Cel·luloide i autosuficiència: laboratoris autogestionats per artistes

Davant la desaparició de l’entramat industrial del cel·luloide apareix l’enginy i la unió que fa la força, el DIY fílmic resisteix i s’empara del món.

Treballadora del Visual Aids Centre.

Treballadora del Visual Aids Centre. Archives Office of Tasmania. CC-BY-NC.

D’Amèrica a Europa, passant per Austràlia i Corea, el DIY fílmic resisteix i s’empara del món. Primer va ser l’adveniment del vídeo, després l’arribada del digital i la seva implantació a les sales de cinema. Els interessos comercials implicats han fet que en les últimes dècades el cel·luloide hagi estat desplaçat per la imatge electrònica, cosa que ha fet minvar les possibilitats dels qui volen continuar treballant en suport fotoquímic. Però, davant la desaparició de l’entramat industrial (tancament de laboratoris comercials, cessament en la producció de pel·lícules i equipaments), apareix l’enginy i la unió que fa la força. La reapropiació de les eines de treball, la difusió del coneixement i l’organització col·lectiva han afavorit, així, un ressorgiment de la mà d’artistes interessats en el cinema analògic i que s’agrupen en laboratoris autogestionats.

El proper 28 de febrer, XCèntric programa Daïchi Saïto, un cas concret que ens serveix per explicar un fenomen mundial. Saïto és un cineasta japonès establert a Mont-real, amb una obra fortament arrelada en el treball directe amb el cinema analògic i amb els processos fotoquímics, i per al qual ha estat fonamental el laboratori autogestionat per artistes Double Negative. Un dels molts que hi ha escampats arreu del món, col·lectius que fan possible continuar creant amb un suport les possibilitats del qual estan ben lluny d’esgotar-se, per més que la indústria digui el contrari.

És important assenyalar que aquest renaixement no té res a veure amb la nostàlgia: no s’apunta a la tornada a l’analògic, sinó a la convivència de formats amb possibilitats expressives diferents. Una postura que no deixa de ser un acte de resistència davant una maniobra industrial especialment agressiva en els últims anys, amb la digitalització de les sales i la pràctica extinció del tiratge de còpies en 35 mm.

D’on vénen

Les particularitats del treball en cinema (que requereix equipament i materials costosos) va fer que les primeres cooperatives comencessin a sorgir en els anys seixanta, als Estats Units i Europa, especialment vinculades al treball de cineastes experimentals, que treballaven «fora de la norma», o que practicaven un cinema militant. La London Filmmaker’s Co-op, creada el 1966, és una de les primeres a disposar d’un laboratori gestionat pels mateixos artistes (el seu equipament avui està en mans de no.w.here). Un cas especialment interessant és el de la canadenca LIFT (Liaison of Independent Filmmakers of Toronto), que va començar el 1981 amb una estructura cooperativa i que es va mantenir lligada exclusivament al cel·luloide fins al 2006, en què es va obrir també al vídeo. Chris Kennedy, el seu director actual (i també cineasta), explica la fructífera convivència de les dues tecnologies a dia d’avui al LIFT: «hem treballat per actualitzar vells equips traient partit de les eines digitals. Per exemple, amb la nostra sala de transferència de HD a pel·lícula, que adapta un suport d’animació Oxberry utilitzant Arduino per controlar l’equip, i la nostra impressora òptica analògica, que ara disposa d’un seqüenciador digital controlat per un ordinador Raspberry pi. No obstant això, una part clau de la nostra estratègia ha estat no llençar res i aconseguir tota la pel·lícula que hem pogut trobar per mantenir la gent activament lligada a la pel·lícula».

Però, més enllà dels exemples cooperatius sorgits quan encara el cel·luloide era la norma, la veritable ebullició dels laboratoris autogestionats es va donar en els anys noranta, quan el cinema analògic va començar a perillar. Studio Deen, a Holanda, va néixer quan tres estudiants van rescatar l’equipament de cinema que la seva escola havia llençat en passar-se al vídeo. És el punt de partida d’una xarxa d’espais que aprofiten el que s’estava convertint en brossa per a institucions i empreses: el material de treball de cinema.

L’Abominable, un dels més sòlids i exemplars laboratoris autogestionats, va despuntar també en aquesta primera explosió dels noranta a partir d’una experiència sorgida a Grenoble que va demostrar la gran necessitat que sobrevisqués tota una manera de treballar. Nicolas Rey, un dels seus fundadors, ho explica d’aquesta manera: «L’Abominable va ser fundat el 1996 per una desena de cineastes que havíem estat treballant al taller MTK de Grenoble l’any anterior. Després d’un any d’existència, el taller MTK estava saturat de peticions de gent de París, Ginebra, Brussel·les, Nantes, Le Havre, etc., que volien venir a treballar amb nosaltres. De manera que vam organitzar una gran reunió en la qual vam dir: “no podem acollir tanta gent al nostre petit laboratori, però si voleu us podem ajudar a muntar laboratoris a les vostres ciutats, ja que sou bastants en cada lloc per aconseguir almenys un local on treballar i on tenir un equip de revelat mínim”. Així va néixer una xarxa de laboratoris a França, Bèlgica i Suïssa que anomenem Ebouillanté».

És evident que la necessitat aguditza l’enginy, i altres iniciatives similars en altres parts del món van començar a néixer per aquesta raó. Richard Tuohy, de l’australià Nanolab, explica així els seus inicis: «el 2005, quan es va deixar de produir Kodachrome, la meva companya Dianna Barrie i jo vam mirar de trobar un lloc a Austràlia que revelés Ektachrome, la nova pel·lícula que Kodak va introduir. Exasperats, vam decidir intentar fer-ho nosaltres, i immediatament vam rebre peticions d’altra gent per fer-ho. Així va començar el Nanolab». El que va ser el laboratori personal i font d’ingressos dels artistes al final va originar l’Artist Film Workshop (AFW). «Mentre fem la nostra feina i acollim artistes en residència al Nanolab, AFW ha aconseguit crear el context per a l’apreciació i la pràctica de l’experimentació cinematogràfica que anhelàvem», explica Tuohy, que va començar a filmar als vuitanta, enmig d’una efervescent escena de súper-8 a Melbourne. De la mateixa manera sorgeixen iniciatives com el Filmwerkplaats de Rotterdam, el LaborBerlin, el portuguès Átomo 47, el Filmkoop Wien i molts altres laboratoris que es poden trobar agrupats al web www.filmlabs.org.

Precisament en aquesta última onada de ressorgiment, Internet té un paper essencial, com a eina per compartir i difondre coneixement, per trobar potencials membres i fins i tot per aconseguir equip. Des del web de www.filmlabs.org es poden localitzar laboratoris propers, s’organitzen trobades entre aquests laboratoris, es difonen treballs sorgits en els laboratoris i es comparteixen recursos. També circulen per la web manuals com el mític fanzine editat per l’animadora nord-americana Helen Hill en els primers 2000, Recipes for Disaster. A Handcrafted Film Cookbooklet, epítom de la filosofia DIY en la seva concepció i execució, que ensenya tot el necessari per posar-se en marxa, o com To Boldly Go: A Starters Guide to Hand Made and D-I-Y Films, editat per l’holandesa Esther Urlus, fundadora del Filmwerkplaats Rotterdam. El saber posat a la disposició del qui el vulgui utilitzar.

Avui dia hi ha a Barcelona dos laboratoris autogestionats: el Laboratorio Reversible i el Crater Lab. El primer, sorgit de l’esforç d’un grup d’individus heterogenis per aprendre junts el treball amb el cel·luloide, i el segon, a partir del treball del Col·lectiu Crater en la seva expansió i obertura a nous socis.

Com funcionen

Una clau dels laboratoris n’és l’organització horitzontal i col·laborativa. Tal com explica Esther Urlus, del Filmwerkplaats Rotterdam, «com a associació, intentem mantenir una estructura de funcionament no jeràrquica, que vol dir que tots els membres han de compartir les tasques i responsabilitats del col·lectiu. Fer-se membre no només vol dir que puguis treballar a les instal·lacions, sinó també que hi ha d’haver un compromís a l’hora d’organitzar activitats i de compartir la càrrega de treball que genera el manteniment del nostre espai, les màquines i els equipaments».

Una manera de treballar que comparteixen aquests laboratoris, que, en general, funcionen a base de quotes dels membres i dels diners que es recapten en activitats com tallers i projeccions.

