El jo a Internet

Internet ha passat d’una utopia on tot era possible a un lloc ple de gent enfadada i obsessionada per la seva pròpia representació.

Ordinador amb persona vestida de Dràcula. 1980

Ordinador amb persona vestida de Dràcula. 1980 | John Marton, The U.S. National Archives | Sense restriccions conegudes de drets d’autor

Jia Tolentino va començar a navegar per la Internet de Geocities, els fòrums i els gifs. Anys després, la lluita de les xarxes socials per la nostra atenció permanent dibuixa un escenari totalment diferent. En aquest avançament de Falso espejo. Reflexiones sobre el autoengaño, per cortesia de Temas de Hoy, Tolentino fa un repàs d’aquesta evolució per entendre com l’ecosistema d’Internet condiciona la nostra vida dins i fora de la xarxa.

Al principi, Internet feia bona pinta. «Em vaig enamorar d’Internet la primera vegada que el vaig fer servir al despatx del meu pare, i vaig pensar que era la cosa MÉS COOL», vaig escriure, quan tenia deu anys, en una subpàgina d’Angelfire titulada «La història de com la Jia es va tornar addicta a Internet». En una caixa de text superposada a un fons horrorós de color violeta, hi vaig afegir:

Però aleshores feia tercer i l’únic que visitava eren webs de Beanie Baby. L’ordinador de casa era vell, una andròmina, i no teníem Internet. AOL em semblava un somni llunyà. Però durant les vacances de primavera del 1999 ens vam comprar un ordinador dels millors que hi havia i, òbviament, tenia totes aquelles demos. Així que, per fi, vam tenir accés a AOL i jo vaig quedar al·lucinada per com era de meravellós tenir un perfil i xatejar i poder entrar a IMS!!

Després  –explicava– vaig descobrir les pàgines web personals («Vaig quedar bocabadada!»). Vaig aprendre a programar HTML i «alguns truquets de Javascript». Vaig crear la meva pàgina web en el servidor per a principiants Expage: primer vaig triar colors pastel i després vaig canviar-los pel «tema nit estrellada». Em vaig quedar sense espai i llavors «vaig decidir saltar a Angelfire. Uau.» Vaig aprendre a dissenyar els meus propis gràfics. «Tot això va passar en quatre mesos», vaig escriure, al·lucinada de la rapidesa amb què evolucionava la meva ciutadania a Internet; tenia deu anys. No fa gaire, vaig tornar a visitar els webs que en aquell moment trobava inspiradors i vaig pensar: «Mira que havia de ser idiota, perquè m’al·lucinessin aquestes coses».

No soc capaç de recordar si vaig començar aquest assaig de manera involuntària fa dues dècades, ni tan sols recordo haver fet la subpàgina d’Angelfire, que vaig trobar quan buscava els meus primers rastres personals a Internet. Ara, amb el pas del temps, es veu d’allò més escarransida: la pàgina d’inici, titulada «EL BO I MILLOR», mostra una fotografia sépia d’Andie, de la sèrie Dawson’s Creek, i un enllaç mort a una pàgina anomenada «EL CAMP GELAT», que és «MILLOR!». Hi ha una pàgina dedicada al GIF d’una gata que es diu Susie i pica l’ullet, i una «Pàgina amb lletres guais» amb un bàner per desplaçar-s’hi i la lletra de la cançó «All Star» de Smash Mouth, la de «Man! I Feel Like a Woman» de Shania Twain i l’irrespectuós tema «No Pigeons» de Sporty Thievz. A la pàgina de preguntes freqüents –hi havia una pàgina per a preguntes freqüents– hi vaig escriure que havia de tancar la secció de nines de dibuixos animats personalitzades, perquè «la resposta ha estat enorme».

Pel que sembla, vaig crear i utilitzar aquest web d’Angelfire durant uns pocs mesos de l’any 1999, tan bon punt els meus pares van comprar l’ordinador. La meva absurda pàgina de preguntes freqüents especifica que vaig començar el web al juny, i la secció titulada «Diari» –que proclama: «Seré absolutament sincera sobre la meva vida, encara que no vull aprofundir massa en pensaments personals»– aplega entrades que només arriben fins al mes d’octubre. Una d’aquestes entrades comença així: «Fa tanta CALOR fora, que no soc capaç de comptar quantes glans m’han caigut al cap, potser a causa de l’esgotament». Una mica més endavant, vaig escriure, en un to més aviat profètic: «M’estic tornant boja! Soc una addicta a Internet!».

