Desplaçar un text, rebentar la casa

La subjectivitat és ara l'elecció i capacitat combinatòria del comissari o l'artista d'instal·lació en una expressió que podríem anomenar “de segona mà”.

Llapis i paper, Països Baixos, 1937

Llapis i paper, Països Baixos, 1937 | Nationaal Archief | Domini públic

Es pot continuar invocant l’originalitat literària en l’era d’Internet? Kenneth Goldsmith en va parlar l’estiu passat al Festival international du libre d’art et du film de Perpinyà (FILAF). L’escriptora Alicia Kopf ens ho explica en aquest article sobre l’apropiacionisme, el diàleg intertextual i la pràctica literària des del seu vessant més curatorial, on poden tenir cabuda l’emancipació textual o la inspiració compartida, per acabar amb la traducció inèdita d’un poema de l’autor. Aquesta setmana Kenneth Goldsmith serà al CCCB convidat pel festival The Influencers.

«El món és ple de textos més o menys interessants; no n’hi vull afegir més».

Kenneth Goldsmith inicia el seu famós llibre Un-creative writing adaptant una citació de l’artista conceptual Douglas Huebler originalment referida als objectes.

Intrigada per la posada en pràctica d’aquesta premissa, em presento al festival FILAF (Festival international du livre d’art et du film) de Perpinyà per sentir el poeta i fundador d’Ubu-web, convidat d’honor d’enguany.

La fira pretén reunir els més grans especialistes sobre llibre d’artista, com també mostrar films i documentals en què la temàtica principal sigui l’art. Pel seu espai de conferències han passat convidats insignes com Sophie Calle, Juergen Teller, Agnès Varda, Albert Serra, etc., i aquest any Michel Houellebecq. Aquest any Enrique Vila-Matas, Mathias Enard i Goldsmith són alguns dels convidats estrella.

Kenneth Goldsmith és conegut per haver traslladat les estratègies apropiacionistes dels artistes conceptuals a la literatura (i haver causat per això un cert enrenou). «Escriure és desplaçar el text d’un lloc a un altre», afirma. Entenguem-ho literalment: en un dels seus treballs més coneguts, Day, Goldsmith, intentant ser el menys creatiu possible, transcriu paraula per paraula el diari The New York Times d’un dia qualsevol, i ho converteix en un llibre de nou-centes pàgines. En un treball posterior, The Day, reprodueix la mateixa tasca, però, en aquest cas, en una data significativa, l’11 de setembre de 2001. Goldsmith pretén demostrar com fins i tot un acte sense aparent marca de subjectivitat com la simple còpia està farcit de decisions autorals (per què trio aquest text, en quin context temporal/espacial apareixerà, amb quina tipografia, amb quina maquetació?). L’autor ens avisa que el llenguatge –i el suport– mai no són un portador innocent de significat, sinó que aquest és tremendament variable en funció del context i l’enquadrament. El gest de copiar del tot un diari d’un dia triat aleatòriament o el de copiar-lo en un dia com l’11 de setembre de 2001, al seu torn, proposen lectures diferents, i fins i tot els podríem donar l’epítet d’«homenatge», homenatge mitjançant la còpia acurada dels esdeveniments més o menys transcendents, rutinaris o dramàtics d’un dia qualsevol. Homenatge, en el cas de l’11S, a les víctimes mitjançant el gest de rellegir i mecanografiar de nou uns successos tràgics com un acte de presa de consciència. Goldsmith defuig qualsevol tipus d’intencionalitat subjectivista: «Pensar en una poètica de l’expressió a Internet és absurd, expressar-se a Internet és com llençar quatre gotes al mar. Què tal si bussegem en el contingut existent? Què tal si desplacem el text, si el fem emergir?». Les teories de la mort de l’autor de Barthes, com també la seva desaparició (Focault, a Què és un autor?), ressonen en el fons de l’oceà estètic de Goldsmith; imposar un autor al text és «imposar-li un límit» d’interpretació, el text etimològicament és un teixit, en aquest cas, un teixit de citacions que l’autor ha sabut unificar, ordenar, fondre, en la veu que escriu. Focault pren de Beckett la formulació del tema quan parla de la «funció d’autor»: «Què importa qui parla, va dir algú, què importa qui parla?».

Com sap qualsevol coneixedor superficial de l’art modern i contemporani que estigui llegint aquest text, la tradició de reutilització de materials i apropiació té honorables avantpassats en parets i vitrines de l’Acadèmia: així, els collages picassians, la fountain duchampiana, o el Llibre dels Passatges de Walter Benjamin o les pràctiques del grup avantguardista OuLiPo. Ningú no discuteix aquí que el mèrit d’aquests artistes/escriptors és l’audaç combinació de referents, l’ampliació del camp de la percepció de l’espectador més enllà de l’autoria manual de les peces, o, en el cas benjaminià, dels textos. La subjectivitat, l’expressió individual, no és ja la síntesi de referents que duu a terme un autor a la seva obra (sabem prou bé que l’originalitat no existeix, tan sols l’audàcia de combinar-los en una nova fórmula), sinó que es mostra en l’elecció i capacitat combinatòria del comissari o l’artista d’instal·lació, en una expressió que podríem anomenar «de segona mà». La ruptura, allò que ens obligarà els espectadors a reconsiderar allò que considerem «art», sovint introdueix una bretxa de la realitat en el territori del que és simbòlic (i viceversa), actitud base de qualsevol projecte avantguardista, i podríem dir que del projecte filosòfic modern (no hauria de ser tota vida una obra d’art ?, no és la tasca dels artistes donar-nos eines per a això?).

«La idea que té la gent sobre l’art és molt àmplia, mentre que la seva idea de la poesia és molt limitada. La poesia és un lloc molt fàcil on entrar i rebentar la casa. A l’avantguarda li agrada destruir les coses, i jo sóc un avantguardista de la vella escola».
Goldsmith a Wilkinson, 2015

Dins d’un dels reductes més sagrats de l’«autoritat», l’escriptura, Goldsmith ens dóna l’estatus de DJ de la informació: «La meva idea de retallar i enganxar és el reconeixement d’una nova realitat. Parlo molt seriosament quan dic que això és l’escriptura ara. Potser no ho voleu entendre així, però us dic que actualment el desplaçament de la informació és un acte literari», i matisa més endavant: «l’apropiació serà una més en l’àmplia caixa d’eines de l’escriptor».

D’un caràcter sens dubte determinista i optimista pel que fa a la seva visió de la tecnologia, «Facebook és l’autobiografia mundial», ha encunyat mètodes d’ensenyament de la literatura tan poc ortodoxos com animar els seus alumnes al flaneurisme digital com a font d’inspiració legítima. Allunyant-se així de l’imaginari romàntic, Goldsmith compara l’escriptor a un programador de codi (encara que qualsevol que hagi hagut de dissenyar la seva pròpia web, es pregunti si el codi pot expressar alguna cosa que estigui més enllà d’una ordre).

El text acadèmic, com a paradigma de l’autoritat, és paradoxalment un dels exponents més clars de diàleg intertextual a força d’apropiacions i intertextualitats (desplaçaments de text), un collage en el qual l’autor dialoga amb la comunitat científica o la tradició sota un sistema normatiu, la citació. L’estil, per a Goldsmith, és la manera en què cada un ordena una informació determinada. El context és aquí el nou contingut, «la gestió de la informació, la seva organització i distribució, és el que distingeix la meva escriptura de la teva». Així, la hipertextualitat, les xarxes socials, l’ús de cercadors, webs i apps generen noves arquitectures de distribució de la informació, un nou espai d’exploració per al poeta: «Internet és el més gran ready-made»

Steal Like An Artist, Austin Kleon

Steal Like An Artist | Austin Kleon, Flickr | CC BY-NC-ND 2.0

La seva visió del context en les arts visuals, de les quals procedeix per formació, no és poc menys convencional que la de la seva literatura: «Els museus s’han convertit en espais socials, ningú no mira les obres, la gent com a màxim s’hi fa selfies, i les exposicions passen a través d’Instagram».

Tenint en compte algunes de les seves obres d’apropiació, la lectura d’aquest autor ens podria semblar avorrida. Fa poc un periodista del New Yorker li va preguntar: «I si els teus llibres són tan avorrits de llegir, per què et conviden a fer lectures a la Casa Blanca?». «Sóc un performer carismàtic», va contestar. No li falta raó, pel que vam poder veure. Lluny de llegir tedioses llistes o notícies de diaris, la lectura no va ser només un manifest estètic, sinó que tant pel caràcter gairebé èpic del text, escrit pel mateix Goldsmith, com per l’excel·lent dicció, va ser gairebé emotiva. Paradoxa? Escoltem-lo:

La poesia és poder
El poder de la poesia és la seva impotència
Que és la potència d’imaginar
El que és inimaginable
La impossibilitat de la poesia de canviar res
La seva capacitat és la seva discapacitat, la seva intensitat

La inversió de la lògica és la seva lògica
És estàtica, és moviment
És empobriment, és riquesa

[…]

Així, la poesia és del tot conceptual
Penso; existeix
Sense permís, sense preguntar
Sense intermediaris

Perquè no hi ha res per protegir
Tot està ofert per ser agafat

La poesia és completament romàntica
Ho somio: existeix
Somiar és democràtic
Tothom somia, i somia de franc
No hi ha res elitista en el fet de somiar
Els meus somnis nocturns no són millors que els teus
Els meus somnis nocturns no valen més que els teus
Els meus somnis nocturns no són més vagues que els teus
Els meus somnis nocturns són tan irrealitzables com els teus
Són somnis al capdavall
Signifiquen molt per a tu i per a mi
Però poc per a la resta de la gent

A qui li importa, renunciaries a somiar?

La Patafísica és fundacional per a la poesia
És la base del tracte:
La ciència de les solucions imaginàries a problemes imaginaris és definitiva;
Els teus problemes són imaginaris
I també les seves solucions
Deixa-ho estar, deixa-ho anar

I d’aquesta manera
Deixa que l’il·lògic esdevingui lògic
L’il·lògic com a resistència
Dissolució de binaris
Viu a la zona grisa
S’inverteix la disfuncionalitat
Aquesta esdevé funcional, radical, mutable

Però la Patafísica és una mala manera d’arribar a la justícia social
En un món real, solucions reals són requerides a problemes reals
Aquesta no és la funció de la poesia
El treball de la poesia és empènyer els límits de la racionalitat
Amb el que és il·lògic i abstracte
Així és com funciona millor
Pren els carrers i crida a plè pulmó per al canvi
Així hi haurà fets

Però no prenguis aquesta poesia del furt
Perquè la poesia
És enginyeria inversa per a l’autodestrucció
Bombes esclataran
Però ningú en serà ferit
Confondre la poesia amb la política es deu
a una mala traducció
l’ètica de la poesia és la seva a-eticitat
De fet
Robatori sense conseqüències
Mal·leable, suau , juganera, especulativa
De fet, imaginem un món sense ètica:
Robem bancs buits pel gaudi del furt
Furt sense conseqüències
Anarquia compasiva
Imaginem un món sense ètica
Tenim pistoles d’aigua,
Alto, això és un atracament!
Som portentoses candeles jeffersonianes
Si us plau, agafa la meva flama

[…]

L’apropiació té tres significats:

Apropiació monetària
Apropiació estètica
I, directament, robatori
No et confonguis, retallar text
No és tallar carn

[…]

Kenneth Goldsmith

Fragment d’In-utilitat de la poesia, traducció de l’autora a partir de la lectura del poeta durant la cerimònia de recepció del premi d’honor que li va ser atorgat a la fira del llibre i el film d’art FILAF, Perpinyà, juny del 2016.

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Desplaçar un text, rebentar la casa