Dones i dades: recomptar les desigualtats de gènere

Grup de dones joves que realitzen experiments de pressió atmosfèrica mentre estudien ciències a l’escola. Washington, D.C., 1899 | Library of Congress | Domini públic

La manca d’estadístiques desagregades per sexe es coneix comunament com a «bretxa de dades de gènere». Tal com va denunciar ONU Dones,[1] aquest fenomen global s’explica tant per la insuficiència en el finançament dedicat a la recollida de dades sensibles al gènere com per una falta generalitzada de voluntat política d’enregistrar indicadors d’igualtat de gènere en l’àmbit del país. Per tant, no és estrany que actualment no es disposi de dades sobre el 80 % dels indicadors d’igualtat de gènere dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS),[2] ni que els índexs i les bases de dades de drets humans i democràcia (com ara Freedom House Index o Polity IV) continuïn descuidant la mesura de la igualtat de gènere.[3] Fins i tot els índexs de democràcia més complets (V-Dem) només abasten una part del concepte multidimensional d’igualtat de gènere.

Cap d’aquestes bases de dades no dona informació sobre la proporció del PIB dedicada als programes públics d’igualtat de gènere, ni conté variables sobre l’aplicació de la transversalitat de gènere per part dels governs, malgrat que sigui un principi rector de tota acció pública promoguda per les Nacions Unides, l’OCDE, el Consell d’Europa i la Unió Europea. A excepció de l’Índex d’Igualtat de Gènere de l’EIGE, les dades sobre violència de gènere per país tampoc no integren els índexs internacionals, tot i que constitueixen una de les fallides més dramàtiques de la democràcia, tant en contextos de conflicte com en entorns de pau. Igualment, les bases de dades sobre corrupció no mesuren la variació de l’experiència segons el gènere: la sextorsió, per exemple, és una pràctica fonamentalment patida per les dones.

La problemàtica de la «bretxa de dades de gènere» es veu agreujada pel fet que les dades desagregades per sexe s’utilitzen erròniament com a dades de gènere, com si es tractés d’un mer exercici de «recompte». Hi ha una profunda i greu manca d’informació qualitativa sobre les dinàmiques de poder que fonamenten la complexitat, la multidimensionalitat i el caràcter estructural de la desigualtat de gènere.[4] Els indicadors haurien de ser capaços de mesurar els rols, les expectatives, les necessitats i els comportaments socialment i culturalment construïts, així com de documentar com el gènere facilita o dificulta l’accés als recursos, el reconeixement i l’estatus. Per exemple, tal com indica ONU Dones,[5] per si soles les estadístiques sobre violència de gènere no poden identificar les raons per les quals les dones no denuncien la situació, ni poden establir connexions entre violència i transport, planificació urbana o recursos socioeconòmics. Les dades qualitatives ens ajuden, doncs, a comprendre més profundament el benestar social i a identificar les causes fonamentals de la discriminació i la subordinació que dificulten en la pràctica l’accés als drets.[6]

Des d’una perspectiva feminista, cal denunciar l’absència sostinguda d’un compromís polític explícit per produir un coneixement capaç de desafiar les relacions de poder opressores.[7] Quantificar «quantes dones» és tan important com copsar com les dones experimenten i viuen les desigualtats, perquè recomptar les desigualtats no implica automàticament que es tinguin més en compte. Com subratlla Diane Nelson:

Recomptar ofereix una objectivitat calmant sobre els fets, senyora, només sobre els fets. Però com és que una mort és una tragèdia, però dues-centes mil morts són només una estadística? Recomptem, però això és insuficient. El fet de comptar –el context, l’entorn, les identitats– és el que fa que una (mort) compti.[8]

Arreu del món, la manca de compromís institucional amb la recopilació, l’anàlisi i la divulgació de les dades amb perspectiva de gènere és responsable no només de la «bretxa de dades de gènere», sinó també de la «bretxa de coneixement de gènere».[9] Les activistes feministes contraresten ambdues negligències, tal com il·lustren els exemples de Catalunya i Espanya següents.

