El dadaisme en William Kentridge

L’absurd, la paradoxa i l’humor són alguns dels vincles entre l’obra de l’artista sud-africà i el moviment dadà.

Dibuix de la pel·lícula Other Faces, 2011. William Kentridge | Carbó vegetal i llapis sobre collage de paper, 72 x 79 cm | Cortesia de l’artista

Dibuix de la pel·lícula Other Faces, 2011. William Kentridge | Carbó vegetal i llapis sobre collage de paper, 72 x 79 cm | Cortesia de l’artista

El corpus artístic del creador sud-africà William Kentridge està travessat per una forta influència dadaista. En la seva obra, hi reverberen ecos surrealistes que accentuen la irracionalitat del conflicte i la guerra, la manca de sentit de l’opressió i l’obstinació de la memòria. El pes polític de la seva producció artística reflecteix una societat carregada de violència i absurd, en la qual la lògica demencial de l’apartheid connecta amb l’excentricitat dadà. El collage, el vodevil i la fragmentació o ruptura del discurs són els recursos que comparteix amb el moviment més transgressor del segle XX.

Des que va irrompre a l’escena de l’art internacional al final dels anys vuitanta amb Drawings for Projection, Kentridge és conegut tant pels dibuixos al carbonet com per les instal·lacions multidisciplinars i les performances en què combina imatge, so, música i elements teatrals, així com per la feina com a director d’art per a òpera i teatre. Però si hi ha un element que defineix la trajectòria artística de William Kentridge, és sens dubte el collage: per la manera d’entrellaçar la creació artística i la narració històrica de manera orgànica, per la deconstrucció del relat i per l’ús de diferents disciplines i tècniques.

Els seus dibuixos al carbonet, imperfectes i provisionals, reprodueixen la veritable naturalesa d’una societat brutalitzada, les contradiccions i l’absurditat que l’envolten. Fragmentaris i incomplets, tant en l’execució com en el sentit narratiu, els traços ràpids amb carbó gruixut defugen qualsevol naturalisme. Aquesta falta de determinació és un rebuig conscient de la fórmula tancada, tant narrativa com formal. Una feliç incoherència que dona la mà al llenguatge dadaista que Kentridge sempre ha reconegut com a propi.

L’obra de Kentridge oscil·la entre «l’ambigüitat, la contradicció, els gestos inacabats i la incertesa». La manera que té d’aproximar-se a la creació de l’obra és des de l’inconscient i la no planificació. La idea sorgeix d’una imatge o d’un somni, d’aquí la naturalesa poètica no-lineal, la narració lliure i hipnòtica i la pàtina neoexpressionista que apel·la a un inconscient col·lectiu que transcendeix el conflicte sud-africà. Drawings for Projection sorgeix de manera quasi accidental, en ple estat d’emergència, fruit del boicot i la violència endèmica del sistema.

Tornant al collage, per a Kentridge ha estat un vehicle per articular la sensació de conflicte recurrent en els seus temes. Un llenguatge que li serveix per unir la història (la sud-africana i la història en general) amb la història de l’art, sobretot amb els moviments del principi del segle XX. Les seves obres són una exploració de la condició humana que supera les barreres culturals; en les seves obres la història s’entén no com una narració lineal, sinó com una consecució d’esdeveniments que s’influeixen els uns amb els altres. Un acoblament en què la política apareix com un tema fonamental, però que tendeix a l’ambigüitat, la fragmentarietat i el partidisme. El llenguatge dadaista es converteix en un element clau per entendre i descriure l’absurditat i la inconnexió de la realitat i per intentar crear un relat basat en una cosa totalment irracional i incomprensible. El llenguatge crea sentit, ens permet entendre el món i entendre’ns a nosaltres mateixos. L’extravagància poètica dadaista traça els límits del discurs i descobreix l’habilitat de revelar la falta de coherència en la narració històrica i en el mateix llenguatge.

Streets of the City, 2009. William Kentridge i The Stephens Tapestry Studio | Cortesia de l’artista i Goodman Gallery, Johannesburg

Streets of the City, 2009. William Kentridge i The Stephens Tapestry Studio | Cortesia de l’artista i Goodman Gallery, Johannesburg

Potser la millor definició de dadaisme va oferir-la Greil Marcus en l’incommensurable Lipstick traces (Rastros de carmín. Anagrama, 1993): el dadaisme «va ser una broma que finalment va instal·lar-se a les enciclopèdies». Nascut a la Suïssa neutral de la Primera Guerra Mundial, al Cabaret Voltaire d’Hugo Ball i Emmy Hennings, el dadà va ser un atac frontal a les tradicions tant artístiques com polítiques, i va estendre’s pel món com «un microbi verge», tal com va postil·lar el també dadaista Tristan Tzara.

Segons Jed Rasula, el dadà va ser «una guerra de guerrilles culturals que va esclatar enmig d’una guerra oficial, catastròfica, oficiosa i obtusa». Ezra Pound va entendre que «la imparcialitat no tenia sentit en un món que s’havia tornat boig» (Jed Rasula. Dadá. El cambio radical del siglo XX. Anagrama, 2016.), i a pesar que van ser els dadaistes els que van haver de carregar l’etiqueta de nihilistes, en comptes dels instigadors i executors de la violència real, l’expressió artística sorgida del petit cabaret era l’única manera de reaccionar contra la bogeria de la Gran Guerra.

