De la multiplicitat d’intel·ligències

Què és la intel·ligència? Com definim amb precisió un concepte que només entenem superficialment?

La victòria de Deep Blue sobre Kasparov el 1977.

La victòria de Deep Blue sobre Kasparov el 1977.

La clau de l’angoixa en les bones històries de zombies (Night of the Living Dead, Dead Set, Dawn of the Dead…) és, en el fons, la inevitabilitat del seu desenllaç. El caràcter irrevocable i exponencial de la propagació del zombie a la pols per la repartició del pastís demogràfic s’hi presenta gairebé sempre com un triomf de l’estupidesa (encarnada en el zombie) per damunt de la intel·ligència (representada per l’homo sapiens). L’epidèmia zombie sembla aberrant, perquè significa la destrucció de la il·lustració, l’eradicació de la civilització, la fi del tret diferencial que suposadament defineix la humanitat. Sembla del tot irrellevant que, en una taxonomia alternativa dels mamífers, el zombie cinematogràfic sigui probablement el nostre parent més proper. Ens separen només una alteració de les constants vitals i una discrepància en l’aparell perceptiu/analític que habitualment anomenem intel·ligència. Precisament per la seva proximitat a la nostra fisiologia, en la filosofia de la ment, el zombie (no el cinematogràfic, sinó una variació purament hipotètica) es fa servir sovint com a punt de partida en diversos arguments contra el fisicalisme, la doctrina segons la qual tot el que existeix és exclusivament físic. I tant se val que els zombies filosòfics i els cinematogràfics no habitin el nostre entorn diari: són un bon punt de partida per examinar des de dins i de prop les nostres concepcions d’intel·ligència, de consciència i de subjectivitat. Al cap i a la fi, i malgrat la seva ubiqüitat, «intel·ligència» és un dels mots més difusos del nostre vocabulari, amb moltes definicions que s’adapten a múltiples possibles aplicacions del terme.

Un dels usos més comuns de la paraula fora del radi d’acció humà, i alhora un dels més polèmics, és el d’intel·ligència artificial. Gairebé seixanta anys després de l’encunyament original per part de John McCarthy l’any 1955, la IA continua sent un territori amb tantes lectures, que es fa difícil pensar en un punt de trobada entre detractors i defensors, o fins i tot entre extrems oposats de la comunitat, del triomfalisme naïf de Ray Kurzweil al pessimisme de Hubert Dreyfus. Fa relativament poc, el mateix McCarthy mirava de resumir al mínim el marc de la disciplina com «la ciència i l’enginyeria de construir màquines intel·ligents». Però fins i tot les definicions més planeres i menys ambicioses topen amb el parany que amaga el títol, el mateix terme intel·ligència. Com definim amb precisió un concepte que només entenem superficialment? Com evitem el perill que Daniel Dennett anomena el «mal de la definició prematura»? Davant de la pregunta prèvia «què és, doncs, la intel·ligència?», McCarthy hi responia que és «la part computacional de l’habilitat d’assolir objectius». I, malgrat que aquesta és tan sols una de les desenes de definicions concebibles (n’hi ha moltes més, formulades des de la biologia, la filosofia o la psicologia), la resposta, com tantes altres, obre la porta a consideracions que transcendeixen de lluny l’àmbit de l’homo sapiens.

Plantes, microorganismes, col·lectius

Diversos investigadors defensen des de fa anys la noció d’intel·ligència vegetal, que Anthony Trewavas (de la Universitat d’Edimburg) descriu com «la propietat emergent resultant de les interaccions col·lectives entre els diversos teixits d’una planta individual en creixement». En el seu recent i fascinant What a Plant Knows: A Field Guide to the Senses, un altre defensor notable de la idea, Daniel Chamovitz (de la Universitat de Tel Aviv), hi afegeix: «malgrat que podríem definir subjectivament la intel·ligència vegetal com una faceta més de la multiplicitat d’intel·ligències, aquesta definició no ens ajuda a ampliar el nostre coneixement ni de la mateixa intel·ligència, ni de la biologia de les plantes. Al meu entendre, la qüestió no hauria de ser si les plantes són intel·ligents o no. Passarà molt de temps abans que arribem a un acord sobre el que això significa en el fons; la pregunta hauria de ser més aviat “Són conscients, les plantes?” i, de fet, ho són». De nou, la noció de consciència que promulguen Chamovitz i Trewavas té poc a veure amb la de la nostra espècie. D’entrada, perquè parteix d’una anatomia radicalment diferent de la dels mamífers. La consciència humana té com a mínim alguna cosa a veure amb les xarxes neuronals del cervell i, malgrat que les plantes no disposen de neurones, les seves xarxes de cèl·lules es comuniquen de manera similar. El neocòrtex humà, la part del cervell que s’encarrega de tasques com la percepció sensorial i espacial, les ordres motrius o el llenguatge, entre d’altres, és diferent de les xarxes cel·lulars dels organismes vegetals, però, igual que aquestes, és un sistema de memòria que permet crear un model del món per formular prediccions i actuar en conseqüència. Diferències estructurals a banda, si una condició essencial del que anomenem comportament intel·ligent és la capacitat de preveure el futur, identificant patrons de l’entorn per tal d’adaptar-s’hi i optimitzar el cost energètic, les plantes i fins i tot bacteris molt primitius encaixen còmodament en aquesta categoria, segons els estudis publicats per Roger Bingham i Peggy La Cerra a finals dels noranta. Recentment, diversos equips d’investigadors en el camp de la microbiologia han començat a parlar d’intel·ligència bacteriana, destacant la capacitat comunicativa i organitzativa de bacteris «socials» com ara l’espècie Paenibacillus dendritiformis.

Paenibacillus dendritiformis.

Paenibacillus dendritiformis.

Jeff Hawkins, fundador del Redwood Center for Theoretical Neuroscience (i de Palm Computing, per als nostàlgics de la tecnologia de consum) insisteix que, partint d’una observació detallada de la fisiologia del neocòrtex, es pot elaborar una breu llista de les característiques i condicions essencials per a la intel·ligència, que posteriorment podem extrapolar a qualsevol altre sistema, no necessàriament humà. Ni tan sols necessàriament biològic. De fet, Hawkins no és l’únic a afirmar que alguns trets que durant segles s’havien acceptat com a condicions sine qua non del comportament intel·ligent, com ara el llenguatge, no formen part d’aquesta llista d’atributs fonamentals. L’any 2001, partint de la famosa citació de Wittgenstein «si un lleó pogués parlar, no l’entendríem», el compositor electroacústic, activista i investigador en el camp de l’ecologia David Dunn reflexionava a «Nature, Sound Art and the Sacred» sobre la supremacia sensocèntrica que la humanitat ha imposat tradicionalment sobre el món no humà. Per a Dunn, una de les llavors del problema és el convenciment que, atès que els animals no fan ús d’un llenguatge com l’humà, són poc més que màquines orgàniques per ser explotades. «Estudis recents demostren que el llenguatge en termes humans no és una condició indispensable per al pensament i que, de fet, cada forma de vida podria ser conscient a la seva manera. La vida i la cognició es podrien considerar sinònims fins i tot a escala cel·lular». Des de la Grècia clàssica, el concepte d’animal racional ha servit de frontera arbitrària per separar l’homo economicus de la resta de membres del regne animal, tot i que, en un sentit literal, racionalitat significa poc més que la capacitat de prendre decisions òptimes per assolir objectius. I això, novament, s’ajusta a la gran majoria de formes de vida conegudes.

Contemplar la infinitat de l’univers o concebre artefactes com un motor a reacció requereixen capacitats que potser no tenen altres espècies del planeta, però no oblidem que aquestes fites són més fruit de la intel·ligència acumulada de l’espècie que no pas de cadascun dels nostres aparells perceptius/analítics de mode individual. Xarxes d’individus, més que de neurones. Thomas W. Malone, director i fundador del MIT Center for Collective Intelligence, dedica bona part de la seva tasca docent i d’investigació a l’estudi de la intel·ligència col·lectiva, que ell defineix a grans trets com a «grups d’individus funcionant col·lectivament de maneres que semblen intel·ligents», una noció de comportament que funciona com un mirall en dues direccions, humà-no-humà. Malone diu: «els grups de formigues són probablement més intel·ligents que les formigues a escala individual, i de la mateixa manera podem entendre els grups d’humans i els seus artefactes computacionals i d’altres tipus com a col·lectivament intel·ligents. Aquesta perspectiva no sols planteja qüestions profundes i interessants des del punt de vista de la ciència, sinó que també llança preguntes filosòfiques sobre la condició col·lectiva dels humans, per damunt de la individualitat». Proper a la idea de la intel·ligència col·lectiva, però des d’un terreny neutre entre la computació, la neurociència i la filosofia, el matemàtic i expert en intel·ligència artificial Marvin Minsky defensa des de fa anys el que ell anomena la Teoria de la Societat de la Ment. Una proposta reminiscent de les idees de Latour que explica la ment humana i la d’altres sistemes cognitius naturals com una gran societat feta de processos individuals, denominats «agents», les entitats pensants fonamentals a partir de les quals es construeix la ment.

El xenomorf i el posthumà

L’antropocentrisme rampant que des de temps immemorials ha dictat les concepcions d’intel·ligència que encara regnen a la cultura occidental no es limita a la vida al nostre planeta, però. Bona part dels esforços per a la recerca de vida intel·ligent fora de la Terra, per exemple, es basen en l’objectiu de trobar éssers, espècies, civilitzacions semblants a l’homo sapiens. I pocs ginys humans representen millor aquesta barreja de prepotència i estupidesa com l’icònic disc d’or de les sondes Voyager llançades a l’espai l’any 1977. El disc, fruit del treball d’un comitè presidit per Carl Sagan, conté una selecció d’imatges i sons amb la missió de mostrar a formes de vida extraterrestres la biodiversitat i pluralitat cultural de la Terra. Afortunadament, va acompanyat d’un missatge de Jimmy Carter explicant la bona intenció del projecte i d’instruccions de reproducció detallades, que inclouen (en aritmètica binària) el temps correcte de rotació del plat en unitats de temps de 0,7 bilionèsimes de segon (el període de temps associat a la transició fonamental de l’àtom d’hidrogen). És a dir, que més enllà del fet que el Voyager 1 trigarà prop de 40.000 anys a arribar relativament a la vora –1,6 anys llum– de l’estrella Gliese 445, el projecte confia que aquesta hipotètica forma de vida:

  1. Disposarà d’aparells sensorials auditius i visuals remotament similars als nostres, per poder escoltar i veure les mateixes freqüències codificades al disc.
  2. Farà ús d’alguna mena de prensibilitat que els permeti posar l’agulla al solc.
  3. Tindrà un nivell bàsic d’anglès (per desxifrar el missatge de Carter).
  4. Serà una civilització experta en química, en especial en l’estudi de l’hidrogen.
  5. I en aritmètica binària.
Disc d’or de les sondes Voyager.

Disc d’or de les sondes Voyager.

Assumir que la resta de formes de vida intel·ligents de l’Univers són similars a la nostra, i no a un dofí (gràcies, com sempre, Douglas Adams), una espora o un núvol de gas, és senzillament delirant. No ens hauria de sorprendre que el «xenomorf» (per utilitzar un terme de ciència-ficció amb força càrrega especista), sigui brutalment diferent a qualsevol criatura familiar, o que trenqui conceptes quotidians com la simetria bilateral. A Alien (1979), l’únic membre de la tripulació que aprecia la «perfecció» del xenomorf és Ash, l’androide del Nostromo… Sense sortir del nostre planeta, trobem, de fet, organismes que qüestionen els nostres estereotips sobre anatomia i els cicles vitals. Els fongs mucilaginosos viuen com entitats unicel·lulars fins que l’escassetat d’aliment els condueix a unir-se en un pseudoplasmodi fet de múltiples individus, i els estudis realitzats en les darreres dècades sobre la capacitat d’orientació i la «memòria» d’aquests organismes sense cervell són especialment interessants en relació amb el debat de la intel·ligència.

Fongs mucilaginosos.

Fongs mucilaginosos.

Lluny de la ingenuïtat del disc d’or del Voyager, la qüestió del contacte posthumà es planteja de manera més interessant al documental de Michael Madsen Into Eternity (2010). Davant de la necessitat d’emmagatzemar residus nuclears en un dipòsit subterrani a Finlàndia, els responsables del repositori es pregunten de quina manera poden alertar les futures generacions, futures civilitzacions (humanes o no), del perill que comporten els residus, fins i tot milers d’anys després. Una lliçó impressionant de psicologia col·lectiva que mira d’especular al límit mateix del pensament humà per tal d’anticipar-se, sense èxit, a possibles interpretacions posthumanes del missatge. Com queda implícit al film de Madsen, no podem preveure la interpretació dels missatges d’alerta per part d’una civilització posthumana, de la mateixa manera que no podem participar de l’experiència subjectiva d’altres espècies del nostre planeta. La columna vertebral del cèlebre article de Thomas Nagel «What is it like to be a bat?» (1974) continua vigent en moltes de les reflexions sobre «el problema difícil de la ment», el fet que mai no podem eludir la nostra experiència en primera persona. I, malgrat aquesta impossibilitat, no dubtem a posar-nos a la pell d’altres organismes i fixar de manera taxativa els límits d’allò que considerem comportament conscient, racional, intel·ligent. Davant d’aquest obstacle insalvable, potser seria millor relaxar del tot aquests límits, ja que mai no sabrem què és ser o com se sent un ratpenat, una espora o un forat negre. I és perfectament possible que els ratpenats, les espores i els forats negres no tinguin cap mena d’experiència conscient, però és impossible determinar-ho. El carbonicentrisme derivat de les diferents variants del principi antròpic continua ben atrinxerat en el nostre subconscient, i en el de la comunitat científica. Fins ara, les úniques formes de vida que coneixem són sistemes moleculars basats en carboni, però sembla una mica arrogant negar amb rotunditat altres possibilitats.

De Turing a la singularitat: intel·ligència artificial

Pràcticament des del seu naixement, el full de ruta de la intel·ligència artificial ha estat estigmatitzat per idees relativament allunyades de la realitat, que conformen el que tots plegats esperem d’una màquina intel·ligent. El famós test proposat per Alan Turing el 1950 és un d’aquests regals enverinats, no tant per la intenció inicial del seu autor, que en diverses ocasions va manifestar el seu total desinterès pel debat de si la IA era possible o no, com per la lectura que se n’ha fet posteriorment. Jutjar la intel·ligència d’una màquina sobre la base de la seva capacitat d’emular el comportament humà era per a Turing un simple criteri fenètic, més que no pas el patró universal a seguir. Però el seu cèlebre test d’inferència inductiva ha influenciat profundament la percepció social de la IA. I, malgrat que les diferents branques de la recerca no semblen gaire preocupades a passar amb èxit el test de Turing, un nombre considerable dels projectes de IA segueix prenent l’emulació com a punt de partida. En una mena de remescla pseudocientífica de l’impuls creacionista i pigmaliònic tan fermament arrelat a la cultura occidental (Golem, Pinocchio, Frankenstein, C-3PO), Lucy Suchman llista a «Human–Machine Reconfigurations» els tres components que ella considera indispensables per tal d’assegurar el caràcter «humà» de qualsevol projecte d’intel·ligència artificial: corporeïtat, emoció i sociabilitat. Per sort, el gruix de la recerca en IA sembla més enfocat a explorar les possibilitats de la intel·ligència estrictament maquinal per generar models que contribueixin a millorar el nostre enteniment de l’acte cognitiu. Com explica el belga Luc Steels, un dels abanderats de la robòtica basada en comportament: «hi ha dues motivacions bàsiques per treballar en IA. La primera és purament pragmàtica. Molts investigadors busquen algoritmes útils per a l’extracció de dades o el processament d’imatges, funcions amb un ampli ventall d’aplicacions pràctiques. L’altra motivació és científica: fem servir ordinadors i robots com a plataformes experimentals per investigar aspectes de la intel·ligència (…). Fa temps que la majoria de la comunitat és conscient que imitar la intel·ligència humana no és un bon camí cap al progrés, ni per obtenir aplicacions pràctiques, ni per arribar a una comprensió més àmplia de la mateixa intel·ligència. Igual que alguns biòlegs aprenen més sobre la vida estudiant un simple bacteri d’E. coli, estudiar la intel·ligència a partir de formes més simples pot arribar a ser de gran utilitat». Amb tot, la IA segueix topant amb allò que des de fa anys es coneix, irònicament, com l’efecte IA: la tendència a desacreditar noves fites de la disciplina sota el pretext que no estan basades en comportament intel·ligent «real», sinó en programes que d’alguna manera el simulen. Ni tan sols els triomfs més mediàtics dels darrers anys (la victòria de Deep Blue sobre Kasparov el 1997 o la de Watson sobre els campions absoluts de Jeopardy! el 2011), han servit per apaivagar aquesta negació constant. L’australià Rodney Brooks, un dels pioners de la robòtica des dels anys vuitanta, feia referència a l’efecte IA en una entrevista a Wired l’any 2002, dient que una broma comuna entre els seus col·legues era que «AI» (les sigles en anglès) volien dir en realitat «almost implemented» (gairebé implementat).

