El que li deu el gènere a la gramàtica

Examinar els fets lingüístics i els usos de la llengua és un pas necessari per entendre com es manté l’organització social de les relacions de sexe.

Separant els pollastres segons el seu sexe en una fàbrica, 7 de març de 1956. Adolph B.

Separant els pollastres segons el seu sexe en una fàbrica, 7 de març de 1956 | Adolph B, Wikipedia | Domini públic

Es pot dir que el gènere està en deute amb la gramàtica en un doble sentit. D’una banda, la visió que tenim del que és masculí i femení, dels homes i de les dones, està determinada en bona part per la llengua, tant si en som conscients com si no. En aquest cas, per tant, és el gènere, considerat com a «organització social de les relacions entre els sexes» (Joan W. Scott), el que està en deute amb la gramàtica. D’altra banda, el mateix terme de gènere, utilitzat per descriure i analitzar aquesta organització social, es va fer servir durant molt de temps sobretot com un terme gramatical. Considerarem en primer lloc aquest ús i les seves implicacions, abans de tornar sobre el tema de com la gramàtica actua sobre les relacions de gènere i contribueix de manera decisiva a perpetuar-les. Gràcies a Icaria Antrazyt, presentem en exclusiva el capítol “El que li deu el gènere a la gramàtica” de Yannick Chevalier i Christine Plante del llibre ¿Qué es el género? coordinat per Laurie Laufer i Florence Rochefort.

Què li deu la noció de gènere a la gramàtica

S’ha dit que el terme gènere està pres de la gramàtica i algun romanent d’aquest sentit previ sembla quedar encara en l’ús d’aquesta paraula en el sentit de «sexe social [1]». Aquesta persistència de la significació gramatical és una de les riqueses del concepte i, sens dubte, un dels motius del seu èxit, però també és font de malentesos.

El 1986, Joan W. Scott citava –en l’epígraf d’un article que contribueix molt a la introducció del concepte de gènere en la investigació francesa, ja que va ser un dels primers que es va traduir– la definició de gender en el Fowlers Dictionary of Modern English Usage (edició del 1940): «Gender, n. a grammatical term only. To talk of persons or creatures of the masculine or feminine gender, meaning of the male or female sex, is either a jocularity (permissible or not according to context) or a blunder [2]

I observava que l’ús d’aquesta paraula per part de «les feministes anglòfones» «per fer referència a l’organització social de les relacions entre els sexes» es basa en una «vinculació amb la gramàtica (…) alhora explícita i rica en perspectives encara inexplorades [3]».

Aquesta constatació continua sent certa en l’actualitat, quan el concepte ja s’ha imposat àmpliament, però també ha adquirit més complexitat. Atès que els seus detractors han adduït sovint el caràcter suposadament intraduïble de gender en aquest sentit per rebutjar-ne l’ús en francès, aprofitarem per assenyalar alguns elements que permeten comparar l’evolució de la paraula en les dues llengües [4].

El concepte es va construir en diverses etapes. A partir dels anys cinquanta, John Money, que treballa sobre els trastorns de la identitat sexual en menors, va fer servir el terme gender en les expressions «rol de gènere» i, posteriorment, «identitat de gènere [5]» per designar la part que correspon a l’educació i a les determinacions culturals en l’assignació d’un individu a una categoria i en la seva identificació com a nen o com a nena. Una mica més endavant, Robert Stoller també va utilitzar aquesta paraula per referir-se a «pacients intersexes [6]» i va teoritzar el gènere com un aspecte de la identitat sexual socialment determinada, diferenciat del sexe biològic [7]. S’ha destacat que l’origen d’aquestes idees es remuntava a treballs anteriors, entre d’altres, els de Parsons [8] i Margaret Mead [9]. Però s’ha comentat poc, en canvi, l’elecció d’un terme gramatical per designar aquella part de la formació de les identitats i els comportaments de sexe que ve determinada pels usos socials i per la cultura. Sens dubte perquè la paraula es va imposar com una cosa evident, ja que la idea de formació cultural implica en si mateixa una dimensió lingüística. Money utilitza, d’altra banda, una analogia amb l’adquisició del llenguatge per explicar l’aprenentatge d’un rol de gènere per part dels nens/les nenes [10]. Aquesta elecció sembla particularment òbvia en anglès, atès que, en general, els diccionaris acostumen a presentar la definició gramatical a l’inici de l’article «Gender». No obstant això, alguns citen a continuació exemples d’usos amb un sentit proper al de «Sex». Així, Joan W. Scott pren de l’Oxford English Dictionary una frase de Mary Wordley Montagu, del segle XVIII («May only consolation for being of that gender has been the assurance of never being married to anyone among them») [11], i David Haig cita un fragment de George EliotPublic opinion, in these cases, is always of the feminine gender») [12].

En resum, el que la noció de gender permet replantejar en la segona meitat del segle xx ja sembla estar present i és fàcilment perceptible en alguns usos anteriors en la llengua anglesa. Passa el mateix en francès? També en aquesta llengua hi ha usos d’aquest tipus molt anteriors a la formació del concepte i els diccionaris anglesos i francesos apunten a un origen comú. Els primers indicis daten del segle xii en el cas de totes dues llengües [13]. El terme procedeix del llatí genus, del qual ha conservat totes les accepcions: cap al 1200 designa «el conjunt dels homes considerats col·lectivament» (humaine gendre) i es refereix tant a una col·lectivitat vinculada a un lloc, una família o un poble, com a una col·lectivitat definida pel sexe: «Que una mort perpètua caigui sobre aquell que estimi més el gènere masculí que el gènere femení. I que Déu l’esborri del seu llibre» [14].

