Brevíssima història de la música trap

Repassem els orígens i les senyes principals d’aquest gènere musical fortament lligat a les tecnologies digitals i Internet.

Joves músics a Skyline Farms, Alabama, 1937

Joves músics a Skyline Farms, Alabama, 1937 | Ben Shahn, Library of Congress | Domini públic

El trap és molt més que lletres polèmiques i veus amb autotune. L’auge d’aquest gènere té molt a veure amb la democratització de l’accés a les noves tecnologies, tant a l’hora de crear com a l’hora de difondre creacions musicals. Max Besora, coautor de Trapologia (2018), fa un repàs de la història d’aquest estil que ha seduït joves de mig món.

Si no has sentit a parlar del trap, probablement en deus haver sentit sense saber-ho al telèfon d’algú assegut al teu costat al metro o al fil musical d’alguna botiga o centre comercial mentre compraves de rebaixes coses que ni sabies que necessitaves. La musica trap és un subgènere del rap aparegut al principi dels noranta als barris més pobres d’Atlanta (EUA), on hi ha les trap houses, cases on es es produeixen i es venen crack i altres drogues, i on els consumidors es troben «atrapats» parlant del seu propi submón i en el seu propi slang al marge del sistema.

La paraula trap comença a sonar al final dels anys noranta, via el col·lectiu Dungeon Family. Però per entendre el naixement de la música trap hem de remuntar-nos a l’origen del hip-hop i a les festes del Bronx, a la Nova York dels anys setanta, amb discjòqueis i MC com Afrika Bambaataa, Kool Herc o Grandmaster Flash, i altres que rapejaven sobre beats mesclats. Quan va sortir del gueto i va comercialitzar-se com a música, als anys vuitanta, van sorgir bandes com Public Enemy, Rakim, KRS-One o Native Tongues, conegudes com la New School, que rapejaven amb una poètica de carrer i de reivindicació social.

Més endavant, als noranta, músics com N.W.A., UGK, Three 6 Mafia, Master P, Dr. Dre o Ice-T, entre altres, començaren el que s’ha anomenat gangsta rap, que parlava de l’estil de vida violent de les zones desfavorides de les ciutats nord-americanes i deixava de banda els discursos més polítics i poètics del rap dels inicis. La transformació del gènere s’estén al Mystic Stylez (1995) de Three 6 Mafia, fins a arribar a Gucci Mane i el seu Trap House (2005).

I és que, mentre el gangsta rap era una mutació del hip-hop original, el trap seria una segona mutació derivada del gangsta que s’ha convertit en una nova cultura diferent de la del hip-hop original, que moltes vegades s’oblida dels versos, la ideologia/poètica compromesa i la rima, i que empra tons musicals certament més sinistres. Sense músics com FutureMigosGucci ManeFetty Wap o 2 Chainz, i productors com Shawty Redd, Mannie FreshZaytoven o Tony Fadd, no existiria el trap tal com es coneix avui, moment en què ha assolit un èxit sense precedents entre les generacions joves, tant d’audiència com de producció.

La música trap, amb les tres notes, els sintetitzadors, les dents d’or falses i les sobredosis d’autotune irònic, s’hauria escampat des d’Atlanta i la resta del sud dels Estats Units, passant després per Amèrica Llatina i estenent-se per Europa i Àsia. Si el moment àlgid d’aquest gènere musical als Estats Units arriba a l’entorn del 2010, a Espanya hi arriba al voltant del 2013, sobretot amb els Kefta Boyz, que després es farien dir PXXR GVNG, amb Khaled i Yung Beef al capdavant. Més tard surten músics com D. Gómez, M. Ramírez, C. Tangana o Big Jay, Pimp Flaco, Kinder Malo, Cecilio G o P.A.W.N. Gang, sense oblidar La Zowie o Ms Nina, mentre altres com Bad Gyal, Nathy Peluso o fins i tot Rosalía barregen beats provinents del trap amb altres gèneres musicals amb resultats molt més suggeridors. A més, tots aquests músics tenen el mèrit de cantar o rapejar en una llengua barrejada i antinormativa, que s’inventa registres lingüístics sorprenents.

