Educació digital no és alfabetització digital

Les tecnologies són l’oportunitat de transitar des de models d’ensenyament transmissius cap a models d’aprenentatge actiu.

Laboratori informàtic al campus del Southeast Missouri State College, Cape Girardeau

Laboratori informàtic al campus del Southeast Missouri State College, Cape Girardeau | Missouri State Archives | Domini públic

Ja fa temps que el debat sobre les tecnologies digitals és present en l’entorn educatiu. Però el veritable repte no radica a decidir si cal usar la tecnologia o no, sinó a repensar l’educació amb ella. Les tecnologies actuals defineixen un nou entorn d’aprenentatge que modifica la nostra relació amb els continguts, requereix noves formes d’ensenyament-aprenentatge i difumina les fronteres entre aula i llar, l’educació formal i informal. En aquest sentit, no es tracta només de desenvolupar un conjunt de destreses i habilitats de caire tècnic, sinó d’arribar a una combinació de comportaments, coneixements especialitzats i tècnics, hàbits de treball, disposicions i pensament crític. Parlar avui d’educació digital és, per tant, alguna cosa més que parlar d’alfabetització digital.

La transformació digital està difuminant la distinció entre el que és real i virtual, entre el que és natural, humà i artificial. «No hi ha un sol instant en la vida de les persones que no sigui modelat, contaminat o controlat per algun dispositiu», sosté Giorgio Agamben. Hem canviat per sempre la manera que ens comuniquem, ens informem, treballem, ens relacionem, estimem o protestem, deia fa uns anys Manuel Castells. Més que canviar entre un estat online o offline cada vegada és més clar que vivim en un estat onlife permanent. Vivim hiperconnectats, diu Jordi Jubany.

«Tota tecnologia tendeix a crear un nou món circumdant per a l’home», afirmava Marshall McLuhan cap al 1962. La tecnologia no és només un conjunt d’eines. No és neutra. És, sosté Luciano Floridi, una força ambiental, antropològica, social i interpretativa que està afectant la concepció sobre nosaltres mateixos (qui som), les interaccions amb els altres (com socialitzem), com interpretem la realitat (la nostra metafísica) i les interaccions amb aquesta realitat (les nostres accions). Els objectes tecnològics estan fortament entremesclats amb la societat (Sheila Jasanoff). Influeixen i donen forma a les nostres accions, en la mateixa mesura que les nostres accions donen forma als objectes tecnològics. No només canvien el que fem, sinó també el que som. En dissenyar-los fomentem i amplifiquem certs comportaments, i en limitem i reduïm d’altres. Defineixen noves formes de fer i noves relacions socials i econòmiques. També, per descomptat, noves formes d’aprendre i d’ensenyar.

Ens ha faltat profunditat i complexitat a l’hora de pensar l’impacte de la tecnologia sobre les nostres vides. Amb massa facilitat hem caigut en posicions simplistes i molt polaritzades. Ens hem mostrat profundament utòpics, alhora que hem hissat la bandera del ludisme tecnològic més radical. Evitar aquest dualisme estèril, diu Neil Postman, passa per fer de la tecnologia un objecte d’indagació, problematitzant-ne tant l’acceptació i l’ús com el rebuig i la ignorància. Necessitem noves metàfores que ens ajudin a afrontar les noves situacions. Necessitem altres maneres d’imaginar i articular les relacions entre l’individu, els seus instruments i la societat. Necessitem una ciutadania crítica i reflexiva digitalment (DigCom 2.1). Necessitem una ciutadania que, com suggeria Iván Illich, controli les seves eines.

Repensar i desenvolupar noves formes d’educació són alguns dels desafiaments més importants del nostre temps. El repte no és si usar la tecnologia o no, sinó repensar l’educació amb ella. Obtenir el millor de les tecnologies passa, com sosté Neil Selwyn, per estar preparats per pensar en el pitjor, però també per ser capaços d’imaginar el millor.