Les primeres evidències del sentit gramatical són de la mateixa època, cap al 1225, però aquest ús tècnic no preval sobre l’ús com a sinònim de «sexe».

Aquest últim es manté i en trobem empremtes en la llengua i la literatura del segle XIX i també del XX. Per exemple, en una carta de Laure Surville, germana de Balzac, on escriu a una amiga de províncies que tem la reputació de «femme auteur» (dona autora), ja que aquesta «ens aïlla de la nostra esfera, dels nostres afectes, del nostre gènere; passem a no ser ni home ni dona [15]». O també en aquest exemple del diccionari de Littré, citat per Joan W. Scott: «No se sap de quin gènere és, si mascle o femella, es diu d’un home molt reservat (…).» I en el cèlebre final d’Un amour de Swan de Marcel Proust: «Dire que jai gâché des années de ma vie, () pour une femme qui ne me plaisait pas, qui nétait pas de mon genre[16]». [*] Aquests usos fan palès que és possible la persistència del gènere (genre) en el sentit de «sexe» i la seva extensió al sentit de «sexe social», tal com ha passat en anglès. D’altra banda, ja el 1973, la Nouvelle Revue de Psychanalyse va publicar, en el seu número sobre «Bisexualitat i diferència dels sexes», la traducció d’un article de Robert J. Stoller on es feien servir els termes genre (gènere) i identité de genre (identitat de gènere) [17].

Durant els anys setanta, la crítica feminista va començar a utilitzar cada vegada més sovint el terme gender, sobretot als Estats Units. Si bé aquest sempre designa una dimensió socialment construïda dels rols i les identitats de sexe, el seu ús no implica necessàriament una referència explícita als treballs de Money i de Stoller, tot i que Kate Millett [18] i Ann Oakley [19] els citen. Gender tendeix a imposar-se, llavors, en la terminologia de la investigació feminista universitària, sobretot acoblat al terme sexe i sovint en contraposició a aquest. Per exemple, el 1975, la revista Signs. Journal of Women in Culture and Society, que tindria un paper important en el reconeixement d’aquest camp de recerca, es proposa, en l’editorial del seu primer número, aconseguir una major comprensió «dels homes i de les dones, del sexe i del gènere [20]». Aquell mateix any, Gayle Rubin es refereix al «sistema sexe/gènere», en un article que faria època. Parafrasejant Engels a L’origen de la família, escriu que «el sexe és el sexe, però el que es considera sexe també és una cosa definida i adquirida culturalment [21]». Per tant, a mesura que el concepte es difon, aquest es diversifica i tendeix a distanciar-se de les primeres accepcions psicològica i clínica, mentre que el parell conceptual sex/gender, en cridar l’atenció sobre la construcció del gènere, pot dur a tractar, per oposició, el sexe biològic com una cosa evident i donada per la naturalesa.

Sebastián Berggren, director de la junta F.U.S.I.A. demostra el concepte de gènere dual tal com es presenta en Wild Side Story, 1 de gener de 1999.

Sebastián Berggren, director de la junta F.U.S.I.A. demostra el concepte de gènere dual tal com es presenta en Wild Side Story, 1 de gener de 1999 | Wikipedia | Domini públic

En els anys vuitanta, en un moment en què l’ús de gender, cada vegada més marcat pel pensament feminista, es generalitza en la producció acadèmica en llengua anglesa, és quan es formulen a França algunes divergències i una resistència teoritzada enfront de les primeres temptatives d’introduir aquest terme. Encara que la reflexió nord-americana sobre la construcció del sexe social s’ha alimentat de vegades de les anàlisis de les feministes materialistes franceses (Nicole-Claude Mathieu, Colette Guillaumin, Christine Delphy), la recerca feta a França en aquest àmbit, fins i tot la feminista, utilitza ben poc la paraula «gènere» (genre). En el col·loqui Femmes, féminismes et recherches, celebrat a Tolosa de Llenguadoc el 1982, moment destacat en l’aparició d’aquest nou camp, la paraula «gènere» es va presentar prudentment com una «tècnica nova i delicada [22]». L’article Genre del diccionari Trésor de la langue française, en el seu volum 9, publicat el 1981, «no inclou cap al·lusió a aquest ús de la paraula genre en el sentit de “sexe social” [23]», com recorda el lingüista Michel Arrivé, el qual conclou que en francès el gènere sols pot ser, per tant, categoria gramatical. Això suposa oblidar certs usos lingüístics registrats amb anterioritat i que acabem de recordar, pràctica acadèmica estesa que descriu fidelment el que acostuma a passar en aquest camp.

L’accepció del terme gènere que designa la dimensió culturalment i socialment construïda de les relacions de sexe es va estendre, tanmateix, a França entre els anys 1980 i 2000. Van continuar abundant les resistències, que al·legaven, en particular, que la traducció de l’anglès gender al francès topava amb la dificultat de la polisèmia d’un terme utilitzat no només en gramàtica, sinó també en l’art, la literatura i la biologia, i comportava un risc de confusió que el feia intraduïble. Sobre el teló de fons d’una voluntat de reafirmació del francès com a «element fonamental de la personalitat i del patrimoni de França [24]», el recurs a l’accepció del terme gènere com a «sexe social» es va identificar de bon grat com a propi d’un calc de l’anglès («franglais»). La mateixa actitud de rebuig va portar la Comissió General de Terminologia i de Neologies a pronunciar-se sobre el que aquesta comissió presenta com un neologisme relatiu al significat: «La substitució de sexe per “gènere” no respon, per tant, a una necessitat lingüística i l’extensió del significat de la paraula “gènere” no està justificada en francès [25]». Aquesta recomanació (en principi, encara vigent) entra en contradicció amb les polítiques de la Unió Europea d’àmbit comunitari [26] des del moment mateix en què es publica i es basa en un coneixement molt incomplet sobre la producció científica. L’adhesió a una identitat cultural o nacional a través de la llengua sembla constituir, per tant, un aspecte no menyspreable de la història de la paraula i de les reticències que n’ha suscitat l’ús, no només a França, sinó també en altres països francòfons, particularment al Canadà on, tot i la important expansió dels moviments feministes, la resistència a l’hegemonia de la llengua anglesa i d’una cultura nord-americana genera desconfiança i recel.

Entre les objeccions que s’han formulat hi ha, també, un altre tipus d’arguments que mereixen ser tinguts en compte. Els dos primers es basen, així mateix, en observacions de tipus lèxic. En primer lloc, tot i que l’objectiu és inscriure la qüestió de la sexuació en un camp social i cultural, en francès el terme «gènere» forma part del lèxic habitual de la biologia, on designa un nivell de classificació dels éssers vius, la qual cosa ha contribuït a enterbolir-ne la recepció, sobretot en les fases inicials de la seva introducció. A més, el seu ús gramatical, tan arrelat en la consciència lingüística, es podria interpretar com una invitació a buscar en la llengua una justificació de l’ordre de les coses, cosa que dóna continuïtat a discursos més antics. Per exemple, el de Jean Larnac, en una obra del 1929 que, però, es presentava com a favorable a les dones: «La paraula historiadora ni tan sols existeix en el nostre vocabulari. Hem tingut abundants autores de memòries, cronistes fins i tot, com Christine de Pizan. Actualment tenim professores d’història i investigadores formades a l’escola de Chartes que saben moltes coses i són capaces de fer una “tasca” erudita. Però no tenim cap historiadora comparable a Augustin Thierry o a Michelet [27]» Un exemple que, però, demostra que la prova és fràgil i se’n pot invertir el sentit, ja que les llengües evolucionen amb la història.

Finalment, diferents corrents de la investigació feminista també han formulat crítiques. Bé perquè subscriuen la idea d’una dualitat dels sexes que el gènere convida a desconstruir. Bé perquè l’ús del terme gènere en aquest sentit, que es percep com un neologisme, corre el risc d’amagar els nombrosos treballs anteriors en llengua francesa en els quals es va elaborar el concepte de «relacions socials de sexe» i de relegar a l’oblit les dones com a pol dominant del sistema binari amb un funcionament que es vol descriure. Gènere adquireix llavors el caràcter d’un eufemisme que tendeix a ocultar el sexe, la qual cosa en podria explicar en part l’èxit en el món acadèmic.

Tot i així, el terme s’ha acabat incorporant a poc a poc en francès i l’accepció de «sexe social» s’inclou actualment en els diccionaris habituals, malgrat que encara no hagi assolit un consens i no tingui un significat del tot clar per a l’opinió pública. La idea habitual que el terme recupera una noció exclusivament gramatical (suggerida per la pràctica dels diccionaris de llengua anglesa que acostumen a presentar aquesta accepció en primer lloc) subestima els usos de la paraula gènere en el sentit de «sexe social», ben demostrats, com hem vist, tant en francès com en anglès, des de l’edat mitjana fins al segle xx. Curiosament, com ja lamentava Joan W. Scott el 1988, aquesta insistència en l’ús gramatical no ha comportat el recurs sistemàtic a un model lingüístic d’anàlisi, com hauria calgut esperar, tot i tractar-se d’un concepte nascut dins del linguistic turn [**]. En canvi, la inflexió introduïda per Judith Butler [28] en la definició i en el seu ús a partir dels anys noranta, amb un ressò molt important, implica una filosofia del llenguatge, i una de les fonts que es reivindiquen es troba a Austin [29]. No obstant això, encara s’ha avançat poc en l’exploració del que impliquen la polisèmia del concepte i el recurs a la gramàtica, indagació que es podria desenvolupar en tres direccions principals. En primer lloc, el fet que les llengües presentin una gran varietat en la seva manera de tractar el gènere gramatical (quan aquest existeix) convida a reconèixer les variacions del sistema de gènere en les diferents cultures i societats humanes. En segon lloc, l’evolució de les llengües amb el transcurs del temps, que inclou l’aparició d’un canvi en el tractament del gènere gramatical, tant en el lèxic com en la gramàtica, demostra que no és possible pretendre que el sistema de gènere sigui una cosa intangible ni basada en la naturalesa i que cal historiar-ne la comprensió. En tercer lloc, parar atenció a la llengua i a la forma en què s’hi inscriu el gènere gramatical permet entendre millor un factor important de perpetuació de la jerarquia de gènere i les dificultats per qüestionar-ho. Això és particularment cert en el cas del francès.

Com es relaciona la norma gramatical amb el gènere (en francès [***])

Amb la fórmula «com la norma gramatical influeix en el gènere» no pretenem de cap manera suggerir que el sistema de gènere sigui anterior als discursos i que les relacions socials de gènere, prèviament constituïdes, s’hagin inscrit en la llengua. L’examen dels fets lingüístics convida, per contra, a considerar una causalitat simètrica: els usos lingüístics quotidians produeixen i reorienten la categorització i la jerarquia de gènere. Aquesta dialèctica entre les paraules (el gènere gramatical) i les coses (les pràctiques socials) opera amb una intensitat especial en la mesura que els subjectes parlants no en tenen consciència viva [30].

Visualització del sexe dels/de les habitants o concordança obligada

Per a les angleses o els anglesos ha de ser sens dubte molt sorprenent aprendre el francès, que obliga les persones francòfones a «fer públic (el seu) sexe [31]» quan parlen. En efecte, l’enunciat «estic preparat» o «estic preparada» no només informa l’audiència sobre la disponibilitat de la persona que s’expressa, sinó també sobre la seva identitat sexual. L’alternança [32] «preparat/preparada» és alhora una manifestació del gènere gramatical (en la llengua escrita i en l’oral) i una manifestació del sexe de la persona que parla. El fenomen, idèntic quan es parla amb una altra persona («tu estàs preparat/preparada»), queda reforçat quan es parla d’una tercera persona: «ell/ella està preparat/preparada» manifesta per partida doble el gènere gramatical i el sexe, per la concordança de l’adjectiu i per l’elecció del pronom.

Ara bé, aquest fenomen de concordança entre el gènere gramatical i el sexe de la persona no és universal. Pot no existir (en finès), existir parcialment (en anglès) o estar encara més present (en àrab). I en altres llengües, el que es manifesta sistemàticament quan es pren la paraula no és el sexe, sinó l’estatus social que el subjecte es reconeix davant una persona concreta [33].

quadre_genere

Per tant, la concordança del gènere gramatical i el sexe, que en francès i en castellà és la manifestació més freqüent del sistema de gènere en les interaccions quotidianes, no és indiscutible. Però l’obligació que els subjectes parlants s’inscriguin en una, i només en una, categoria dins d’un sistema que n’inclou dues, i només dues, és tan ineludible com la inscripció del sexe en el registre civil. Té el mateix efecte de restricció normativa i genera el mateix malestar als individus que no volen o no poden estar adscrits a una sola casella. Herculine Barbin, que en el seu temps es va considerar hermafrodita i que ara designaríem com una persona intersexual, va escriure el següent a la primera pàgina de les seves Memòries, poc abans de matar-se:

El meu lloc no estava definit en aquest món que em defugia (…).

Inquiet i somiador, el meu front semblava enfonsar-se sota el pes de melangies ombrívoles. Era freda, tímida, i d’alguna manera insensible a totes aquestes alegries sorolloses i ingènues que il·luminen de goig un rostre infantil [34].

Ara bé, l’ordre que imposa la llengua a través del gènere gramatical no implica només una polaritat binària, sinó també una jerarquia.

Els noms de les ocupacions de les dones invisibles

«Un pare i el seu fill tenen un accident de cotxe i queden greument ferits; els bombers els porten al servei d’urgències i quan el cirurgià de guàrdia veu la criatura, exclama: “No el puc operar, és el meu fill!”». Per resoldre l’enigma, cal recordar que l’habitual en francès és fer servir els noms de les ocupacions en masculí, tot i que les exerceixin dones: en el relat anterior, «el cirurgià» és simplement «una cirurgiana» i la mare del nen ferit. Es tracta clarament d’un ús social, ja que en la llengua francesa no hi ha res que impedeixi emprar la forma femenina: l’ús de la paraula francesa chirurgienne («cirurgiana») està acreditat des del 1350. El resultat és fer invisible el fet que les dones treballen i sempre ho han fet.

"Rosie la remachadora" era un símbol icònic del front intern d'Estats Units en la Segona Guerra Mundial i un allunyament dels rols de gènere a causa de la necessitat en temps de guerra.

“Rosie la remachadora” era un símbol icònic del front intern d’Estats Units en la Segona Guerra Mundial i un allunyament dels rols de gènere a causa de la necessitat en temps de guerra, 1 d’octubre de 1942 | Howard R. Hollem, Library of Congress | Domini públic

Per justificar la reticència a utilitzar aquestes formes en femení s’addueixen diverses raons. Es diu que alguns femenins designen posicions considerades menors o subalternes o evoquen valors sexuals despectius. Es rebutja el terme «mestra de cerimònies» per feminitzar «mestre de cerimònies» a causa de la proximitat amb la «mestra d’escola», que intervé en els primers cursos i no a la universitat; a més, en francès maîtresse (mestra) també designa l’amant d’un home casat.

No obstant això, si es fessin servir de manera sistemàtica les formes femenines, es reduiria i s’esvairia el pes de les interpretacions negatives. És el que ha passat amb «les étudiantes» (les estudiants), associades tot sovint al segle xix amb una certa lleugeresa sexual [35] i que actualment ja no evoquen aquesta imatge. O amb «les romancières» (les novel·listes). Jules Barbey d’Aurevilly, en un article carregat de menyspreu contra George Sand, li discutia el lloc entre els «romanciers»: «La senyora Sand, malgrat la llengua francesa, que no sempre segueix les ordres de la intel·ligència per crear les seves paraules, no és més que una romancière, és a dir, al cap i a la fi, una bas-bleu [****] [36]».

