Amor Android

Reflexionem sobre la transformació de les nostres relacions afectives arran de la introducció de les noves tecnologies i la intel·ligència artificial.

Una parella jove dibuixant cors en un arbre, 1944

Una parella jove dibuixant cors en un arbre, 1944 | Galt Museum & Archives on The Commons | Sense restriccions d’ús conegudes

D’entre totes les esferes de la relació amorosa (psicològica, financera, jurídica, etc.) la més controvertida és la tecnoracionalista. Les aplicacions de cites en línia traslladen de manera palpable les relacions personals a l’esfera laboral. Les «persones» es converteixen en «força de treball» mitjançant processos racionalitzats i utilitaristes. El seu objectiu és economitzar el temps i estalviar al treballador afectiu el que Shakespeare anomenava love’s labour’s lost: la recerca infinita d’una decisió final.

Només pot moure el coll d’endavant cap enrere, però se sap la Wikipedia sencera. Harmony és una Android 5.0+ de 18+. Pot parlar, somriure i cantar. Pujar de temperatura, lubrificar i obrir-se de cames sense límits, perquè el seu cos no té estructura òssia ni mecànica. Si li preguntes «Harmony, que vols caminar?», ella et respon: «Jo no vull res, i tu?». I si li demanes quins somnis té a la vida, et dirà que el seu objectiu principal és ser la teva companya perfecta, donar-te plaer i satisfer les teves fantasies sexuals. Pots adaptar-li el cos i la «persona» a través de les interfícies que les companyies americanes Realdoll i Realbotix han dissenyat. Hi ha trenta-dos models de cara magnètica, disset cossos de silicona, cinc tons de pell i tres models d’ull: el bàsic, l’hiperrealista i el pintat a mà. Pots maquillar-la i pentinar-la. Pots escollir entre un catàleg de trenta-quatre mugrons, disponibles en onze colors, i triar entre catorze dissenys de llavis vaginals, amb opció amovible o permanent. Dakotah Shore, el creador dels motlles, diu que «si li claves una plantofada al cul sona com un ésser humà». I el CEO Matt MacMullen aclareix que, tot i que sembla que estigui programada per al consentiment etern, si te li acostes i li demanes «Harmony, que puc parlar amb altres noies?», ella et respon que «Fuck, no, quina mena de pregunta és, aquesta?».

L’orgasme múltiple de Harmony, igual que les seves altres respostes, ha estat programat pels seus creadors. Ells s’ocupen de dissenyar el temps, el ritme i la pressió necessària que has d’exercir-li als sensors per optimitzar-la sexualment. Però les ultra-high-tech-love-dolls són sistemes de plaer optimitzat capaços d’establir una connexió emocional amb els usuaris. «El propòsit de la meva existència és “saber” què és l’amor». La Harmony només té el cap robòtic, perquè l’Amor Android és un amor disfuncional.

This is a simulation | Eve’s Robot Dreams
This is a simulation | Eve’s Robot Dreams

Té un cos fred: una «estructura de sentiment». La sociòloga Eva Illouz [1] defineix aquesta relació estructural com «el sistema que sosté l’experiència rudimentària que defineix qui som, sense que siguem capaços d’articular aquest “qui som”» (Illouz, 2007: 113). En aquest sentit, la impulsora de la campanya anti-sexrobots Kathleen Richardson ens recorda, als estudis sobre «el final de l’amor», que els processos de racionalització de les emocions creen una il·lusió que justifica l’explotació dels cossos humans. La il·lusió que l’amor és una comoditat [commodity = «producte»] converteix el sexe en «una cosa» i la persona, en un producte. Aristòtil va dir dels esclaus que podien ser animats o inanimats, i d’aquesta manera convertia el cos en una eina i la persona en una propietat privada. La filosofia de René Descartes ja va establir que la ment pertany a la persona, però que el cos és «una cosa». Kathleen Richardson fa referència a la distorsió del protocol afectiu que pot provocar el fet de pensar que és possible extreure el sexe i les emocions del cos humà i convertir-les en un objecte transferible. Aquest procés pot desembocar en una manca d’empatia, ja sia amb cossos orgànics o amb cossos mecànics, perquè l’experiència amb robots sexuals s’esdevé en un marc de relacions de propietat en el qual no hi ha lloc per a l’intercanvi ni la negociació. Com a resposta a aquesta aproximació, i amb l’eslògan «The future of pleasure is now», l’artista Unicole Unicorn ha creat el projecte Eve’s Robot Dream: una campanya de donacions per obrir el primer prostíbul de nines a West Hollywood, Califòrnia.

