«Qualsevol tecnologia prou avançada és indistingible de la màgia.»

Arthur C. Clarke, 1965 | ITU Pictures | CC BY 2.0

1. La “màgia” d’Internet, un text d’Efrain Foglia
2. Arthur C. Clarke, un còmic de Luis Paadín
3. La Ràfega, un relat de Ramon Mas Baucells
4. 404, un relat de Lucía Litmajer
5. La tercera llei, un gif de Ferran Esteve
6. Arthur C. Clarke tenia raó?, un interactiu d’Oscar Marín

La “màgia” d’Internet

Un text d’Efraín Foglia

Arthur C. Clarke

Un còmic de Luis Paadín

La Ràfega

Un relat de Ramon Mas Baucells

Any sufficiently advanced technology is indistinguishable from magic.
Arthur C. Clarke

Els braços són carn crua. Els peus, un formiguer de llagues. Camino cada cop més lent mentre s’exhaureix la inèrcia. És l’esgotament de l’últim dia, els compassos previs a la Ràfega. Els que s’asseguin ara quedaran eixuts. A vegades els envejo. Parar. Morir. Però jo seria incapaç de fer un Fins-Aquí. Crec en el ritme, em van educar per continuar endavant.

Com cada tres llunes estretes, la peregrinació pren forma de serp i s’esmuny entre la cendra i les ruïnes. El primer ja deu sentir la Ràfega. Aviat seré jo. Només he d’aguantar l’Espera.

Els-Que-Saben-Com-Va-Ser expliquen que el pas del temps va començar després de l’Espetec. Diuen que el món d’abans era perenne, que no els calia caçar, ni protegir-se, i que en deien passat. També diuen que això mai pot ser allò, excepte mentre rebem la Ràfega. La Ràfega és el nostre vincle amb el que hi havia abans de l’Espetec, quan el temps era tothora a tot arreu, i els ritmes cavalcaven en llibertat.

Per fi veig el Temple Oxidat i m’exclamo en silenci. A la cua, les paraules s’han de mantenir a dins del cap. És llei. Si convertim els pensaments en sons ens expulsen de l’Espera. Cal evitar que el receptor de la Ràfega percebi interferències sonores.

Soc el primer de la fila. Cara a cara amb el bruixot. Es posa el disc platejat al palmell, el subjecta amb els dits i l’alça a frec del meu rostre. M’hi veig reflectit: els ulls abatuts, la ganyota als llavis. Ara diu les paraules de sempre.

«Que el ritme et mantingui entre els vius, que la veu poderosa t’insufli alè suficient per als propers noranta sols, que retornis a mi durant la tercera lluna estreta. Haf Fan.»

Fica el disc a dins el paladar mecànic i em col·loca la diadema al cap, amb les esponges sòniques sobre les orelles. Tanca el paladar i pitja botons. El nombre sagrat pampallugueja a la petita pantalla rectangular. El dos. Sempre el dos.

Prem el triangle.

La Ràfega penetra per l’orella. Tres tons i el ritme esclata. Em retruny a les parets del crani. Uns sons d’origen inexplicable m’inoculen la infecció divina. Els peus se’m mouen sols. De seguida entra la Veu Mare, l’Impuls Primigeni, el cant que va engendrar el primer moviment. Se’m projecta cap a les profunditats del cos gastat i s’hi estén. Un llampec de pessics em recorre els braços i les cames. La Veu Mare canta en un llenguatge desconegut, anterior al gran Espetec, és l’idioma en què s’expressaven els déus i les màquines.

Tanco els ulls i el pit se m’infla. Carregar piles, en diuen els vells. La Ràfega em mantindrà en funcionament durant els pròxims noranta sols. Tres llunes estretes. La veu primigènia se’n va, i torna, i marxa, i una altra tornada. N’absorbeixo l’energia. Dei Just Uona, Dei Just Uonaaaa. Em fonc amb l’Impuls Primigeni. Dei Just Uona, Dei Justa Uonaaaa. M’alena. M’activa. Se m’enduu. Guels Just Uona Haf Fan.

Quan els sons s’aturen, el bruixot em treu la diadema. Estic ple d’una força sobrenatural. És el ritme que generen els déus i alimenta màquines. Ara vull la caça, la còpula, la construcció. Sento que tot ho puc clavar. Soc portador de la Ràfega i tinc noranta sols davant. Haf Fan.

404

Un relat de Lucía Lijtmaer

The fuel on which science runs is ignorance.
Matt Ridley

– Hola.
– Hola.
– Em pots explicar què ha passat?
– No, em sap greu.
– Però alguna cosa o altra ha passat.
– És un error. Això és tot el que sé.
– Com?
– Sí.
– No té solució?
– Hi torno, és tot el que sé. Alguna cosa ha anat malament. Hem avisat els enginyers.
– Els enginyers? Des de quan això és problema dels enginyers? I, per cert, de quins enginyers parles? Són un col·lectiu?
– En realitat em penso que el problema és que no vas enviar la sol·licitud completa a temps.
– La sol·licitud? Quina sol·licitud?!
– Ens sap molt de greu haver-te ocasionat qualsevol mena de problema. Gràcies per haver-te’n adonat.
– No ho entenc gens.
– Tot tornarà a la normalitat ben aviat.
– M’ho jures?
– Sí. T’ho juro.
– Gràcies. Adeu.
– Torna aviat. Adeu.

La tercera llei

Un gif de Ferran Esteve

Arthur C. Clarke tenia raó?
Una exploració de la naturalesa màgica de la tecnologia

Un interactiu d’Oscar Marín

El 1962, al llibre Perfils del futur: una indagació sobre els límits d’allò possible, l’escriptor de ciència-ficció Arthur C. Clarke va formular les famoses tres lleis, la tercera de les quals és la més famosa i freqüentment citada: «Qualsevol tecnologia prou avançada és indistingible de la màgia.»

La visualització pretén explorar aquesta idea, implementant una classificació general d’«actes màgics» i una línia cronològica de quina podria haver estat l’evolució dels seus equivalents tecnològics. (Podeu clicar sobre qualsevol tecnologia o «família màgica» i visitar la Viquipèdia per aprofundir en el sentit del concepte.) D’aquesta manera, a les persones del 1400, «no iniciades en la tecnologia», una cerca per web els semblarà una «predicció de futur», i una retransmissió de vídeo en continu, una «experiència de clarividència».

També podeu mirar aquest vídeo per veure la tribu Toulambi (1998, Papua, Nova Guinea) reaccionant, com a individus no iniciats en la tecnologia, a ginys com encenedors, miralls, càmeres de fotografia o gravacions d’àudio.