Després de les grans obres novel·lístiques escrites per dones que han caracteritzat els dos últims segles, ja ningú no gosa expressar a cara descoberta un judici com aquest. Tot i així, els nostres usos lingüístics encara segueixen estant determinats en bona part per representacions socials no igualitàries que ells al seu torn contribueixen a reproduir.

«El masculí predomina (sobre el femení)»: de debò és així?

Qui no ha sentit aquesta fórmula, a classe de gramàtica, durant els seus anys escolars? Aquest enunciat, que suposadament descriu com funciona el francès, sona més aviat com una ordre social comminatòria –i, en efecte, ho és–, que se situa en el punt de convergència de dos problemes: el de la concordança i el de l’absència d’un genèric en francès.

Fins al segle xviii, en presència d’un grup que combinava dos noms de gèneres diferents, l’ús generalitzat establia la concordança amb el més pròxim. Així, es podia dir i escriure: «El ganivet i la cullera han quedat abandonades damunt de la taula» o també «Ell parla amb un bon gust i una noblesa encantadores». La norma de la concordança en masculí, formulada pels gramàtics a partir del segle XVI, es va imposar tard, i va ser clarament el resultat d’una intervenció sobre la llengua. Les justificacions d’aquesta primacia del masculí (que segons Beauzée respondria a «la superioritat del mascle sobre la femella», mentre que per a Bouhours el gènere masculí seria «més noble») resulten particularment insatisfactòries, ja que no són d’ordre gramatical. La noblesa remet a un ordre social i la supremacia del «mascle» sobre la «femella», a representacions derivades dels coneixements mèdics i biològics.

D’altra banda, el francès, una llengua amb dos gèneres, pateix un dèficit de genèrics que indueix a recórrer al masculí per reemplaçar-los. Dir George Sand és el novel·lista més destacat del segle xix no és el mateix que dir George Sand és la novel·lista més destacada del segle xix. L’ús del masculí no construeix la mateixa categoria que el femení: el novel·lista més destacat relaciona Sand amb el conjunt dels novel·listes del segle XIX, homes i dones, però no registra explícitament la seva pertinença al sexe femení; la novel·lista més destacada relaciona Sand únicament amb el subconjunt de novel·listes que són dones. En aquest cas, el masculí i el femení no es contraposen, per tant, com dues categories simètriques. El masculí s’utilitza per construir una categoria genèrica, mentre que el femení designa una categoria específica.

Es pot formular la hipòtesi que aquest funcionament de l’«anomenat masculí genèric» resol l’aplicació del principi de concordança amb el verb. No obstant això, en absència d’una explicació, generacions d’escolars han captat certament un principi de dominació masculina en la norma gramatical tal com aquesta s’enuncia. Aquesta norma que s’ha imposat inclou, però, dos grans inconvenients. En primer lloc, fa invisible, un cop més, la presència de les dones en els conjunts col·lectius designats per termes masculins plurals (els electors, els estudiants, els assalariats, els francesos…). A més, introdueix una ambigüitat referencial en els termes utilitzats en masculí: aquests designen la categoria específica de persones de sexe masculí, o bé el conjunt genèric de persones, més enllà de les categories de sexe? La incertesa que ja hem constatat en la interpretació dels noms de les ocupacions, títols i funcions afecta també l’ús de la paraula «homme» (home) en francès [37], que en certs casos designa la categoria genèrica («l’home és un llop per a l’home», «les ciències de l’home») i en altres, la categoria específica («vestidors per a homes», «perruqueria d’homes»). Aquesta ambigüitat fonamental que també és present tant en el títol de la Declaració Universal dels Drets de l’Home com en les traduccions al francès del Gènesi [38] conforma el nostre imaginari social, religiós i polític, i tendeix a excloure, sense que ens n’adonem, els éssers classificats com a dones de les representacions del que és humà.

La terminologia gramatical i la sexuació de les nostres percepcions del món

Finalment, un últim problema rau en l’assignació de les categories «masculí» i «femení», que la gramàtica francesa ha heretat de la grega i la llatina. Aquesta assignació, que podria justificar-se en el cas dels noms que designen éssers animats sexuats (el forner/la fornera, el gos/la gossa), no té cap fonament semàntic en el cas dels noms que designen subjectes no sexuats (el ganivet/la cullera, el feminisme/la virilitat).

