Democràcia augmentada

En el futur podrem automatitzar feines del govern i disposarem d’eines que fomentaran la participació dels ciutadans i permetran que s’apoderin.

Dones ensenyant altres dones a votar, 1935

Dones ensenyant altres dones a votar, 1935 | Kheel Center | CC BY

Les noves eines, com les dades massives, els algoritmes o la intel·ligència artificial, podrien ajudar-nos a resoldre problemes socials i a repensar el model de democràcia. Es podrien evitar casos de mala praxi i de corrupció, optimitzaríem la inversió pública i fins i tot podríem delegar el vot en agents virtuals, els quals entrenaríem a partir de les nostres preferències. En parlem amb els investigadors del MIT Medialab Luis Pastor (Grup de Ciència a la Ciutat) i César Hidalgo (Grup d’Aprenentatge Col·lectiu).

El 2015, Hamburg volia optar a ser la seu dels Jocs Olímpics. I és per això que va posar-se en contacte amb el Laboratori de Ciència de la Ciutat del Media Lab, un centre d’innovació de l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT) pioner al món, perquè des d’allí els ajudessin a pensar i dissenyar com havia de ser la futura vila olímpica, amb la intenció de guanyar la candidatura.

Però de cop tot va canviar. I, en un tres i no res, l’encàrrec a què van haver de fer front els investigadors del Media Lab va ser tot un altre, perquè aquesta ciutat alemanya va començar a rebre desenes de milers de refugiats siris. El batlle volia que Hamburg continués optant a ser seu de les Olimpíades, però com? Què s’havia de fer amb els refugiats? On es podien ubicar? I, sobretot, com es podia aconseguir, de manera eficient, que s’integressin a l’ecosistema metropolità i no es creessin guetos?

«Aquest va ser el repte que ens va plantejar el batlle d’Hamburg i que vam haver de resoldre en només dos mesos: com es podien instal·lar més de 70.000 refugiats en una ciutat de vora dos milions d’habitants», explica l’arquitecte madrileny Luis Pastor, científic investigador del grup de Ciència de la Ciutat. «El batlle, a més, volia que es generés un debat públic, que es fes un procés participatiu perquè els ciutadans d’Hamburg decidissin on s’havien de col·locar els refugiats, de baix a dalt», afegeix.

Els científics del MIT Media Lab es van posar en contacte amb HafenCity University Hamburg i van emprar algoritmes, intel·ligència artificial i intel·ligència humana per resoldre el problema. Van fer servir dades demogràfiques dels refugiats, i també dades de la ciutat com la normativa urbanística de cada zona; el nombre de col·legis, hospitals i ambulatoris; les normes legals de cada zona; la diversitat cultural, econòmica i social, etc. I d’aquesta manera van desenvolupar una eina d’interacció humà-ordinador, anomenada CityScope, per fomentar la participació dels ciutadans i la presa de decisions.

How MIT Builds Cities Using Lego and Augmented Reality | WIRED
How MIT Builds Cities Using Lego and Augmented Reality | WIRED

«El primer que vam fer va ser intentar entendre com utilitzava la ciutat la gent, i a partir d’aquesta comprensió vam generar models de simulació per proposar “què passaria si…” i intentar respondre-hi. Per exemple, què passaria si de cop el transport públic de la ciutat hagués d’assumir 10.000 persones més», assenyala Alonso, des de l’espai que el seu grup d’investigació té a l’imponent i futurista edifici de vidre del Media Lab, farcit de maquetes reals de ciutats en les quals es projecten, a temps real, dades sobre els ciutadans, el trànsit, el temps, etc. Això depèn. Varia en funció de cada projecte.

Aleshores els investigadors van dur a terme un procés de participació ciutadana en què van fer seure plegats els representants de diferents sectors de la societat, «de l’extrema dreta a l’extrema esquerra», perquè debatessin i escollissin on s’havien d’ubicar els immigrants. «Es tractava de tallers en els quals, fent servir les dades de què disposàvem, les taules en què participava tota la societat havien de decidir on calia instal·lar els immigrants», apunta Alonso.

El projecte, que van batejar amb el nom de FindingPlaces, va ser un èxit rotund. Va permetre que vora 400 hamburguesos identifiquessin 160 ubicacions de consens perquè hi poguessin anar les persones acabades d’arribar a la ciutat. Com rebla Alonso:

Vam comprovar que les taules participades ens deien el mateix que ens deia l’algoritme, i avui dia hi ha més de 10.000 refugiats que ja han trobat una llar a la ciutat, a l’entorn dels quals a poc a poc es genera un ecosistema econòmic operatiu. Els ciutadans d’Hamburg en veuen els resultats. I el projecte, a més, va propiciar una interacció constructiva i col·laboradora, va generar consciència social a l’entorn dels refugiats i un sentiment d’apoderament entre els participants.

FindingPlaces és un exemple de com noves eines com les dades massives, els algoritmes o la intel·ligència artificial poden ajudar-nos a resoldre problemes socials i a repensar, en definitiva, el model de societat i de democràcia que tenim.

Finding Places | MIT Media Lab
Finding Places | MIT Media Lab

«La democràcia es pot actualitzar o millorar utilitzant tecnologia i noves idees, n’estic convençut», assegura, en aquest sentit, el físic xilè César Hidalgo, que lidera el grup Aprenentatge Col·lectiu, també del MIT Media Lab. «En el futur podrem automatitzar diverses tasques dels governs. Els polítics s’augmentaran per mitjà d’algoritmes que treballaran amb equips de persones especialistes per ser veritables servidors del poble», afegeix, amb voluntat de polemitzar.

En el grup d’Hidalgo, en el qual treballen físics, enginyers computacionals, psicòlegs, economistes, geògrafs i dissenyadors, tracten de discernir com aprenen els països, les organitzacions, els equips i les regions, i com es pot utilitzar aquest coneixement per millorar la societat. Actualment Hidalgo ha emprès un nou projecte, molt ambiciós, relacionat amb el que ell anomena la «democràcia augmentada».

«Tenim un sistema polític imperfecte, que ha funcionat de la mateixa manera durant els darrers dos-cents anys. I és millorable», argumenta aquest físic, per al qual la primera cosa que ha de canviar és el tema de què parlem: cal abandonar el qui com a focus del debat i passar a pensar en el com. «Tenim eines que ens permeten que el ciutadà s’apoderi, que participi més. S’evitarien molts casos de corrupció o projectes mal pensats o innecessaris.»

La idea de la democràcia augmentada va sorgir encara no fa ni un any, quan Hidalgo era a Xile presentant un altre projecte. En una reunió amb periodistes d’un diari digital, van començar a parlar de la relació, antiquíssima, entre democràcia i periodisme. En teoria, explica Hidalgo, els diaris escriuen històries en les quals descriuen el comportament dels polítics perquè la gent pugui decidir més bé a quins líders o a quins partits donen suport. El problema és que és realment difícil no quedar-se a la punta de l’iceberg.

«La intel·ligència artificial pot ajudar-nos a generar informació contrafactual», exposa el físic xilè. I s’explica: imaginem-nos que es poguessin agafar totes les lleis que es voten al parlament i al congrés i fer que tota la societat les votés, també. Això permetria comparar els representants polítics amb els votants que tenen.

El problema, però, és que fer que la població participi de totes i cadascuna de les votacions de llei resultaria extremament car i complicat. De fet, en el marc de l’Estat espanyol hi ha alguns projectes que intenten promoure implementacions de democràcia directa, com decide.madrid.es.

¿Qué es el espacio de propuestas ciudadanas? | decide.madrid.es
¿Qué es el espacio de propuestas ciudadanas? | decide.madrid.es

Però què passaria si poguéssim delegar el vot? «Amb un agent virtual, una mena d’avatar, podríem. Es tracta d’un algoritme que aprèn de tu, aprèn quines preferències tens, tu l’entrenes i ell es nodreix de les teves dades i preveu la decisió que prendràs», explica Hidalgo. I, de la mateixa manera que el nostre pensament evoluciona, l’algoritme evoluciona amb ell. Evoluciona amb nosaltres.

Tornant a l’exemple del diari, els mitjans de comunicació podrien disposar d’una plataforma en la qual els usuaris es registrarien i entrenarien l’avatar perquè fes prediccions. El diari podria comparar en cada cas què va votar el congrés o un determinat polític i què va votar la població. «El quart poder pot emprar la intel·ligència artificial com una manera d’assolir un índex més elevat de participació i de donar informació contrafactual», afirma el xilè.

Imaginem-nos que poguéssim decidir com es distribueix el pressupost estatal, local o autonòmic dedicat a la inversió pública. Imaginem-nos que hi poguéssim participar, puntuant les coses que més ens importen, com l’educació, el transport, la recreació en cada barri, etc. Disposar d’aquestes valoracions, per exemple, donaria al govern un patró precís de les prioritats de la població. «És una informació molt valuosa per als tecnòcrates del govern que intenten dissenyar com optimitzen la inversió pública.»

Pensar que en el futur potser deixarem la presa de decisions a les mans d’un minijò virtual que prevegi què és el que triaríem en cada situació resulta controvertit per a molta gent. Davant d’aquest plantejament, Hidalgo, com Alonso, insisteix que els algoritmes que tindrem en el futur –tant els que ens faran la compra al supermercat com els que diran als nostres candidats polítics què opinem sobre aquest tema o aquell altre– no decidiran per nosaltres. Ens ajudaran en la mesura que nosaltres vulguem. «Són una eina, com una bicicleta, que no va sola. Ets tu qui decideix cap a on vol anar, la bicicleta senzillament t’ajuda a arribar-hi més ràpid», conclou.

Els ciutadans, però, tenim ganes de decidir contínuament, en una era en la qual tenim accés a una quantitat ingent d’informació i en la qual se’ns demana que triem tota l’estona?

Els algoritmes seran tota una revolució, i ens ajudaran a sobreposar-nos a l’excés d’informació. Han de ser eines creades pels ciutadans, que funcionin en un sistema obert i distribuït. El teu avatar pot circular, en una instància privada, pel teu ordinador o per la xarxa, i només té accés a una parcel·la concreta d’informació sobre tu. Es tracta d’un sistema en què ets tu qui fa les preguntes, i ell hi respon.

Aquests algoritmes, a més, es podran auditar ininterrompudament, a través del comportament i del codi que tinguin.

Queda clar que és una revolució i que el que pretenem és començar a explorar les arestes de la tecnologia. Potser encara falten seixanta o setanta anys perquè aquesta revolució estigui a punt. Segurament quan la meva filla de quatre anys tingui la meva edat, aquesta idea d’aplicar la intel·ligència artificial a la democràcia li semblarà òbvia. Ella ja haurà estat educada en el coneixement dels algoritmes i del comportament de les dades, una educació molt diferent de la que reben les generacions actuals. Dissenyem això per als usuaris del futur. És una transformació lenta, una revolució per als ciutadans futurs, als quals tenim l’obligació de deixar unes institucions millors de les que ens hem trobat nosaltres.

L’àgora és a les places dels pobles, sí, però també, i sobretot, al núvol.

Vegeu comentaris1

  • Marc Ngui | 27 juny 2018

Deixa un comentari

Democràcia augmentada