«La història de com la Jia es va tornar addicta a Internet» | Jia Tolentino

«La història de com la Jia es va tornar addicta a Internet» | Jia Tolentino

L’any 1999 passar tot el dia enganxada a Internet era una altra cosa. Era així per a tothom, no només per a una nena de deu anys: era l’època de You’ve Got Mail, quan feia l’efecte que el pitjor que podia passar a Internet era que t’enamoressis de la persona que dirigia el negoci de la competència. Els anys vuitanta i noranta la gent es reunia en fòrums oberts d’Internet, atrets, com si fossin papallones, pels tolls i les flors formats per la curiositat i l’experiència dels altres. Grups autoregulats com Usenet proposaven animats debats de suposat interès general sobre la conquesta de l’espai, meteorologia, receptes de cuina i discos insòlits. Els usuaris donaven consells, responien a preguntes, feien amistats i es preguntaven en què acabaria convertint-se aquell nou invent que era Internet.

Com que existien pocs motors de cerca i no hi havia plataformes socials centralitzades, en la primera època d’Internet els descobriments es donaven en l’àmbit privat, i el plaer que produïen comportava una recompensa solitària. Un llibre del 1995, titulat You Can Surf the Net!, proposava una llista de pàgines web en què podies llegir crítiques de pel·lícules o aprendre arts marcials. Instava els lectors a seguir unes normes d’etiqueta bàsiques (no ho escriguis tot en majúscules; no gastis l’amplada de banda d’altres persones, que és molt car, publicant textos llarguíssims) i els animava a sentir-se còmodes en aquest nou món («No us preocupeu» –apuntava l’autor–, «hauríeu d’espifiar-la estrepitosament perquè us arribessin a cridar l’atenció»). En aquell moment, GeoCities va començar a oferir la possibilitat de crear webs personals, tant per a pares que volguessin parlar de golf, com per a fills frisosos per erigir santuaris lluminosos a Tolkien o a Ricky Martin o als unicorns; la majoria d’aquestes pàgines es remataven amb un primitiu llibre de convidats i un comptador de visites en verd i negre. GeoCities, igual que la xarxa de xarxes mateixa, era maldestra, lletja, funcionava només a mitges i s’organitzava per barris: /area51/ per a amants de la ciència-ficció, /westhollywoodland/ per a la vida LGTBI, /enchantedforest/ per a nens, /petsburgh/ per a mascotes. Si sorties de GeoCities, podies fer un tomb per altres carrers d’aquesta ciutat de curiositats sempre en expansió. Podies passar per Expage o Angelfire, com jo feia, i distreure’t una estona a la carretera on ballaven els dibuixos animats de hàmsters diminuts. Es tractava d’una estètica emergent: text pampalluguejant, animacions sense polir. Si topaves amb alguna cosa que et feia peça i volies passar més temps en qualsevol d’aquests barris, podies construir la teva pròpia llar en el marc HTML i començar a decorar-la.

A aquest període d’Internet se l’ha batejat com a Web 1.0, un nom creat retrospectivament a partir del terme Web 2.0, encunyat per l’escriptora i dissenyadora d’experiències per a usuaris Darcy DiNucci en un article titulat «Fragmented Future», publicat l’any 1999. Va escriure: «Internet, tal com el coneixem ara, que es carrega en una finestra del navegador en pantalles essencialment estàtiques, és només l’embrió de l’Internet que vindrà. El Web 2.0 comença a treure el cap… No veurem la xarxa com a pantalles plenes de text i gràfics, sinó com un mecanisme de transport, l’èter gràcies al qual té lloc la interactivitat». En el Web 2.0 les estructures serien dinàmiques, va predir: en lloc de cases, les pàgines web seran portals en els quals es podrà mostrar un corrent d’activitat canviant; actualitzacions d’estatus, fotografies. Tot el que facis a Internet s’entrellaçarà amb el que faci l’altra gent, i el que els agradi als altres serà el que veuràs tu. Les plataformes Web 2.0, com Blogger o Myspace, van facilitar que persones que fins llavors havien estat meres observadores, que tan sols contemplaven una pantalla, comencessin a generar escenaris propis personalitzats en canvi constant. A mesura que cada vegada més gent va començar a registrar digitalment la seva existència, l’entreteniment es va convertir en un imperatiu: calia registrar-se digitalment per existir.