El que és problemàtic no és tant la classificació lingüística dels noms en dos gèneres, sinó l’elecció dels noms que els gramàtics han atribuït a una categoria o una altra, les quals tendeixen a vincular el que no va forçosament unit i a confondre sexe i gènere gramatical. Damourette i Pichon teoritzen aquesta confusió i proposen parlar de «sexuisemblance» (sexusemblança) en comptes de «gènere gramatical»; en efecte, l’objectiu és concebre el fenomen lingüístic del gènere com un símil de sexe o com un «sexe fictici», amb la qual cosa se sexualitza el que no ho està. Claire Michard ha posat clarament de manifest fins a quin punt aquesta confusió apareix fortament modulada per concepcions misògines i sexistes. Els termes «masculí» i «femení», tal com aprenem a utilitzar-los a l’escola i com els veiem inscrits en els diccionaris, transmeten una sexualització de la nostra visió del món i de la nostra percepció de les coses a través de la manera en què percebem les paraules que les designen. Una sexualització que Bachelard reivindica obertament a La Poétique de la rêverie, on escriu, per exemple: «M’encantava saber que en francès els noms dels rius acostumen a ser femenins. És tan natural! LAube i la Seine, la Moselle i la Loire són els meus únics rius. Le Rhône i le Rhin són monstres lingüístics per a mi. Transporten l’aigua de les glaceres. Per ventura no es requereixen noms femenins per respectar la feminitat de l’aigua veritable?.»

«Fantasiar» així sobre «el gènere masculí o femení de les qualitats morals, com l’orgull i la vanitat, el valor i la passió», igual que s’esdevé amb l’enfocament de Damourette i Pichon, que parteix de les paraules per arribar al pensament, com a mínim té el mèrit de convidar-nos a prendre consciència de les determinacions lingüístiques en fer explícites les fantasies que aquestes susciten.

Examinar els fets lingüístics i els usos de la llengua també és, per tant, un pas necessari per entendre com es manté l’organització social de les relacions de sexe. Si hi ha alguna singularitat francesa en aquest àmbit, com sovint es proclama o es lamenta, aquesta sens dubte li deu molt a la llengua. En la mesura que s’imposa de manera absoluta als parlants la pròpia inscripció i la dels altres en una categoria de sexe, en què tendeix a fer invisible la presència de nombroses dones en la vida social i en el món del treball, en què promou l’apropiació del que és universal pels termes en masculí, mentre exclou l’ús de termes en femení com a genèrics, per tot això la llengua francesa participa activament, i la majoria de les vegades de manera inadvertida, en la renovació quotidiana del gènere.

No obstant això, les i els parlants poden incorporar noves visions i noves pràctiques en aquest sistema restrictiu però no immutable; així ho fan escriptors de tots els gèneres, però també certs usos socials. El francès actual està evolucionant en diferents àmbits; cada vegada s’utilitzen de manera més habitual les formes femenines dels noms de les ocupacions i professions i no només en les ofertes d’ocupació. Estan apareixent noves grafies, innovadores pel que fa a la història de la llengua, per combinar les formes masculines i femenines, segons el model del plural «les étudiant-e-s», inventant en el codi escrit formes veritablement genèriques, que evitin el recurs a masculins ambigus i femenins implícits. Aquests canvis, promoguts per unes noves relacions socials i que van més enllà de solucions puntuals, esbossen nous usos del francès. Tanmateix, continua sent necessari parar atenció a la inscripció del gènere en la llengua per entendre les visions heretades que aquesta transmet, obstaculitzant així el qüestionament de la jerarquia de gènere.

* * *

La nostra anàlisi confirma, per tant, la importància del model gramatical per a la construcció del concepte de gènere i el seu caràcter encara massa inexplorat, com ja subratllava Joan W. Scott. També ens porta a matisar la idea, àmpliament acceptada, que el gènere és sobretot un concepte principalment, o fins i tot exclusivament, gramatical; la qual cosa, entre altres motius, podria ser un impediment per al seu ús en el sentit de «sexe social». I fa palès que, malgrat una polisèmia més àmplia de la paraula, res en la història de la llengua francesa no impedeix usar-lo en aquest sentit. Només quan el pensament feminista ha inscrit clarament aquest ús en el marc d’un procés de denúncia de la dominació de les dones i alhora també d’un sistema restrictiu de bicategorització normativa de les identitats de sexe, s’ha pretès invocar la singularitat de la llengua (i a través d’ella de la cultura) francesa per intentar oposar-s’hi.

L’ús de la paraula genre (gènere) en francès comporta, sens dubte, alguns riscos de confusió per raons lingüístiques i culturals, però el mateix passa en altres llengües, i en francès també en el cas d’altres termes. En realitat, la qüestió de saber si gènere és admissible ja ha quedat superada en la pràctica per l’extraordinari auge de treballs que ha suscitat aquest concepte en les últimes dècades. Pretendre ignorar-los o rebutjar-los completament només pot ser fruit de la ceguesa intel·lectual i d’una crispació retrògrada. No obstant això, el terme tampoc no pot esdevenir un instrument màgic d’un nou prêt-à-porter del pensament. A causa del seu èxit mateix, també en la terminologia de nombroses institucions, i atesa la multiplicitat dels seus usos –que és impossible, a més d’absurd, pretendre reduir i restringir a una definició única–, la seva adopció com a instrument d’anàlisi ha de ser per força sempre crítica i contextualitzada. Ara bé, per al seu ús crític, tenir en compte la diversitat i la història de les llengües permet enriquir el concepte i alhora entendre millor les modalitats a través de les quals s’ha perpetuat i ha evolucionat el sistema de jerarquia de gènere. En el cas de la llengua francesa, el seu ús fa evident el pes particularment important d’un sistema gramatical amb dos termes, que imposa un sistema de classificació omnipresent, restrictiu i desigual als éssers animats i alhora també a la percepció del món, sistema que aviat es confon amb una suposada llei de la «naturalesa», sobretot quan es volen mantenir les desigualtats de les quals aquest sistema és producte i que aquest continua vehiculant.


