El subjecte precari. Treballadors culturals en l’era digital

El capitalisme cultural s’alimenta de l’entusiasme d’aquells que busquen viure de la recerca i la creativitat en ocupacions culturals o acadèmiques.

Músics de carrer. Londres, 1877 | John Thomson, LSE Library | Domini públic

Músics de carrer. Londres, 1877 | John Thomson, LSE Library | CC BY-NC-SA 3.0

Ja fa temps que s’instrumentalitzen la vocació i l’entusiasme per justificar la deriva cap a la precarietat laboral. La tendència va en augment en els contextos dedicats a l’art, la cultura i el coneixement, on conviuen els avantatges d’un món hiperconnectat amb el manteniment de velles formes de poder que vulnerabilitzen les persones i els neguen espais on repensar la lògica laboral en què s’inscriuen. Una lògica que inclou des de la fal·làcia d’igualar la vida al treball fins a la burocratització de la vida laboral, passant per la feminització de les bases de la cultura o l’individualisme induït per la competència ferotge, entre d’altres.

«Ens han fet creure que som lliures», que amb esforç podrem convertir la nostra vocació creativa en una feina digna. «No és cert». Tampoc ho és que la cultura estigui feminitzada. Ho estan els fils que la teixeixen, però no els qui manen ni els qui des d’un terra estable cobren i projecten el seu futur en el treball cultural. L’expectativa és la meva frustració més gran. Dia rere dia sento que la meva feina és una afició, que el seu exercici ja és el meu pagament.

Diario de La Pusilánime

La sala resplendia. La llum sortia de tot arreu, fins i tot de les persones que s’hi congregaven. Eren llums elèctrics que conferien un aire robòtic als assistents. Era tanta la llum que tot just s’albiraven siluetes i trets, ombres o irregularitats. Vestits del mateix presentaven els seus papers mesurant les paraules entre taules i estadístiques i a ells mateixos acompanyats pels seus competitius índexs d’impacte. Tot amb la impassivitat de qui ha estat desposseït d’ànima o està entrenat a contenir la ràbia. A l’altra banda de la paret una multitud de solos congregats dibuixava una escena plena de clarobscur. Cada individu s’il·luminava la cara amb una pantalla i es fotografiava o s’emetia en streaming amb entusiasme, vanitat, emoció i ànima. Hi havia taques a la roba, restes orgàniques entre els cables. En conjunt la xerrameca amuntegada sobre milions d’«un mateix» sonava excessiva, com un soroll enganxós i inhumà.

Notes sobre les xarxes i el declivi de l’acadèmia

Tenen a veure (subjecte precari, cultura contemporània, llibertat, declivi de l’acadèmia, Internet…). Intentaré argumentar-ho sense tancar les línies, buscant fer la cosa pensativa, fragmentant-la, mirant i posant miralls. Mentre escric passen unes quantes hores i uns quants dies, tres avaluacions de projectes, quatre avaluacions de teleoperadores, dos de tècnics. Els meus estudiants m’avaluen a mi i jo a ells. Intercanvio formularis, llegeixo a la màquina i la màquina em llegeix. Sempre queden tasques per fer. (Cap de) setmana. Límit de paraules incomplert.

El futur (posposat)

Obro la finestra i observo que el món cultural es nodreix i manté avui d’entusiastes becaris sense sou, crítics culturals en línia, col·laboradores a temps parcial que eviten embarassos, investigadors que busquen mèrits, creadors de gran vocació, autònoms errants, polivalents artistes-comissaris, joves que sempre «competeixen», avaluadors que són avaluats, professors contractats per hores i interins, subjectes precaris moguts per la il·lusió que la vida és el que hi ha «després».

Des de fa temps noto com s’ha establert en les persones que dinamitzen la vida cultural i acadèmica propera un ajornament del que consideren «veritable vida». Moguts per l’expectativa que iguala vida a feina i el desig de plenitud i intensitat creativa futura, molts naveguen en un present de precarietat. Els uns, entre pràctiques, col·laboracions i beques per les quals no cobren o paguen ells, i els altres (de vegades els mateixos) entre tutorials i xarxes, somiant estabilitat i temps per exercir allò que els punxa, o amb la visibilitat necessària per convertir la seva pràctica en línia en una feina remunerada amb la qual pagar aliment de cossos i ordinadors, sentint que la vida és una cosa posposada que ens ronda però mai es brinda plenament.