Pel que fa a l’espai, no pas tots tenen la mateixa sort: en alguns casos, el col·lectiu lloga un local –explica Daïchi Saïto que el Double Negative va estar un temps funcionant al seu pis–, i en altres casos, com el d’Átomo 47 a Porto o el Filmwerkplaats, disposen de llocs cedits per institucions. Urlus comenta: «som afortunats, ja que com a associació ens acull el WORM Rotterdam, una organització i un espai per a les arts on tenen lloc esdeveniments de diferents disciplines com les arts visuals, la música i el cinema». A Austràlia, com explica Tuohy, han de lluitar amb l’alt cost dels lloguers i amb l’absència d’ajudes institucionals. El LaborBerlin, per la seva banda, va començar en una piscina pública desocupada reconvertida en estudis per a artistes i col·lectius.

En general, en els laboratoris «s’hi aprèn fent»: s’arrenca amb els seus membres adquirint els coneixements tècnics necessaris de manera autodidacta i, a mesura que el laboratori creix, es van impartint tallers en què s’ensenya els nouvinguts a utilitzar l’equip i els recursos.

Generar una comunitat és un punt important d’espais com aquests: des de la xarxa internacional més àmplia que engloba els laboratoris fins a la connexió amb artistes locals amb visions en comú. És interessant, també, el cas del Laboratori Reversible, des del primer moment decidit a integrar-se dins la vida del barri de Poble-sec, on té la seu. Segons que expliquen, «a les sessions de filmació que fem ens presentem com a veïns del barri i expliquem el projecte a la gent. Els preguntem si els podem fer un retrat. Després, a canvi d’aquesta generositat, organitzem sessions de cinema a la fresca al solar de la Puri i els proposem que portin les seves pel·lícules si és que en conserven cap. Per a aquestes projeccions, que preparem en forma de remescla, convidem els veïns, i molts d’ells se sumen a l’experiència. Els debats que es generen són molt emocionants, al voltant de pel·lícules súper-8 familiars, pel·lícules trobades, els mateixos retrats del barri, comèdies de Hollywood…». Una manera de fer que ha cristal·litzat en el seu projecte veCINES, que pretén portar tot això un pas més enllà.

On van

Amb una xarxa creixent de laboratoris, sembla que hi ha esperances de futur per al cel·luloide. Kennedy, del LIFT, veu clar el revival de l’analògic «representat en tot, des del vinil fins a la impressió 3D i fins a la febre del punt i el ganxet. Les vendes de pel·lícula verge –la cooperativa també ven material a socis i no socis– s’han duplicat des del 2013, sobretot en súper-8, i també hem vist com l’ús de la nostra cambra fosca es multiplicava en els últims quatre anys, amb la qual cosa queda clar que la pràctica del cinema experimental en analògic gaudeix de bona salut. Amb la introducció de la nova càmera de súper-8 de Kodak a finals del 2016 i el llançament imminent d’un nou estoc de pel·lícula per part de Film Ferrania, esperem que el cinema analògic sigui una part vital de la feina dels nostres membres almenys durant els pròxims cinc o deu anys».

I encara amb els subministraments de pel·lícula fora de joc, hi ha qui des dels laboratoris treballa en l’autosuficiència total creant les seves pròpies emulsions, com és el cas del nord-americà Kevin Rice (fundador del laboratori Process Reversal) i d’Esther Urlus, que explica: «la meva meta és fer la meva pròpia pel·lícula verge de color, per a la qual cosa he estat investigant els pioners del cinema i la fotografia, en uns anys en què hi va haver multitud d’experiments documentats. Era una mena de codi obert, recursos d’accés lliure. El meu objectiu no és fer una pel·lícula que registri els colors de manera realista: reinventant l’emulsió en color amb l’ajuda dels pioners espero aconseguir una cosa completament diferent i única. En aquest sentit, penso que encara queden innovacions per descobrir en el cinema analògic». Urlus, a més, treballa amb el Filmwerkplaats en el projecte de cooperació europeu RE MI per a la creació, preservació i circulació de coneixement tècnic del cinema analògic juntament amb LaborBerlin i MIRE, laboratori de Nantes.

To be continued…

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Cel·luloide i autosuficiència: laboratoris autogestionats per artistes