El tancament digital del domini públic

Sovint en el procés de digitalització d'obres per part de museus, biblioteques o arxius es produeix un tancament pel que fa a la utilització.
Wren Library, University of Cambridge.

Wren Library, University of Cambridge. Font: Jessica Mercer.

Darrerament trobem moltes notícies als mitjans en què se’ns informa d’iniciatives per digitalitzar obres que es troben en museus, biblioteques o arxius. L’objectiu principal d’aquestes iniciatives és facilitar l’accés i la difusió d’aquestes obres i, possiblement, atraure públic cap a les seves instal·lacions. Tot i semblar una bona iniciativa, de vegades ens trobem amb la paradoxa que en el procés d’obertura es produeix un tancament pel que fa a la utilització. Moltes d’aquestes institucions ens amaguen una realitat: la majoria de les obres que ofereixen es troben en el domini públic i, per tant, es poden emprar lliurement. Tanmateix, un cop digitalitzades, s’imposen unes condicions que en restringeixen l’ús lliure. Ens trobem davant d’un nou tancament del domini públic?

A mitjan maig apareixia als mitjans la notícia que el Met (The Metropolitan Museum of Art) de Nova York posava a disposició del públic un conjunt de 400.000 imatges digitals perquè puguin ser descarregades gratuïtament i emprades amb finalitats acadèmiques, tal com s’indica a les condicions d’ús del lloc web. Aquest conjunt d’imatges, que es pot identificar mitjançant l’etiqueta OASC (Open Access for Scholarly Content), està format per reproduccions digitals d’obres del fons del museu que es troben en el domini públic o lliures de restriccions de drets de propietat intel·lectual coneguts. A primer cop d’ull sembla una bona notícia, però, si l’analitzem amb cura, descobrim que, en lloc de facilitar l’accés a la cultura i al coneixement, aquesta iniciativa representa un tancament. Intentaré explicar-ne el perquè.

El primer que cal analitzar és la selecció de les obres que fa el museu. Escull un conjunt d’obres amb unes característiques especials, que es trobin en el domini públic o lliures de restriccions de drets de propietat intel·lectual coneguts. Cal que sigui així perquè, si no, hauria de gestionar un permís per oferir aquestes reproduccions digitals al públic. El fet d’adquirir i posseir una obra no genera cap mena de dret d’ús, per la qual cosa sempre cal demanar permís al titular dels drets de propietat intel·lectual, l’autor o qui els posseeix, llevat de situacions previstes per les lleis aplicables. Entre aquestes situacions, hi pot haver la possibilitat de reproduir les obres per conservar-les, però, generalment, no inclou la posada a disposició de reproduccions digitals. Per tant, el que és fonamental és determinar quines obres es troben en el domini públic, i aquesta tasca no és senzilla. Una de les característiques principals de la propietat intel·lectual és que els drets exclusius que atorga a l’autor per determinar com s’ha d’utilitzar la seva obra s’acaben extingint. Quan els drets de propietat intel·lectual s’han exhaurit, diem que l’obra ha passat o es troba en el domini públic, i és llavors quan tothom pot utilitzar-la lliurement sense restriccions.

Actualment, el període de vigència d’aquests drets no està harmonitzat internacionalment i varia segons la llei estatal aplicable. Als anys noranta, a Europa es va harmonitzar aquest període a tota la vida de l’autor i setanta anys després de la seva mort, tot i que cada estat té disposicions transitòries que fan que encara hi hagi diferències. Per exemple, a l’Estat espanyol, les obres dels autors europeus morts abans del 7 de desembre de 1987 passen al domini públic al cap de vuitanta anys de la mort, d’acord amb la llei vigent fins a la data esmentada. Aquest fet ocasiona que les obres d’autors com ara Sigmund Freud o Walter Benjamin es trobin en el domini públic als seus països d’origen, però no a l’Estat espanyol. La complexitat que comporta determinar si una obra es troba en el domini públic en un territori determinat va ser l’origen de la creació de les calculadores del domini públic. Aquestes eines indiquen si una obra es troba en el domini públic en una jurisdicció determinada a partir d’uns paràmetres que cal anar introduint com, per exemple, el tipus de contingut, la nacionalitat de l’autor i la data de la seva mort.

Els síndics dels drapers, Rembrandt Harmensz. van Rijn, 1662.

Els síndics dels drapers, Rembrandt Harmensz. van Rijn, 1662. Domini Públic. Font: Rijksmuseum.

Quan el museu, l’arxiu o la biblioteca decideix quines obres pot reproduir i posar a disposició del públic, hauria d’informar de la situació dels drets de propietat intel·lectual i, en conseqüència, dels usos que podem fer de l’obra a la qual accedim mitjançant el web de la institució. I aquí és on comença l’embolic. En moltíssimes ocasions, trobem reproduccions digitals d’obres en el domini públic acompanyades del símbol de copyright, seguit del nom de la institució, des de la National Gallery britànica fins al Louvre parisenc, passant per la Biblioteca Nacional d’Espanya. Quan trobem aquesta indicació, hem d’entendre que el titular dels drets de propietat intel·lectual és la institució [1], però si l’obra es troba en el domini públic, quins drets hi ha? És clar que, en general, les institucions no són els titulars dels drets de l’obra original perquè, com ja s’ha dit, l’adquisició o la possessió no comporta de manera automàtica la cessió en exclusiva dels drets. Aleshores, sobre quin contingut reclamen els drets?