En el caràcter precari de les feines disponibles rau la situació avantatjosa de qui contracta avui mogut per la maximització racionalista de «menys inversió i més benefici». Però també aquí s’acomoda l’excusa de temporalitat de qui treballa carregat de vocació i expectativa somiant alguna cosa millor. En un marc profundament neoliberal, la feina cultural segueix esquivant la contractació estable i es presenta sota eufemístiques propostes de formació, experiència o pràctiques acollides sota bells epígrafs forans que aniran canviant i envellint a la velocitat amb què es podreix una poma sota un sol accelerat.

Si aquest subjecte apostés avui per iniciar el llarg camí cap a una feina estable en l’àmbit cultural o acadèmic, el seu entusiasme es podrà fer servir per legitimar-ne l’explotació, el pagament prolongat amb experiència o l’apagament crític, i es conformarà amb dedicar-se de franc a una cosa que orbita la vocació, invertint en un futur que s’allunya amb el temps, o cobrant d’una altra manera (immaterial), per exemple: mèrits certificats, influència, visibilitat, reconeixement, seguidors i likes que l’entretinguin i sostinguin mínimament la seva expectativa vital.

El temps, sense temps

No ha estat una cosa puntual. La tendència va en augment i cada vegada més en els contextos propers dedicats a l’art, la cultura i el coneixement, els temps tendeixen a ser fagocitats per infinites burocràcies digitals que s’apropien dels vells temps de «vida que no és feina» i engoleixen la possibilitat de crear i investigar des de la concentració, un bé valuós però escàs.

Remedios Zafra. Espacio privado, relaciones online, identidad y deseo en Internet | CCCB

Generar memòries, difondre actes, comptabilitzar interès dels mitjans, retre comptes de la mínima inversió realitzada, demanar rebuts, fer informes i emplenar periòdicament canviants bases de dades, sí. Com si, afectats per la mala consciència de malbaratament de grans quantitats de diners no justificats donats a la lliure disposició dels qui manen, s’intentés desviar tot l’esforç de justificació als nivells més baixos de contractació, als més precaris. Dies i dies per justificar el pagament de cent euros per una conferència davant de milers d’euros gastats en dietes i lliure disposició que no necessiten un mínim esforç, un miserable paper reciclat que digui «justificació»; com si segles més tard es rememorés la desigualtat que provocaven els vells models feudals, tan semblants a aquests, ara més tecnificats.

Crec que la burocratització d’aquesta vida laboral arrossega el risc d’apagament, anul·la els subjectes que s’haurien de dedicar a investigar i crear i que orienten els seus temps a justificar i encaixar conceptes en nombres, xifres en caselles, emplenant infinits tràmits, cansant-los per endavant per recuperar-ne la concentració, per fer la revolució, rebaixant-ne la passió intel·lectual, dificultant-ne la passió política. I em sembla que aquesta inèrcia és perillosa, que el risc és la pèrdua del que és més valuós: la llibertat que converteix la creativitat humana en una cosa transformadora, una cosa que ens permetria conèixer més i millor, investigar, resoldre, imaginar, entendre, alimentar igualtat.

Els llaços

Aquells que eren els nostres amics, recordeu?, seuen en algun lloc de l’oficina, en un altre despatx similar o a l’altra banda de la pantalla en una habitació extremadament semblant, tan plens els seus temps de les mateixes tasques. Tenen la idèntica prestatgeria barata al costat o al davant, el mateix ordinador personal, i fan coses que ens igualen de manera sorprenent. Publiquen, creen, presenten i difonen en els mateixos llocs i xarxes que nosaltres, mirem sincrònicament les notícies a les xarxes que compartim, aspiren a treballs tan semblants que són els mateixos. No obstant això, em sembla que el que els caracteritza no és només l’individualisme induït per la competència ferotge i la conformació de les nostres vides davant de les pantalles, sinó l’acceleració del pèndol que estimula a passar més ràpidament de la pressió davant l’expectativa a la resignació que desmobilitza.

Trencats els llaços, cínic el sistema, obligats a competir i sempre ocupats, les xarxes de suport, solidaritat i denúncia dels treballadors es dificulten o es desarmen i cauen de les mans. Vestits d’activisme de saló, cortesia, festa de departament o sexe ràpid, una enèsima forma d’individualisme es fa forta. Precaritzats i mancats de temps, no només els pactes de confiança amb els que manen sinó també els llaços entre iguals tendeixen a fracturar-se, difuminades les pràctiques en una varietat de rols i tasques sempre burocratitzades, sempre objectivables i, sobretot, sempre competitives.

Feminització i treball cultural

«Ha estat apassionant, això de ser emprenedora, dic. Ho vaig aconseguir quan em van acomiadar per malaltia i em vaig aliar amb la meva germana que van acomiadar després de la seva baixa per maternitat», deia en un mur del Facebook.

