Ciència, emoció, comunicació!

Per comunicar la ciència de manera efectiva més enllà de la presentació de dades cal connectar-la amb l’emoció i el relat.

Col·loqui del professor Richard Feynman al CERN. Ginebra, 1965 | © 2014-2016 CERN

Col·loqui del professor Richard Feynman al CERN. Ginebra, 1965 | © 2014-2016 CERN

La comunicació científica, en molts casos, es limita a la mera presentació de dades i evidències per conscienciar sobre temes com les vacunes, el canvi climàtic o les pseudoteràpies. No obstant això, la neurociència i els experts en comunicació ens recorden una cosa que figures com Carl Sagan i Richard Feynman ja intuïen: la ciència no ha de renunciar a les emocions, ni a les històries, per connectar amb la societat i comunicar de manera més efectiva.

Segons la revista TIME, la persona més influent del segle XX va ser Albert Einstein. Creieu que ho va aconseguir només gràcies a la física?

Per intentar trobar-hi una resposta, feu aquest experiment: pregunteu a un nen quin superheroi li agradaria ser. És possible que us contesti: el que té tots els superpoders! Una resposta intel·ligent a una pregunta mal plantejada, ja que, en general, per què veiem incompatibilitats on es podrien amagar oportunitats? I en particular, per què no poden ciència i emocions ser compatibles?

Segons Ignacio Morgado Bernal, director de l’Institut de Neurociències de la Universitat Autònoma de Barcelona, raó i emoció no només no són incompatibles, sinó que van de la mà, es necessiten l’una a l’altra. Per a Morgado, la racionalitat necessita executors potents per ser efectiva i assolir els seus èxits. No sols això, com descriu Ana Rosa Pérez Ransanz, els sentiments de sorpresa, dubte, curiositat o passió operen com a motors poderosos, també en ciència. En altres paraules, la ciència, com a activitat humana que és, necessita l’emoció com a combustible. Però, i no menys important, la ciència necessita també les emocions com a altaveu, per fer arribar el seu missatge.

Potser per això mateix, Einstein intentava humanitzar la figura del científic, anant en bicicleta, traient la llengua, fent un posat divertit. Perquè Einstein, igual que molts nens, no renunciava a cap superpoder.

Recordar això últim podria tenir una importància cabdal, ja que la comunicació de la ciència en tots els seus vessants (divulgació, comunicació institucional, periodisme científic) i a través de tots els seus actors (investigadors, periodistes i comunicadors en general), probablement resulta tan important com la ciència mateixa. Un exemple: de què ens serviria entendre l’origen d’una malaltia, i desenvolupar posteriorment vacunes eficaces i segures contra ella, si ningú conegués aquesta vacuna? Encara més, de què ens servirien aquestes vacunes si, fins i tot disposant de tota la informació, hi hagués pares que es neguessin a subministrar-la als seus fills? Doncs bé, aquesta és una situació que s’esdevé cada dia en algun lloc del món, en ple segle XXI. Per tant, no resulta desgavellat pensar que la comunicació de la ciència probablement no és una empresa tan senzilla com ens podem imaginar.

Penn and Teller on Vaccinations
Penn and Teller on Vaccinations

Segons experts com Tim Requarth, podríem millorar la comunicació de la ciència si no ens oblidéssim, precisament, del que s’ha exposat al començament d’aquest article: el binomi raó-emoció. I és que, com apunta Requarth, molts comunicadors es limiten a la mera presentació de dades, evidències, per conscienciar sobre temes tan diversos com les esmentades vacunes, el canvi climàtic o les pseudoteràpies. Tanmateix, l’estratègia «culturitzadora en ciència», segons alguns estudis, podria tenir un efecte limitat i, fins i tot en alguns casos, contraproduent. Posem-hi un exemple: tot i que el tractat sobre el canvi climàtic va suposar una fita en la història de les relacions internacionals, de vegades es detecta una relació inversa entre informació científica i preocupació sobre el canvi climàtic, el que es coneix com la «paradoxa climàtica».

En aquest context, experts com Jim Hoggan semblen estar d’acord amb Requarth: probablement és necessari connectar les dades amb les emocions, i amb els valors personals, per comunicar ciència de manera efectiva. I Hoggan apunta el tema que indicàvem més amunt: «el problema és que sabem molt més sobre el canvi climàtic que sobre la ciència de la comunicació científica».