Un article de Rebecca Mead publicat l’any 2000 a la revista The New Yorker elaborava un perfil de Meg Hourihan, una de les primeres blogueres, coneguda pel seu blog Megnut. Mead explicava que els primers divuit mesos el nombre de blogs havia passat de cinquanta a uns quants milers, i blogs com Megnut rebien milers de visites al dia. Aquest nou Internet era social («un blog consisteix bàsicament en enllaços a altres pàgines web i en comentaris sobre aquests enllaços»), però centrat en la identitat individual (els lectors de Megnut sabien que ella volia que a San Francisco hi hagués millors tacos de peix, que era feminista i que tenia bona relació amb la seva mare). La blogosfera també desbordava de transaccions, que tendien a ressonar i intensificar-se. «L’audiència principal dels blogs són altres bloguers», va escriure Mead. Les normes de cortesia exigien que «si, en el seu blog, algú escriu sobre el teu blog, tu també has d’escriure sobre el seu».

A mesura que els blogs van anar guanyant importància, les vides privades van passar a convertir-se en domini públic, i els incentius socials –agradar, ser vist– es van transformar en econòmics. Els mecanismes d’exposició d’Internet van començar a semblar una manera viable de forjar-se una carrera. Hourihan va fundar Blogger amb Evan Williams, que més endavant va crear Twitter. JenniCam, fundada el 1996 quan la universitària Jennifer Ringley va començar a penjar fotos de la seva habitació a la residència d’estudiants, va arribar a atreure més de quatre milions de visites diàries; alguns pagaven una subscripció per poder descarregar-se les imatges abans. Internet, que prometia un públic potencialment il·limitat, va començar a percebre’s com l’espai natural per a l’expressió personal. En una de les entrades del seu blog, la parella de Megnut, el bloguer Jason Kottke, es preguntava per què no en tenia prou limitant-se a escriure els seus pensaments en privat. «No sé per què, però se’m faria estrany», va escriure. «La xarxa és el lloc adequat per expressar les teves idees i sentiments i aquesta mena de coses. Escriure-les en qualsevol altra banda sembla absurd».

A poc a poc, cada vegada més gent hi va estar d’acord. La crida a expressar-se d’una manera personal va convertir el poble d’Internet en una ciutat, que va anar creixent a càmera ràpida i va comportar que les connexions socials s’expandissin com neurones en totes direccions. Amb deu anys, jo clicava a la recerca d’altres pàgines d’Angelfire amb GIFs d’animals i preguntes sobre Smash Mouth. Amb dotze, escrivia cinc-centes paraules cada dia en un LiveJournal públic. Quan en vaig fer quinze, penjava fotos meves en minifaldilla a Myspace. Amb vint-i-cinc, la meva feina consistia a escriure textos que atraguessin, idealment, centenars de milers d’estranys a una publicació. Ara en tinc trenta i la major part de la meva vida està inextricablement lligada a Internet i crea un laberint inacabable de connexions forçoses; un infern elèctric, febril i invivible.

myspace.com, 2017 | Web Design Museum

myspace.com, 2017 | Web Design Museum

De la mateixa manera que en la transició del Web 1.0 al Web 2.0, l’Internet social va anar solidificant-se i, de cop i volta, ho ocupava tot. Podria establir-se’n el punt d’inflexió al voltant de l’any 2012. La gent anava perdent interès per Internet i va començar a articular una nova sèrie de nicieses. Facebook s’havia tornat tediós, trivial i esgotador. Instagram semblava millor, però no va trigar a revelar-se com un circ de tres pistes basat en la felicitat, la fama i l’èxit. Twitter, malgrat totes les seves promeses discursives, era on tothom piulava per queixar-se de les companyies aèries i dir fàstics sobre articles escrits per altres per incitar la gent a afegir llenya al foc… El somni d’un jo millor i més autèntic gràcies a Internet semblava esfumar-se. Si abans, a Internet, ens havíem sentit lliures per ser nosaltres mateixos, ara ens sentíem encadenats a nosaltres mateixos online, i això ens havia tornat autoconscients. Les plataformes que havien promès connexió van començar a induir l’alienació a una escala massiva. La promesa de llibertat que havia estat Internet començava a reformular-se com a una eina que oferia, com a potencial principal, que hi regnava l’ús incorrecte.