Les bases de la cultura estan feminitzades no només perquè estiguin ocupades per dones (que majoritàriament ho estan), sinó també perquè estan exposades a la vulnerabilitat i la temporalitat, fins i tot quan el cos des del qual parlen es diu a si mateix: sóc home.

La pràctica cultural es feminitza i es nodreix d’un excedent de dones formades en el que en aquest lloc del món encara anomenem ciències socials i humanitats (velles i noves). Un excedent que conforma una bossa de dones creatives sense feina a les quals aviat esquitxa l’abdicació dels poders públics en les seves responsabilitats socials de cura i atenció social a les persones dependents.

I no és trivial que, paral·lelament a la tendència dels poders públics a subordinar política a economia, entrellaçant-se en un marc neoliberal de més desigualtat on tot es compra i es ven i les velles formes de poder es repeteixen, les dones es vegin interpel·lades a assumir (com abans, com sempre) les feines no sempre considerades ocupació. Justament les cures i l’atenció social, com a màxim embolcallades en lleis de dependència que en feminitzen la tasca i se’ls presenten com a única o més viable alternativa laboral.

Però si de cas mirem les tasques de direcció dels museus, universitats i centres culturals, allà on aquests treballs comencen a estar prestigiats, més ben remunerats i a suposar un poder explícit (posem per cas, càrrecs de director o catedràtic) la cosa canvia. Llavors a ningú estranyarà que (com abans, com sempre) aquestes feines, aquest poder «com a abstracte», segueixin sent per als homes.

Potser algun dia amb gest arrufat algú es pregunti: per què aquestes dones que llegeixen i pensen van precedides d’una expectativa de «renúncia», de vincles familiars, d’un cos i una aparença que els antecedeix?, per què aquest científic, aquest director de museu, sembla «no tenir cos»? I recordo Yourcenar quan suggeria que un home que llegeix o pensa, un home que mana, ha pertangut a l’espècie i no al sexe, un home que llegeix o pensa ha pogut aspirar fins i tot a escapar-se del que és humà. No ha passat el mateix amb les dones que llegeixen i pensen, l’escrutini de les quals orbita sempre els seus vincles, el seu cos i la seva imatge, i més en una època excedentària en el fet visual. La seva consideració en qualsevol àmbit públic continua anant precedida d’una imatge sobre la qual opinar, un cos sobre el qual prendre partit. El passat només hi ajuda com a exemple de rebuig, ja que la presentació de les dones en els àmbits del saber, la creació i la ciència ha anat avançada de la seva presentació en relació amb un home (dona, filla, germana o amiga), mentre que la producció dels homes sembla feta per éssers que no han tingut ni cos ni vida privada.

L’entusiasme

En el capitalisme cultural l’entusiasme alimenta la maquinària productiva, el termini de lliurament, els processos d’avaluació permanents, l’esgotament transvestit, i es converteix en motor per a la cultura i la precarietat de tantes i tants que busquen viure de la recerca i la creativitat en feines culturals o acadèmiques. Això s’esdevé en un sistema en el qual sovint la donació davant el pagament fa la persona creadora dependent d’un sistema d’auspici derivat del poder i la riquesa. Siguin rics benefactors, siguin contemporanis bancs rescatats, sempre m’ha semblat que eclipsen en les seves donacions els delictes que tota gran fortuna amaga.

I crec que en aquest sistema l’entusiasme lliga una de les dificultats del món actual quan parlem de subjecte precari i de formes de mobilització creativa, apagament crític i conflicte contemporanis. Em refereixo no sols a aquelles potències derivades d’habitar un món connectat, intervingut per pantalles i per la possibilitat constant de crear i compartir idees, sinó també al manteniment de velles formes de poder transvestides que vulnerabilitzen i neutralitzen les persones. I ho fan incentivant la relació competitiva i la hiperactivitat amb tot tipus d’estratègies basades en la motivació i mantenidores de l’ansietat productiva de qui tem o es resisteix (no està clar) a deixar espais buits entre les seves pràctiques. Espais que puguin fer pensatives i potser fer saltar la lògica laboral on s’inscriuen.

 

Espai intencionadament buit


Aquest text s’inspira en el llibre El entusiasmo. Precariedad y trabajo creativo en la era digital, de Remedios Zafra, que el 27 de setembre de 2017 va rebre el 45è Premio Ensayo de Anagrama i pròximament serà publicat per aquesta editorial.

L’autor d’aquest article se’n reserva tots els drets

Vegeu comentaris2

  • Maria Rico | 02 octubre 2017

  • Administrador | 02 octubre 2017

Deixa un comentari

El subjecte precari. Treballadors culturals en l’era digital