La importància del dadaisme en l’obra de William Kentridge ha estat majúscula. El dadà suposa un trencament de la jerarquia entre l’art, l’estètica i la política. Kentridge va adoptar-ne ràpidament el lèxic artístic, basat en la paradoxa, l’absurditat i l’humor. La impredictibilitat de la seva obra i el procés de creació, en el qual la imatge sorgeix sense cap idea preconcebuda, així com el seu llenguatge formal, amb una estètica crua que tendeix a la inconnexió i l’absurd, són punts d’unió fonamentals amb el moviment.

Són nombroses les obres travessades per aquesta influència excèntrica. Una de les seves primeres experiències teatrals va ser la performance/instal·lació de vídeo I Am Not Me, The Horse Is Not Mine (2008), que sorgeix com a feina preparatòria per a l’adaptació de l’òpera de Xostakòvitx El nas, basada en un relat de Nikolai Gógol, i que Kentridge portarà a l’escenari del Metropolitan de Nova York el 2010. Kentridge converteix la història de Kovaliov, un funcionari de la Rússia tsarista que un bon dia es desperta sense nas, en una exploració de la irracionalitat en la literatura i en l’art. Una història en què la dignitat humana és vilipendiada i l’absurd es converteix en «l’única forma de descobrir l’ensulsiada de la lògica i la racionalitat».

A Lulu (2016), l’adaptació de l’obra d’Alban Berg per a l’English National Opera que dirigeix en col·laboració amb el compositor Philip Miller, Kentridge hi inclou els seus característics i expressius dibuixos al carbonet, però la veu també hi té una presència notòria com a element performatiu; una barreja de «dadà i cabaret».

Tanmateix, la influència més directa i descarada del dadaisme pot apreciar-se en dos dels seus últims treballs: d’una banda, a Ursonate, una performance comissariada per South Africa Pavilion Without Walls per a Performa 17 al Harlem Parish (Nova York, 2017); de l’altra, a The Head and the Load, una gran instal·lació a la sala de turbines de la Tate Modern (Londres, 2018).

William Kentridge. The Head & the Load | 14-18 NOW
William Kentridge. The Head & the Load | 14-18 NOW

Ursonate (‘Sonata primigènia’) va ser escrit per Kurt Schwitters entre 1922 i 1932. Schwitters, dadaista alemany, va compondre aquest poema a base d’esbufecs, xiulets, refilets, fonemes aïllats i sons incomprensibles. Kentridge va descobrir els dadaistes el 1970 a través del llibre de Hans Richter Dada: Art and Anti-Art (Thames & Hudson, 1965). El clima social i polític sud-africà de l’època estava carregat de violència, d’opressió i d’una desigualtat tan extrema que fregava la desraó; un sistema basat en la segregació social en el qual el desbaratament acabava formant part del dia a dia. Els gestos arravatats i la lògica retorçada del dadà semblava que encaixaven a la perfecció com a expressió de crítica política.

Per a la seva performance a Nova York, Kentridge va utilitzar els seus dots d’actor per captar l’atenció del públic, que va combregar amb un repertori de sons inconnexos i gestos emfàtics faltats de sentit. «Si un nota certa bretxa entre el discurs polític actual i el món que Ursonate intenta descriure», va comentar l’artista per a ARTNews, «aleshores entén que l’única cosa que té sentit és la falta de sentit que s’hi palesa, és a dir, l’esforç que fem quan tractem de donar significat a les paraules que conformen la realitat». Una reflexió que també al·ludeix a un moment concret en la història de la reconciliació sud-africana post-apartheid, en què la construcció d’un nou llenguatge era essencial per a la creació d’una nova realitat.

A la dinàmica de la lectura, l’acompanya un muntatge a gran velocitat d’imatges amb els seus característics traços de carbó, amb fragments de pàgines extretes d’enciclopèdies, amb passatges narratius que evoquen les protestes de Soweto del 1976, amb personatges i objectes que marxen i fins i tot amb una caricatura del mateix artista. I tot plegat fent referència a la deconstrucció estètica dadaista i a la irracionalitat, que aquí és la clau de volta per entendre el món i que acota els límits del que és racional.

Molts dels elements que va utilitzar per a Ursonate es reflecteixen clarament a The Head and the Load, possiblement la seva obra més ambiciosa. Aquesta peça –mig instal·lació, mig producció teatral– combina música, dansa, projeccions, escultures mecanitzades i joc d’ombres, fins a crear un paisatge èpic a gran escala que commemora els dos milions d’africans que els seus amos colonials van massacrar durant la Primera Guerra Mundial; la història d’homes, dones i nens que van participar a la guerra fent de camàlics, a qui els exèrcits britànics, francès i alemany van tractar com a bèsties.

Kentridge utilitza aquí el llenguatge com un «vehicle d’incoherència» que fa visible, junt amb la falta de comunicació, les principals paradoxes de la qüestió colonial. En aquest collage tragicòmic de disciplines artístiques es reciten textos en diverses llengües europees i també en swati i zulú, la qual cosa crea una polifonia de vegades inintel·ligible que sumeix el públic en un estat de perplexitat i desconcert similar al que inspirava Ursonate. Un altre element essencial d’aquesta peça que prové del llenguatge dadaista és l’ús de frisos en moviment o de marxes d’objectes i/o de personatges. En aquest cas, són figures i actors amb càrregues voluminoses sobre el cap que projecten ombres gegantines sobre un fons de dibuixos al carbonet animats. Les processons també són presents a Drawings for Projection o a More Sweetly Play the Dance, i, com una dansa macabra, són el contrapunt a les heroiques desfilades militars. Aquests seguicis són provisionals i incomplets, formats per gent diversa, normal i corrent, personatges als marges que formen part de la història com a narració no hegemònica, escrita a les perifèries, fragmentada i desmembrada com un collage, com un vodevil dadaista.

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

El dadaisme en William Kentridge