La tecnologia sempre ha estat important en l’educació. La nostra actual organització escolar deu molt a la tecnologia educativa més eficient de tots els temps: el llibre de text. És important, doncs, que no ens deixem dur per l’habitual amnèsia educativa, i recordar que sempre ha existit una estreta relació entre educació i tecnologia, però també que la història de la tecnologia educativa està plena de futurs que mai no han estat presents.

Carlos Magro va obrir la «Jornada de formació per a docents Univers Internet», el projecte d’alfabetització digital crítica del CCCB
Carlos Magro va obrir la «Jornada de formació per a docents Univers Internet», el projecte d’alfabetització digital crítica del CCCB

Fa temps que les tecnologies van entrar en l’educació, però en la majoria de les ocasions ho han fet d’una manera desigual, fragmentada i des d’una concepció restringida i limitada d’aquestes, ja que amb prou feines modificaven els processos d’ensenyament. Trobem tecnologia en els despatxos i a les aules, en els processos administratius i de comunicació amb les famílies. Els professors les utilitzen cada vegada més per preparar les classes i els alumnes per buscar-hi informació i elaborar treballs. Però, en la majoria dels casos, segueixen quedant fora del projecte pedagògic del centre i del nucli central del procés d’ensenyament-aprenentatge. La tecnologia roman a la perifèria. Continua pendent de desenvolupar una pedagogia amb, per a i a la xarxa.

Constatar que el canvi educatiu a través de la tecnologia ha resultat, fins ara, una promesa incomplerta no ens ha de portar a ser pessimistes sobre el potencial transformador de la tecnologia en educació ni, per descomptat, abandonar la pretensió d’educar amb i en tecnologies. I més quan, com dèiem, les actuals tecnologies, lluny de constituir simplement una caixa d’eines, defineixen un nou entorn d’aprenentatge que, entre altres conseqüències, està ampliant el concepte d’alfabetització, modificant la nostra relació amb els continguts, requerint noves formes d’ensenyament-aprenentatge i difuminant les fronteres entre l’aula i la llar, el que és formal i el que és informal.

Constitueixen un nou entorn que ha de ser dominat per alumnes i professors. La solució no passa per prohibir-les. La bretxa entre l’ús social (informal) i l’ús escolar (formal) de la tecnologia s’ha de tancar. «La tecnologia és part de les nostres vides, les eixampla i alhora genera les seves pròpies complexitats. Educar per a la vida és la missió de l’escola i la que tenim, ens agradi més o menys, és una vida amb tecnologia amb les seves llums i ombres. Ignorar-la no és una opció, però adoptar-la sense esperit crític tampoc» (Tíscar Lara).

Preparar per a la vida en aquest nou entorn digital suposa desenvolupar, entre altres coses, les competències necessàries per entendre i aprofitar les tecnologies digitals, no només com un conjunt de destreses i habilitats de caire tècnic, sinó com una combinació de comportaments, coneixements especialitzats, coneixements tècnics, hàbits de treball, disposicions i pensament crític.

No som ni natius ni immigrants digitals. Els nens tampoc no són natius digitals que necessitin, per tant, poc suport per treure el millor dels mitjans digitals. Són molt pocs, realment, els que reben prou orientació a l’escola o a casa i molts, per contra, els que no tenen les habilitats necessàries per a un ús creatiu de la tecnologia. Més que l’accés a la tecnologia, el nostre problema principal és l’ús que som capaços de fer-ne. Avui la bretxa digital és la que separa aquells que són capaços d’utilitzar la tecnologia de manera reflexiva, activa, creativa i crítica, d’aquells altres que la utilitzen de forma passiva, consumista i irreflexiva. Una bretxa que no és nova i que reprodueix, i fins i tot amplia, les tradicionals i encara existents desigualtats educatives provocades pel capital cultural, social i econòmic. Ens segueixen faltant competències, reflexives, crítiques i didàctiques, relacionades amb les tecnologies. Necessitem alumnes, docents, centres educatius i ciutadans amb alfabetització digital.

