Ciència amb consciència: per una cultura plural

La tercera cultura, habitada pel millor coneixement científic, humanístic i artístic, element clau en l’obra de Francisco Fernández Buey.

Personalitats de l'església, la ciència, la literatura i l'art. c.1890

Personalitats de l’església, la ciència, la literatura i l’art. c.1890 | Wellcome Images | CC BY

Superar la injustificada separació dels sabers tecnocientífics i els estudis humanístics va ser una de les preocupacions centrals de Francisco Fernández Buey, l’autor d’Utopía e ilusiones naturales. Saber a què atenir-se en un món complex com el nostre, intervenir des d’una perspectiva documentada en assumptes poliètics controvertits, entendre les injustícies i les profundes desigualtats socials per enfrontar-nos-hi i superar-les, generar un concepte fonamentat del bon viure, exigeix a tothom coratge cívic i una cultura plural, acollidora, que consideri tan essencial l’obra de Goethe, Marx, Simone Weil i Berger com la d’Hipàtia, Stephen Jay Gould, Darwin, Emmy Noether o Bertrand Russell.

Ciència amb consciència i una consciència habitada pel millor coneixement cientificohumanístic i artístic disponible, van ser lema i aspiració central de l’autor de Leyendo a Gramsci, un original ecologista, estudiós, lector i intèrpret de l’obra de Marx, Brecht, Bartolomé de Las Casas, Platónov, Weil i Einstein.

Conèixer els camins de l’infern per no caure en el desastre. Aquesta reflexió de Maquiavel va ser nus central, accentuat amb el transcurs dels anys, de moltes de les intervencions filosòfiques de Francisco Fernández Buey (1943-2012). Per allunyar-se de camins de destrucció, hybris, marginació social, opressió i explotació, i de mort de vegades, per ubicar-se en el terreny del bon viure personal i col·lectiu, el coneixement i la praxi annexa, un coneixement ampli, divers, rigorós, no unilateral, superador de velles i paralitzants divisions, fundat en diversos sabers teòrics, preteòrics i artístics, era –sempre va ser en el seu cas– un element clau.

L’autor de Poliética mai no va ser partidari d’una cultura centrada en assumptes, temàtiques i mètodes científics que marginés o menyspreés els «estudis humanístics». Ni tampoc de la clàssica consideració de «l’home culte», concebut com un erudit estudiós de la literatura, la història, la filosofia o les arts, sense cap aresta situada en sabers tecnocientífics, menyspreats com a merament tècnics o insubstantius des d’una perspectiva humanista. Si Wittgenstein, Paul Éluard, Joyce, Margaret Atwood o Picasso eren imprescindibles per arribar a ser una persona culta al segle XX (o en el nostre segle) i així poder estar a «l’altura de les circumstàncies», també ho era conèixer, no com a especialistes o investigadors, l’obra de Darwin, Heisenberg, Feynman o Alexander Grothendieck, per exemple. Entre altres disciplines, la història de la ciència podia ser un bon instrument per apropar aquestes dues ribes del saber humà –sempre provisional, sempre revisable– en un mateix fluir.

Així doncs, superar la separació i incomunicació d’aquestes dues cultures parcials per una tercera, composta i partidària alhora del coneixement científic i del saber històric-literari-artístic-filosòfic, va ser un dels objectius centrals de les reflexions i aportacions de Francisco Fernández Buey al llarg d’un ampli arc d’estudi, coneixement i treball que s’inicia en els articles juvenils, en els escrits sobre Heidegger, Fourier, Gramsci o Della Volpe (la seva tesi doctoral és una contribució a la crítica del marxisme cientificista), i acaba en la que serà la seva obra pòstuma, Para la tercera cultura, una aspiració que es va accentuar amb el transcurs dels anys. Les seves diverses i riques aproximacions a l’obra científica, filosòfica i política d’un dels seus màxims referents, Albert Einstein, en són una bona il·lustració. També, per descomptat, el seu aprofundiment en l’obra i en el consistent saber fer de Simone Weil i Rosa Luxemburg.

