El pes del núvol

En els darrers temps, diversos data centers han emergit de l’anonimat per convertir-se en nous monuments de l’era de la informació.

Inflat d'un globus de gas a la fàbrica de gas de La Villette. Font: Wikimedia Commons.

Inflat d’un globus de gas a la fàbrica de gas de La Villette. Font: Wikimedia Commons.

La metàfora del Núvol ha funcionat com un vel, sovint massa opac, que ens distancia de la fisicitat de la xarxa. De fet, un dels secrets més ben guardats d’Internet ha consistit en les grans infraestructures que en requereix el funcionament correcte. Però, en els darrers temps, diversos data centers han emergit de l’anonimat per convertir-se en nous monuments de l’era de la informació.

Quincy, Washington

Quincy (Washington), al nord-oest dels Estats Units, és una població agrícola de set mil habitants amb dos supermercats i dues ferreteries. El New York Times la defineix com «una comunitat d’agricultors enmig d’un desert», i fins fa ben poc la seva principal activitat productiva era el conreu de patates i mongetes. Tanmateix, no seria gens exagerat afirmar que, des de fa uns quants anys, Quincy ha esdevingut una de les capitals d’Internet. No, és clar, de l’emprenedoria digital; a Quincy no hi ha startups, i probablement tampoc espais de coworking ni cafès plens de MacBooks. Quincy és el revers de les ciutats bandera del capitalisme cognitiu, però, sense comunitats com aquesta, la nostra vida a la Xarxa tal com la desenvolupem avui seria inviable. Quincy és, literalment, la Xarxa.

Entre els camps de conreu que envolten el poble, han aparegut progressivament grans caixes anònimes, algunes d’elles amb l’extensió d’uns quants camps de futbol. Companyies com Yahoo!, Dell o Microsoft han triat aquest punt geogràfic per construir-hi diversos dels seus data centers, les grans instal·lacions industrials en què s’emmagatzema i des de les quals es distribueix tot el que conté aquest espai, personal i col·lectiu alhora, que hem batejat com el núvol.

El núvol: el nom genèric per als serveis que preserven les nostres fotos, documents de treball, missatges de correu electrònic, en què s’emmagatzemen vídeos virals i cançons d’èxit, blockbusters cinematogràfics, mapes digitals que fem servir cada dia per guiar-nos pels carrers de qualsevol ciutat, amb què entrem en contacte desenes de vegades al llarg del dia des del nostre smartphone, la nostra tauleta o el nostre ordinador personal, potser és una de les metàfores més enganyoses que el màrqueting hagi creat mai, ja que al darrere no hi ha res lleuger ni intangible. La nostra insaciable set de dades ha produït una gran indústria pesada que, en moltes coses, no es diferencia gaire de les factories de l’era mecànica.

Vista aérea dels centres de dades de Quincy, WA.

Vista aérea dels centres de dades de Quincy, WA. Font: PRLOG.

Quincy és un port clau dins de les rutes globals del trànsit d’informació. Com ella, hi ha altres localitats anònimes, com The Dalles (Oregon), Ashburn (Virgínia), Lenoir (Carolina del Nord) o, fora dels Estats Units, Sant Ghislain (Bèlgica). Aquestes fites de la geografia emergent de les dades no han estat triades a l’atzar. Malgrat el bestseller de Tom Friedman, el món no és pla, ni Internet tampoc. Entre els factors que determinen on se situa un data center, té un pes el fet econòmic –la disponibilitat del sòl o els incentius fiscals–, però, per damunt de tot, el seu funcionament requereix l’accés directe a infraestructures que li ofereixin grans quantitats d’electricitat a baix preu, i un clima sec i fred que faciliti la tasca de mantenir sota control la temperatura al seu interior, on giren milers de discos durs que necessiten ser refrigerats. Mantenir el nostre ritme incessant de producció consum de dades i assegurar que aquestes estiguin accessibles en qualsevol moment té un cost no trivial.

El consum elèctric de l’àmplia infraestructura industrial desplegada pel núvol ja no és una qüestió anecdòtica. Els càlculs exactes de l’energia necessària per mantenir operatius els data centers d’arreu del món varien d’any en any, però les estimacions no baixen de l’1,3 per cent de la producció mundial. La indústria viu en una carrera constant per fer que els seus sistemes siguin més eficients, i per utilitzar fonts d’energia renovable –Google, Amazon o Facebook són els primers interessats a reduir l’import de la seva factura energètica. Però, alhora, el nombre d’instal·lacions noves arreu del món no deixa de créixer. A més, aquestes xifres només inclouen l’energia que requereix mantenir els servidors en funcionament, no la que fem servir alimentant els nostres encaminadors, carregant les bateries dels nostres ordinadors i telèfons, ni la que s’utilitza per fabricar processadors, discos durs i pantalles multitouch.

Mantenir la il·lusió que les tecnologies de la comunicació operen en el territori del que és virtual esdevé més difícil quan entenem fins a quin punt no són estrictament una indústria neta. La contaminació emesa pels data centers –en especial pels seus generadors dièsel que s’activen en cas de fallada elèctrica, i consumeixen combustible– apareix cada cop més sovint en les relacions de violacions de les normatives mediambientals per emissions contaminants. Amazon va rebre més de 24 multes per aquest concepte entre el 2009 i el 2011.