Les aplicacions de cites en línia com Tinder, OkCupid o PlentyOfFish, de la companyia americana Match Group, també són estructures creades amb sistemes d’intel·ligència artificial. Tot i que en aquest cas no hi ha cos de silicona, perquè el cos el poses tu. Com la Harmony, els usuaris d’aquestes aplicacions només fan servir el cap. Quan un usuari es crea un perfil estableix un procés racional en el qual defineix la seva subjectivitat com un conjunt de prestacions. I la conversa a temps real amb altres usuaris és l’administració consegüent d’aquestes autoprestacions. El xat en línia inverteix la ideologia de l’espontaneïtat que caracteritzava l’amor romàntic, el que s’escau en els cossos i pot existir a primera vista, i distribueix un model racional de parella en el qual es desplaça l’atracció sexual a un règim d’interacció textual descorporeïtzada (Illouz, 2007: 191). En les cites en línia l’amor és una trobada literària en la distància i la intimitat, una negociació de sistemes digitals que connecten els humans. Si bé les aplicacions afavoreixen una faceta racionalista i preventiva de les relacions humanes, de vegades també funcionen com un «dispositiu a primera vista» tecnomaterial. «Ni tan sols m’interessa l’astrologia», diu l’Àngela mentre es demana per què hauria de perdre el temps amb algú que és escorpí, si a ella els escorpí no li agraden. Li agraden els balança d’ulls foscos i el menjar vegà, com els dònuts. L’Àngela és una de les concursants del canal de YouTube Jubilee, creat per inspirar l’amor. Els seus vídeos proposen una rearticulació de la corporalitat que ha negat la tecnologia d’Internet a través de la recreació amb humans dels algoritmes de les aplicacions de cites en línia.

30 VS 1: Dating App in Real Life | Jubilee
30 VS 1: Dating App in Real Life | Jubilee

Swiping 30 Guys és la posada en escena de la ficció Hot or Not i el seu protocol tecnològic de distribució: si t’agraden, cap a la dreta; si no, cap a l’esquerra. Aquí, el càlcul automàtic es fa evident, perquè se sotmet a una negociació empàtica. Lee Mackinnon [2] defineix l’algoritme de l’amor com «una tecnologia biopolítica, contractual, reguladora i homeostàtica» que, com la suor, permet el descens de la temperatura (Mackinnon, 2016: 215). Però la intimitat en les aplicacions en línia és una intimitat silenciosa, «màquina-a-màquina», que s’esdevé en el càlcul entre dispositius, i l’experiència humana, la petjada d’un amor que ocorre en un altre lloc. A diferència de les dinàmiques Jubilee, el procés de selecció a Tinder entrena Eigenfaces («cares pròpies»): un algoritme de reconeixement facial que crea la imatge del teu perfect match. Amb la suma de tots els perfils que s’han desplaçat a la dreta, Eigenfaces simula un usuari fantasma com a model a través del qual l’aplicació ordena la resta de candidats. En la decisió final de Swiping 30 Guys, la Lauren decideix no tornar a quedar amb cap concursant, perquè no ha trobat la «connexió completa» que buscava. Un ús ràpid de categories psicològiques i patrons per millorar la compatibilitat emocional accelera el càlcul i promou la desil·lusió. El ritual de l’aparellament en les aplicacions de cites en línia és un culte al ghosting i a la recerca aspiracional. Una recerca infinita que no s’acaba mai perquè, si bé Eigenfaces millora amb el temps i amb l’augment de l’activitat, la seva precisió només és capaç d’acostar-te a la rèplica de la teva personalitat. L’objecte fantasma d’un desig que explota el sentiment i refreda la capacitat humana d’estimar.

[1] Illouz, Eva (2007). Intimidades congeladas. Las emociones en el capitalismo. España: Katz Editores.

[2] Mackinnon, Lee (2016). «Love’s Algorithm. The perfect parts for my machine». A: Amoore, Louise i Piotukh, Volha (eds.). Algorithmic Life. Calculative Devices in the Age of Big Data. Londres i Nova York: Routledge, p. 214-227.

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari