De BTV a Betevé. La televisió imprevisible

Si la primera etapa de BTV va suposar una nova manera de fer televisió, l’actual Betevé promet un nou salt basat en la transversalitat i la narració transmèdia.

Gravació d'un programa de televisió a l'estudi Frenckell a Tampere. Finlàndia, 1965 | Yle Archives | Sense restriccions conegudes de drets d’autor

Gravació d’un programa de televisió a l’estudi Frenckell a Tampere. Finlàndia, 1965 | Yle Archives | Sense restriccions conegudes de drets d’autor

La televisió com a mitjà ja és història i els models de televisió pública que tenim al nostre territori fa temps que es mostren esgotats i ineficaços. Per tant, a la televisió local de Barcelona no li quedava cap més opció que replantejar-se a fons i buscar un canvi qualitatiu, tant en la mirada com en la creació de formats, llenguatge i utilització de la tecnologia. Betevé estrena logo, imatge i filosofia, i sembla voler connectar amb aquella altra BTV que va significar un model altament creatiu i innovador, reconegut i aplaudit en diversos articles i estudis i sobre el qual hi ha un projecte de documental en marxa.

La història de Betevé es remunta al 1984, com a televisió de districte. Però no va ser fins al setembre del 1997 que van començar les emissions del nou canal, impulsat en el seu dia per l’alcalde Maragall i dirigit per Manuel Huerga, ja consolidat com a cineasta, director de les cerimònies dels Jocs Olímpics del 92 i creador de programes de culte, com Estoc de Pop (1983-1985) o Arsenal (1985-1987). Huerga munta un equip sòlid i entusiasta, format per alguns treballadors estables, en general molt joves, i per un bon nombre de col·laboradors de formació variada i insospitada. BTV es converteix de seguida en una televisió d’esperit participatiu i força accessible, en la qual es respirava un entusiasme contagiós i que semblava tenir la capacitat de prendre el pols real de la ciutat.

Andrés Hispano, realitzador, pintor i assagista, una de les peces clau d’aquell projecte, recorda que, malgrat que es tenia un pressupost modest, es va aconseguir capgirar molts esquemes. «En el tema tècnic, va ser la primera televisió digital i d’infanteria (molts realitzadors, assalariats o autònoms, regulars o d’una sola col·laboració, professionals, estudiants i diletants de camps diversos: el cinema, la videodansa, el teatre, guionistes… O gent amb alguna cosa per explicar, simplement). Amb aquella política de portes obertes, confiant programes a gent gairebé desconeguda, cal dir que van ser pocs els projectes fracassats i molts els descobriments i la creació d’equips de treball que, em consta, encara segueixen avui en contacte. Això és participar en la creació d’una generació professional dins de les teves coordenades».

El fet de tenir Barcelona com a gran marc referencial era un altre fet diferencial important. I a poc a poc, rememora l’Andrés, es va entendre que era essencial generar un arxiu audiovisual de la ciutat. «Reunir el cinema rodat aquí, parlar dels nostres artistes, artesans, llegendes, músics, escriptors, racons secrets i locals de moda. Era una tele amb molt poca activitat al plató, es gravava al carrer. Avui és just al revés, tot és plató i es clonen formats de televisió generalista, abordant temes i personatges pròxims, però des d’una formalitat que no promet cap sorpresa. I aquesta era l’altra gran basa de BTV: que les sorpreses, d’un tipus i un altre, eren constants, algunes incorrectes, d’altres experimentals, avorrides, divertides i, força, inoblidables: el programa dedicat a Brossa després de la seva mort, racons de Barcelona perseguits al llarg d’un any, les xerrades diàries d’en Flavià, els informatius en diverses llengües, programes des de dins de cases okupes i una infinitat d’entrevistes en profunditat a personatges que formen un arxiu, encara avui, molt consultat».

