El fenòmen Lab: de la llarga marxa a un àgil esprint

Estem a les portes d’una nova edat d’or de l’experimentalisme o hem assolit el cim dels labs?

La secció d’alpinisme dels Lovat Scouts escalant el glaciar d'Athabasca, a les Muntanyes Rocoses, 1944.

La secció d’alpinisme dels Lovat Scouts escalant el glaciar d’Athabasca, a les Muntanyes Rocoses, 1944. Font: Library and Archives Canada

Teories, idees i proves: estem a les portes d’una edat d’or de l’experimentalisme o hem fet el cim dels labs? L’article Age of Social Public Labs forma part de la col•lecció dedicada als LABS que publica Long+Short, patrocinada per Nesta UK. En traduïm aquí un fragment.

Fa gairebé cent anys, el 1916, Wilbur C. Philips, el primer «inventor social» nord-americà, tal com el descriu el fundador de l’Oficina Nacional de Recerques Econòmiques dels Estats Units, va publicar un pla per crear un Laboratori Social Nacional. Es tractava d’una proposta radical que utilitzava la participació cívica com a motor dels serveis públics, amb la intenció de fer per la sanitat infantil el que l’Escola Laboratori de John Dewey havia fet per l’educació. Setze ciutats van respondre a l’oferta de 90.000 dòlars per un experiment de tres anys (25 milions de dòlars en diners actuals, una quantia quatre vegades superior a la del Bloomberg Challenge d’aquest any). Cincinnati en va ser la vencedora i va crear un «living lab», amb una plantilla de vuit treballadors, que cobria trenta-una illes de la ciutat.

El 1920, la iniciativa havia ajudat a crear un elaborat sistema de sanitat pública, un segle abans de l’Obamacare i fins i tot trenta anys abans que s’establís el Servei Nacional de Salut (NHS) al Regne Unit. Tot i que va resultar ser un èxit sense pal·liatius, el lab al final va tancar a conseqüència de la situació política. L’afiliació primerenca de Philips al Partit Socialista d’Eugene Debs, el nerviosisme desfermat per la revolució bolxevic, l’amenaça al suport electoral de l’alcalde i l’oposició burocràtica dins del Departament de Salut de Cincinnati van contribuir en conjunt a què l’Ajuntament retallés els programes de subvenció després de la fase de prova de concepte.

Recordar-nos que la labificació de la vida diària no és gens nova és un correctiu útil per a la nostra miopia moderna. Per entendre plenament el fenomen dels labs, cal veure’l a través d’una perspectiva històrica de gran angular.

Si tenim en compte que dos terços dels labs actuals han sorgit en els últims cinc anys, la idea de crear labs dedicats al canvi social sembla haver-se metamorfosejat, arran de la crisi econòmica, de mètode a moviment i de metàfora a mem. Els psilabs (per als no iniciats: laboratoris d’innovació pública i social) treballen sota la premissa d’aplicar els principis de laboratoris científics —experimentació, prova i mesurament— a problemes socials. Segons a qui se li pregunti, això pot abastar des d’iniciatives de tipus lab com el Behavioural Insights Team (la propietat del qual comparteixen Nesta, el govern i l’administració de la mateixa organització) i l’Education Endowment Foundation, que porten a terme vigorosos experiments, fins a plantejaments menys basats en dades, com els de Region 27 (a França) o Mindlab (a Dinamarca), que, en tenir un enfocament més orientat al disseny, podrien semblar una abominació a qualsevol amb una formació de ciències pures. Malgrat el gran ventall de mètodes, sens dubte va ser el 2014 quan els #psilabs —etiqueta sota la qual s’agrupen a Twitter— van tenir un cert protagonisme. En el transcurs d’un any ens van donar un manifest (The SocialLabsRevolution), un parell de manuals (Labcraft i i-teams) i, al maig, una trobada global (en el MaRS de Toronto).

social lab

Teclegeu el terme «social lab» a Google N-Gram i veureu que el seu ús va assolir dos pics al segle XX: l’un durant la Depressió i l’altre durant la crisi del petroli dels anys setanta. No és difícil veure l’atractiu dels labs que prometen elaborar un prototip del futur quan les institucions actuals estan fracassant —i quan el seu propi fracàs proporciona als labs (i als seus parents propers, el think tank i la startup) un ampli cabal genètic de talent dins de l’actual exèrcit de reserva de treballadors sobrequalificats. Ara que hem arribat a l’últim tram de la nostra pròpia generació perduda, potser és prudent preguntar-nos: estem a les portes d’una nova edat d’or de l’experimentalisme o hem assolit el cim dels labs?

L’encoratjadora història del «social lab» de Philips, que va estar a punt de reeixir a Cincinnati, ens recorda que els labs —per més que estiguin concebuts com una illa d’innovació— mai no existeixen en el buit. En els nostres dies, els social labs són, en certa manera, la continuació del canvi per mitjans alternatius en àrees en les quals altres esforços transformatius s’han estancat. Per a la generació anterior, la reacció a aquesta crisi va ser una «llarga marxa per les institucions»: meitat reforma interna del sistema, meitat pressió externa mitjançant la creació de nous moviments socials. Canviar aquesta estratègia (que, per definició, és a llarg termini) pels cicles reiteratius de dues setmanes de canvi social resulta seductor a un nivell superficial —particularment en una era de graficació instantània.

Però entendre el lab no com una nova caixa d’eines, sinó com el catalitzador de canvi del nostre temps, podria portar la seva utilitat fins a un punt de fallida. Desestimats per no ser més que una altra moda, els labs fàcilment podrien córrer la mateixa sort que el design thinking, que en menys d’una dècada va passar de ser el Sant Grial pel que fa a resolució de problemes a ser considerat un experiment fallit per Bruce Nussbaum, el que en el seu dia n’havia estat un dels seus grans defensors. El tecnooptimisme naïf d’alguns evangelistes dels labs és fàcil de satiritzar. A la novel·la de Dave Eggers El círculo, un dels empleats d’un lab gegantí, que s’assembla lleugerament a les catedrals creatives que aviat trauran a la llum Facebook o Apple, creu que intentar fer un joc amb els sense sostre seria una bona idea. En aquest cas, si més no, era per solucionar el problema. En el relat curt Petard, un mordaç himne al Massachusetts Institute of Technology (MIT) escrit per Cory Doctorow, als «micos caòtics» addictes a la cafeïna del lab de R&D se’ls acut desnonar gent en una prova controlada aleatòria.

Per sobreviure i prosperar, els social labs han de ser menys lab i més social: es tracta d’ajudar la gent a trobar les seves pròpies solucions en situacions particulars, més que no pas de descobrir lleis universals per adaptar i reproduir. Necessitem més labs. Però també necessitem un ecosistema mixt d’espais d’innovació —l’estudi transdisciplinari, l’experiment utòpic, el banc de proves per a enginyers, la colònia de artistes— en què es barregi la ciència i tecnologia amb l’art i ofici del que (aparentment) és improbable. Sense oblidar mai que, al capdavall, la política continuarà sent el que determini els límits del que és possible.


Article original a The long and short.

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

El fenòmen Lab: de la llarga marxa a un àgil esprint