Però, malgrat que a Internet ens hem tornat cada vegada més tristos i desagradables, el miratge d’un possible jo millorat a la xarxa ens ha continuat resultant atractiu. Com a mitjà de comunicació, Internet queda determinat per un incentiu amb rendiment incorporat. A la vida real, pots limitar-te a viure la teva vida i ser visible per a un grapat de persones. Però a Internet no et pots limitar a passejar per fer-te visible: si vols que et vegin, has d’actuar. Si vols tenir presència a Internet, has de comunicar-te. I com que a Internet les plataformes principals es construeixen a partir de perfils personals, pot fer l’efecte –en primera instància de forma mecànica, i després com una espècie d’instint codificat– que el propòsit bàsic d’aquesta comunicació és aconseguir quedar bé. Els mecanismes de recompensa online empenyen amb totes les seves forces per substituir els que no són a la xarxa i, després,  bandejar-los. Per això tothom intenta semblar meravellós i cosmopolita a Instagram; per això tothom sembla tan envanit i triomfant a Facebook; per això fer una declaració política virtuosa a Twitter ha arribat a convertir-se, per a molta gent, en un benefici polític en si mateix.

Aquesta pràctica s’acostuma a denominar postureig ètic, un concepte que, en general, fan servir els conservadors per criticar l’esquerra. Però el postureig ètic és bipartidista, i fins i tot podria definir-se com a apolític. Twitter està infestat de dramàtiques promeses de lleialtat a la segona esmena que funcionen com a postureig ètic propi de la dreta; també pot considerar-se postureig ètic que la gent tuiti el número del telèfon de l’esperança després de la mort d’algun famós. Som ben pocs, els totalment immunes a aquesta pràctica, perquè topa amb el desig genuí de mostrar-nos com a éssers polítics íntegres. Penjar fotos de les manifestacions contra la separació de les famílies a la frontera amb Mèxic, com vaig fer jo mentre escrivia aquestes ratlles, és una acció que té un significat microscòpic, és una mostra de principis autèntics i, també, inevitablement, un intent tangencial de donar a entendre que soc bona persona.

Portat a l’extrem, el postureig ètic ha empès gent d’esquerra a comportar-se d’una manera manifestament inestable. El juny del 2016, després de la mort d’un nen de dos anys en un centre turístic Disney –un caiman el va atacar quan jugava a tocar de l’aigua d’una llacuna on estava prohibit banyar-se–, va començar un debat llegendari. Una dona, que havia aconseguit deu mil seguidors a Twitter gràcies als seus missatges sobre justícia social, va considerar que era una oportunitat fantàstica i va tuitar, amb gran solemnitat: «Estic tan farta dels privilegis dels homes blancs, que ni tan sols sento pena si un caiman ha devorat un nen de dos anys perquè el seu pare no ha fet cas dels senyals de perill». (La gent se li va tirar al damunt, burlant-se’n, per demostrar la seva suposada superioritat moral, com també faig jo ara mateix.) Al començament del 2018, va passar una cosa semblant amb un tuit relacionat amb una història que es va fer viral: un gran ocell marí blanc, que havien batejat com a Nigel, havia mort al costat del cimbell de ciment en forma d’ocell al qual feia la cort des de feia anys. Una tuitera enfurismada va escriure: «Ni tan sols els ocells de ciment tenen per què donar-te afecte, Nigel», i va afegir un llarg text a Facebook en què argumentava que el festeig d’en Nigel a l’ocell de ciment exemplificava… la cultura de la violació. «Estic disposada a aprofundir la lectura feminista que es pot fer de la mort de l’albatros Nigel, en absolut tràgica, si algú me la demana», va afegir sota el tuit original, que va rebre més d’un miler de «m’agrada». Aquestes mostres forassenyades, i la seva proximitat inquietant amb la validació que es produeix a la xarxa, són casos d’estudi sobre com el nostre món –digitalment mediatitzat, completament consumit pel capitalisme– fa que sigui molt fàcil parlar sobre qüestions morals, però molt difícil viure d’acord amb principis morals. No podries fer servir una notícia sobre la mort d’un nen petit per criticar els privilegis dels blancs si, en la nostra societat, el discurs sobre la justícia no cridés molt més l’atenció del públic que les condicions necessàries perquè fer justícia sigui possible.

