesta mena d’anàlisi.

Ara bé, a #Accelerate no hi apareix res d’això. Però deixa’m repetir —sense que sigui una «disculpa» de cap mena, perquè no ens cal disculpar-nos de res— que no hem pas publicat el llibre ni hem situat la qüestió de l’acceleracionisme en primer pla per introduir la gent a cap mena de posició o «moviment» unitari, ni per exigir que s’hi adhereixin. El sentit de la publicació és presentar una constel·lació de posicions diverses que, gràcies a les interaccions i les tensions que estableixen entre elles, posen en relleu un conjunt de problemes i temes que ens semblen cabdals.

En tot cas, per als moviments sociopolítics dràstics el tema clau és la viabilitat, naturalment. Si no és que l’acceleracionisme ha de resultar ser un mer experiment mental, el seu objectiu és que acabi funcionant. Gerald Rauning l’encerta quan parla del capitalisme com d’una màquina extremament eficient que és capaç de digerir i apropiar-se molt de pressa fenòmens contraculturals i idees revolucionàries de tota mena. Això és el que va passar amb el futurisme, el grindcore o el ciberpunk, moviments i escenes molt diferents entre ells que comparteixen alguns trets amb el quid de l’acceleracionisme (o bé en formen part): tot i que havien sigut estètiques underground o que qüestionaven les idees establertes, van acabar sent assimilades i llimades pel sistema prou fàcilment. Què diries que distingeix l’acceleracionisme de teories semblants? O, ras i curt, per què creus que podria arribar a funcionar?

Sí, esperem que sigui alguna cosa més que un experiment mental. Hi ha un fet força decebedor, però suposo que inevitable: tan bon punt va aparèixer el llibre, l’acceleracionisme es va convertir immediatament en un altre terme que passava per l’adreçador de l’acadèmia, un terme més per aparellar amb d’altres mots d’aquesta mena (acceleracionisme i x, acceleracionisme i y). Si no va més enllà d’això, ha fracassat del tot. Ara, també val a dir que ens ho vam buscar afegint el coixinet al títol per fer-ne una etiqueta; però així és com va sorgir l’acceleracionisme, i va ser interessant veure com el debat al voltant de la sociotecnologia es desenvolupava mitjançant els mateixos instruments que intentava analitzar. Fer servir l’etiqueta també va ser una mena d’atac preventiu contra les crítiques inevitables que havíem de rebre per haver creat un eslògan més, etc. I també va ser un gest adreçat a la qüestió que hem tractat abans de la libidinització col·lectiva d’una política determinada.

Però tornant al tema de si «funcionarà»: el Manifest acceleracionista parla de la manera com la política acceleracionista ha de construir vincles entre pràctiques diverses: el disseny, la informàtica, etc., a banda de la teoria i del debat polític; i del fet que s’ha de prendre seriosament les capacitats organitzatives i l’accés al poder, probablement per mitjans diferents dels del sistema de partits tradicional. Si aquestes exigències s’acaben convertint en part d’un discurs universitari instal·lat còmodament en la teoria, llavors quedaran anul·lades i buides. En aquest sentit em sembla important l’obra del creador d’estratègies Benedict Singleton quan parla de la metis, la ‘intel·ligència astuta’, i del disseny/conspiració com a elements clau de qualsevol estratègia acceleracionista. I aquesta estratègia inclouria la manipulació plenament conscient de les dinàmiques de cooptació que has esmentat. Això ja canvia les perspectives d’èxit de l’acceleracionisme, perquè vol dir que no podem adoptar un simple punt vista enfocat a trobar els mitjans per a un fi: la lògica de la metis no està al servei d’un únic objectiu, i és més probable que ens condueixi a ordir plans retorçats que no ens hauríem esperat mai. Ara bé, la qüestió de l’acceleracionisme entès com a política gira precisament al voltant d’això: si el que volem és treure profit de la intel·ligència futura, fer que tingui un cert pes en el present, obrint camins al canvi des del punt de vista epistèmic, tecnològic i social… la intel·ligència que ens ocupa és l’autosofisticació cega del capital, que només busca reforçar-se i no té cap mirament per als éssers humans com a tals?; o potser la pràctica col·lectiva de la racionalitat fa emergir una intel·ligència col·lectiva; o bé el futur és un abisme retorçat de possibilitats en ebullició constant en el qual podem participar més voluntàriament si ens alliberem dels constrenyiments dogmàtics en la nostra manera de pensar, però que no podem arribar mai a controlar amb la finalitat de portar a terme un programa polític? Això és l’acceleracionisme, la qüestió, des del punt de vista polític, de la futuritat, la intel·ligència i la política. I la intel·ligència no és necessàriament amiga nostra.

Vegeu comentaris1

Deixa un comentari

El vertigen acceleracionista (II): Entrevista a Robin Mackay