En l’àmbit de la violència contra les dones, Feminicidio.net recull dades molt més exhaustives sobre el volum i les històries de les dones assassinades que no pas les que recopilen les administracions. Mentre que les administracions han tendit a registrar els assassinats comesos per la parella íntima, Feminicidio.net també recull el nombre de dones assassinades per homes amb qui no mantenien una relació afectiva, els fills i les filles assassinats pels pares per fer mal a la mare, o els assassinats de prostitutes. Feminicidio.net també ha creat l’observatori Geoviolencia Sexual, en el qual es recullen dades detallades sobre el nombre de violacions i d’agressions sexuals, incloent-hi les violacions en grup, patides per les dones a Espanya des de l’any 2016. Proporciona informació sobre el lloc on van ocórrer les agressions, l’hora del dia o si van ser pornificades pels agressors.

Quant a l’experiència de la violència, Proyecto Cuéntalo recull la veu de supervivents de més de seixanta països que van emprar l’etiqueta #Cuéntalo (promoguda per la periodista Cristina Fallarás), seguint l’etiqueta viral global #MeToo. L’objectiu és construir una memòria col·lectiva que doni veracitat a les denúncies de les dones i que evidenciï la magnitud del fenomen. De manera similar, Desprotegides (un projecte dirigit per la periodista Karme Peiró i l’editor visual Xaquín G. V.) dona veu a dones que denuncien la revictimització patida en el sistema judicial o policial i els dèficits dels serveis socials destinats a la recuperació de les supervivents, aspectes, tots aquests, definits com a violència institucional pel Conveni d’Estambul (Consell d’Europa, 2011). Així mateix, l’Observatori de Drets Sexuals i Reproductius documenta la vulneració de drets que les dones experimenten en aquesta matèria a Catalunya.

Pel que fa a les dades sobre la presència de les dones en la vida pública, les bases de dades solen registrar la proporció de dones en càrrecs polítics i en els consells d’administració de les grans empreses. En canvi, han estat organitzacions de dones empresàries, com ara l’Observatori Dona, Empresa i Economia, les que han proporcionat dades sobre la presència de les dones als òrgans executius de les empreses mitjanes i petites. Al cap i a la fi, són aquestes empreses les que mouen la major part de l’economia i de l’ocupació. Altres àrees de la vida pública encara són, en bona mesura, cegues al gènere quant a la recollida de dades. És per això que el moviment feminista ha llançat diferents iniciatives. Per exemple, fa tres anys el col·lectiu #OnSónLesDones va iniciar una campanya per denunciar la infrarepresentació de les dones com a creadores d’opinió (a la televisió, la ràdio i la premsa) als mitjans de comunicació catalans i la manca de seguiment institucional d’aquesta desigualtat. #OnSónLesDones reivindica el recompte com un acte polític dirigit no només a conscienciar sobre el diferencial de poder que fonamenta la capacitat desigual d’influir en la manera d’abordar els problemes socials i polítics, sinó també a exposar les excuses que donen els mitjans de comunicació quan diuen que no «troben» dones, a pesar que representem més de la meitat de la població. Altres grups feministes també han utilitzat els recomptes per sensibilitzar les administracions públiques i instar-les a prendre mesures en el camp de les produccions culturals, visuals i de cinema, els festivals de música, l’esport o l’acadèmia, entre molts altres àmbits.

Finalment, la «bretxa de coneixement de gènere» també deriva de l’atenció insuficient que les estadístiques oficials presten a les desigualtats de gènere en la vida privada, i al fet que les dades existents en aquest àmbit siguin disperses i rarament es posin en relació amb les desigualtats en la vida pública. Un cop més, l’acció feminista cobreix aquesta necessitat. Per exemple, l’Observatori IQ contribueix a la producció i difusió d’estadístiques que exposen les diferències i les desigualtats entre dones i homes en diversos àmbits de la vida quotidiana, amb l’objectiu d’introduir la perspectiva de gènere en els debats socials i polítics. També és el cas del recull d’indicadors sobre feminismes, publicat a la revista IDEES del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis. El recull l’ha elaborat l’Observatori IQ en col·laboració amb l’equip de la revista.

Per concloure, cal que tant la «bretxa de dades de gènere» com la «bretxa de coneixement de gènere» es tanquin urgentment per poder responsabilitzar els governs de les seves actuacions i per documentar com la democràcia falla a les dones. Els esforços en recopilació de dades i recerca també han de prestar atenció a la diversitat interna del subjecte «dones» i «homes», per evitar essencialitzar les diferències i per copsar les discriminacions múltiples. Sense aquesta òptica feminista, les avaluacions sobre la qualitat de la democràcia i sobre el benestar de la gent continuaran sent parcials i fortament esbiaixades.