Francisco Fernández Buey

Francisco Fernández Buey | CC BY-SA Elisa Cabot

Per a Francisco Fernández Buey, l’humanista de la nostra època no té per què ser un científic en sentit estricte, però tampoc té per què ser necessàriament la contrafigura del científic natural o «el representant de fi de segle de l’esperit del profeta Jeremies, sempre queixós davant de les potencials implicacions negatives d’un o un altre descobriment científic o d’una o una altra innovació tecnocientífica». Si es limitava a ser aquesta contrafigura, el literat, el filòsof, l’intel·lectual tradicional (l’humanista, en suma) tenia totes les de perdre. Podia optar per callar davant dels descobriments científics contemporanis i abstenir-se d’intervenir en les polèmiques públiques sobre les implicacions d’aquests descobriments, però llavors deixaria de ser un contemporani.

Conscient d’això, l’humanista de la nostra època havia de ser també un amic de la ciència. Un amic de la ciència en un sentit semblant a com ho eren, va assenyalar en alguna ocasió, els crítics literaris o artístics, equilibrats i raonables, dels narradors, dels pintors i dels músics.

Si s’havia de aspirar a una tercera cultura, a una altra cultura, i a una ciència amb consciència, l’èxit d’aquesta aspiració no havia de dependre tant o només de la capacitat d’afavorir el diàleg entre filòsofs, literats i científics «com de l’habilitat i precisió de la comunicació científica a l’hora de trobar les metàfores adequades per fer saber al públic en general el que la ciència ha arribat a saber sobre l’univers, l’evolució, els gens, la ment humana o les relacions socials». Aquest era el punt.

Això últim obligava les comunitats científiques a parar atenció no només a la captació de dades i a la seva elaboració, a l’estructura de les teories i a la lògica deductiva en la formulació d’hipòtesis, al mètode de recerca, sinó també a l’exposició dels resultats, el que els antics anomenaven mètode d’exposició. El que podem anomenar divulgació científica ben feta. Segons el seu parer, si es concedia importància finalment al mètode d’exposició, a la manera d’exposar els resultats científics assolits, calia tornar la mirada cap a dos dels clàssics que van viure cavalcant entre la ciència pròpiament dita i les humanitats, i que van donar molta importància a la forma arquitectònica de l’exposició dels resultats de la creació i la investigació: Goethe i Marx, dos autors cabdals també en la seva obra.

Que l’humanista o l’estudiant d’humanitats arribin a ser amics de les ciències no depenia només de l’ensenyament universitari reglat. Tampoc en exclusiva dels plans d’estudi que acabin imposant-s’hi. Tant com els plans acadèmics i les reglamentacions «podria comptar l’elaboració d’un projecte moral amb una noció de racionalitat compartida». El sapere aude de la Il·lustració no era, al cap i a la fi, una mala consigna. Un lema que, això sí, s’havia de complementar amb un altre, sorgit de la reconsideració de la idea de progrés i de l’autocrítica de la ciència al segle XX, el d’ignorem i ignorarem, que havia d’implicar autocontenció, consciència de la limitació, un altre dels nusos centrals de la seva filosofia política i de la seva epistemologia. Si ignorem i ignorarem, si estem fets d’aquest material gnoseològic, el més raonable era demanar temps per passar del saber al fer, atendre al principi de precaució. Ho recorda amb insistència Jorge Riechmann, amic de l’autor i coautor amb ell de Ni tribunos. Amb la qual cosa, segons ell, podia quedar per al cas: «atreveix-te a saber perquè el saber científic, que és fal·lible, provisional i gairebé sempre probabilista, quan no només plausible, ajuda en les decisions que condueixen al fer. Ajuda també a la intervenció raonable dels humanistes en les controvèrsies públiques del canvi de segle».