Lucélia Ribeiro | CC BY-SA

Lucélia Ribeiro | CC BY-SA

Parlar avui d’educació digital és, per tant, alguna cosa més que parlar d’alfabetització digital. És entendre, com dèiem, que el nou context digital en què vivim afecta tots els paràmetres del procés d’ensenyament/aprenentatge: on, quan, amb qui i a través de qui, com, què i fins i tot per a què s’aprèn. És assumir que els canvis s’han de donar simultàniament en el currículum, l’avaluació, les pràctiques d’ensenyament i aprenentatge, l’organització escolar, el lideratge, les infraestructures, els espais, els temps i el desenvolupament professional docent. Parlar d’educació digital és parlar de ciutadania digital i d’apoderament dels estudiants. De participació activa dels estudiants en l’aprenentatge (ABP, Flipper Classroom, Gamificació, Moviment Maker) i de connexions amb el món «real» (comunitats d’aprenentatge, aprenentatge servei…). De pedagogies digitals i de docents que comparteixen pràctiques en xarxa (aulablog). De pensament computacional (IBI) i desobediència tecnològica (Cristóbal Cobo). De creativitat i producció de coneixement. D’innovació i de col·laboració. De fer amb tecnologies, però també de fer tecnologies. De pensar amb tecnologies i de pensar en tecnologies.

Parlar d’educació digital és parlar de competència digital dels centres educatius (DigComOrg de la Unió Europea; MOOC Intef DigCompOrg), de competència digital docent (DigCompEdu de la Unió Europea, Marc Comú de Competència Digital Docent-INTEF) i de competència digital dels alumnes (ISTE 2016, Digital Skills for Life and Work. UNESCO. 2017).

En els últims anys, hem començat a veure aproximacions detallades sobre com desenvolupar realment en el currículum la competència digital (Desarrollo de las competencias informacional y digital. Gobierno de Aragón, Model Competència Digital de Gal·les). S’han publicat instruments, com el Portfolio de la Competencia Digital Docente d’INTEF, per mesurar la competència digital dels docents, i eines per ajudar els centres educatius a reflexionar sobre la implementació de tecnologies digitals en les seves pràctiques educatives d’autoavaluació com SELFIE. La bretxa tradicional entre la teoria i la pràctica es comença a tancar. Estarà tancada del tot quan deixem de parlar d’educació digital per parlar, sense més ni més, d’educació. Resoldre el repte de la integració de la tecnologia en l’educació és resoldre el repte de l’educació.

Les tecnologies representen una oportunitat per transitar, per fi, des de models d’ensenyament purament transmissius cap a models d’aprenentatge actiu. Són una segona oportunitat per a les pedagogies progressistes (Seymour Papert). Poden servir per fomentar l’aprenentatge experiencial, les pedagogies actives, l’aprenentatge cooperatiu i les pedagogies interactives. Poden servir per formar ciutadans crítics, inquisitius i participatius, fins i tot ciutadans molestos, i no simplement alumnes que passin de curs, aprovin exàmens i treguin bones notes.

La gran oportunitat que ofereixen les tecnologies ens col·loca davant la responsabilitat de comprendre-les i aprofitar-les de manera correcta. Requereixen una aproximació que, alhora, ens permeti imaginar i construir una societat de la informació inclusiva que fomenti la igualtat, la participació i el benestar humà. L’educació té una responsabilitat important en el desenvolupament de la nostra capacitat per pensar de manera independent i crítica el nostre ús de la tecnologia digital i la digitalització de la societat.

La transformació digital ens pot portar a molts llocs. Ens pot dur per camins altament distòpics o tot el contrari. On arribarem, tant en l’àmbit educatiu, com en la societat en general, dependrà en bona part de nosaltres. Dependrà, en última instància, de la nostra capacitat de construir visions de futur valentes, coherents, inspiradores i realistes. De la nostra capacitat per pensar, construir i habitar aquest nou entorn no com un espai de competitivitat i individualisme, sinó com un espai comú i compartit que cal preservar en benefici de tothom. La pregunta que ens hem de fer, parafrasejant Richard Rorty, és si el nostre futur pot estar més ben fet que el nostre present, i què podem fer per fer millor les coses.

Vegeu comentaris2

  • Silvina Sala | 11 gener 2018

  • Roser | 12 gener 2018

Deixa un comentari

Educació digital no és alfabetització digital