En l’àmbit dels conservadors, les actuacions relatives a la identitat política a Internet han estat fins i tot més salvatges. El 2017, el grup de joves conservadors experts en xarxes socials Turning Point USA va engegar una protesta contra la Kent State University de la mà d’un estudiant que portava posat un bolquer per demostrar que «els espais lliures de polèmica són per a nadons». (Es va convertir en una notícia viral, que era el que TPUSA volia, però no de la manera que havien pretès: unànimement, la gent va fer befa de la protesta, i un usuari de Twitter va enganxar el logo del web pornogràfic Brazzers a la foto del noi amb bolquer. El coordinador de TPUSA a la Kent State University va dimitir.) Sigui com sigui, va ser infinitament més coherent que una campanya del principi del 2014 que va acabar convertint-se en un esquema d’actuació per a la dreta en temes relacionats amb Internet, quan un ampli grup de joves misògins es van reunir per emprendre una acció avui coneguda com a Gamergate.

L’assumpte en qüestió, segons sembla, es basava en el fet que un grup de persones creien que una dissenyadora de videojocs es ficava al llit amb un periodista per rebre’n una cobertura informativa favorable. Tant ella com un grup d’escriptores i crítiques feministes van rebre amenaces de violació i de mort, i van patir també altres formes d’assetjament, tot sota el presumpte estendard de la llibertat d’expressió i de «l’ètica en el món del periodisme sobre videojocs». La majoria dels assetjadors –la revista Deadspin va calcular que es tractava d’unes deu mil persones– van rebutjar la versió de les dones, al·ludint repetitivament a la mala fe de les demandants o insistint a afirmar que el Gamergate es basava, en realitat, en ideals nobles. Gawker Media, la companyia a què pertany Deadspin, també va acabar convertint-se en una diana, en part pel seu desdeny agressiu envers els integrants del Gamergate: la companyia va perdre més d’un milió de dòlars en ingressos publicitaris quan els anunciants es van trobar enmig de la voràgine.

Damsel in Distress: Part 1 - Tropes vs Women in Video Games | Anita Sarkeesian | Feminist Frequency
Damsel in Distress: Part 1 - Tropes vs Women in Video Games | Anita Sarkeesian | Feminist Frequency

L’any 2016, un fiasco similar es va convertir en notícia a escala nacional, el Pizzagate: uns quants internautes furibunds van assegurar haver trobat missatges xifrats sobre esclavitud sexual infantil en els anuncis d’una pizzeria relacionada amb la campanya electoral de Hillary Clinton. La ultradreta es va encarregar de propagar la teoria a les xarxes, provocant un atac generalitzat a la pizzeria Comet Ping Pong de Washington DC i a totes aquelles persones vinculades amb aquest restaurant –tot a fi de combatre la pedofília–, fins que un dia un home va entrar al local disparant una arma pensant-se que així salvaria els nens. (Temps després, la mateixa facció sortiria en defensa de Roy Moore, candidat republicà al Senat, acusat d’abús de menors.)

L’esquerra més primfilada no s’atreviria ni tan sols a somiar en una habilitat semblant per transformar el sentit de justícia en una arma. Fins i tot els militants del moviment antifeixista, conegut com a antifa, solen ser repudiats pels centristes liberals, per bé que el moviment antifa té les arrels en la llarga tradició europea de resistència al nazisme, més que no pas en la naixent constel·lació de missatges radicals paranoics que poden trobar-se en els canals de YouTube. La visió del món dels integrants del Gamergate o del Pizzagate es va actualitzar, i en cert sentit es va ampliar, durant les eleccions del 2016; un esdeveniment que dona a entendre de manera inequívoca que avui el pitjor d’Internet condiciona el pitjor de la vida fora de la xarxa, en comptes de limitar-se a reflectir-ho.

Els mitjans de comunicació sempre han condicionat tant la política com la cultura. L’era Bush està inevitablement lligada al fracàs de les cadenes de notícies per cable; els abusos governamentals dels anys d’Obama van quedar empetitits davant de la magnificació de la seva personalitat i el fingiment a Internet; l’ascens de Trump al poder va unit a l’existència de les xarxes socials, que exasperen ara i adés els seus usuaris amb la intenció de continuar guanyant diners. Però, últimament, m’he preguntat per què tot és tan íntimament terrible, i quin és el motiu exacte perquè continuem afegint-hi el nostre granet de sorra. ¿Quines circumstàncies van fer que una enorme quantitat de gent comencéssim a passar la major part del nostre escàs temps lliure en un entorn obertament tortuós? ¿Com és possible que Internet s’hagi convertit en una cosa tan dolenta, tan restringida, tan ineludiblement personal i tan determinant en l’àmbit polític? ¿I per què totes aquestes preguntes remeten a la mateixa qüestió?

Haig d’admetre que ni tan sols estic segura que aquesta indagació sigui productiva. Internet ens recorda cada dia que no és reconfortant, ni de lluny, ser conscient de problemes que no tens una esperança raonable de poder resoldre. I, encara més important, Internet és el que és. S’ha convertit en l’òrgan central de la vida contemporània. Ha reinicialitzat el cervell dels seus usuaris, retornant-nos a un estat d’hiperactivitat i distracció primitiu, al mateix temps que ens sobrecarrega amb molts més impulsos sensorials del que era possible en èpoques anteriors. Ha construït un ecosistema que funciona a força de concentrar l’atenció i de treure partit al jo. Fins i tot, encara que evitis Internet de totes totes –la meva parella ho fa: es pensa que #tbt significa «truth be told» (‘la veritat sigui dita’)–, vius en el món que ha creat Internet, un món en el qual l’individualisme s’ha convertit en l’últim recurs natural del capitalisme, un món en què les normes les dicten plataformes centralitzades que s’han establert deliberadament com a entitats que resulta pràcticament impossible regular o controlar.

Internet també forma part, en bona mesura i de manera inextricable, de les coses que ens són plaents: els nostres amics, els nostres familiars, les nostres comunitats, la nostra recerca de la felicitat i –de vegades, si tenim sort– la nostra feina. Amb la voluntat, en part, de preservar-ne allò que val la pena entre la decadència que ens envolta, he estat pensant en cinc problemes interrelacionats: en primer lloc, com Internet està pensat per expandir el nostre sentit de la identitat; en segon lloc, com ens anima a sobrevalorar les nostres opinions; en tercer lloc, com amplia el nostre sentit d’oposició; en quart lloc, com malbarata la nostra comprensió de la solidaritat, i, finalment, com destrueix el nostre sentit de la proporció.

 

L’any 1959, el sociòleg Erving Goffman va desenvolupar una teoria sobre la identitat que girava al voltant del fet de fingir. En tota interacció humana –va escriure a The Presentation of Self in Everyday Life–, les persones duen a terme una mena d’actuació per crear una impressió davant d’un públic. Aquesta actuació pot ser calculada, com la de qui s’ha de presentar a una entrevista de feina i practica totes les respostes possibles; pot ser inconscient, com la d’aquell que s’ha presentat a tantes entrevistes de feina que es comporta tal com s’espera d’ell de manera natural; pot ser automàtica, com la d’aquell que dona una bona impressió, principalment, perquè és un home blanc de classe mitjana-alta i té un MBA. El que actua pot acabar totalment absorbit per la seva mateixa actuació –pot acabar creient‑se que el seu defecte principal és el «perfeccionisme»–, o ser ben conscient que fingeix. Però, en qualsevol cas, actua. Fins i tot si intenta deixar d’actuar, continuarà tenint un públic, els seus actes continuaran produint efectes. «Evidentment, no podem dir que el món sencer sigui un escenari, però les maneres crucials en què no ho és no són fàcils de determinar», va escriure Goffman.