En la majoria de casos, les institucions reclamen drets sobre la reproducció digital de l’obra, però, podem tractar aquesta reproducció com una obra? Cap a la fi del segle passat, un jutge nord-americà va establir que les còpies fotogràfiques d’obres de domini públic no podien ser protegides pel copyright, és a dir, per la propietat intel·lectual, perquè els faltava la característica principal per ser obres: l’originalitat. Aquesta sentència afectava una institució europea: la biblioteca d’art britànica Bridgeman, però es basava en la legislació dels Estats Units. Tot i que caldria veure com es resol un cas similar en un tribunal europeu emprant una legislació europea, podem pensar que el resultat pot ser similar: una còpia digital d’una obra és només una reproducció i, per tant, no pot ser considerada una obra independent. Si l’obra es troba en el domini públic, la seva reproducció digital també. Aquesta afirmació és la que apareix a la Carta del domini públic d’Europeana, la Biblioteca digital europea, i en el Manifest del domini públic promogut per l’associació Communia a favor del domini públic digital. Tot i que la majoria de juristes europeus donen suport a aquest argument, algunes institucions continuen utilitzant la propietat intel·lectual com una eina per restringir la reutilització de les obres en domini públic digitalitzades. Ja fa uns anys, la National Portrait Gallery britànica va intentar fer retirar unes imatges de la Viquipèdia pel fet de considerar que n’era la titular dels drets de propietat intel·lectual. No solament va reclamar pel que considerava una infracció per la posada a disposició del públic de les imatges, sinó que també va al·legar, entre d’altres, incompliment de les condicions d’ús i infracció del dret sui generis sobre bases de dades, considerant com a tal la col·lecció d’imatges que hostatjava al web. Com es pot comprovar actualment, les imatges continuen a la Viquipèdia amb la indicació de domini públic.

Constitució de les Corts Catalanes, 1493.

Constitució de les Corts Catalanes, 1493. Domini Públic. Font: Memòria Digital de Catalunya.

Per intentar no ser tan restrictives, les institucions han optat per utilitzar condicions més flexibles, com ara la ja esmentada del Met o el sistema de llicències de Creative Commons. Observem que, no havent aconseguit retirar les imatges de domini públic de la Viquipèdia, la National Portrait Gallery va optar per posar a disposició del públic 53.000 reproduccions digitals subjectes a una llicència de reconeixement no comercial sense obres derivades de Creative Commons. La mateixa llicència que empra la Biblioteca Nacional d’Espanya per a les imatges de domini públic que difon a través del seu compte de Flickr. Té sentit posar una llicència de Creative Commons, en aquest cas la més restrictiva, en una reproducció digital d’una obra de domini públic? Doncs la veritat és que no. D’una banda, la institució no és la titular dels drets de l’obra (tot i que hi insisteix en posar el símbol de copyright i el nom de la institució) i, per tant, no pot autoritzar-ne l’ús mitjançant la llicència, i, de l’altra, l’obra es troba en el domini públic i, per consegüent, la seva reproducció digital també. En comptes d’utilitzar una llicència, haurien de fer servir la marca del domini públic, una eina creada per Creative Commons per identificar les obres que es troben en aquesta situació, l’ús de la qual recomana Europeana.

Des d’aquí, agraeixo a museus, biblioteques i arxius la tasca realitzada per posar a l’abast de tothom la seva riquesa cultural mitjançant els projectes de digitalització. Tanmateix, els demano que no amaguin i tanquin el domini públic, sinó que el comparteixin i ho expressin clarament com ja fan altres institucions, des de la British Library fins al Rijksmuseum. També m’agradaria que respectessin la integritat de les obres: un dret moral dels autors que perdura al llarg del temps i que no s’exhaureix en jurisdiccions com ara l’espanyola, i que de vegades es veu amenaçada per marques d’aigua o signes de copyright enganyosos. Una pràctica que caldria evitar seguint les recomanacions de la Comissió Europea respecte a la digitalització de material cultural.

Tots sabem que aquestes iniciatives tenen un cost i que cal cercar models per obtenir ingressos, però compartir les obres del domini públic no impedeix que s’explotin comercialment, com fins ara, o que calgui pagar per reproduccions en alta resolució. El que no és just és intentar utilitzar la propietat intel·lectual per solucionar tots els problemes. Deixem que les obres del domini públic romanguin en el domini públic, sigui quin en sigui el format o el suport, i que tots en puguem gaudir lliurement sense pors, incerteses ni dubtes. Llarga vida al domini públic!


[1] Tal com s’estableix a l’article 146 de l’actual Llei de propietat intel·lectual vigent a l’Estat espanyol: «El titular o cesionario en exclusiva de un derecho de explotación sobre una obra o producción protegidas por esta Ley podrá anteponer a su nombre el símbolo con precisión del lugar y año de la divulgación de aquéllas».

Vegeu comentaris3

  • Àlex Hinojo (@Kippelboy) | 17 setembre 2014

  • Pedro Jiménez | 20 setembre 2014

  • Andreu Meixide | 01 octubre 2014

Deixa un comentari

El tancament digital del domini públic