Per sort, hi ha persones que busquen noves vies, en desenterren d’altres i intenten entendre millor la comunicació científica. D’aquesta manera, veiem com iniciatives innovadores en forma d’obres de teatre, xous televisius o festivals cientificomusicals poden ser tan efectives o més a l’hora de crear una consciència i actitud positiva cap al coneixement científic que la simple presentació de dades. I no és casualitat: tal com els científics van descobrir ja fa temps, les decisions, els prejudicis i les accions humanes estan íntimament afectats per una component no racional, cosa que els investigadors anomenen el «Framing effect». Precisament, aquest «efecte d’enquadrament» està relacionat amb l’activitat de la nostra amígdala i amb les nostres emocions.

Però és que, a més, moltes de les iniciatives comunicatives esmentades anteriorment comparteixen un element aglutinador de la raó, la ciència i l’emoció: les històries. Tampoc no és casualitat. Tal com han estudiat científics als Estats Units durant els últims anys, la immersió en un context narratiu fa que s’activin zones del cervell diferents de les que s’estimulen en rebre informació simplement. A més, en sentir històries, el cervell rep l’estímul de l’oxitocina, una molècula capaç d’influir en les nostres actituds i creences. En poques paraules, la comunicació de la ciència és més efectiva quan també és afectiva.

Alan Alda's adventures in the art of communication | Scientific American Frontiers
Alan Alda's adventures in the art of communication | Scientific American Frontiers

L’actor de cinema i televisió Alan Alda ho sap prou bé. I és que Alda un dia va rebre una carta a casa seva. Li oferien treballar a la sèrie televisiva de divulgació científica Scientific American Frontiers. Alda es va alegrar molt de l’oferta, ja que des de feia molts anys era un lector fervent de la revista que duia el mateix nom. No obstant això, l’experiència no va sortir com ell esperava, si més no al principi. Així que Alda va invertir uns quants anys a intentar cercar respostes i, fa poc, presentava el llibre If I Understood You, Would I Have This Look on My Face? My Adventures in the Art and Science of Relating and Communicating, amb alguns dels ingredients que poden ajudar a crear la connexió necessària per comunicar ciència. Segons Alda, empatia, escoltar i observar l’interlocutor, posar-se al lloc de l’altre i explicar una història són eines imprescindibles en la comunicació científica. Tot amb l’objectiu d’evitar el que Alda assenyala en el seu llibre: «l’error més important en comunicació és pensar que aquesta ha tingut lloc».

El paradigma del divulgador científic que va apreciar i saber implementar de manera reeixida moltes d’aquestes eines i subtileses comunicatives va ser Carl Sagan. A la seva obra, Sagan intenta posar-nos a tots en el mateix pot, el nostre planeta, el nostre univers. I tots estem fets del mateix, pols d’estels (frase que, per cert, probablement va pronunciar Albert Durrant Watson abans que Sagan). Això automàticament permetia a Sagan fer el que hem comentat des del principi de l’article: crear un vincle emocional amb l’espectador. Un altre personatge que va saber connectar amb el seu públic va ser el premi Nobel de física Richard Feynman. A part de ser un científic creatiu i rebel, molt aficionat també a tocar i fotografiar-se amb els seus bongos, Feynman era, segons molts dels seus contemporanis, un gran professor i comunicador, potser un dels millors que hi ha hagut mai. Però la veritat és que quan a Feynman li van dir que havia d’impartir classes, no va mostrar gaire entusiasme. Fins que alguna cosa va canviar. Tant que, en paraules de David Goodstein i Gerry Neugebauer, de l’Institut Tecnològic de Califòrnia, «quan Feynman impartia una classe, l’aula era un teatre, el conferenciant un actor i l’acte un espectacle captivador». Segons que escrivia The New York Times, «Feynman es comportava com una combinació impossible de físic teòric, artista de circ, tot moviment corporal i efectes de so». Què va provocar aquell canvi en Feynman? No és descarat pensar que Feynman es va adonar del poder que li conferia davant la seva audiència, davant els seus estudiants, el que hem estat comentant: el poder d’explicar històries. D’aquesta manera, Feynman va delectar diverses generacions amb les seves històries sobre física, la bellesa d’una flor o sobre el nom de les coses.

En definitiva, les històries i l’ús de les emocions en comunicació probablement són una cosa tan antiga com la mateixa humanitat però, per sort, hi ha figures com Einstein, Requarth, Alda i Feynman, i disciplines com la neurociència, que ens en recorden el valor per connectar amb la societat. Perquè on de vegades veiem incompatibilitats en realitat s’amaguen oportunitats. Per què renunciar-hi? Ciència, emoció, comunicació!

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Ciència, emoció, comunicació!