El soroll acceleracionista de la petromasculinitat

Gran Premi internacional de Motor-cross impulsat a Markelo. 1963 | Dutch National Archives. Wikimedia | Domini públic

The velocity, violence, magnitude, and horrible noise of the engine give universal satisfaction to all beholders, believers or not (…). The noise seems to convey great ideas of its power to the ignorant, who seem to be no more taken with modest merit in an engine than in a man.

James Watt (Carta a Matthew Boulton, 1777)

Nous nous approchâmes des trois machines renâclantes pour flatter leur poitrail. Je m’allongeai sur la mienne… Le grand balai de la folie nous arracha à nous-mêmes (…) et voilà tout à coup que deux cyclistes me désapprouvèrent, titubant devant moi ainsi que deux raisonnements persuasifs et pourtant contradictoires.

El confinament decretat el passat mes de març va tenir com a efecte colateral una dràstica reducció de la contaminació ambiental i de la densitat sonora als espais públics. Un dels primers sorolls que va tornar a esquinçar la inèdita serenitat del paisatge sonor després de la quarantena va ser el dels tubs d’escapament de cotxes i motocicletes de gran cilindrada i/o amb modificacions mecàniques que incrementen el volum de les emissions acústiques.

Aquests sorolls, però, havien deixat de ser aquella antiga molèstia passatgera que se suportava amb resignació per convertir-se en una inquietant declaració d’intencions (literalment) acceleracionista. En el context d’una crisi social sense precedents, l’amplificació premeditada del soroll produït pel motor d’explosió semblava carregada de noves i obscures connotacions i la seva imposició sobre els altres ressonava, més que mai, com una provocació anacrònica i autoritària.

Masculinitat, combustibles fòssils i autoritarisme

El soroll produït per aquest tipus de conducció, que executen, amb voluntat performativa, uns conductors que en la pràctica totalitat dels casos són homes, s’ajusta de forma precisa al que Cara Daggett anomena «petromasculinitat». A l’article «Petro-masculinity: Fossil Fuels and Authoritarian Desire», Daggett explica que els combustibles fòssils participen sovint en una sèrie de pràctiques de caràcter autoritari protagonitzades per determinats sectors masculins. Una d’aquestes pràctiques es coneix amb el nom de rollin’ coal i consisteix a modificar un vehicle dièsel (normalment una camioneta 4×4) per augmentar la quantitat de combustible que s’injecta al motor i produir grans quantitats de fum negre a través del tub d’escapament.

Més enllà de l’absurd caràcter recreatiu de la pràctica, el rollin’ coal s’ha convertit en una forma de protesta i ridiculització dels discursos ambientalistes i les advertències sobre l’emergència climàtica. A Youtube són incomptables els vídeos enregistrats pels mateixos aficionats a aquesta pràctica per deixar constància de l’assetjament al qual sotmeten conductors de vehicles híbrids, automòbils de marques asiàtiques (rice-burners, en el seu argot), ciclistes, ecologistes o manifestants contraris a les polítiques de l’administració Trump. Els protagonistes d’aquesta celebració ejaculadora de la combustió dièsel, coneguda també amb el nom de pollution porn, sempre són homes blancs i els seus atacs amb fum sovint prenen la forma d’un escarni masclista i misogin.

La petromasculinitat no és un fenomen nou ni aïllat. Tal com posen de manifest multitud d’anuncis d’automòbils, la cultura del motor sempre ha girat al voltant d’un imaginari eminentment masculí. En aquests missatges publicitaris, la dona (o més aviat la imatge de la dona) hi apareix com un element secundari o com un objecte de desig passiu a l’abast de l’home gràcies a la capacitat d’atracció que li confereixen les irresistibles característiques del vehicle anunciat. De forma similar, les dones encarregades de lliurar els trofeus en les competicions d’automobilisme i motociclisme han estat tradicionalment objectificades i presentades com si fossin una part del premi al conductor del vehicle més ràpid i potent.

Aquest biaix masclista també impregna multitud de productes de la cultura popular contemporània. L’exemple més flagrant és The Fast and the Furious, una multimilionària franquícia cinematogràfica que des de fa dues dècades perpetua l’equivalència estereotípica entre potència combustible i masculinitat. Només cal veure’n algun tràiler per comprovar la hiperbòlica intensitat testosterònica que destil·len els films d’aquesta saga protagonitzada per Vin Diesel (el nom artístic no pot ser més apropiat) i alguns dels actors més hipermusculats de Hollywood.

Segons l’anàlisi de Daggett, la petromasculinitat és una variant de la hipermasculinitat que es nodreix d’una «convergència catastròfica» (així l’anomena Christian Parenti) entre tres factors: l’evidència d’una emergència climàtica que reclama mesures urgents, un sistema econòmic dependent dels combustibles fòssils abocat al col·lapse («capitalisme fòssil», en paraules d’Andreas Malm) i una comprensió històricament hegemònica de la masculinitat que cada vegada mostra més signes de fragilitat.

El rollin’ coal seria l’exemple més extrem de tota una sèrie de pràctiques compensatòries derivades de les ansietats que aquests tres factors (junts o per separat) poden produir entre determinats «agents de la masculinitat hegemònica». Quan alguns d’aquests agents «se senten amenaçats o soscavats», escriu Gaggett, sovint es veuen amb la necessitat d’«inflamar, exagerar o distorsionar la seva masculinitat tradicional».

Encara que els conductors que modifiquen el tub d’escapament dels seus vehicles no estan, en principi, adscrits a un discurs explícitament antiambientalista, racista o misogin, la imposició sobre els altres del soroll que produeixen amb la conducció resulta tan indiscriminada i autoritària com les accions protagonitzades pels aficionats al rollin’ coal. D’altra banda, aquesta eròtica sonora del tub d’escapament també sembla equiparar de manera performativa i compensatòria el soroll de la combustió amb una inflamada manifestació d’autonomia, potència i virilitat.

Soroll i petromasculinitat

A l’article «The Gender of Sound», la poeta Anne Carson examina el vell estereotip segons el qual el gènere femení tindria més predisposició a la incontinència verbal i sonora que el masculí. Servint-se d’una sèrie d’exemples que van des de les consideracions d’Aristòtil sobre la dona fins a les teories de Freud sobre la histèria, Carson descriu com la capacitat de continència sonora es va considerar al llarg dels segles «una característica essencial de la sophrosyne, aquella virtut que suposadament conferia prudència, moderació i autocontrol a l’home». Segons aquesta creença, l’home «havia de ser capaç de deixar de banda les emocions i controlar els sons que se’n poguessin derivar» per tal d’evitar una conducta efeminada.

Després de la revolució industrial es va anar imposant progressivament un nou esterotip, de signe contrari a l’anterior –però sense fer-lo desaparèixer del tot. Les màquines es van associar ràpidament a la masculinitat i el soroll de la indústria es va convertir en un símbol de força, progrés i domini sobre la natura. Els excessos verbals i sonors en la dona, però, es van seguir considerant una mostra de falta de control i d’incontinència emocional. L’any 1777, en una carta dirigida al Matthew Boulton, James Watt lloava el soroll del motor de vapor i el descrivia com una font de «satisfacció universal» i una prova del poder extraordinari del seu invent. Aquell soroll, assegurava, era capaç de captivar fins i tot els ignorants que fins aleshores no semblaven estar més impressionats pel mèrit modest en un motor que en un home.

En aquest sentit, resulta interessant que, anys després de la invenció de la sorollosa màquina de vapor de Watt, fos precisament una dona, Mary Elizabeth Walton, qui s’encarregués de dissenyar i patentar alguns dels primers dispositius orientats a la reducció dels alts nivells de contaminació acústica produïda per la indústria i el ferrocarril a les ciutats del segle XIX. Pionera de la lluita pel medi ambient i les condicions de treball saludables a les fàbriques, Walton també va inventar un innovador sistema de filtratge que minimitzava els efectes contaminants canalitzant-ne el fum a través d’una sèrie de dipòsits d’aigua.

En el «Manifest Futurista», publicat a Le Figaro l’any 1909, Filippo Tommaso Marinetti també fa una exaltació del soroll de la màquina i descriu l’automòbil com una «bèstia esbufegant» que es deixa domar si se li acaricia amorosament el pit. «Un automòbil que sembla córrer sobre metralla és més bell que la Victòria de Samotràcia», afirma el quart punt del manifest. Marinetti també ridiculitza dos ciclistes que li recriminen la seva forma de conduir enèrgica i imprudent. Amb aquesta proclama eroticomaquinística, Marinetti anticipa els missatges masclistes d’anuncis com el del Subaru GL Coupe, en el qual es compara el cotxe amb «una dona fogosa que anhela ser domesticada». Les paraules de Marinetti també prefiguren l’exaltació autoritària del motor d’explosió que posen en pràctica els aficionats al rollin’ coal i els conductors que modifiquen el tub d’escapament dels seus vehicles per augmentar-ne el soroll.

Tal com ens adverteix Marie Thompson (autora del llibre Beyond Unwanted Sound. Noise, Affect and Aesthetic Moralism, de 2017), el fet d’assignar una conducta sonora específica a un gènere o a qualsevol altra categoria identitària pot ser problemàtic si no se situa dins d’un context social i històric determinat. La relació entre soroll i masculinitat ha estat, certament, ambivalent i canviant al llarg dels segles. Si en l’època premoderna se suposava que els homes havien de servir-se de la sophrosyne per controlar els sons derivats de les emocions, després de la revolució industrial el soroll de la màquina es va convertir en un atribut afirmatiu de la masculinitat moderna i una forma de demostrar els mèrits.

La petromasculinitat i les seves pràctiques perpetuen aquesta hipermasculinitat maquinística que assigna a l’home el control sobre els mitjans de producció i administració de soroll. Al volant de l’automòbil o damunt de la motocicleta, l’home pot mantenir l’actitud hieràtica que antigament li dictava la sophrosyne, tot delegant la producció del soroll a una màquina que funciona com un apèndix del seu cos i de la seva personalitat. El vehicle es converteix així en una particular tecnologia ventríloqua que confereix al conductor una «segona veu» i li permet bramar sense necessitat d’obrir la boca ni articular paraules.

Tal com l’entendria Jacques Attali (autor del llibre Bruits. Essai sur l’économie politique de la musique, de 1977), aquest bram no és altra cosa que el simulacre sublimatori d’una acció violenta i autoritària. «Cal aprendre a jutjar una societat pels sorolls per comprendre millor on ens arrossega la bogeria dels homes i quines esperances encara són possibles», escriu Attali. És en aquest sentit que el sorolls de la petromasculinitat es perceben com l’anunci d’una inquietant exaltació acceleracionista i una perillosa fugida endavant que gira l’esquena als múltiples reptes que la societat ha d’afrontar urgentment en l’àmbit de la sostenibilitat, la igualtat i l’afectivitat.