Erving Goffman and the Performed Self | BBC Radio 4
Erving Goffman and the Performed Self | BBC Radio 4

Transmetre una identitat requereix cert grau d’autoengany. El que actua, com que pretén convèncer, ha d’ocultar «els fets desagradables que ha hagut d’aprendre sobre el fet d’actuar; en termes col·loquials, hi ha coses que sap, o que sabia, que no es pot dir a si mateix». La persona entrevistada, per exemple, evita pensar que el seu defecte més greu, en realitat, és beure alcohol en hores d’oficina. L’amiga amb qui has anat a sopar, a la qual has trucat perquè et faci de terapeuta sobre els teus banals embolics romàntics, ha d’enganyar-se pensant que no preferiria tornar-se’n a casa i ficar-se al llit a llegir una novel·la de Barbara Pym. No cal que hi hagi un públic físicament present perquè el que actua es vegi immers en una mena de procés d’ocultació selectiu: una dona, sola a casa seva el cap de setmana, podria fregar els sòcols i veure documentals d’animals, encara que preferís trencar-ho tot, comprar un parell de grams de coca i participar en una orgia anunciada a Craigslist. La gent sol fer gestos en mirar-se al mirall del lavabo, encara que estigui sola, per convèncer-se que és atractiva. La «sensació tangible que hi ha un públic invisible», escriu Goffman, pot causar un efecte significatiu.

Fora d’Internet, trobem formes d’alleujament integrades en aquest procés. El públic canvia: l’actuació que fas en una entrevista de feina no és la mateixa que la d’hores després en un restaurant a la festa d’aniversari d’un amic, i també és diferent de la que desplegues davant de la teva parella a casa. És possible que a casa sentis que pots deixar d’actuar; segons l’esquema teatral de Goffman, és possible que et sentis com si estiguessis entre bastidors. Goffman apunta que necessitem, en la mateixa mesura, un públic que sigui testimoni de les nostres actuacions i unes bambolines on poder relaxar-nos, generalment amb «companys» que han estat actuant al nostre costat. Pensa en els companys de feina al bar després d’haver aconseguit una venda important, o en uns nuvis a l’habitació de l’hotel després de la cerimònia de noces: tothom continua actuant, però se senten còmodes, espontanis, quan estan sols. En un nivell ideal, el públic de fora s’ha cregut l’actuació principal. Els convidats al casament pensen que han vist una parella de noucasats perfecta i feliç, i els clients potencials d’una empresa pensen que han conegut un grup de genis que els faran rics. «Però aquesta imputació –aquest jo– és fruit d’una situació concreta, no n’és la causa», escriu Goffman. El jo no és fix, orgànic, sinó l’efecte dramàtic que emergeix d’una actuació. Aquest efecte pot ser cregut o no a voluntat.

A la xarxa –donant per fet que acceptes el marc esmentat abans–, el sistema fa metàstasi fins a ser un naufragi. La presentació quotidiana del jo a Internet continua responent a la metàfora de Goffman sobre l’actuació: hi ha escenaris, hi ha un públic. Però Internet hi afegeix altres estructures metafòriques de malson: el mirall, l’eco, el panòptic. Mentre ens movem a Internet, les nostres dades personals són rastrejades, gravades i revenudes per tot un seguit de companyies; un règim involuntari de vigilància tecnològica que, de forma subconscient, redueix la nostra resistència a aplicar un autocontrol personal voluntari a les xarxes socials. Si hem pensat a comprar una cosa, aquesta cosa ens seguirà pertot arreu. Podem limitar la nostra activitat a la xarxa, i segurament ho fem, a pàgines web que enforteixen el nostre sentit d’identitat, llegint textos escrits per gent com nosaltres. En les plataformes de les xarxes socials, tot el que veiem correspon a les nostres eleccions conscients i a les preferències escollides per algorismes, i totes les notícies, els aspectes culturals i les interaccions interpersonals queden filtrades per les dades bàsiques del perfil. La bogeria quotidiana perpetuada per Internet és la bogeria que conforma aquest disseny arquitectònic, que situa la identitat personal en el centre de l’univers. Com si ens haguessin col·locat en una torre d’observació des de la qual tenim una panoràmica del món complet i ens haguessin donat uns prismàtics que convertissin tot el que veiem en un reflex de nosaltres mateixos. Gràcies a les xarxes socials, molta gent no triga a entendre qualsevol informació nova com una mena de comentari directe sobre qui són.