Què era BTV? | 1998
Què era BTV? | 1998

«Érem els més petits i vam voler marcar la diferència des del principi. Volíem ser singulars, radicalment diferents», assegura Huerga. I aquesta diferència es va dur també a la graella, que buscava una relació diferent amb l’espectador. El gruix de la programació estava format per peces molt curtes, d’entre dos i cinc minuts, que en dèiem càpsules i que podien tractar tot tipus de temes, sempre amb un gran pes cultural i de ciutat. I a partir de les deu, el ritme s’apaivagava i les «nits temàtiques» permetien el tractament en profunditat de qüestions diverses, tot sovint en forma de documental de producció pròpia.

L’Andrés continua: «En aquella BTV algunes àrees de programació treballaven sense comissaris de cap tipus i les friccions amb l’Ajuntament van ser habituals, per expressar opinions o mostrar punts de vista “inconvenients” o divergents. No obstant això, no recordo actes de censura ni repressió que calgui destacar. Crec que en Huerga va fer d’escullera en moltes ocasions, no va deixar que ens arribessin aquestes pressions, que segur que n’hi va haver, tot i que segurament més dirigides a informatius, ni tampoc les fatídiques llistes d’audiències… Competíem contra la nostra pròpia ambició, segons com els mitjans ho permetessin. Els mitjans i les gresques, perquè era una tele amb gairebé un centenar de persones que tenien una mitjana de 23 anys, crec recordar, i això deixa espai per a molta distracció. O aprenentatge, segons com es miri».

Entre gresca i gresca, a Via Laietana 48 també hi va haver espai per a la innovació tecnològica i la narrativa transmèdia, abans que el mateix terme existís. Des dels videomatons (qualsevol ciutadà podia gravar el seu missatge a canvi d’una moneda), fins a l’emissió del primer xat en directe, en un moment en què internet tot just estava començant a caminar, o Moebius, la carta d’ajust, on la pantalla s’omplia d’imatges (peixos, bombolles de sabó, preservatius, una foguera…) amb una música relaxant, «una manera perversa i sibil·lina de contraprogramar els productes de matinada d’altres cadenes», explica Huerga.

La revisió de l’arxiu d’aquella BTV probablement mostra la fotografia d’una ciutat efervescent que encara desenvolupava estratègies de renovació, revitalització i reequilibri urbà, a la recerca del després tan desgastat model Barcelona.

Canvi de marca | betevé
Canvi de marca | betevé

«L’etapa Huerga es va anticipar a molts dels canvis que al final es van acabar produint. Huerga va entendre que internet seria disruptiu i de seguida el va incorporar, en un moment en què la premsa tradicional no parava atenció a aquest tema perquè no hi veia negoci», afirma Sergi Vicente, l’actual director de Betevé, que va agafar el relleu d’Àngel Casas el 2015 i que està portant a terme una nova transició digital. «Amb l’enfocament transmèdia es multipliquen les oportunitats per arribar a l’usuari, la diversitat de plataformes pretén fomentar la interacció i conquerir un públic més ampli».

Una mica de l’esperit de l’etapa inicial es respira en aquesta nova època, que ha apostat per reformular-se a través d’un canvi d’imatge, de nom (en el qual desapareix el concepte «televisió»), de filosofia i de formats, i amb una aposta decidida i ferma per la cultura, la ciència, la tecnologia i el fet social. Una nova imatge, a càrrec de Folch Studio, que pretén impulsar un missatge més creïble i reorientar la mirada sobre la ciutat, apostant per una proximitat més emocional que geogràfica.

Ara falta veure si aquesta nova aposta aconseguirà tenir la incidència que va aconseguir aquella etapa presidida per un ull, obra del dissenyador Peret, que ho observava tot. Ja que, com diu el mateix Huerga amb un xic de nostàlgia: «BTV era més que una escola, era una Factory, en el sentit més underground i més pop del terme. I això ja no tornarà. Hem tingut sort de viure-ho».

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

De BTV a Betevé. La televisió imprevisible