Però no només la irreverència davant la norma lingüística és part fonamental d’aquest tipus de música, sinó també ho és l’estètica de la lletjor buscada. A la península, aquesta estètica provinent dels submons del tràfic de drogues als Estats Units troba el correlat en el cinema quinqui dels vuitanta: passant del camp, intencionadament lleig i precari, al kitsch més comercial, i passant també per la relectura dels rols de gènere que articulen moltes de les seves veus femenines amb qüestions sobre el sexisme, la cosificació del cos femení, l’avortament, el racisme, el classisme o la misogínia. En són exemple Las VVitch, Tribade, IRA o Chocolate Remix.

Who Invented Trap Music? | Sound Field | PBS
Who Invented Trap Music? | Sound Field | PBS

A diferència del hip-hop, l’èxit global de la música trap té, entre altres, dues possibles explicacions: per un costat, té molt a veure amb el desenvolupament i l’accessibilitat de la tecnologia i les xarxes socials. Es podria afirmar que el trap és el primer estil musical en el qual persones sense discogràfica o diners per pagar-se una maqueta poden fer música des de l’ordinador. Penjar aquestes cançons/vídeos a les plataformes digitals ha revolucionat la forma de fer, pensar i comunicar la música. Per un altre costat, el seu èxit global està directament relacionat amb el fet que moltes de les lletres d’aquest tipus de música estan generalment dirigides a classes socials desfavorides per la crisi econòmica i l’atur, independentment del lloc d’origen. Així, joves de tot el món, entreveient un futur negre davant un sistema social desigual, escolten aquesta música com la profecia que els il·lustra el camí que cal seguir.

Paradoxalment, tot i que el trap abraça obertament el capitalisme amb lletres sobre èxit, fama, luxe, diners, etc., també és cert que el seu pragmatisme neoliberal de base nord-americana i el do it yourself possibiliten una sortida del monopoli de les grans companyies discogràfiques que controlaven el mercat musical. És una manera de dir «ja no acceptem les regles del joc, ara jugarem a la nostra manera». Això significa qüestionar el funcionament de la indústria mentre, alhora, se’n serveixen. La música trap posa fi a l’exclusivitat del disc/objecte, abans considerat una peça d’art exclusiva, i pren part de la força de la comunitat global, en la qual el metarelat o discurs legitimador des del punt de vista ideològic, social i polític ha estat reemplaçat per una pluralitat de petites narratives fragmentades i escampades per tots els racons del món cibernètic. S’ha guanyat en democràcia musical, però pel camí s’ha perdut el missatge social i el poder transformador que podia tenir el primer hip-hop a canvi de perpetuar l’individualisme, el consum i l’artificialitat dels valors neoliberals.

El debat continua obert, i en els últims temps han aparegut un seguit d’estudis a la península que analitzen des de diversos punts de vista l’èxit fulgurant d’aquest fenomen musical. Historia del trap (2018), de Jon I. García, ressegueix empíricament els inicis del gènere als Estats Units i el desembarcament posterior a l’Amèrica Llatina i a Espanya. Trapologia (2018), escrit per Borja Bagunyà i Max Besora, és un assaig/ficció en el qual es narren les peripècies de dos escriptors de quasi quaranta anys que s’endinsen en aquest submon per investigar, entendre i reflexionar, amb humor i de manera transversal, a l’entorn d’aquest gènere musical que, per generació, se’ls escapa. El trap: filosofía millennial para la crisis en España (2019), del filòsof i agitador cultural Ernesto Castro, és un assaig filosòfic i sociològic sobre aquest gènere musical a Espanya i sobre les seves figures més representatives, que alhora reflexiona sobre el feminisme, l’apropiacionisme cultural o la lluita de classes.

Sigui com sigui, el trap –igual que el hip-hop abans, i igual que altres músiques populars com el rock, el punk o el reggae– no és només un gènere musical, sinó que també és una manera de viure, de vestir-se, de parlar i d’expressar-se de tot una nova generació de joves que es reuneixen en places per ballar o rapejar, és la semiòtica d’una expressió que es difumina en la retòrica que va de les xarxes socials als grafits del carrer, amb els seus propis sistemes de funcionament, amb codis i amb lleis específiques. Ha passat anteriorment: teddy boys, mods, skin-heads, punks, b-boys… Cada escena musical que ha existit ha proporcionat als seus membres un sentiment, una identitat a la qual podien aferrar-se, i també ha suposat un desafiament de la norma convencional amb una actitud concreta. Potser t’agradi més o menys, però el trap, com qualsevol altre gènere musical, és com el planeta Terra: els diamants sempre resten amagats sota la superfície.

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Brevíssima història de la música trap