[*] «Pensar que he malgastat anys de la meva vida, (…) per una dona que no m’agradava, que no era del meu gènere».

[**] Gir lingüístic. (N. de la T.)

[***] Totes les observacions següents referides al francès són aplicables també al castellà i al català, en ser totes elles llengües flexives nascudes del llatí i que segueixen la mateixa tradició «acadèmica», sobretot a partir del segle xviii. (N. de la T.)
[****] Saberuda.

[1]  Al llarg d’aquest capítol farem servir aquest equivalent per comoditat, quan s’hagi de suprimir una ambigüitat. Els significats de la paraula, com veurem, són més nombrosos i més complexos.

[2] Gènere: terme exclusivament gramatical. Parlar de gènere masculí o femení per referir-se a persones o criatures de sexe masculí o femení és o bé una ocurrència (permissible o no segons el context) o bé una barroeria. [Cursives dels/de les autors/es.]

[3] Joan W. Scott, «Le genre: une catégorie utile d’analyse historique», a De l’utilité du genre, París, Fayard, 2012, p. 18 (primera traducció al francès a Les Cahiers du GRIF, núm. 37-38, 1988). [Text original anglès: «Gender: A Useful Category of Historical Analysis» a American Historical Review, 91,1986, p. 1053-1075. N’hi ha traducció al castellà d’Eugenio i Marta Portela: «El género: Una categoría útil para el análisis histórico», a James Amelang i Mary Nash (eds.), Historia y género: las mujeres en la Europa moderna y contemporánea, València, Edicions Alfons el Magnànim, 1990. (N. de la T.)]

[4] Això ens porta a posar l’accent en l’existència d’un llarg primer període d’emergència progressiva del concepte, abans de la inflexió i el ressò que li van aportar els treballs de Judith Butler. Per raons d’espai, ens limitarem a esmentar-los molt ràpidament. Pel mateix motiu, no ens és possible ampliar aquí la reflexió sobre la llengua francesa a fi d’incloure-hi els diferents usos francòfons.

[5] John Money, «Hermaphroditism, gender and precocity in hyperadrenocorticism. Psychologic findings.», Bulletin of the John Hopkins Hospital, 96, 1995. En francès, vegeu Lovemaps, Fantasmes sexuels, «cartes» affectives et perversions, París, Payot, Petite bibliothèque Payot, 2009.

[6] Robert J. Stoller, «Gender-role change in intersexed patients», JAMA, núm. 188, p. 684-685.

[7] Robert J. Stoller, Sex and Gender. The Development of Masculinity and Feminity, Nova York, Science House, 1968.

[8] Talcott Edger Parsons, «Age and sex in the social structure of the United States», American Sociological Review, núm. 7, 1942.

[9] Margaret Mead, Male and Female: A Study of the Sexes in a Changing World, Nova York, Willima Morrow, 1949.

[10] David Haig, «The inexorable rise of gender and the decline of sex: social change in academic titles, 1945-2001», Archives of Sexual Behaviour, vol. 33, núm. 2, abril 2004, p. 92.

[11] «L’únic que em consola pel fet de pertànyer a aquest gènere és la seguretat que mai no arribaré a estar casada amb algú del mateix», citat per Scott, article citat, p. 17.

[12] A. Jumeau ho tradueix com: «L’opinion publique […] est toujours du sexe feminin» [L’opinió pública […] és sempre de sexe femení], George Eliot, Le Moulin sur la Floss (1860), París Gallimard, Folio, 2003, p. 652. Citat per Haig, article citat, nota 8.

[13] En els textos francesos es troba la forma gendre, per influència del verb gendrer (que en francès modern ha donat lloc a engendrer) i aquesta mateixa forma gendre de l’anglonormand és la que donarà lloc a gender en anglès.

[14] Gautier de Coincy, Miracles Notre Dame: La mort perpetuel engenre Cil qui aimme masculin genre Plus que le feminin ne face. Et Die de son livre l’esface [1236].

[15] Laure Surville de Balzac, Lettres à une amie de province (1831-1837), París, Plon, 1932, p. 141.

[16] Marcel Proust, Un amour de Swann [1913], París, Gallimard, Folio, 1998, p. 375. Anne-Emmanuelle Berger també n’assenyala aquest ús a Le Grand Théâtre du genre, París, Belin, 2013, p. 195.

[17] Robert J. Stoller: «Faits et Hypothèses. Un examen du concept freudien de bisexualité», Nouvelle Revue de Psychanalyse, núm. 7 «Bisexualité et différence des sexes», primavera 1973, p. 153. L’anglès tan sols s’ha conservat de manera puntual en la versió francesa d’aquest article per introduir la distinció que estableix Stoller entre bisexualitat i bigenderality, entesa com la «qualitat psicològica inherent al fet de tenir simultàniament aspectes de masculinitat i de feminitat».

[18] Kate Millett, La politique du mâle, París, Stock, 1971. [N’hi ha traducció al castellà d’Ana María García: Política sexual, Madrid, Cátedra, Feminismos, 1995.]

[19] Ann Oakley, Sex, Gender and Society, Nova York, Harper Colophon, 1972.

[20] Catharine R. Stimpson, «Editorial», Signs. Journal of Women in Culture and Society, vol. 1, núm. 1, tardor 1975.