Si de vegades un data center es veu obligat a cremar dièsel per mantenir el servei, és per culpa del sacrosant uptime, un concepte central en la indústria que es refereix al percentatge del temps que garantim que un servei estarà funcionant. Els gegants com Google o Facebook aspiren a un uptime del 100%, i exigeixen no baixar del 99,9%. Per garantir aquesta fiabilitat, cal un ampli marge de capacitat de resposta que asseguri que el servei estarà disponible fins i tot quan hi hagi una punta de demanda molt per damunt de la mitjana. Cal que moltes peces funcionin correctament perquè puguem fer pujar aquella foto a Instagram ara, i no pas un segon més tard, o perquè un nou vídeo de Miley Cirus o de Lady Gaga s’estengui víricament per les xarxes socials.

Entre el secret i el monument

Una de les raons per les quals no ha estat senzill mantenir durant gaire temps la il·lusió de la intangibilitat del núvol ha estat el tradicional secretisme de la indústria dels data centers, que ha desenvolupat la seva tasca des de l’opacitat i la discreció. Mentre que, al llarg de l’última dècada, les atractives possibilitats d’interacció que obren la Web 2.0, les xarxes socials i la Internet mòbil se situen en el centre de la conversa pública, fora del focus d’atenció es desplega sense cap desig de visibilitat l’arquitectura tecnològica necessària per fer-los operar. Durant molts anys, les grans companyies tecnològiques han preservat amb molt de zel el nombre i la localització dels seus data centers. Aquest desig d’invisibilitat, fonamentat habitualment per la necessitat de mantenir estrictes mesures de seguretat a les instal·lacions i evitar l’espionatge industrial, s’expressen en el disseny de les seves construccions. Grans caixes sense cap caràcter arquitectònic, tancades sobre si mateixes, sense signes d’identificació exterior ni logos corporatius que permetin associar el contenidor amb el que preserva el seu interior. Els data centers podrien ser els no-llocs definitius, perquè pràcticament no són ni tan sols edificacions. Fins al 85% del cost de construcció d’un data center va a parar als seus sistemes mecànics i elèctrics. Estan embolcallats amb tan poca arquitectura com és possible.

Mentre el sector d’Internet esquivava tota conversa sobre els espais industrials que s’amaguen darrere de les seves interfícies, ha estat rar que hi hagués res destacable en termes arquitectònics per esmentar sobre qualsevol d’ells. Evidentment, hi ha excepcions; la més notable durant uns quants anys ha estat Pionen. En operació des del 2008, es troba a l’interior d’un antic búnquer nuclear al centre d’Estocolm. El seu propietari, el proveïdor d’Internet Bahnhof, l’ha dissenyat com si fos l’escenari d’una pel·lícula de James Bond dels anys setanta, amb cascades, vegetació, sales de reunions suspeses sobre l’espai, i fins i tot els motors d’un submarí alemany com a decoració. Durant el 2010, Pionen va allotjar els servidors plens de secrets de Wikileaks.

Tanmateix, en els darrers anys, algunes de les actituds dins de la indústria han començat a canviar, i alguns pronostiquen el final de l’era de l’anonimat. Conscients de l’interès que desperten, a mesura que premsa i turistes de les infraestructures s’han acostat a les seves formes anònimes, Silicon Valley no ignora que estan destinats a convertir-se en símbols arquitectònics d’un nou poder, en castells de l’era de la informació.

El 6 de juny de 2011, en la seva última aparició en públic només quatre mesos abans de morir, Steve Jobs mostrava imatges del data center que la seva empresa havia construït a Maiden (Carolina del Nord) expressament per al llançament d’iCloud, el servei que preservaria els documents dels usuaris d’Apple. Al desembre del 2012, Google fa un pas inesperat i mostra l’interior de diverses de les seves instal·lacions en diferents punts del món, a través de les imatges de la fotògrafa Connie Zhu.

Els nous data centers semblen destinats a reconèixer el seu caràcter simbòlic que els converteix en més que simple infraestructura industrial, a mesura que els arquitectes els transformen en icones, en l’encarnació material de la Xarxa. A l’est de Londres, la instal·lació Telehouse West mostra una façana sense finestres segmentada en rectangles de diferent graduació de color, que només es pot definir com a «pixelada». En altres casos, els data centers s’amaguen a plena vista en el mateix centre de les ciutats, amb la qual cosa canibalitzen edificis que abans havien tingut una altra funció. A Manhattan, l’edifici de la New York Telephone Company, una torre grisa de 32 plantes al costat del pont de Brooklyn que es veu des de múltiples punts de la ciutat, està sent buidat per convertir-se en un altre contenidor de servidors i sistemes de refrigeració.

Mentre la nostra necessitat d’emmagatzemar dades no para de créixer, la indústria dels data centers es continua estenent per la geografia del planeta, i arriba a paisatges allunyats de nuclis urbans i camps de conreu. A Suècia, Facebook disposa d’un centre a Lulea, al límit mateix del cercle polar àrtic. Per la seva banda, Google va registrar el 2008 una patent que descriu un possible model de data center flotant que funcioni de manera autònoma en alta mar, alimentat per la força del vent i el moviment de les onades. És difícil saber si aquesta visió s’acabarà transformant en part del nostre paisatge infraestructural, però hi ha més consens en què el nombre de persones necessàries per fer operar cada un d’aquests magatzems de la memòria –avui dia entre 25 i 40– serà cada vegada menor. El data center del futur és un immens magatzem fosc en el qual mai s’encén cap llum. Els robots que s’encarreguen del seu manteniment no ho necessiten.

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari