De la smart city als smartcitizens

Fragment de diagrama de frenologia de Vaught’s Practical Character Reader (1902). Font: The Public Domain Review.

Smart cities aquí, smart cities allà, smart cities everywhere. Des de fa uns quants anys, estem sent testimonis del boom de les smart cities («ciutats intel·ligents»), fins al punt que sembla que de la nit al dia totes les ciutats són smart.[1] D’aquesta manera, la popularitat del terme ha experimentat un creixement exponencial i ha eclipsat altres conceptualitzacions prèvies més integrals com la «ciutat sostenible»,[2] o aquelles altres que responien d’una manera més adequada a l’era en xarxa i a les noves relacions socioeconòmiques que en deriven, com la «ciutat del coneixement».[3] Si bé aquesta sobreexposició terminològica, per bé o per mal, ha calat profundament en els fòrums professionals i institucionals, pel que fa a la ciutadania, només generat un «enorme desinterès», tal com reconeixia fa poc el president de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP) i alcalde de Santander, Iñigo de la Serna. Això sembla establir un indicador clar sobre com n’estan, d’allunyades, aquestes «ciutats intel·ligents» dels seus habitants.

Per entendre aquesta realitat disruptiva, ens hauríem de plantejar les causes i conseqüències del fenomen de les ciutats intel·ligents i, a partir d’aquí, començar a construir (o recuperar) un marc conceptual urbà que realment respongui a les necessitats de la ciutadania i estigui dirigit cap a una millora efectiva i integral de l’hàbitat urbà.

Molt de soroll per a no res

Encara que la societat de la informació contemporània ha estat la responsable de l’emergència del concepte smart city, no ha estat fins que les grans empreses tecnològiques (IBM, CISCO, Siemens, etc.) hi van fixar el seu interès (i estratègies de màrqueting), que el terme va començar a forjar la seva hegemonia.[4] D’aquesta manera, el 2010, diversos i prestigiosos mitjans internacionals (Time, The Guardian, The Times, Financial Times, etc.) comencen a fer-se ressò d’aquesta nova onada de les ciutats intel·ligents, dedicant-los reportatges, números especials o fins i tot seccions completes. Paral·lelament es va començar a programar tota una miríada d’esdeveniments i congressos relacionats amb el tema arreu del món, que omplien i condicionaven les agendes professionals i institucionals. Això ha produït que el tema de les ciutats intel·ligents s’hagi convertit en el principal punt del debat urbà.

Però, tota aquesta campanya de visibilització, en comptes de servir per aclarir una mica de quina manera les smart cities permetien avançar respecte a algunes bases teòriques prèvies, el que ha fet ha estat generar confusió i suspicàcies. Així, aquest discurs inicial feia referència exclusivament a la implantació de noves tecnologies a la ciutat, sense arribar a demostrar com la utopia de la ciutat tecnointel·ligent millorava la qualitat de vida a les ciutats i quins beneficis generava a la ciutadania. D’aquesta manera, l’apologia tecnòfila promoguda per les multinacionals no feia altra cosa que desatendre, tot i que no de manera evident, premisses acceptades internacionalment,[5] i obviava que la tecnologia per la tecnologia contradiu els principis de sostenibilitat i avança poc en la construcció de la societat del coneixement, més enllà de generar part de la seva infraestructura.

Exposició «Smartcitizens» a Madrid. Font: SmartCitizensCC.

No obstant això, podem dir que recentment la smart city ha començat a revisar la seva exclusiva vocació tecnològica. Per exemple, ja s’ha identificat l’escassa utilitat d’alguns serveis, com les xarxes elèctriques intel·ligents (smart grids), si aquestes no inclouen el ciutadà en la seva formulació. I això, en un escenari com el de l’Estat espanyol, el Govern del qual ha decidit penalitzar l’autoconsum d’energia, fa que qualsevol esforç en aquesta direcció resulti debades. Tanmateix, aquesta accepció també està portant a la polèmica, ja que són majoria les empreses proveïdores de serveis que aposten per la ciutadania solament com a client de les prestacions que poden arribar a oferir les ciutats intel·ligents. Encara en els casos més favorables, dins dels diferents estadis de generació, gestió i ús de la informació, es pretén excloure el ciutadà del segon, ja que és aquí on es localitza el model de negoci que han impulsat les grans empreses.

Aquesta concepció redueix de nou el potencial que visualitza la societat del coneixement, les lògiques obertes i distribuïdes de l’era xarxa, cosa que genera una estructura jeràrquica i tancada en posicionar el ciutadà com a usuari i consumidor, en comptes de com a copartícip en la transformació del seu entorn.

Obrir la smart city a la ciutadania

Com calia esperar, aquesta invasió de la smart city no ha estat exempta de polèmica, la qual cosa ha conduït al reclam d’un nou terme que hi està arrelat i dirigit a establir un necessari contrapunt a la seva lògica corporativista. Ens referim al concepte smartcitizens. Aquest nou subjecte urbà està aconseguint colar-se en la voràgine de les ciutats intel·ligents i està atorgant pes específic al paper de la ciutadania activa com a element fonamental de la societat del coneixement i com a vertebrador de les noves polítiques urbanes.

El terme smartcitizens entén que parlar de ciutats i ciutadania intel·ligent no solament passa per fomentar el millor control, ús i eficiència de les infraestructures, sinó que també ha de democratitzar la informació en les seves diverses accepcions i escales (open data, open city, open government, etc.), per augmentar el coneixement i la implicació ciutadana, ja que tots dos en el seu conjunt permetran millorar el nostre hàbitat i la nostra qualitat de vida.

Així, la noció de smartcitizens que comença a tenir més acceptació és aquella que vol situar la ciutadania en el centre de la reflexió sobre la ciutat intel·ligent, reivindicant la màxima que estableix que no hi ha ciutats intel·ligents sense ciutadans i ciutadanes intel·ligents. Davant les lògiques privatives imposades des dels poders econòmics, la ciutadania intel·ligent connectada en xarxa està generant noves pràctiques i imaginaris que articulen una (necessària) revisió de la smart city. Una reformulació que troba la seva raó de ser en la cooperació entre els diferents agents que operen sobre el territori (societat civil, Administració pública, entitats científiques i acadèmiques, agents econòmics, etc.), i en l’intercanvi de coneixement el seu senyal d’identitat. I és precisament en aquest punt on la idea de smartcitizens connecta amb la del moviment del software lliure: compartir i col·laborar per augmentar eficiència dels processos, deslligar el poder de la intel·ligència col·lectiva per aconseguir solucions òptimes.

Ciutats intel·ligents de codi obert

Per descomptat, avui dia els mitjans dels quals disposem per compartir informació valuosa entre els diferents agents i sectors de la nostra societat —i amb això transformar-nos en ciutadania intel·ligent, activa i partícip— conformen el substrat per al desenvolupament d’un model urbà més democràtic, equitatiu, sostenible i integral. No obstant això, l’esforç que requereix la traducció d’aquesta oportunitat en un fet és encara incipient, i generalment no hi ha un interès de dur-la a terme per part de les esferes de poder, quan no directament és coartat per elles. Això no significa que la intel·ligència ciutadana i una redefinició de les smart cities no puguin ser promogudes des d’altres àmbits.

Exposició «Smartcitizens» a Madrid (Font: SmartCitizensCC)

Seguint el rastre de les possibilitats que planteja Internet, la intel·ligència ciutadana està brollant a través d’iniciatives promogudes per innovadors tecnològics que estan facilitant al ciutadà accedir a informació, prendre decisions i organitzar-se col·lectivament. De fet, el software lliure és una infal·lible font d’eines, apps i solucions tecnològiques que permeten aquest apoderament ciutadà. De tal manera, que ja és possible trobar tot tipus de tecnologia de codi obert en tota la cadena de valor de les smart cities:[6] des de la Internet de les coses (sensors, hardware, software, tecnologia RFID, etc.), fins al Big Data (emmagatzematge i processament de dades complexes a gran escala), passant per tot tipus d’aplicacions.[7]

Però, més enllà d’aquesta visió altament tecnificada de les smart cities i de la ciutadania intel·ligent ultraconnectada, el que també es reivindica des del concepte smartcitizens és la necessària revisió de la conceptualització que fem de tecnologia dirigida a construir ciutat. I aquí la intel·ligència de la tecnologia no es mesura en la sofisticació de la tècnica que la genera, sinó per la seva capacitat per generar comunitat, teixir xarxa i establir canals de transferència de sabers que promoguin l’autonomia social. De nou, es produeix un desviament en el discurs dominant, ja que des d’aquesta òptica un hort urbà és tan intel·ligent o més que un smartphone.

En definitiva, el que reivindica la figura smartcitizens és que la tecnologia urbana més eficient és aquella que neix des de la intel·ligència col·lectiva, ajuda a generar comunitat, estableix canals d’apropiació ciutadana, és replicable, és eficient i té com a objecte resoldre les necessitats reals de la societat civil. Les i els smartcitizens revelen que el futur de les ciutats està a les nostres mans, en les de la ciutadania intel·ligent i col·laborativa.