[21] Gayle Rubin, «The Traffic in Women: Notes on the “Political Economy” of Sex», a R. Reiter, Toward an Anthropology of Women, Nova York, Monthly Review Press, 1975, p. 165; traducció al francès de Nicole-Claude Mathieu, «L’économie politique du sexe. Transactions sur les femmes et systèmes de sexe-genre», Les Cahiers du Cedref, núm. 7, 1998. Reeditat sota el títol «Le marché aux femmes: ‘Économie politique’ du sexe et systèmes de sexe/genre», a G. Rubin, Surveiller et jouir. Anthropologie politique du sexe, París, Epel, 2010, p. 33. [N’hi ha traducció al castellà: «El tráfico de mujeres: Notas sobre la ‘economía política’ del sexo», Revista Nueva Antropología, vol. VIII, núm. 30, Universidad Nacional Autónoma de México. Mèxic DF, 1986, p. 95-145.]

[22] Femmes, feminisme et recherches. Actes du colloque national de Toulouse, décembre 1982, Tolosa de Llenguadoc, AFFER, 1984, p. 34.

[23] Michel Arrivé, Le Linguiste et l’Inconscient, París, PUF, 2008, p. 152.

[24] Llei núm. 94-665 de 3 d’agost de 1994, relativa a l’ús de la llengua francesa, coneguda com a Llei Toubon.

[25] Butlletí oficial núm. 34 de 22 de setembre de 2005, Commission générale de terminologie et de néologie, «Recommandation sur les équivalents français du mot gender», http://www.education.gouv.fr/bo/2005/34/CTNX0508542X.htm.

[26] La Guía para la evaluación del impacto en función del género de la Comissió Europea es va publicar el 1998.

[27] Jean Larnac, Histoire de la littérature féminine en France, París, éditions Kra, 1929, p. 256.

[28] Judith Butler, Trouble dans le genre. Pour un féminisme de la subversion, París, La Découverte, 2005. [N’hi ha traducció al castellà de María Antonia Muñoz García: El género en disputa: el feminismo y la subversión de la identidad, Barcelona, Paidós, 2007.]

[29] Ho exposa molt bé Anne-Emmanuelle Berger, Le Grand Théâtre du genre, op. cit., p. 48-51, per exemple.

[30] En aquesta línia, Natacha Chetcuti i Lucas Greco van titular el seu llibre sobre les relacions entre llengua i gènere La Face cachée du genre [La cara oculta del gènere], París, Presses de la Sorbonne nouvelle, 2012.

[31] Monique Wittig, La Pensée straight [2001], París, Éditions Amsterdam, 2007, p. 106. [N’hi ha traducció al castellà de Javier Saéz i Paco Vidarte: «El pensamiento heterosexual», a El pensamiento heterosexual y otros ensayos, Barcelona i Madrid, Egales, 2005.]

[32] Ens sumem a l’argumentació d’Edwige Khaznadar, que demostra en els seus treballs que és més convenient pensar i analitzar la relació masculí/femení en termes d’alternança i no, com ha estat costum en la tradició gramatical francesa, en termes de derivació (d’acord amb la qual les formes del femení es construeixen a partir de les formes del masculí). Vegeu, per exemple, Edwige Khaznadar, Le Féminin à la française. Académisme et langue française, París, L’Harmattan, 2002.

[33] Per exemple, en coreà, per dir «jo» es fa servir, segons els casos, bé el pronom «corrent» na, bé el pronom «humil» ce, que s’usa davant de persones que es consideren superiors. (François Jacquesson, Les Personnes. Morphosyntaxe et sémantique, París, CNRS Éditions, 2008, p. 71.)

[34] Michel Foucault va reeditar aquest text el 1978, sota el títol d’Herculine Barbin dite Alexina B., París, Gallimard, 1978, p. 9.

[35] Vegeu, per exemple, Guy de Maupassant, Bel-ami, 1885, primera part, cap. VII traduït amb el títol d’El buen mozo, per S. Romo-Jara: «‘¿Qué caprichosa imaginación ha podido preparar esta unión de una viejo con una desequilibrada? ¿Qué razones han podido decidir a ese inspector a casarse con esa colegiala? Misterio. ¿Quién sabe? ¿El amor acaso? En fin —concluyó—, como querida es deliciosa y sería una estupidez dejarla.»

[36] Jules Barbey d’Aurevilly, «Deux romans scandaleux», Les Romanciers, a Les Oeuvres et les hommes, primera sèrie, vol. 1, París, Les Belles Lettres, 2005, p. 1184.

[37] Derivat del llatí homo, l’«ésser humà», el francès homme té els dos sentits d’homo i de vir (en llatí, l’«ésser humà masculí», que ha donat lloc a l’adjectiu viril).

[38] La Vulgata cita el verset 1-27 d’aquesta manera: Et creavit Deus hominen ad imaginem suam ad imaginem Dei creavit illum masculum et feminam creavit eos. Cosa que en francès es converteix en: Dieu créa l’homme à son image, il le créa à l’image de Dieu, il créa l’homme et la femme [Déu va crear l’home a la seva imatge, Ell el va crear a la imatge de Déu, Ell va crear l’home i la dona] (traducció al francès de Louis Segond).

L’autor d’aquest article se’n reserva tots els drets

Vegeu comentaris1

  • Ainhoa | 02 març 2017

Deixa un comentari

El que li deu el gènere a la gramàtica