Presentació del llibre «Para la tercera cultura» (2013) de Francisco Fernández Buey.
Presentació del llibre «Para la tercera cultura» (2013) de Francisco Fernández Buey.

En plantejar-se les possibilitats reals de retrobament entre una cultura científica i una cultura humanística, Francisco Fernández Buey creia molt interessants les reflexions dels científics representants de l’anomenada «autocrítica de la ciència», el punt de vista expressat per científics preocupats pel propi saber en aquest segle. Des d’Ettore Majorana, Leó Szilárd, l’últim Einstein i Bertrand Russell fins a Joseph Rotblat, J. M. Lévy-Leblond i Toraldo di Francia, per exemple.

Es podia resumir aquest punt de vista en els termes següents: la ciència és ambivalent, i en aquesta ambivalència epistemologicomoral hi ha la fonamentació d’un concepte tràgic del saber. La por humana de la mort, el dolor i el sofriment produït per les malalties és causa alhora de la por del saber (què serà de mi) i del desenvolupament històric de la ciència. Por i hybris han acompanyat, acompanyen i acompanyaran sempre les actituds humanes respecte del saber científic. Des de la medicina grega fins a la biotecnologia actual. Per mirar de superar les pors, calia partir de dues dades paral·leles i inseparables: «la impossibilitat pràctica de la renúncia a la ciència, a la curiositat fins i tot exagerada, desmesurada, que impulsa la recerca científica, i la inanitat de la crítica unilateral, merament especulativa, al coneixement científic (perquè no convé parlar, i menys amb petulància, del que no se sap o sobre coses de les quals no es té experiència fundada)». Això anterior es podia dir amb l’expressió d’un gran filòsof moral també amant de la ciència. «Necessitem la ciència precisament per salvar-nos de la ciència», va assenyalar Bertrand Russell.

En els seus Oxford Notebooks, Oscar Wilde va comentar que els antics grecs tenien previsions místiques de gairebé totes les grans veritats científiques modernes. En realitat, el problema era quin lloc ocupaven la imaginació i les emocions en la ciència. Sobretot, hi afegia, havíem de recordar que l’home havia de fer servir totes les seves facultats a la recerca de la veritat. En aquesta era, érem tan inductius que els nostres fets estaven superant el nostre coneixement, hi havia tanta observació, tants experiments, tanta anàlisi… i tan poques concepcions generals. Volem més idees i menys fets, reclamava Wilde. Les magnífiques generalitzacions de Newton i Harvey no podrien haver-se realitzat mai, conjecturava, en aquesta edat moderna on la nostra mirada es dirigia, bàsicament, a la terra i al que és particular.

Einstein, Bohr, Hawking i tants (i tantes!) altres desmentirien pocs anys després el que el gran escriptor britànic va sostenir sobre la nostra impossibilitat de generalitzacions. No va ser desmentit, en canvi, en un punt bàsic: la importància d’aplegar facultats, pràctiques i sabers –artístics, humanistes, científics– en la recerca, sempre inacabada, sempre en progrés, sempre construint-se, de la veritat, entesa com a condició d’emancipació, no com a mitjà instrumental per aconseguir una major eficàcia en la destrucció irresponsable del nostre entorn, en el domini i opressió de les i dels més desfavorits, els condemnats de la Terra, els «de baix», solia dir l’autor de Marx (sin ismos). I, per descomptat, aquesta veritat pràxica ens havia d’ajudar a combatre l’ecosuïcidi, la destrucció d’un món pels irresponsables descreadors de la Terra i els seus pobladors. La tasca que caldria proposar-se, va escriure el seu amic i company Manuel Sacristán, era aconseguir que «després d’aquesta nit fosca de la crisi d’una civilització despuntés una humanitat més justa en una Terra habitable, en comptes d’un immens ramat d’atordits sorollosos en un femer químic, farmacèutic i radioactiu». Va ser també el seu propòsit.

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Ciència amb consciència: per una cultura plural