Cartografies de la complexitat

Jorge Macchi. Doppelgänger. 2005

Jorge Macchi. Doppelgänger. 2005.

És indubtable –McLuhan dixit-, que els medis reformategen la nostra cognició i les nostres relacions. Les xarxes socials en constitueixen un exemple literal. Probablement, construir altres vincles en la nostra època passa per dissenyar software; pensar aquests entorns o interactuar-hi d’una manera crítica està obrint horitzons literaris.

A “Xarxes complexes” Ricard Solé presenta els descobriments més recents en la ciència de xarxes. L’estudi dels sistemes complexos se centra en l’anàlisi de l’interacció dels elements i no en les parts aïllades. Les investigacions presentades descobreixen les regularitats subjacents en àrees aparentment diferents: economia, biologia, llenguatge, sistemes elèctrics o interaccions socials, cosa que produeix una revolució en la cartografia de la complexitat. En paraules de Solé, quan combinem elements entre ells sorgeixen nombrosos fenòmens que no es produïen en una escala inferior.

Les arquitectures de la interacció es caracteritzen pel fet de formar un “món petit”, és a dir, cert grau d’aleatorietat entre les connexions d’un sistema facilita la creació de “dreceres” entre els seus components. Un dels experiments que confirmen aquesta hipòtesi és la teoria dels 6 graus de separació, que demostra la curta distància que ens separa de qualsevol persona en el món. La facilitat de propagació de la informació en “móns petits” afavoreix també el col·lapse quan un dels nodes de comunicació es veu afectat; succeeix amb el càncer a nivell cel·lular, o amb els virus informàtics. A diferència de sistemes altament jerarquitzats, es tracta de sistemes amb un grau més alt d’interdependència i amb una distribució de les funcions més flexible, cosa que produeix, d’una banda, la seva fortalesa i, de l’altra, la seva fragilitat. Vegeu biosfera o economia mundial.

Posem en relació aquest marc teòric amb les anomenades xarxes socials:

¿Què fas? és una pregunta habitual quan truquem per telèfon a una persona del nostre cercle. Encara que la resposta sigui “prendre un cafè” o “estic cuinant”, compartir aquesta informació ens fa sentir connectats. Tant Facebook com Twitter han estat dissenyats per complir aquesta funció comunicativa, que podríem anomenar fàctica. Si Facebook ja és ben conegut, el segon podria requerir una presentació. Twitter és una xarxa social de microblogging que ens permet enviar missatges limitats a 140 caràcters: el tweet – en anglès “piular” o “xerrar”- té el propòsit d’informar sobre l’estat de l’usuari d’una manera sintètica. Una de les diferències entre aquests dos serveis radica en el fet que a FB cal donar consentiment d’“amistat” per “agregar” a l’altra persona dins els nostres contactes, mentre que l’opció per defecte a Twitter permet “seguir” i “ser seguit” per qualsevol persona. L’esquema bàsic de difusió d’aquest tipus de programa és el de “molts a molts”.

Per les característiques de Twitter els usuaris poden arribar a cotes de seguiment –i per tant de difusió- molt altes. Les “Balenes” –usuaris que sobrepassen la barrera dels 2000 seguidors- són, en terminologia de xarxes, hubs, o nodes caracteritzats per alts índexs de connectivitat. Aquests elements són els encarregats de mobilitzar la informació, i alhora, aquells que amb més facilitat poden propagar virus, característica comuna de les xarxes socials i dels sistemes cel·lulars. L’error de transmissió en un d’aquests hubs o en una cèl·lula podria donar lloc a un càncer o al col·lapse de la xarxa.

Segons Mike Murphy, vicepresident de FB, només un 10% dels continguts de Twitter són produïts pels usuaris. Encara que depèn de qui seguim, és a dir, de la comunitat d’interessos de què formem part, la major part dels missatges solen ser enllaços o “retweets”: missatges reenviats. Sigui quin sigui l’objectiu de l’usuari, la gran capacitat de divulgació dels missatges per via Twitter ha fet que sigui un caldo de cultiu perfecte per al màrqueting viral; costa distingir entre els conceptes de publicació i publicitat.

Les possibilitats d’amplificació del concepte de literatura que ofereixen aquestes xarxes s’estan explorant. El many-to-many de Twitter facilita la creació col·lectiva. L’escriptora Cristina Rivera Garza ha estat una de les pioneres en l’ús d’aquest dispositiu com a eina de creació literària. La Tuitnovela es basa en l’escriptura col·lectiva a partir dels comentaris de diferents twitters en una mateixa “línia de temps” –secció de la interfície destinada a una conversació concreta entre diversos usuaris-. Per a Cristina Rivera Garza el que compta en aquest tipus d’obres és la “producció plural d’una estructura”. Així doncs, aquestes creacions es basarien en els conceptes bachtinians de polifonia i juxtaposició.

¿Un cadàver exquisit? En part. L’escriptura en grup i temps real, la brevetat de l’espai disponible –de la mateixa manera que l’sms- predisposa a l’escriptura d’aforismes i ens recorda la forma poètica del haiku. Segons la teòrica Josefina Ludmer, les escriptures postautònomes són aquelles que, fugint del territori del que és literari, s’aboquen a la producció de present. Ludmer ha intentat ubicar autors l’obra dels quals “no admet lectures literàries: no se sap  si són literatura o no. I tampoc importa o se sap si són ficció o realitat. S’instal·len localment i en una realitat quotidiana per ‘fabricar present’ i aquest és el seu sentit”. Per a aquests autors tot el que és econòmic és cultural i viceversa. Segons Cristina Ribera Garza,” aquestes escriptures confirmen que la realitat és ja en sí mateixa ficció i que la ficció és la nostra realitat quotidiana”.

Un exemple de les possibilitats creatives d’aquestes xarxes socials són els #cuentuitos. El coixinet davant del nom senyala que es tracta d’un hashtag o etiqueta que agrupa tots els comentaris. Els #cuentuitos són contes limitats a 140 caràcters escrits a través de Twitter. Cristina Rivera Garza va ser l’encarregada de comissariar el primer esdeveniment d’escriptura en viu de contes d’aquestes característiques. Com a manifest teòric de l’escriptora mexicana val la pena visitar La producción del presente.

Independentment de l’orientació i de la qualitat de les obres, la majoria d’iniciatives literàries que integren dinàmiques 2.0 tenen en comú els conceptes de connexió i col·lectivitat. La socialització de l’experiència de lectura, la creació polifònica i la supranacionalitat (o globalització, en la seva accepció negativa), en són els denominadors comuns. Si bé algunes d’aquestes escriptures s’han desvinculat de la intenció literària –potser això és un avantatge- ens podem preguntar si, davant de la profusió i l’especialització de serveis de xarxa social i publicació on-line, la “producció de present virtual” pot ser equivalent a comunicació (artística o no). Davant de l’interès que desperten aquestes noves iniciatives, val la pena procurar que el murmuri global no ensordeixi veus i singularitats. Trobar estratègies per habitar aquests ecosistemes creatius “en un món petit”, passa, segons Solé, per la col·laboració.

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Cartografies de la complexitat