Advertising Hazards: Your Attention is a Commodity That Can Be Manipulated | Tim Wu | Big Think
Advertising Hazards: Your Attention is a Commodity That Can Be Manipulated | Tim Wu | Big Think

El sistema persisteix perquè resulta rendible. Com escriu Tim Wu a The Attention Merchants, el comerç ha anat amarant lentament l’existència humana: en el segle xix, fent acte de presència als carrers de les ciutats mitjançant cartells; després, en el segle xx, a casa nostra mateix a través de la ràdio i la televisió; ara, en el segle xxi –en la fase que sembla culminar aquest procés–, el comerç s’ha filtrat en les nostres identitats i les nostres relacions personals. Generem milers de milions de dòlars a les plataformes de xarxes socials gràcies al nostre desig –del qual deriva una exigència econòmica i cultural cada vegada més gran– de replicar a Internet allò que creiem ser i allò que volem ser, i de mostrar a qui coneixem.

La nostra individualitat cedeix sota el pes d’aquest volum comercial. En espais físics reals, el públic és limitat i el temps s’adapta a les diferents actuacions. A la xarxa, hipotèticament, el teu públic sempre pot augmentar i la teva actuació potser no acaba mai. (Bàsicament, pot ser com si t’enfrontessis a una entrevista de treball perpètua.) A la vida real, l’èxit o el fracàs d’aquesta actuació individual, en general, es valora en relació amb una acció física concreta: et conviden a un sopar, o perds un amic, o aconsegueixes una feina. A Internet, una actuació queda atrapada en el territori nebulós de les opinions, amb un imparable corrent de cors i likes i pilotes amb ulls, agregats en números al costat del teu nom. I el pitjor de tot és que, en definitiva, a Internet no hi ha bambolines; fora de la xarxa, el públic inevitablement se’n va, va canviant, però a Internet el públic no ha de marxar mai. La versió de tu mateix que penja mems i selfies per als companys de la classe d’àlgebra pot acabar discutint acaloradament amb l’administració Trump després d’un tiroteig en una escola, com els va passar als nois de Parkland; alguns d’ells es van fer tan famosos que no han pogut deixar d’actuar. El jo que intercanvia acudits amb els supremacistes blancs a Twitter és el jo al qual poden contractar, i després acomiadar, a The New York Times, com li va passar a Quinn Norton el 2018. (O, en el cas de Sarah Jeong, el jo que fa acudits sobre blancs pot convertir-se en objectiu dels integrants del Gamergate després de ser contractada pel Times pocs mesos abans.) La gent que té un perfil públic a Internet està creant un jo que podran veure alhora la seva mare, el seu cap, els seus futurs caps potencials, el seu nebot d’onze anys, les seves exparelles, els seus futurs ex, els coneguts que odien les seves opinions polítiques, i també tots aquells que van buscant una causa possible qualsevol. La identitat, segons Goffman, la conformen tot un seguit d’afirmacions i promeses. A Internet, una persona altament funcional és aquella que pot prometre-ho tot a un públic que creix de manera indefinida en tot moment.

Incidents com el Gamergate són conseqüència, almenys en part, de la hipervisibilitat. L’augment dels trols, caracteritzats per l’anonimat i la falta de respecte, ha estat tan cridaner perquè, d’alguna manera, la insistència d’Internet en el fet de disposar d’una identitat consistent i mereixedora d’aprovació és molt potent. En particular, la misogínia associada a trolejar fa palesa la manera com les dones –a les quals, segons John Berger, sempre s’ha exigit que fossin conscients de la seva pròpia identitat de cara a l’exterior– solen manejar els condicionants d’Internet de manera molt profitosa. És la capacitat per calibrar-me que vaig aprendre sent una nena, i també sent dona, el que m’ha ajudat a capitalitzar el fet d’«haver d’estar» connectada a Internet. La meva única experiència sobre el món estableix que l’atractiu personal és fonamental i que exposar-se és una cosa desitjable; aquest paradigma, legítimament desafortunat, relacionat al principi amb les dones i ara generalitzat a la xarxa, és el que els trols detesten i repudien de manera activa. Desestabilitzen un Internet basat en la transparència i en la simpatia. Ens empenyen cap a un món caòtic i desconegut.

Com és lògic, hi ha arguments millors contra la hipervisibilitat que el troleig. Com va declarar Werner Herzog a GQ l’any 2001 respecte a la psicoanàlisi, «hem de tenir espais foscos i inexplicats». Afegia: «Ens convertirem en éssers inhabitables, de la mateixa manera que un pis ens pot semblar inhabitable si n’il·luminem tots els racons foscos, i els baixos de la taula, i cada cantonada. És impossible continuar vivint en una casa així.»

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari