Comunisme del luxe i automatització

És possible un món on els robots ho facin tot mentre nosaltres gaudim la vida? Ens plantegem com ens afectarà l’automatització a partir del llibre «Fully Automated Luxury Communism. A Manifesto», d’Aaron Bastani.

Els passatgers parlant o llegint al vagó. c 1905

Els passatgers parlant o llegint al vagó. c 1905 | George R. Lawrence, Library of Congress | Domini públic

De les transformacions en l’àmbit de l’automatització, ningú no en dubta: l’any 2020 arribarem als tres milions de robots industrials. Fully Automated Luxury Communism planteja que els robots ho facin tot mentre els humans gaudim els fruits de la seva feina en la mateixa mesura: justícia social i abundància il·limitada. A partir de l’obra d’Aaron Bastani, ens plantegem quina mena d’automatització se’ns imposa i quina podria ser desitjable.

Quan hom sent o llegeix alguna cosa sobre l’anomenat luxury communism no pot sinó prestar-hi interès, perquè, encara que sembli una expressió excèntrica, entronca amb una sèrie de tradicions i pràctiques crítiques que vinculen l’emancipació amb l’abundància, entesa com una vida qualitativament rica que es posa en comú. És el que secretament prometien l’anomenat «nietzscheanisme d’esquerres» o les tendències marxistes més lliures. Ciutats utòpiques com New Babylon, de Constant, són algunes de les ruïnes més conegudes d’aquest fascinant futur revolucionari que no va arribar mai. Això no obstant, l’eco intempestiu de la pulsió que les movia, a saber, el desig d’una vida no sotmesa al ressentiment i la servitud d’una escassetat material i vital, encara ressona. D’aquí que, mentre els nous tecnomonarques fantasiegen amb coses com construir ciutats-Estat al mar, hom acull les notícies sobre el Fully Automated Luxury Communism (FALC) amb expectació, encara que només sigui per sospitar-ne de seguida.

Per dir-ho molt breument, els antecedents i el context immediat del FALC són, com a mínim, dos: per una banda, l’acceleracionisme d’esquerres, l’expressió política paradigmàtica del qual es pot trobar en obres com Inventing the Future, de Nick Srnicek i Alex Williams (llegiu-ne el manifest aquí); per l’altra, en l’àmbit històric, la crisi del model neoliberal i el cicle de lluites més recent (de plaça Tahrir a les revoltes globals contemporànies), acompanyats del desplegament simultani d’una sèrie de revolucions tecnocientífiques que Bastani agrupa sota el terme «tercera disrupció». L’argument central recrea el «fragment de les màquines» de Marx i afirma que aquestes transformacions procuraran, mitjançant l’automatització dels processos productius, un subministrament extrem de riqueses (extreme supply). Segons Bastani, podem trobar indicadors de cert esgotament del capitalisme i d’un potencial trencament gràcies als efectes de l’automatització, com apunta la tendència a la reducció del cost marginal, que farà que en un futur proper tot pugui ser gratuït.

En aquest sentit, és una fervorosa resposta al «realisme capitalista» i al famós mantra tatcherià del «no hi ha alternativa». Prolonga la crítica a l’immediatisme i l’immanentisme polític que Nick Srnicek i Alex Williams anomenen «folk politics» per designar formes de lluites polítiques incapaces de projectar un futur emancipador, cosa que mena a un cul-de-sac anàrquic i impotent. Per a Srnicek i Williams, s’ha de retornar als «arxirelats» de la modernitat per abordar allò polític des d’una posició que encarni la resta de posicions (idea que ressona en altres entorns militants), i restaurar la mediació institucional i estatal per projectar objectius estratègics universals. El FALC de Bastani és aquesta estratègia d’objectius a gran escala. Una alternativa que presenta «una realitat de plenitud més enllà de tota imaginació».

Que les transformacions en l’àmbit de l’automatització són fortes sembla que és quelcom totalment acceptat (ho saben els de dalt i els de baix), i aquesta és, potser, una de les raons per les quals val la pena de llegir el text a mode de compendi. Per exemple, si el 1970 hi havia 1.000 robots industrials al món, el 2016 ja eren 1,8 milions, i el 2020 arribaran als 3 milions, amb un increment exponencial de la productivitat en gairebé tots els sectors (gràcies a la corba d’experiència o experience curve). La desocupació tecnològica serà, diu l’autor, un escull insuperable per al capital, i trencarà el cicle de l’acumulació per falta de consumidors.

Per què la NASA envia una nau espacial a un món de metall? | Linda T. Elkins-Tanton | TED Ed
Per què la NASA envia una nau espacial a un món de metall? | Linda T. Elkins-Tanton | TED Ed

Des del punt de vista energètic, el potencial infinit del sol per proveir d’energia s’aprofitarà en els mateixos termes exponencials, i farà que tecnologies com les cel·les solars, les bateries d’ió liti, les turbines de vent o els LED ens proveeixin permanentment d’energia més barata. La mineria interestel·lar explotarà l’aigua i minerals clau (gent com Jeff Bezos o Elon Musk ja treballen en aquest sentit), si bé la tendència apunta a la completa descarbonització i la completa reutilització dels minerals ja existents. En qualsevol cas, asteroides com el 16 Psyche són exemples de la promesa d’«una riquesa més enllà de tot valor», i fan necessari el seguiment de projectes espacials publicoestatals.

L’edició genètica, mitjançant tècniques senzilles com CRISPR-Cas9, també serà cada cop més accessible i ajudarà a prevenir el VIH, la malaltia de Huntington o la fibrosi quística, entre moltes altres afeccions genètiques. El que interessa no és només la funció curativa, sinó també l’ampliació de les nostres capacitats biològiques en general (stretched bio-capacity). El bricolatge genètic es podrà socialitzar seguint models que han transformat altres indústries (com el P2P), cosa que possibilitarà el trencament amb el proteccionisme privatitzador de les patents i la propietat intel·lectual. D’aquí que la manipulació genètica s’estengui fins i tot als animals de companyia. Caldrà que tot això sigui objecte d’un «vigorós debat públic» que, en darrer terme, trobarà les regulacions adequades.

En paraules de l’autor, «tal com s’escau amb Space X i la tecnologia dels coets, CRISPR-Cas9 no permet que els humans facin res especialment nou. Més aviat il·lustra com la informació, volent ser lliure, es desfà de les mirades mainstream sobre l’escassetat i fa possible el subministrament extrem». En aquest sentit, l’agricultura molecular segueix el mateix camí i és, a hores d’ara, una realitat que podrà fer que l’alimentació de 9,6 bilions de persones sigui sostenible: els bistecs cultivats a partir de mostres de teixit animal, el peix conreat o la llet i els ous cultivats de Clarafoods, per exemple, modificaran la relació que tenim amb l’alimentació i facilitaran una dieta rica en productes animals sense els inconvenients (ecològics i morals) de la indústria càrnica. El whisky i altres begudes tampoc no se n’escapen (encara que els nostàlgics del vi podran gaudir-ne la «puresa» per més temps, atesa la infinitud de matisos que presenta).

El desastre ecològic imminent (la «sisena extinció massiva» o la desaparició d’una quarta part dels mamífers) fa obligatòria l’acceleració d’una transició ecològica sostenible perquè, paradoxalment, «no hi ha alternativa». Ara bé, aquesta transició no hauria de basar-se en un retorn a allò local, a la idea que «el que és petit és bonic», perquè és menys eficaç que l’articulació global d’estratègies de transformació ecològica. La «postescassetat», així com la transició ecològica, aniran acompanyades d’una transformació sociopolítica en clau populista que, a més de ser capaç de definir el que «el poble realment és» (sic), pivotarà a l’entorn de quatre eixos organitzatius.

Per una banda, el cooperativisme obrer i un municipalisme proteccionista que determinaran els criteris de contractació seguint paràmetres cooperativistes i ecològics. Ambdós eixos s’escauran en el context més ampli del retorn de l’Estat-nació, que renacionalitzarà la majoria de serveis bàsics gratuïts («l’acció efectiva només arribarà a través d’estats-nació») i ens proveirà d’«unes finances socialment controlades» (i. e., bancs d’inversió energètica nacional). Perquè el desenvolupament inclogui el sud global, el quart eix el constituirà un internacionalisme antiglobalista que, mitjançant institucions que es crearan, com l’International Bank for Energy Prosperity i el One Planet Tax, estendrà la postescassetat al conjunt del planeta.