Ampliar els límits

La negativa humana a acceptar altres intel·ligències es basa principalment en la por a deixar de gaudir d’un estatus privilegiat en l’Univers conegut –no en va l’espècie s’ha autodesignat amb el nom doblement narcisista d’«homo sapiens sapiens». Trencar el contracte d’exclusivitat humanitat-intel·ligència és un gest difícil de pair. Però el desconcert també rau en el simple fet que moltes de les teories esmentades utilitzen terminologia tradicionalment «humana» (consciència, ment, pensar, etc.) per descriure propietats de sistemes no humans. Drew McDermott fins i tot proposa substituir «intel·ligència artificial» per «informàtica cognitiva». En qualsevol cas, l’antropocentrisme que marca inevitablement la nostra experiència topa de manera frontal amb nocions radicals com el suposat modelatge predictiu que demostren determinats microorganismes, o la teoria de la singularitat d’Irving John Good, que l’any 1965 s’atrevia a predir l’arribada de la primera màquina ultraintel·ligent. Davant de l’obstacle, la humanitat s’aferra al xovinisme de l’espècie i s’aixopluga sota la dificultat real que planteja, per exemple, el «problema de les altres ments», un dels reptes clàssics i insalvables de l’epistemologia, que pregunta: si l’únic que podem observar és el comportament dels altres, com podem saber si aquests tenen ment? L’interrogant funciona tant de manera metafòrica (en el cas dels zombies filosòfics) com de manera pràctica (per la IA), i es planteja com un desafiament monumental a l’hora d’admetre com a vàlides altres formes d’intel·ligència, a l’hora acceptar allò que Ian Bogost denomina fenomenologia aliena, o la possibilitat del que Kristian Bjørn Vester (Goodiepal) defineix com a intel·ligències alternatives (ALI), per esmentar els dos casos que considero més interessants del panorama actual.

Si en algun moment hem d’arribar a reconèixer aquesta multiplicitat d’intel·ligències, hem de deixar d’analitzar-les a partir del nostre propi reflex, i prescindir de nocions amb tanta càrrega d’espècie com «ment», que potser no tenen tant a veure amb el tema com hem assumit fins ara. En un article recent publicat a Physical Review Letters, Alex Wissner-Gross (MIT) i Cameron Freer (Universitat de Hawaii) proposen un primer pas per explicar la relació entre intel·ligència i la maximització de l’entropia, que segons ells provoca una emergència espontània de dos comportaments típicament humans (la utilització d’eines i la cooperació social) en sistemes físics simples. I aquí ja no estem parlant ni d’organismes vius com plantes, ni de colònies de tèrmits descentralitzats, ni de mamífers espavilats com dofins, ni d’ordinadors amb pressupost bilionari com Watson. Parlem de pèndols.

Vegeu comentaris1

Deixa un comentari

De la multiplicitat d’intel·ligències