Si hem de ser justos, però, cal dir que l’exposició de Bastani és més precisa i extensa; rica en el sentit que posa al dia les possibilitats tecnològiques, i és encertada en l’afirmació que les masses populars seran protagonistes de lluites futures (ja sia en la versió de caire feixista, elitista o igualitària). El que resulta preocupant, però, no és tant l’ambició i la fascinació que mostra (que hom pot arribar a compartir), sinó la manca d’una proposta teòrica més elaborada. Bastani afirma que la revolució serà roja i verda; cosa que fa que hom es plantegi si el luxury communism no hauria de tenir més colors. I no pas com un apèndix o un suplement amb el qual retem comptes en secret, sinó com allò que, a tall de premissa, hauria de marcar la reflexió a l’entorn de l’automatització.

Atlas, la propera generació | BostonDynamics
Atlas, la propera generació | BostonDynamics

Bastani es protegeix de les crítiques potencials al seu entusiasme utòpic, incapaces de ser propositives. Però la compulsió propositiva contrasta amb la total manca de diàleg (per descuit o per prudència) en relació amb problemes com la reproducció social, entre d’altres. Autores com Silvia Federici han criticat el «continuat idil·li amorós amb el “fragment de les màquines” de Marx» (Revolution at Point Zero). Propostes pròximes, com la política de l’alienació xenofeminista (sensible, per cert, al problema de la diferència), així com el debat més ampli a l’entorn d’un universal no eurocèntric, impliquen una reflexió més exigent, fins i tot en un manifest. No n’hi ha prou de dir que l’Estat-nació retorna per la necessitat que imposa «la seva acció ràpida i efectiva» contra la impotència del localisme i el culte al globalisme, perquè «és hora de tornar a fer història». L’afirmació que «la qüestió no és canviar les paraules que fem servir, sinó la realitat que designen» es revela insuficient. I no tant per una compulsió antiinstitucional, retòrica o «immediatista». Senzillament resulta sorprenent que Bastani celebri l’espectacular corba de desenvolupament de companyies com Boston Dynamics sense fixar-se en res més. Per dir-ho breument, el projecte de la postescassetat mitjançant l’automatització demana, al seu torn, una reflexió crítica sobre la mateixa automatització.

Tot i que Bastani afirma que el comunisme «serà luxós o no serà» i que una vida d’abundància difuminarà «la diferència entre allò útil i allò bonic», i a pesar que acompanyi tota l’obra de citacions interessants de poetes i artistes, en el seu manifest hi ha pocs rastres d’una actitud experimental: l’afany per demostrar quantitativament i tècnica la viabilitat d’una alternativa al capitalisme (amb el recurs incessant a càlculs monetaris) dona al text un aire alternativista i tecnocràtic.

L’absència de la Internacional Situacionista en el debat sobre el posttreball és intrigant, tot i que el que s’ha dit sobre l’Estat pugui explicar-ho. Quasi setanta anys després que es publiqués, un text com Els situacionistes i l’automatització, del pintor situacionista Asger Jorn, encara resulta brillant. Jorn defensa, en contra dels tecnòcrates i els sociòlegs que prefereixen «establir l’automatització primer, i després decidir-ne l’ús», que l’automatització s’ha d’implantar «segons una finalitat contrària al seu propi establiment». És a dir, entre el «derrotisme» i l’«optimisme idiota» aposta, no tant per una abundància «més enllà de tota imaginació» (Bastani), sinó per una «imaginació activa» que pugui «superar la realització de la mateixa automatització» (Jorn). Per tant, la pregunta política determinant per evitar que el futur es converteixi en la hipertròfia de les baixeses del present no passa per saber si l’automatització és possible o no, sinó per una reflexió que no posposi la pregunta sobre quina mena d’automatització desitgem i som capaços d’imaginar. Cosa que implica qüestionar, més enllà de la seva inevitabilitat accelerada, les premisses sobre les quals descansa l’automatització tal com avui se’ns imposa.

Quan va esclatar la revolució de 1917, un poeta de cognom Gastev va afanyar-se a introduir el taylorisme amb un ímpetu que no tenia res a envejar a l’empresari americà més ambiciós, fins al punt de convèncer un Lenin reticent de les seves virtuts. El que ens demanem, però, és si l’automatització del segle XXI trobarà els seus artistes i pensadors abans de topar amb aquells que, en nom de la urgència, han decidit deixar la poesia per a més tard.

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Comunisme del luxe i automatització